No m’hi havia fixat amb el dia que érem… Dia 13, martes y 13… Bé, hauria sigut una excusa més per no fer-ho. Com la d’anar als banys termals del poble, o la d’anar a donar el vol al parc infantil… Qui busqui un lloc tranquil, o colonial, o amb tocs pròpiament autòctons… s’equivoca. Baños de Agua Santa no és el refugi per als ermitanys dels pobles tranquils. És el paradís pels turistes amb ganes de fer de la muntanya una festa d’esports d’aventura. És l’Espot del Pirineu català. Una oferta increïble de serveis diversos a preus òbviament molt més econòmics que a Europa, et dónen un ventall inacabable d’aventures per disfrutar. Aquí no podia dir que no!!! De cap manera!!!! Aquí havia de consumar algunes de les modalitats d’aventura que encara no havia fet. De fet, tot i les meves preferències de disfrutar de la muntanya fent caminades, aquí ho tenia tot per gaudir-ne al màxim. Després de lligar un pacte boníssim per a un apartament al centre urbà d’aquesta bomba d’emocions (per 9€ dia i preciós), l’agenda s’ha anat omplenant d’activitats aptes per afeccionats a l’adrenalina. Primer, un passeig amb un chiva (espècie de bus descobert amb llums i música) t’ofereix la primera perspectiva de la immensa i preciosa vall que et porta cap a la selva, o «l’Oriente» com diuen ells. Aperitiu perfecte per veure les salvatjades contínues que t’ofereixen disfrutar. Amb els nens comencem llogant dos buggies. Una activitat divertida amb una Abril que el somriure li acariciava les orelles i el Bernat que el vol portar ell solet. Tot perfecte fins que un dels vehicles li comença a caure de forma contínua un cable, provocant la parada automàtica del barat i senzill vehicle en múltiples ocasions durant el nostre recorregut. El segon, gelós dels nostres carinyos invertits en les parts baixes del seu company aparell, decideix també parar-se al costat d’una cascada. Tot i els meus coneixements tècnics i les meves habilitats mecàniques (sobretot en endollar minipimers), acabem demanant el comodí de la «llamada telefónica» perquè el tècnic de l’agència ens vingui a ajudar amb el panorama. Una divertida sortida que ens manté ben distrets. Tot i tenir les aigües més brillants i salvatges a menys de tres hores de Santpedor per a la pràctica d’aquest esport, em decideixo finalment a fer ràfting per les aigües del voltant del volcà Tingarahua. Una autèntica experiència en un tram que els experts el cataloguen de nivell 3 i 4 (entre una escala que va de l’1 amb les aigües més planes i el 6 com a més perilloses). 6 nanos joves amb ganes de passar-s’ho teta i un menda que no parava de riure, unes autèntiques titelles dins d’una petita embarcació dominada pel rem del catxondo monitor i pels ràpids i descontrolats moviments d’aigua. Amb pujades i baixades molt pronunciades provocades per un circuit d’aigua ràpid totalment irregular, provocant el nostre moviment sobre la barca digne d’autèntiques ballarines. El millor però encara havia de venir… Ponting o Pointing o Puenting o Bridge Jumping o «joder que te matas…». Déu meu!!! Encara quan hi penso se’m talla la respiració i se m’escapa algun peterró… Durant el dia d’avui ja havia recordat alguns cops el nostre salt amb els col·legues a la Costa Brava amb paracaigudes, intentant relativitzar aquesta varietat aventurera tan impactant. Tot no sembla ser tan i tan bèstia fins que finalment ho veus ja des del pont mateix. Em reclino sobre la barana i el vertigen se’m comença a menjar a poc a poc. La meva respiració se m’escurça cada cop més, i la meva decisió segura comença a trontollar. L’orgull i el meu caràcter de mirar endavant em fa retirar-me de la barana i dirigir-me cap al senyor que organitza els espectaculars descensos. No vull ser una excepció i començo l’absurd interrogatori sobre la seguretat… Les bromes ja comencen a saltar mentres em poso l’ernés. El meu rostre es va posant seriós preveient els nervis del moment i a la vegada per confirmar els rutinaris controls de seguretat. El cor em va bategant cada cop més ràpid i la plataforma que hi ha col·locada sobre la barana se’m va «atragantant»… Torno a l’altra banda del pont per ser lligat a aquella corda que suposadament està lligada per sota fins a l’altra extrem del pont. Vaja… impossible de verificar-ho… Els pulmons semblen encongir-se més i més fins a respirar com una puça (bé, no sé si respiren les puces, però si ho fan… segur que ho fan de molt a poc a poc). Em lliguen per dos llocs i tot ja sembla que va en sèrio. Ara ja no em puc tirar enrera… O sí!! No va, endavant!!! Va nanu, que tu pots!!! Poso un peu sobre la barana i torno a veure el «precipici», els metres i metres de distància fins al rocós riu, l’accidentat terrenys ara just sota als meus peus, el poble al davant i les altes muntanyes donant voltes sobre meu. Un nou moment de baixon em fa pensar més del compte i la responsabilitat guanya posicions en aquesta carrera de sensacions. Decideixo fer-ho sense pensar-ho gaire, vaja com s’ha de fer, com un inconscient… Pujo sobre la sàdica plataforma penjada al buit mentres el meu pit es queda més sec que les copes de gintònic en les cases rurals amb els amics. Déu meu!!! Però què collons fas!!! Segur que està tot lligat oi!!! Bufff!!! Vinga va!!! La Òstia!!! Segur??? Torno a mirar a sota, per acabar d’impressionar-me si és que és possible. El voltant no ajuda, l’accidentada vall se’m tira a sobre més que mai… De sobte:- Oiga señor, piernas abiertas, brazos abiertos y salte como más adelante mejor. Venga uno, dos y …Avall!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Em decideixo tirar jo sol, m’impulso per fer un moviment totalment antinatural, sense cap sentit, tirant-me a un buit espectacularment salvatge. Sí, sí, sí!!! Salto!! Salto cagat de por per caure a… per caure a… per caure… Perdo el control sobre els meus sentits… L’adrenalina se’m menja completament. La sobreexcitació del moment no em permet focalitzar cap reacció, com si un buit mental m’absorvís i em paralitzes per complert. Tot i res a la vegada, fins que de sobte la corda m’empeny fent-me posar cap per avall. Bufff!!! En aquest moment començo breument a reaccionar. Primer amb una sensació de no saber gaire on sóc al quedar mirant el cel. Posteriorment veient com tot volta i volta pel meu costat (les muntanyes, el pont, el cel i la corda lligada). La sensació d’estar totalment «out» sembla anar-se esfumant i convertir-se en un nou moment de canguelis racional. Mentres faig el gronxador una estona per sota aquest cruel pont, començo a cridar per intentar guanyar una mica de l’espai perdut dins dels pulmons. Quan torno a veure la corda amb el mosquetó em ve novament una caguera de només pensar que estic penjat sota un pont depenent d’un fil. Aquí però, amb un grau diferent, ja amb els meus sentits activats, baixant al grau 2 o 3 d’adrenalina, acabant de disfrutar d’aquesta salvatjada…L’endemà un passeig amb cavall tranquil amb els nens pels voltants de Baños i seguint el riu i un passeig caminant cap a la Cascada El Pailón del Diablo.