No hi ha millor manera que entrar en un comerç i que et diguin:
– A la orden, mi amor!!
O que estiguis mirant unes sabates pel teu fill i la venedora es giri de cop, aixequi els braços i marxi cridant cap a la caixa i dient al seu jefe:
– SSSSSube el voluuuuumennn corasson!! O que demanis a on s’agafa un dels apretats busos i et responguin amb cantarella: – Media cuadra a la derecha, mi cariñito!! El ritme no es porta només amb la música, o en els continus 30º de temperatura durant tot l’any, o en el ball de les fulles de les palmeres al bufar el vent, o en els apretats escots dels brillants cossos caribenys, … El ritme, com sempre s’ha dit es porta a la sang!. Arribar a la illa de San Andrés (Colòmbia) provinents de Santiago és tot un impacte. La vida tranquil·la i pausada contrasta amb les fortes i alegres reaccions espontànies. Una barreja explosiva enmig d’un desordre controlat. Una vida purament caribenya marcada per una història pròpia que els separa a anys llum dels colombians, segons ens van explicant els mateixos habitants de la illa. Una illa situada a uns 700 quilòmetres de la terra ferma colombiana. Enclavada en un lloc estratègic en el Caribe, disputat pels anglesos i espanyols, posteriorment pels nicaragüencs i colombians. Volguts però oblidats, visitats però desamparats, una illa amb una identitat pròpia i un més que evident esperit independentista. No ha sigut difícil trobar aquestes arrels i aquest sentiment reivindicatiu. Començant pel seu idioma, el seu “anglès criollo”, escoltat per arreu com a idioma vehicular de l’illa, a excepció dels funcionaris actius de l’arxipèleg (personal enviat pel govern colombià). La història els ha fet viure apartats de tota realitat continental, aïllats de moltes corrents continentals. Curiosament, abans dels acords internacionals sobre l’esclavisme, els mateixos esclaus de San Andrés ja disposaven d’una autonomia tal, que preferien seguir i treballar en la seva terra i el seu mar abans que tornar als seus llocs d’orígen. Una nació oblidada per tothom fins que la força del turisme va fer obrir els ulls en els anys 50 a un govern colombià amb ganes de dinamitzar un sector pròsper i de potencial increïble.
La majoria de les illes són fetes i deixades estar. A més, el toc caribeny les converteix encara més en un espai sense normes i on tot sembla possible. Tornem a veure 4 persones sobre una moto, els bebés al coll de les seves mares sobre la motos o aguantant-se com poden sobre elles, la gent sobre els remolcs o inclús nosaltres 4 en el maleter d’una Chrisler amb la porta del darrera oberta anant cap al centre de la ciutat. Tornem a estar en aquells països on un s’oblida de les estrictes normes d’occident, i on només en dues hores ens comencem a oblidar de la rigidesa xilena. Els carrers inacabats, palmeres per tot arreu, les cases totalment per acabar, sorra blanquíssima, trànsit caòtic, algun todo incluido ple de turistes “playerus” amb els seus braçalets de colors segons el seu pack, aigües turqueses entre corals, comerços populars i plens de productes nadalencs, … Tot, tot, amb una identitat pròpia: “San Andrés independiente”.