Com ja sabem, el món canvia moltíssim, i sobretot durant els darrers anys. Molts diran que perd l’encant, altres que es perd la tradició, la cultura, però la realitat és que les noves tecnologies i la modernitat han arribat a molts indrets del món. Avui hem anat a un poblat ex-indígena del sud de Sarawak. Els poblats d’aquesta zona de Borneo es caracteritzen per viure les famílies una al costat de l’altre, compartint zones comuns tant a l’exterior com en sales interiors. Aquest poblat és diferent d’algunes altres longhouses que havíem vist en les fotos, encara que amb un encant especial. Un poblat al mig de la selva que ha sigut conectat per una carretera que voreja el riu, l’únic canal de comunicació que tenien els antics poblats indígenes. Al costat de la nova carretera, la instal·lació elèctrica i canalitzacions d’aigua. El poblat manté bona part de l’essència i dels materials per la construcció dels habitatges a excepció d’algunes planxes metàl·liques com a recobriment de teulada i bona part del mobiliari i complements de l’interior. La vida en el poblat es viu normal tot i la contínua entrada de turistes nacionals i estrangers encuriosits per viure l’experiència. La barreja és bastant explosiva ja que passem de veure persones de la tercera edat fent treballs domèstics o d’artesania (per a ús propi) a nens vestits de l’Arsenal escoltant música pel mòbil mentres juguen a bàdminton. Contrastos molt exagerats però a la vegada interessants. La majoria de les famílies es beneficien d’aquesta ambigüetat. Per una banda són molt autosuficients amb els propis recursos que els hi ofereix la selva: – bambú com a material de construcció, com a fusta per cremar, com a recipient per coure aliments, … – arròs, verdures i altres hortalisses dels diferents cultius que tenen cada família – producció pròpia de vi d’arròs – fusta per a tot tipus d’utensili o paviment o mobiliari – … . I per altra banda gaudeixen dels privilegis que els dóna el fet d’estar a només una hora de la ciutat: – els nois joves alguns ja hi treballen – accés a comoditats, noves tecnologies … . Un exemple boníssim ha sigut en el moment de la visita a la casa major del poblat, on hi guarden encara avui en dia, els cranis dels caps de les tribus rivals vençudes en combats històrics. Aquests caps estaven dins d’una gàbia de fusta, que l’envolten puntualment de fulles i branques cremant-se per tal que el fum conservi millor l’estat dels ossos. Just al fons de la casa de fusta, conservada totalment com en les èpoques antigues, hi havia el servidor d’internet del poblat! El Bernat ha flipat amb els cranis, i la seva primera pregunta ha sigut: “Papa, i com els hi tallaven el cap?”. L’Abril mentrestant jugava amb uns nens enriolats davant de la seva casa, i aprofitava per fer-se la manicura i pedicura (això deu ser influència de la iaia Dolors i de la Núria…) Anar amb nens obre portes a converses que segurament no tindria amb la gent local. Les persones grans s’acosten per veure el Bernat o l’Abril per tocar-los el cabell i les mans. Tot això fa que pugui començar un diàleg molt més proper. Tot s’ha de dir que Malaysia, com a ex-colònia britànica gaudeix d’un alt nivell d’anglès, molts KFC i Pizza Huts, i els vehicles tenen el volant a la dreta. Evidentment aquests poblats no tenen res a veure amb altres zones del món on encara hi ha vida totalment tribal, com a Papua Nova Guinea, certs llocs d’Amazones o com a Etiòpia. D’aquesta darrera no podem deixar de pensar en el nostre viatge al sud d’aquest país, ja tocant amb Kenya, on hi ha multituds de tribus (Àmars, Mursis, …) que viuen pràcticament com en la prehistòria, excepte per la presència d’armes, algun radio-casette, piles i poc més. El seu modus vivendis és totalment salvatge i en molts casos animal. Rituals milenaris, tradicions arrelades, i sobretot un dia-dia totament primari. Només amb la manera d’actuar o de comunicar-se, moure’s o inclús discutir… ens va provocar una sensació molt bèstia durant la nostra estada, una sensació de veure, palpar i conviure en alguns moments amb persones que viuen gairebé com en èpoques prehistòriques. Aquí sí que veiem que ens separava una eternitat. Una immensa eternitat… Els nens ja dormen al meu costat, mentres acabo d’escriure aquestes 4 ratlles. Avui l’Abril, no sé perquè…ha menjat molt i molt bé. El Bernat s’ho menja tot. Bé, el picant li costa una mica encara.