Són les 6:15 del matí i sona el despertador. Tal i com havíem previst ens aixequem puntualment per intentar aconseguir un objectiu impossible. Els nens tot decidits ja es posen el forro polar per salvar el fred matinal de la «sierra andina» i anem tot directes cap a l’estació de trens. Una estació reformada, netíssima i arreglada, ja preparada per engollir a dotzenes de turistes apunt per desemborsar una quantitat astronòmica per a un curt recorregut en tren. Alausí, un poble que viurà una revelació turística gràcies a una inversió milionària del govern per restaurar una via ferroviària totalment arcaica i inutilitzada, per un ús inicialment purament turístic. Una bona iniciativa que revitalitzarà el comerç i potenciarà encara més l’activitat econòmica d’aquest poble equatorià. Abans de les 07:00 h ja ens trobem al davant del tren de manteniment per intentar pujar a la locomotora, la mateixa que feia uns anys portava al grapat de turistes que volguessin descobrir la «Garganta del Diablo» sobre aquestes empinades vies ferroviàries. Intentem parlar primer amb el responsable del famós «Autoferro» per intentar pujar amb ell i poder veure el recorregut mentres realitzen les tasques de manteniment de la via, assegurant la viabilitat del modern i caríssim tren de les 08:00 h i de les 11:00 h. Aquest cop, ni la imatge dels nens, ni la insistència de la Super-Karina, ni res de res… No hi ha manera… Una política totalment rígida (podríem dir… com si fos europea), tot estricte, marcat, controlat, totalment estipulat, escrit, redactat, … Vaja, no trobem cap tipus de flexibilitat (flexibilitat bastant habitual per altra banda en aquests països) per poder pujar al tren de manteniment que surt abans de la turistada de les 8, i amb un preu mòdic com el què es movia fa 5 anys (6 dòlars per persona). Res a fer, la lògica rigidesa de la fantàstica i costosa inversió ens deixa fora d’aquesta agradable turistada per les valls andines. Ni amb la posterior negociació a la taquilla, no aconseguim ni cap nen gratis o alguna rebaixa especial. Res de res… Aquest cop és la Karina qui es nega a pagar els 78 dòllars (25 pels adults i 14 pels nens) que ens demanàven per poder pujar a aquests moderns vagons per fer aquest renovat recorregut per la vall de la «Garganta del Diáblo». Diu que el preu és exagerat pel país on ens trobem i que no vol pagar aquesta xifra desorbitada per pujar a un tren modern que ni tan sols pots treure el cap per la finestra i que bona part del trajecte es veu passant amb bus per la carretera (òbviament si fos barat hi pujaríem…).Els nens, novament expectants en la situació, observant aquest cop la seva mare com intentava negociar lo innegociable amb la noia de la taquilla més rígida que les vies del tren. Res a fer, girem cua, agafant de la mà als nens i cap al mercat municipal on ens esperava una «saborosa libra de chancho» amb un parell de sucs naturals. Un porc ben cuit i estiradet, apunt per ser desquartitzat a mesura que tots els clients del mercat vagin esmorzant. Decidim  fer l’activitat del dia pujant sierra amunt per veure les fantàstiques Lagunes de Ozogoche. Un fabulós espai natural ple de llacs on té lloc un dels fenòmens naturals més curiosos de la terra (resulta que pels mesos de setembre i octubre, aus migratòries es vénen a suicidar en les aigües gelades d’aquesta zona llançant-se amb força i en grup a dins l’aigua). Descartem òbviament l’opció d’un senyor que ens oferia el seu taxi per uns 30$ i decidim emprendre el camí en transport públic, el nostre sistema de transport habitual. Un primer bus de mitja hora de carretera empinada ens deixa en una cruïlla per sobre els 3000 metres. Una cruïlla força desamparada amb una curiosa paradeta de fusta amb una senyora intentant vendre dues olles plenes de menjar. Una zona en ple altiplano, apunt per encarar sorprenentment una bona i asfaltada carretera cap a Ozogoche, situat encara a uns 38 kms. més amunt. El vent comença a bufar fort, just aquí el paisatge canvia notablement. Per sort, passa ràpidament un combi atrotinat (furgoneta petita) amb la mateixa direcció cap al nostre destí i el parem perquè ens porti per 1 dòlar cadascun dels adults. En aquesta zona alta tot canvia; les cases són molt més senzilles, comencen a aparèixer ramats petits de bestiar d’ovelles, vaques o llames. Burros peluts, porcs i cavalls amenitzen encara més un entorn dur i totalment canviat. Les altes muntanyes que s’aprecien des d’Alausí (situat a uns 2500 metres) es converteixen en falses planures i alts turons sense arbres, amb extensions de pastura i amb camps de vegetació ja segada, resultat de la suposada època seca que ens trobem. Aquest suposat estiu (com diuen ells) o estació seca ens torna a fer mostres de la seva inestabilitat al veure com comença a ploure enmig d’unes fortes ràfegues de vent. El nostre segon objectiu del dia… comença a perillar. La visita a aquest espai natural entre llacs i 4000’s, sembla troncar-se al veure les dures condicions climatològiques per passejar-s’hi tots 4 de forma agradable. Pel camí, continuem veient i notant aquest canvi tan fort. Per sort el vell combi va gairebé buit i els nens aconsegueixen ser novament espectadors de luxe d’aquest indret tan recòndit. En aquestes alçades, els nens petits són els pastors habituals d’aquests remats. Nens vestits de forma totalment tradicional, amb la cara vermella del fred, vermellíssima!!!… i ben tallada  per culpa del sec vent andí. Unes condicions de vida dures, molt dures… El meu fort constipat em fa reflexionar més que mai sobre la dura vida que acompanya diàriament a les famílies de la zona, sobretot quan apareix algun imprevist problema de salut. Gent acostumada a barallar-se dia rera dia contra les adversitats, amb les dures i dramàtiques conseqüències que tot això comporta. Una nova onada de vent amb xirimiri ens fa decidir definitivament canviar els nostre segons plans. Curiosament, aquest combi acaba el seu recorregut a uns 10 kms. del nostre destí, amb una agradable sorpresa… Els avantatges i desavantatges de viatjar pel teu compte en low cost, ens comporta canviar de destí segons pressupost, segons condicions climatològiques o senzillament segons les preferències i el què més ens ve de gust a cada moment, trobant-te pel camí inesperades experiències que relaten en molts casos la quotidiana i més que real vida de cada zona. En aquest cas, ens trobem per casualitat amb el mercat municipal del dimecres de la petita Totora, un mercat concorregut pels locals d’aquesta comunitat andina. Un exemple clar d’una forma de vida totalment diferent a la nostra, amb un entorn i clima totalment contraposat al què estem habituats. Una mostra de la diversitat d’aquest món tan i tan diferent. Un mercat per sobre els 3.200 m. d’altitud totalment actiu i dinàmic, ple de persones locals indígenes buscant el seu producte desitjat entre les paradetes i paradetes del bàsic recinte tancat. Homes vestits amb pantalons de pell d’ovella, conversant i negociant per un bestiar apunt d’ésser venut i sacrificat. Dones i dones amb els seus fills penjats amb una manta a l’esquena, amb les seves faldilles de colors, mitjons de llana fins als genolls i carregades a no poder més de gènere de tot tipus. Nens passejant, treballant, jugant, fent encàrrecs, o muntant sobre dels peluts ases de la zona. Tots, tots, tots, o gairebé tots, amb el seu barret com a toc distintiu d’aquest grup ètnic andí. El quechua utilitzat de forma totalment majoritària com a llengua totalment vehicular, desplaçant aquí sí, a un castellà imposat per l’arribada dels colonitzadors espanyols, ja farà uns 500 anys. Un bàsic cobert ple de nois jugant a volleibol, tres parades a fora amb camions provinents de Riobamba (ciutat localitzada a un parell d’hores) oferint productes industrialitzats, algunes motos i el cablatge elèctric són les úniques mostres d’una modernitat difícil i lenta d’arribar. El fort vent no cedeix i continua fregant les seques cares dels comerciants, dels visitants i dels nens i nenes que riuen, criden, ploren o canten pels freds descampats de la «sierra andina».