Dunes a tocar del mar, cactus perduts provinents d’un desert proper, palmeres saludant al pas del vent, partidets improvitzats de futbol, xiringuitos sobre la platja del bon rotllo, hostals petitons creant un ambient familiar i proper, quads espontanis derrapant per la sorra, «surferos» competint per exhibir-se sobre les creixents onades, «ceviches» per esmorzar-dinar-o-sopar (boníssim peix cru marinat amb cítrics i ceba), grups de nois amb les seves guitarres i tamborets, parelletes buscant el seu raconet en les precioses postes de sol sobre el mar, una habitació amb sostre de bambú en un segon pis just sobre la sorra de la platgeta, unes paletes i una galleda per construir el nou castell de Disney, tot sota un sol radiant en un hivern de 25º a la sombra i acompanyat de l’increïble descobriment de l’any : la «Pisco Sour».
D’ella us en volia parlar… De la Pisco Sour. No puc deixar de mencionar el cognom ja que sinó la desmereixeria. N’havia conegut poques com ella. Realment molt poques… No m’agrada comparar, però com la Pisco Sour n’hi ha poquíssimes. El seu cos, la seva forma, … tot sembla ratllar la perfecció. Només arribar al petit poble de Màncora, no passa ni un parell de dies que ja l’acabes coneixent. Aconsegueixes que te la presentin i veus que és tan preciosa com te l’havien descrit. Pisco Sour, la Miss Perú, la més espectacular de totes, refrescant, amb un color brillant de dalt a baix.
Només compartir uns moments amb tota aquella pedazo de sensació i t’adones de l’excepcionalitat de l’ocasió. Ella és la conseqüència d’un entrenament amb esforç de molts anys, d’una dedicació, d’uns estudis i inevitablement filla d’una genètica tradicionalment peruana. Una barreja d’un cos sorprenent, vistós i exclusiu amb un caràcter dolç i a la vegada directe i contundent. Ai Pisco, Pisco, Pisco Sour!!
Ara, des de la terrasseta de l’habitació, amb el soroll de les onades del mar com repiquen sobre la fina sorra de la platja només faig que pensar amb ella. Ja no ser què fer però al vespre busquem i busquem el restaurant fins que la trobem. La meva dona ja comença a estar-ne un pèl cansada però poques vegades a la vida et trobes amb tanta facilitat a un modelet com aquest. Déu meu…!!!
Bé, no sé quants dies queden per aquí… aviat anem cap a l’Equador però tornarem… encara ens queda el sud de Perú i tard o d’hora, en principi, hem de tornar a passar per aquí. Fins ara, la meva preferida era GinTonic, i en certes ocasions la Caipirinha o el Mojito. Ara hem d’incorporar a la llista de les millors begudes refrescants, la «Pisco Sour».

Mmmm que bo el menjar a Perú!
Fent amics per Màncora!
Amunt per la Panamericana.
Avançant i avançant sense adonar-nos-en. Kilòmetres de nit amunt per la carretera Panamericana. Primer en un bus de luxe. Millor dit, molt més que de luxe. Inevitable recordar aquells busos dels equips de primera divisió que només els fan servir per traslladar-se de l’aeroport a l’hotel de concentració. De tal nivell que el Bernat només pujar ens mira amb cara d’il·lusió:- Gràcies papes per haver escollit aquest bus!!!! Moltes gràcies papes!!!! El primer bus nocturn per sud-amèrica el volíem fer amb condicions, i fe de Déu!! Pantalla tàctil individual per persona, seients reclinables a 160º, servei de menjar a bord, begudes calentones, un coixinet, i fins i tot una manta. Vaja, que ens van faltar hores per aquest primer trajecte,va passar massa ràpid!
El segon viatge, ja de camí a Máncora, per motiu d’horaris baixem de qualitat, gens difícil tenint en compte el «business class» del primer bus. Ens deixem els pijames dels nens dins les motxil·les grans carregades a baix del bus. El Bernat puja decidit, pren el seu seient, agafa posició, es corda el cinturó, i es relaxa com ningú, descansant i passant el trajecte de 10 hores de forma totalment independent i sense gairebé ni moure’s,dormint i dormint plàcidament. Quin gran viatger el Bernat! Valorant, òbviament com ningú, el fet de disposar d’un espai propi per ell, a diferència dels busos i busos on ha hagut de compartir un estret seient amb la seva germaneta, amb bots i sotracs incalculables, patint una calor sufocant o rebent directament un cop de vent d’un aire condicionat amb poca compassió. Mentrestant l’Abril, ocupant dos seients, totalment estiradeta aprofitant que el bus no va ple fins dalt, aprofitant-se d’una situació totalment atípica.
Ella, acostumada a conviure els trajectes amb multitud de famílies amb nens, amb tot tipus de caixes i mercaderia, gallines o altres animals, … Acostumada a veure com un bus surt 1 ó 2 ó 3 hores més tard perquè no hi ha prou gent, o tot esperant que arreglin el què sembla ja irreparable a cops de martell o inclús esperant que el conductor pugui obrir a patades la caixa d’eines. Ella tan petita i tan decidida. De la mateixa manera, tan petita i tan caramelosa, incorporant-se a mitja nit tot buscant una companyia que troba amb la tendresa de la seva marona, arrepenjant el caparró sobre la seva falda, amb el forro polar (substituit posteriorment per una manta que ens regala una senyora del bus) cobrint el seu petit cos encongidet i «acurrucat», buscant unes nones encara més profundes i més plenes.
La cuqueta, i tots 4, havíem dormit en varis trens nocturns però en autobús encara no hi havíem fet nit. Una agradable experiència més per aquesta petitona que cada dia ens omple més d’alegria i ens demostra més efusivament el seu carinyo. Un carinyo que explota quan s’ens enfila sobre les cames a l’acabar el sopar, quan vol jugar intensament a fer petons forts desenfrenats.
Amb aquella mirada innocent, alegre i salvatge entre un somriure preciós i encomanadís, tot buscant que el joc i els somriures no s’acabin mai. Abril, et vas fent gran, guapíssima!!!
Sol i platja a Perú!!!
Fotos del Perú
Galeria
Aquesta galeria conté 417 fotografies.
Vídeos del Perú
El primer raig de sol!
Uns dies emboirats, grisos, enmig d’un hivern suau però humit i sense treva. Uns dies de colors apagats, d’amagats somriures, d’alguns mocs penjants i d’alegria continguda. Un temps seriós que se t’encomana, que et traspassa els forros polars i que et conquereix uns rostres amb ganes de viure-ho tot intensament. Senzillament, la falta de sol, d’aquesta energia tan necessària pels catalans, i tan vital per la Sobré. Ella, que somriu de dia i de nit, que tot ho positivitza i ho agraeix. Ella que dinamitza qualsevol «parón» dels nens o que whatsaapa en qualsevol senyal de wifi.
Ella, activa i decidida, somrient i alegra com sempre, perdent i perdent potència per culpa d’aquest sol desaparegut. Ella que escalfa els motors fàcilment gràcies al seu sistema fotovoltàic-hormonal tan necessari per a la seva energia diària. Ella, amb el dipòsit en reserva, amb la bateria sota mínims… Ella, finalment, aconsegueix el primer raig de sol de Perú. El nostre primer raig de sol de Sud-Amèrica, en plena temporada seca, però a la vegada, plena de boirina baixa al llarg de la costa central del país. Les seves fonts de reserva, l’agulla del seu marcador comença a donar senyals de vida… de sobte s’activen tots els sistemes neurològics habituals. Just a mitja passejada per Trujillo, al voltant del migdia, quan el sol ha començat a fer senyals de presència.
Sota un fanal d’una casa colonial de color granatós, just al costat d’una galeria de fusta preciosa que sobresurt d’un d’aquests milers d’edificis històrics d’aquesta gran urbe d’un milió i mig d’habitants. És allà on el seu rostre ha començat a canviar, on la seva cara s’ha elevat mirant el cel, amb els seus ulls tancats i la seva boca mig oberta. És en aquell moment quan tota la brillantor d’aquest lloc històric ha sobresortit i s’ha il·luminat. És Llavors, justament llavors, quan ha recuperat de forma immediata l’ona expansiva de la seva força.
Recuperant ràpidament aquell somriure i vitalitat que tant la caracteritza. La font de la plaça d’Armes, les esglésies, les innombrables cornises dels edificis, els portals amb treballades talles, les faroles, els reixats protectors dels finestrals, les galeries de fusta, tots els detalls d’aquest centre de Trujillo han començat a agafar aquella tonalitat que fins llavors s’havien camuflat. Inclús les interessants ruïnes de Chan Chan, restes arqueològiques destacades de l’imperi precolombí dels Chimus (anterior als inques), han destacat més que mai sobre un entorn sec i desèrtic. Milers de metres lineals de les construccions de fang de les vivendes, «huacas» (temples) i palaus d’uns 800 anys, han agafat unes tonalitats groguenques espectaculars contrastant amb l’intens blau d’un cel sereníssim.
Ella ha retornat. Ella s’ha retrobat, i ens ha fet retrobar novament. El sol i els seus somriures, una correlació directa i brillant.














