Avui crec que és un d’aquell dies dels viatges que es queden gravats a la memòria, que no s’obliden i algun dia et ve al cap alguna imatge de la platja que hem trobat al final del treeking i les rialles del Bernat i l’Abril jugant al tauró dins de l’aigua, en una platja paradisíaca de Borneo…Aquests moments es guarden com un tresor dins de nosaltres. La fase més forta d’adaptació entre nens i papes crec que ja està finalitzada i la compenetració entre els 4 és cada cop més natural, armònica i cadascun anem agafant un rol. És el primer dia que hem posat el despertador, apart del dia d’agafar l’avió cap a Kuching. Avui per veure un dels parcs nacionals més impactants de la Malaysia de Borneo “Bako National Park”. Un bosc de selva que toca al mar i que per la seva frondositat ningú diria que està no molt lluny d’una ciutat. Al matí plovia i hem decidit tirar endavant amb la idea del petit trekking per la selva. Sort, ja que tot i no tocar el sol tinc una cara més vermella que els pebrots picantons que tenen al “Weekend Market de Kuching”. Això del temps, ens demostra que és molt variable i que hem de tirar endavant amb els plannings que ens anem marcant, ja que si et guies per previsions o pel què veus a la finestra just al despertar… malament… Els nens han rigut a “carcajades” unes quantes vegades. Recordo tant sols pujar a la barqueta que ens portava dins del parc, o bé quan s’han tirat al mar en una platja paradisíaca, justa recompensa final de la caminada. Ara mentres estic escrivint l’Abril està muntant a l’habitació de l’hotel una paradeta de sabates i intentant vendre-me’n un parell a mi. “Aquetes not van be papa…” “son maxa petitez…” “Aquetez si quet van be”. El Bernat estirat al meu costat, ja cansat del joc i mirant les semifinals de Voleibol de les Olimpíades London 2012 entre Russia i Brasil, tot preguntant-me algun dubte, li encanta mirar esport. Avui al matí hem recuperat el cotxet de l’Abril que ens vam deixar al maleter del taxi que ahir al vespre ens va tornar a l’hotel. Si puges a 20 taxis, n’hi haurà un que li diràs que et doni el nº de telèfon per si vols fer alguna sortida algun dia. Doncs aaquest mateix li vam demanar i el vam trucar per recuperar el cotxet i perquè ens portés així cap a l’entrada del parc. Per tornar hem preferit agafar un bus, que per cert gràcies als nens el conductor també ens ha deixat a la porta de l’hotel. La caminada pel Parc Nacional de Bako ha sigut realment molt i molt maca i molt salvatge, tot i fer un curt recorregut de només 1,5 kms, encara que molt accidentat, amb pujades i baixades marcades que pels nens eren prou difícils i requerien de la nostra ajuda, s’ho han passat molt bé “explorant la jungla”!. Vegetació frondosa, arrels per sobre les roques, algun cranc petit descobert per l’Abril, i un parell de monos penjats en els arbres, i al final… una platja xulíssima, amb una vegetació molt frondosa, amb sorra fina, una roca gegant al mig i unes barquetes que per 20 RM ens han tornat al punt d’inici estanviant-nos la tornada que ja sí que es preveia més dura amb els nens. BRUTAL!!!
L’Abril em torna ara al costat del llit i em diu “Papa, aquetez si que t’aniran be, zon molt fresquetes” (porta les meves).