Realment és una pena. Els miro i crec que no sóc tan diferent. De fet, tampoc crec que estigui molt lluny de la seva òrbita, però em sembla que no podré ser mai com ells. No ho dic perquè em faci mal d’esquena pujant a la planxa o perquè no em senti capaç de realitzar aquest esport tan apassionant. Em considero prou àgil com per ser capaç d’aguantar-me sobre una taula si més no durant uns quants segons mentres petites onadetes m’enpenyin endavant. El fet recau en la meva seguretat. Avui m’he llevat intentant aconseguir ser un més i no he pogut. Tot i no tenir el banyador apropiat (ara justament el tinc rosa i curtet), he provat de posar-me’l ben avall, però no… no… no em quedava bé. Just sota la cintura, allà on comença el maluc i on acaba la «rajeta» del culet, just allà no se m’acabava de posar bé. He demanat consell però tampoc n’he tret l’aigua clara. A més el moreno ja em marca una ratlla més amunt, just sota el melic. Mare de Déu… I parlant del moreno, Déu meu quin moreno més pàl.lid… Ben just passo el blanc trencat de l’Iniesta comparat amb el què corre per aquí. He demanat també si hi havia algun centre de broncejat o alguna cremeta especial però tampoc n’he tret cap resposta clara. Els pectorals… Ai senyor els pectorals… no m’en surto. El meu relleu és similar a les planures de la Mancha… I el pentinat, ai Senyor… semblo el Zipi abans de llevar-se. De fet, he preguntat a un saló de bellesa si em podien fer un pentinat perpetu d’aquests que semblen escabellats però que queden perfectes durant tot el dia. Inclús ara aprofitant que els tinc llarguets, a veure si em deixen alguna grenyeta que em caigui tapant-me un ull i així dóno un to atractiu… Però les noies de la perruqueria s’han girat i han seguit menjant… Al poble he demanat si feien cursos de guitarra per principants però ja no hi entro per l’edat. He vist un noi que tocava picant amb un pal contra un termo i he vist que podia tirar per aquí… però em picava els dits al tocar-ho. I a l’hora de saludar… per favor, no m’aclaro… quan un m’ensenya el puny jo li estiro la mà i quan un em dóna la mà jo el saludo professionalment… La cago cada cop. Mira que un noi s’ha entretingut a ensenyar-mo però no me’n surto. Em passa més o menys el mateix que els passos de country. I la mirada… Això sí que em veia capaç fins que un gos s’ha espantat i m’ha començat a lladrar… O el caminar, aquí és on em veia més segur. De forma relaxada, amb un punt xulesc però atractiu. Aquí és on em movia amb soltura fins que la meva filla m’ha dit si tenia mal al peu. No sé… La veritat és que els veig i m’agrada… em dónen bon rotllo però crec que ja he fet tard. Crec que ja no podré ser com ells…I em pregunto…i per què jugar tan a futbol enlloc d’aprendre a tocar la guitarra… I per què jugar tan a futbol enlloc d’escoltar-me les noies i vestir com elles volen… I per què jugar tan a futbol enlloc d’anar una miqueta al gimnàs…   I per què jo no??? Per què??? Por qué???