Després d’un parell d’hores de jocs varis; castells de sorra, partidet a futbol, fer de vaixell, jugar a pilla-pilla, cambrer de restaurant, … i just abans de fer els deures corresponents dels nens, m’intento tombar a la sorra de la platja durant el radiant dia de descans enmig del teòric hivern de Màncora. És en aquell moment quan comença novament la ronda de preguntes del Bernat:
– Papa !! Qui és més alt… la mama i jo a sobre, o tu i l’Abril a sobre??
– Papa !! Qui corre més… la mama o jo??
– Papa !! Qui és més fort… el Batman o l’Spiderman?? l’Spiderman o el Superman??
– Papa !! Quants són 100 metres?? i 200?? i 1000??
– Papa !! Quan jo sigui gran… com seré d’alt?? Però, més que tu??
– Papa !! Quants euros són 20 soles??
– Papa !! Els pares dels pilots d’avió viatgen gratis??
Quan ja semblava que anàvem per tancar el tema és quan em dóna la sensació que em dic Google, papa Google. Segueix amb una nova ronda:
– Papa !! Qui pesa més… jo, l’Abril i la mama junts o tu?? i jo i la mama o tu i l’Abril?? i jo i la mama o tu??
– Papa !! Quants anys has d’estudiar per ser pilot d’avió?? i metge??
– Papa !! Podria saltar aquell tros tan alt?? i tu?? i l’Abril??
– Papa !! Qui va més ràpid… un cotxe de carreres o un tren?? Un Fórmula 1 o una avioneta?? Una avioneta o un tren d’alta velocitat?? Una moto de carreres o un cotxe??
– Papa !! Qui té la boca més grossa…, l’Abril o jo?? tu o la mama?? l’Abril o la mama??
– Papa !! Si lluitessin un lleó i un tigre, qui guanyaria?? i un lleó i un elefant?? i un elefant i un cocodril??
– Papa !! Una balena pot ser gran com d’aquí al tuk-tuk?? i com d’aquí a aquell cartell?? i com d’aquí a…
Per cert, avui hem vist una balena des de la terrasseta de la nostra habitació… Fent salts sobre l’aigua, exhibint el seu voluminós cos en el moment de la posta de sol. Enmig d’un boníssim Frappée que finalment he preparat (feia 4 anys que en volia preparar un i mai trobava el moment…) se’ns ha presentat amb nom i cognoms aquest immens animal marí. Una sorpresa per tots després que la Karina la descobrís sobresortint del fons del mar…

Uns preciosos penya-segats accidentats, grocs i secs, fusionen dos móns totalment diferents. Per una banda, un desert abrupte, amb arbusts i pedres, amb un color marró com a protagonista entre els desnivells dels continus turons. Una zona àrida que ens recorda, només una miqueta, a l’Atlas del Marroc o els innumerables massissos del desert iranià. Unes tanques mig destroçades emparcel·lant tots els terrenys grandiosos i desemparats, esperant ser el bressol d’una propera troballa de gas o petroli. I per l’altra banda, un mar blau, blavíssim!!! Un entorn marítim espectacular amb desenes i desenes de vaixells de pesca que trenquen un reflex del sol, dibuixant un preciós horitzó ple d’altes i estirades veles. Uns massissos rocosos en caiguda directa cap a un Oceà pacífic immens que abraça a aquesta terra tan dura, com visualment atractiva. L’erosió desèrtica agafa la seva forma més famosa just a l’arribar a la sorra de la platja. Dunes que onegen sobre les faldes dels penya-segats decoren encara més un entorn fascinant. Immens decorat per a un bany d’aigua freda del Pacífic amb tortugues gegants i pelícans. Una sensació que ja vam poder gaudir a les Illes Perhentian de Malàisia. Aquest cop, en un ambient totalment diferent (no sé si millor, però pitjor segur que no). Tot i que les aigües no eren turqueses, tot i que segurament les tortugues no assolien aquell tamany tan i tan gros (tot i que Déu ni do lo grosses que són aquí…), fins i tot sabent que la temperatura de l’aigua no seria la mateixa a aquestes alçades d’any, l’experiència al moll pesquer de Ñuro és molt i molt recomanable. Un bus i un col·lectiu et deixen per quatre «duros» enmig d’un poble totalment pesquer, situat a uns centenars de metres d’un moll d’important moviment, amb un tràfic intens de vaixells descarregant tonalades i tonalades de peix fresc i lluent, fruit del gran oceà. Un poble amb poquíssims recursos, sense canalitzacions d’aigua. Un poble que d’esquena al mar, sembla tret dels deserts més desemparats. Un poble que d’esquena al desert, sembla esperar una nova explotació turística. Unes línies blanques sobre el terra marquen el camí d’un nou clavegueram i sistema de canalització d’aigua que els permetrà deixar pel passat els camions cisternes que encara avui hem vist circular. Unes ratlles que abastiran d’aigua a un poble oblidat per la terra i alimentat pel mar. Una infraestructura que arribarà gràcies a una nova urbanització de cases d’alt stànding que s’està construïnt just a l’altra banda del penya-segat. Un poble on fins avui en dia, qualsevol peix és més barat que un tomàquet,on un kilogram de lluç val 1 sol (uns 0,28 euros). Mentres els pescadors matiners arreglen les seves xarxes als porxos de les seves cases, o els nens juguen a caniques pel carrer, o gent del poble conversen assentats esperant l’espera, … gent i gent descarreguen al moll les tonalades de peix que els ofereix el mar. Una tonyina de 110 kgs. agafa el protagonisme enmig de les plenes caixes de lluços i peixos varis… Un centenar de persones trafiquejant en un entorn preciós i tranquil, envoltats d’ocells voladors, centenars de pelícans i tortugues grandioses esperant algun oblit o rebuig del primer punt de descàrrega. Un lloc totalment quotidià, perfecte per a una família catalana que els encanta barrejar-se en un entorn local receptiu i acollidor. A més, tenint l’opció extraordinària de submergir-se i banyar-se amb tortugues. Els nostres dos rossets s’han atrevit a tirar-s’hi, des de dalt del moll, baixant per uns grans pneumàtics de camions posats al ciment del moll. L’aigua freda i el respecte que provoquen els grans animalons, els ha fet retirar-se abans del què haurien desitjat, encara que amb una justa recompensa per a uns valents santpedorencs amb ganes de viure noves sensacions amb les grans recompenses que ens ofereix la natura. Sense tenir una zona específica de bany pel visitant, sense tenir ni unes simples escales per descendre cap a l’aigua, … senzillament a mar obert, enmig dels pelícans, peixos i tortugues. Surant com un animaló més, compartint un hàbitat ric i poblat. Nedant i movent els nostres cossos amb molta menys agilitat que els nostres acompanyants. Un cop a l’aigua, veus que s’acosten… pujant de l’invisible fons del moll, primer creant una sombra, sent divisada amb més claretat posteriorment, fins aconseguir-hi nedar de forma paral·lela, podent compartir uns moments més que especials amb un «bitxo» tan i tan enorme. El seu cap en forma d’esquelet, la gran closca, les aletes-cames, el seu moviment suau però continu, i sobretot aquell moment de respecte quan se t’encara sense desviar el seu recorregut, senzillament exhibint-se i marcant un terreny que se l’han anat treballant durant anys i anys, preciós.