El túnel es va fent llag i fosc, l’entrada ja queda enrera. Novament, la vida minera de Sud-Amèrica ens torna a empapar el nostre dia-dia. Aquest cop és la sal el mineral preuat. No ens queda molt lluny de casa, les precioses i interessants mines de sal de Cardona, visita obligada per qualsevol turista al Bages. Ara, però, ens trobem a Zipaquirá, la Cardona de Colòmbia, un poble gran amb un centre amb uns carrers colonials i una de les places amb més identitat i història de Sud-Amèrica. Just a sobre de la localitat, entrem poc a poc per un tram d’una de les mines de sal més grans del món. Seguim baixant i baixant, i les llums de decoració Leds ressalten cada pas d’un brillant “viacrucis”. Sales grandioses d’on s’extreien els minerals convertides en memorials per cada un dels passos del llarg i sagnolent recorregut de Jesucrist per Jerusalem. Creus esculpides amb diferents estils oferint un ambient místic i intrigant. Ombrívol, amb llums tènues que canviaven de color al pas d’una música eclesiàstica que li acabava de donar un caire entre sobri i inclús terrorífic. M’és inevitable pensar amb les diferents versions de Saw, passant pels llargs túnels i trobant en les fosques sales homes entre reixes amb la pena de suportar un càstig inhumà per compensar les seves mortals conductes incíviques. Una sorpresa contínua, avall i avall, baixant per una mina convertida en un autèntic temple religiós. Un túnel que impressiona més i més a mesura que et vas distanciant de la sortida. La sorpresa final és increïble, de dimensions espectaculars, amb detalls impressionants i enmig d’una ambientació de primer nivell. Una obra faraònica creada per l’home des de fa ja 500 anys, començada de forma molt rudimentària pels propis indígenes de la zona, continuada per molts anys pels colonitzadors espanyols, i explotada actualment amb les tècniques mineres d’extracció de minerals més sofisticades a nivell mundial. La gran catedral, la perla final d’aquesta gran obra queda ja davant nostra, amb una creu rera l’altar de dimensions grandioses que solemnifica encara més una sala central sorprenentment gran, novament amb una il·luminació magnífica entre uns celestials càntics nadalencs. Sales auxiliars, una capella lateral, un relleu esculpit amb una definició increïble, un pessebre de tamany real, escultures amb formes religioses, … tot amb un estil i un gust admirable. Una obra humana, un majestuós projecte d’enginyeria que ha excavat les entranyes de mitja muntanya per extreure un mineral tan preuat (sobretot en l’antiguitat) com és la sal, convertit amb un centre religiós i acompanyat per uns auditoris i sales audiovisuals que fan posar la pell de gallina. Aquest tram final ja és el “recochineo” d’aquesta experiència. Una sala digna del millor 3D en el Maremagnum entre parets salines reprodueix un reportatge explicatiu de la seva història digne dels Oscars. Una nova sala amb un toll gran d’aigua salina reflexa el sostre amb una claretat exageradament similar a la d’un mirall. Just al costat, un increïble show de llums i so dóna el punt i final a una obra que combina història minera, religió i modernitat amb reproduccions audiovisuals espectaculars. Per sort o per desgràcia, el nivell superior de la mina excavat fa ja molts anys i convertit en catedral va ser declarat zona insegura per la visita humana, i va propiciar la realització d’aquesta nova obra totalment única en un espai solemne i majestuós.

Un passeig tranquil i agradable pel preciós barri colonial de “La Candelaria”, una visita al museu de l’Or amb una col·lecció brillant de troballes prehispàniques, una passejada “xic” pels quatre carrers “pijus” de Usaquén, una tarda en l’ampli parc de Simón Bolívar, un entrenyable ascens amb funicular i telefèric a Montserrat al capvespre il·luminat amb llumetes de Nadal, una més que interessant visita a l’exposició de Basta Ya! al claustre de San Agustín (sobre els revolucionaris colombians i els duríssims anys de guerra interna que ha sofert injustament aquest país)… D’una ciutat que en principi no n’esperàvem gaire, no sé si per ignorància o per la brillantor d’altres zones o ciutats colombianes, i que ens ha donat sorpreses molt i molt interessants. Una ciutat amb contrastos, com en molts llocs de sud-amèrica, amb un alt número d’indigents pel carrer en la zona cèntrica, rodejats d’uns quants barris luxosos amb zones verdes i centres comercials. Bogotà, als peus d’uns “cerros” que inauguren l’entrada a un gran Parc Nacional, amb avingudes àmplies, carrers peatonals, places i parcs, i amb un coquetó centre colonial que et fa oblidar que ets una formigueta més dins d’una metròpolis de 8 milions d’habitants. Una ciutat amb alguns extensos barris moderns al nord i a l’oest que auguren uns futurs anys de més i més prosperitat. Bogotà, perfecte per un parell o tres de dies, quatre o cinc amb nens (sobretot si afegim la sala de jocs interactius de la gratuïta “Casa de la Moneda”, o la gran i majestuosa Biblioteca o el mateix parc Simón Bolívar). Entre menús econòmics i gustosos, les Obleas (com un crep de “dulce de leche”, melmelada, formatge i crema de llet), xocolata calenta amb formatge i Arepa (un tipus de melindro), te amb canela, …
El telefèric-funicular per pujar a Montserrate és sens dubte una de les atraccions estrella de la ciutat. Amb una vista impressionant sobre una metròpolis de 8 milions d’habitants que s’escampen al llarg d’una vall extensa i plana. L’ambient nadalenc li dóna un toc especial i màgic a l’entorn. La nit es va acostant fins que les llums de la ciutat es converteixen en un mar de puntets diminuts que semblen allargar la generosa decoració nadalenca que s’exten al llarg de tota la falda de la muntanya. Un cop a dins, el pessebre enlluerna als nostres nens i els il·lumina novament d’aquesta màgia nadalenca que ens abraça per arreu (òbviament molt diferent i molt més intens del què l’any passat vam poder viure a Siem Reap, la budista Cambodja). Ja de tornada el Bernat descobreix una bandera catalana en un racó. El meu cap ja pensa en fer alguna broma o imitar algun parlament del nostre Honorable President (per cert, Sí o Sí!!!). La majestuositat de la sala dóna per fer un bon i llarg parlament imitant al nostre Artur. Primer comencem amb una foto amb la nostra senyera, sorprenent aparició en aquesta església colombiana, fins que una cara amb un crit d’admiració de la Karina es reflexa per l’aparició de la divina Mare de Déu de Montserrat, sí sí (altra cop), la moreneta. Òbviament, Montserrate, amb aquest nom i sent un monastir a dalt de la montanya, ja ens havia fet pensar amb la nostra mare de Déu més propera i tant estimada a Catalunya. Però tampoc havíem estudiat o previst la possibilitat que hi hagués una connexió real amb la de casa nostra. Resulta que un “monjo” de l’època, fent missions per les amèriques, va voler crear un monastir amb una imatge d’una rèplica de l’original verge Bagenca. Ell, amb l’ajut durant 10 anys del poble de Bogotà, van construir un primer recinte religiós (del qual només es conserva l’entrada de la petita capella) que va ser finalment destruït per les ordres del nostre lloable “Rei de España”. Suposo que ja des d´un principi volien negar tota proposta que sortís o entrés de/a Catalunya. Tot i això, van conservar la Moreneta per ubicar-la posteriorment en sales auxiliars de les noves construccions eclesiàstiques. Tot i el meu escepticisme religiós, i suposo que després de tant temps fora de casa, no vaig poder evitar demostrar la meva gran alegria al veure novament i allà dalt, la Verge de Montserrat.