Han sigut uns dies molt intensos i molt divertits. El bon ritme que portaven els avis (acostumats a viatjar amb tour-operadors que no deixen temps ni per anar al lavabo) i la seva gran predisposció i fàcil adaptació a tot tipus d’activitats i àpats, han fet encara més fàcil aquests dies tan especials. Just després de disfrutar com ningú durant el dia i la nit de barca enmig d’un mar envoltat de formacions rocoses Patrimoni de la Humanitat, vam sortir de Cat Ba i vam agafar una barca i 4 busos per anar a Ninh Binh, ciutat propera a Tam Coc. Aquesta zona està plena de turons càrstics, plantacions d’arròs, i algun riu que voreja tranquil·lament les fotogèniques muntanyes, aconseguint el merescut pseudònim de “La badia de Halong terrestre”. Una experiència relaxant, amb uns avis tot decidits a pujar sobre unes petitíssimes barquetes metàl·liques per contemplar i disfrutar amb nosaltres d’aquest autèntic espectacle visual.
Pel planer camí fluvial, ens trobem a pescadors caminant pel riu amb l’aigua gairebé fins al coll arrossegant tot tipus d’eina per a la captura d’alguna bona peça, alguns venedors ambulants, algunes barquetes amb gent local desplaçant-se riu avall, i una colla de turistes fent fila de forma separada i pausada per disfrutar d’aquest indret tan sensacional. 
A les nostres barquetes, passàvem del silenci absolut per observar el paisatge, a moments esbojarrats amb bromes de tot tipus i rialles. Després de les barques aprofitem el dia per visitar un parell de pagodes. Curiosament als avis els va agradar més la gran, amb jardins amples, i amb un contingut històric més rellevant, i a nosaltres una de més petita enclavada enmig d’un dels turons típics de la zona amb un entorn més natural i recòndit. 
De nou a Hanoi, aprofitem el darrer dia dels avis per visitar “El temple de la Literatura”, un conjunt arquitectònic preciós amb una història mil·lenària i una semblança inevitable a la imponent i majestuosa “Ciutat prohibida” de Beijing (òbviament amb molt més petit, encara que també amb molt d’encant). No podien marxar els avis sense veure el mausuleu de “Ho Chi Minh”, mentres l’avi explicava a un Bernat interessat les seves batalletes de la mili abans del canvi de guàrdia. Aquest monument a l’ídol de la nació i artífex de la independència colonial recorda al mausuleu de Lenin de Moscú.
Són llocs solemnes que imposen la mirada del visitant i que es fan respectar. Aquí vam arribar massa tard per veure la tomba, tal i com vam fer en la capital russa. El Bernat no para d’insistir-nos per anar-hi un altre dia. Ell ja comença a entendre moltes coses i parts de la història, amb els seus imperis, dinasties, colonitzacions, …Bravo avis!! Moltes Gràcies per venir!!! Us esperem aviat!!!
;