Diem adéu a Xile! Un país amb uns encants de primer nivell, encara que repartits en distàncies llarguíssimes al llarg de la seva inacabable costa pacífica. Amb una gent encantadora, segurament amb un dels caràcters més propers al nostre, amb una gastronomia generosa i receptiva a noves modalitats importades, amb un vi excel.lent, amb una economia creixent remolcada per una “locomotora” carregada de minerals per ser exportats, amb una policia NO corrupte que permet marcar unes primeres bases de civisme i d’organització vitals per a una societat civilitzada. Un país, per altra banda molt marcat per una economia capitalista que segueix paràmetres nord-americans. Una economia, que segons diuen els locals, poc repartida, i que per culpa d’una oferta oligàrquica només els més rics poden gaudir dels boníssims serveis que ofereix el país. Per exemple, esquiar és digne només d’uns quants. Només el forfait ja costa uns 60 euros, impossible per a una societat que el seu salari mínim és d’uns 320 euros. Els plans ADSL són igual que cars que els del nostre país o inclús superiors, i els bitllets d’avió exageradament cars i dominats per l’omnipresent companyia LAN. Diem adéu a Xile sense veure el preciós sud. Sempre ens quedarà en el record la increïble Patagònia Argentina que vam conèixer ara just fa 3 anys, per compensar el fet de no veure les famoses Torres del Paine…Tot i trobar moltes coses encara a meitat de preu que Europa, molts serveis ja estan a cost europeu. El cost d’oportunitat ens ha fet decidir anar a conèixer un nou país en aquesta llarga i interessant experiència, Colòmbia, dient així adeú a un país on ens hem sentit molt i molt còmodes, inclús dormint en barracons (pel seu elevat preu hoteler). Santiago, la seva capital, una metròpolis amb un centre atractiu i en plena remodelació, enclavada als peus dels Andes més alts, en una esplanada contaminada que abraça a uns 5 ó 6 milions de somriures amb ganes d’ajudar-te i donar-te la més càlida de les benvingudes. Un centre que combina edificis moderns amb alguns de neoclàssics, amb la majoria d’edificis en estat de reforma, augurant encara uns nous anys de brillantor econòmica. Els “cafés con piernas” com a toc distintiu, ple de noies amb minifaldilla ensenyant unes llargues i rectes cames que esperen la fixa mirada d’alguns bavosos executius amb ganes de trobar una autoestima perduda en els calaixos (també amb gent normal amb ganes d’olorar i degustar un bon cafè, i de pas, mirar les cames…). Amb un barri Bellavista que ofereix un punt de calma en una ciutat “atrafagada”, un cerro alegre que et permet adonar-te de l’autèntica urbe que et rodeja, i un centre històric amb carrers peatonals i edificis amb encant. No passarà a la història per ser la ciutat més maca, segurament ni estarà en les 100 primeres. Ara bé, la seguretat ciutadana, la bona economia del moment, la simpatia dels seus habitants, els seus voltants andins, la proximitat a la costa, i el seu parell de bonics barris, la converteixen en una bona població per als seus alegres ciutadans.
Diem adéu a Xile, a la dinàmica Santiago, a la bohèmica Valparaíso, a les sorprenents cales d’aigua transparent de Bahía Inglesa, a la minera comercial Antofagasta, i al preciós i immens desert d’Atacama que mai oblidarem. Diem adéu al seu vinet boníssim i barat, al seu menjar generós, a la seva amabilitat i al seu sol del nord. Fins aviat!

Parets pintades, brutícia pels carrers, gossos ambulants, cagarades contínues, amb poques zones verdes, infraestructura urbana mal cuidada, cases destroçades, vidres d’ampolles d’alcohol per arreu… Ningú diria que estem parlant d’un lloc amb un encant especial. Valparaíso, Patrimoni de la Humanitat, és un lloc bohemi per excel·lència, una població portuària amb una història digne d’aquesta gran classificació. És d’aquells llocs que com més temps hi destines, més t’agrada. Carrers plens de grafitis, molts d’ells autèntiques obres d’art, tallers d’artesans, galeries d’art, botigues amb detalls originals, tot amb un toc deixat que convida a relaxar-te i a observar els regals que t’ofereix una arquitectura molt peculiar i pròpia. És inevitable pensar amb l’entranyable i romàntica Lisboa. El seu relleu amb pujades i baixades contínues et fa recordar aquells turons de la capital portuguesa amb els seus barris de la Mouraria i Alfama carregats d’encant i de porqueria. Valparaíso, oblidada durant els darrers 50 anys, comença ara a treure el cap amb un toc elegant. La societat mitjana i alta va exiliar cap a la propera, rica i preciosa “Viña del Mar”, més moderna, amb més facilitats per a la nova i comercial vida xilena. Valparaíso, amb un caràcter i un estil propi que pot enamorar a molts i que de ben segur, pot decepcionar a molts altres. Els seus edificis històrics van rebent mostres d’amor amb noves reformes que estan netejant, poc a poc, una cara bruta però preciosa (molt similar a la dels meus fills després de jugar amb la bruta sorra de la plaça Victòria del centre de la ciutat). Alguns es converteixen en preciosos restaurants, altres càlides cafeteries, d’aquelles que enamoren a la Karina, i plenes d’una societat xilena amb ganes de fer moure els seus pesos, altres es transformen en hotels boutique, i altres en comerços elitistes. La resta, la immensa majoria, continuen sent baixos abandonats, cases en un precari estat de conservació, petites botiguetes de barri i algun hostal o alberg econòmic i acollidor que permet allotjar a una família catalana de dos nens rossets al preu més baix de la ciutat. Els ascensors que permeten pujar als “cerros” dónen un toc especial. La manca de pàrkings en tota la zona, les infinites pujades i baixades, la dificultat en la mobilitat privada entre els accidentats barris ha provocat que en general sigui una ciutat tranquil·la viàriament. Una tranquil·litat que arriba fins al mar, just al costat del mercat de peix, on uns lleons marins ( o llops marins, encara hem de saber ben bé la diferència…) reposen vagament sobre la fina sorra de la platja, esperant que diàriament puguin atrapar part de les sobres dels peixos frescos dels comerciants pescadors. Entre carrers i passejos, els nostres petitons es troben a uns espontanis nen i nena catalans i de la seva mateixa edat, que resideixen al Cerro Alegre. Els jocs es desenfrenen i es multipliquen… Que si pilota, que si tobogan, que si pilla-pilla, … Sense parar les hores passen i finalment acabem totes dues famílies disfrutant d’un brillant sopar d’amanida i truita de carbassó en un relaxant menjador de casa seva amb vistes a mitja ciutat. Una trobada molt agradable que s’ha repetit en una segona tarda, jugant durant hores entre alguna partida de futbolin, molts passes de pilota, cotxes i camions de joguina, …Entre jocs i passejos, els dies per Xile passen. L’activitat comercial del país és frenètica. Els carrers comercials són plens de persones amb ganes de fer “rular” una moneda enèrgica. Un país amb un ritme comercial al·lucinant, ara en ambient totalment nadalenc (estrany quan un porta sandàlies…). Amb uns carrers plens de botigues, i d’uns shopping malls de tamanys espectaculars. Antofagasta, ciutat minera ubicada just al costat del mar, és l’exemple més exagerat. En aquest cas, apart de la creixent economia, se sumen la gran quantitat de miners i miners, que omplen bona part del seu temps lliure en les llargues cues de les aglomerades caixes registradores. Un país on hem hagut de doblar el nostre pressupost diari respecte del seu veí de Bolívia. Ara bé, amb unes condicions molt diferents. Hem passat dels menús de 1euro a uns de 4 ó 5 euros. Això sí, amb unes peces de carn més grans i tendres, amb un vi que ens està fent pujar l’àcid úric com en els millors moments (l’únic producte bo i barat a Xile) i una oferta gastronòmica més rica i variada que fa disfrutar més que mai els nostres quatre paladars.