No m’hi havia fixat amb el dia que érem… Dia 13, martes y 13… Bé, hauria sigut una excusa més per no fer-ho. Com la d’anar als banys termals del poble, o la d’anar a donar el vol al parc infantil… Qui busqui un lloc tranquil, o colonial, o amb tocs pròpiament autòctons… s’equivoca. Baños de Agua Santa no és el refugi per als ermitanys dels pobles tranquils. És el paradís pels turistes amb ganes de fer de la muntanya una festa d’esports d’aventura.
És l’Espot del Pirineu català. Una oferta increïble de serveis diversos a preus òbviament molt més econòmics que a Europa, et dónen un ventall inacabable d’aventures per disfrutar. Aquí no podia dir que no!!! De cap manera!!!! Aquí havia de consumar algunes de les modalitats d’aventura que encara no havia fet. De fet, tot i les meves preferències de disfrutar de la muntanya fent caminades, aquí ho tenia tot per gaudir-ne al màxim. Després de lligar un pacte boníssim per a un apartament al centre urbà d’aquesta bomba d’emocions (per 9€ dia i preciós), l’agenda s’ha anat omplenant d’activitats aptes per afeccionats a l’adrenalina. Primer, un passeig amb un chiva (espècie de bus descobert amb llums i música) t’ofereix la primera perspectiva de la immensa i preciosa vall que et porta cap a la selva, o «l’Oriente» com diuen ells.
Aperitiu perfecte per veure les salvatjades contínues que t’ofereixen disfrutar. Amb els nens comencem llogant dos buggies. Una activitat divertida amb una Abril que el somriure li acariciava les orelles i el Bernat que el vol portar ell solet. Tot perfecte fins que un dels vehicles li comença a caure de forma contínua un cable, provocant la parada automàtica del barat i senzill vehicle en múltiples ocasions durant el nostre recorregut. El segon, gelós dels nostres carinyos invertits en les parts baixes del seu company aparell, decideix també parar-se al costat d’una cascada. Tot i els meus coneixements tècnics i les meves habilitats mecàniques (sobretot en endollar minipimers), acabem demanant el comodí de la «llamada telefónica» perquè el tècnic de l’agència ens vingui a ajudar amb el panorama. Una divertida sortida que ens manté ben distrets.
Tot i tenir les aigües més brillants i salvatges a menys de tres hores de Santpedor per a la pràctica d’aquest esport, em decideixo finalment a fer ràfting per les aigües del voltant del volcà Tingarahua.
Una autèntica experiència en un tram que els experts el cataloguen de nivell 3 i 4 (entre una escala que va de l’1 amb les aigües més planes i el 6 com a més perilloses). 6 nanos joves amb ganes de passar-s’ho teta i un menda que no parava de riure, unes autèntiques titelles dins d’una petita embarcació dominada pel rem del catxondo monitor i pels ràpids i descontrolats moviments d’aigua. Amb pujades i baixades molt pronunciades provocades per un circuit d’aigua ràpid totalment irregular, provocant el nostre moviment sobre la barca digne d’autèntiques ballarines. El millor però encara havia de venir…
Ponting o Pointing o Puenting o Bridge Jumping o «joder que te matas…». Déu meu!!! Encara quan hi penso se’m talla la respiració i se m’escapa algun peterró… Durant el dia d’avui ja havia recordat alguns cops el nostre salt amb els col·legues a la Costa Brava amb paracaigudes, intentant relativitzar aquesta varietat aventurera tan impactant. Tot no sembla ser tan i tan bèstia fins que finalment ho veus ja des del pont mateix. Em reclino sobre la barana i el vertigen se’m comença a menjar a poc a poc. La meva respiració se m’escurça cada cop més, i la meva decisió segura comença a trontollar.
L’orgull i el meu caràcter de mirar endavant em fa retirar-me de la barana i dirigir-me cap al senyor que organitza els espectaculars descensos. No vull ser una excepció i començo l’absurd interrogatori sobre la seguretat…
Les bromes ja comencen a saltar mentres em poso l’ernés. El meu rostre es va posant seriós preveient els nervis del moment i a la vegada per confirmar els rutinaris controls de seguretat. El cor em va bategant cada cop més ràpid i la plataforma que hi ha col·locada sobre la barana se’m va «atragantant»… Torno a l’altra banda del pont per ser lligat a aquella corda que suposadament està lligada per sota fins a l’altra extrem del pont. Vaja… impossible de verificar-ho… Els pulmons semblen encongir-se més i més fins a respirar com una puça (bé, no sé si respiren les puces, però si ho fan… segur que ho fan de molt a poc a poc). Em lliguen per dos llocs i tot ja sembla que va en sèrio. Ara ja no em puc tirar enrera…
O sí!! No va, endavant!!! Va nanu, que tu pots!!! Poso un peu sobre la barana i torno a veure el «precipici», els metres i metres de distància fins al rocós riu, l’accidentat terrenys ara just sota als meus peus, el poble al davant i les altes muntanyes donant voltes sobre meu. Un nou moment de baixon em fa pensar més del compte i la responsabilitat guanya posicions en aquesta carrera de sensacions. Decideixo fer-ho sense pensar-ho gaire, vaja com s’ha de fer, com un inconscient… Pujo sobre la sàdica plataforma penjada al buit mentres el meu pit es queda més sec que les copes de gintònic en les cases rurals amb els amics. Déu meu!!!
Però què collons fas!!! Segur que està tot lligat oi!!! Bufff!!! Vinga va!!! La Òstia!!! Segur??? Torno a mirar a sota, per acabar d’impressionar-me si és que és possible. El voltant no ajuda, l’accidentada vall se’m tira a sobre més que mai…
De sobte:- Oiga señor, piernas abiertas, brazos abiertos y salte como más adelante mejor. Venga uno, dos y …Avall!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Em decideixo tirar jo sol, m’impulso per fer un moviment totalment antinatural, sense cap sentit, tirant-me a un buit espectacularment salvatge. Sí, sí, sí!!! Salto!! Salto cagat de por per caure a… per caure a… per caure… Perdo el control sobre els meus sentits… L’adrenalina se’m menja completament. La sobreexcitació del moment no em permet focalitzar cap reacció, com si un buit mental m’absorvís i em paralitzes per complert. Tot i res a la vegada, fins que de sobte la corda m’empeny fent-me posar cap per avall. Bufff!!!
En aquest moment començo breument a reaccionar. Primer amb una sensació de no saber gaire on sóc al quedar mirant el cel. Posteriorment veient com tot volta i volta pel meu costat (les muntanyes, el pont, el cel i la corda lligada). La sensació d’estar totalment «out» sembla anar-se esfumant i convertir-se en un nou moment de canguelis racional. Mentres faig el gronxador una estona per sota aquest cruel pont, començo a cridar per intentar guanyar una mica de l’espai perdut dins dels pulmons.
Quan torno a veure la corda amb el mosquetó em ve novament una caguera de només pensar que estic penjat sota un pont depenent d’un fil. Aquí però, amb un grau diferent, ja amb els meus sentits activats, baixant al grau 2 o 3 d’adrenalina, acabant de disfrutar d’aquesta salvatjada…
L’endemà un passeig amb cavall tranquil amb els nens pels voltants de Baños i seguint el riu i un passeig caminant cap a la Cascada El Pailón del Diablo.
De nou amb cavall!
El papa ha fet jumping…i nosaltres també!
Esports de muntanya!
Amb buggies per Baños!
Cap a les cascades!
Les princeses de Disney de nou!
Un diàleg quechua-català prou interessant.
Les extensions de terreny continuen fent-se inacabables. Sembla com si aquestes immenses planures situades per sobre els 3.500 mts. no s’hagin d’acabar mai. Portem ja uns 45 minuts de tot terreny terra endins i cada cop les aparicions de ramats amb nens indígenes són més esporàdiques. Ara guanya protagonisme un paisatge totalment isolat, amb valls amples i totalment salvatges, sense conreu i amb una gespa alta que simula una finíssima capa de pel verd-grogós en l’horitzó. Arribem al nostre destí, el fallit de feia dos dies, «Les lagunas de Ozogoche».
Un espai increïble, preciós, solitari, tranquil, d’una força natural imponent. Una zona natural protegida dins d’un Parc Nacional sense entrada i sense supervisió. Una zona composta per una multitud de llacs entre grans extensions de silenci. Ratllant ja els 4.000 metres, ens enfilem sobre unes roques amb 2 llacs a la vista i la comunitat de Ozogoche als peus. Observem durant estona i detingudament aquesta zona típicament d’altiplà andí. Al cap d’una bona estona, divisem una figura de color vermell-marronós que es mou entre la baixa vegetació del terreny.
Curiosament es dirigeix cap a on anem caminant el Bernat i jo. Ens saludem i ràpidament veiem que serà una conversa d’aquelles curioses entre dues persones que parlen idiomes ben diferents. Ell, un senyor indígena d’uns 60 anys, muntat sobre un preciós cavall marró, amb pantalons de pell d’ovella, un mantell vermell estrident, una bufanda blau cel i com no, el seu barret panameny (fet a Cuenca òbviament). I jo, un català pelut, vestidet amb les seves xiruques falses (però que fan «el pego…»), el seus pantalonets comprats a Vietnam de 6 euros (que ben bé que van) i el meu cangur que em vaig comprar als 18 anys, òbviament donant una típica i merescuda imatge de «pijet blanquet» (encara que per molts occidentals, possiblement cutre i sense windstopper o waterproof…).
La conversa agafa un to curiós i catxondo, dels que m’agraden. Ell tot divertit i curiós amb el meu fill rosset dirigint-se amb un quechua massa tancat perquè el pogués entendre. Al veure que el castellà no em serviria ni per demanar-li el seu nom, li responc amb el meu brillant i autòcton català d’Olvan com poques vegades puc pronunciar. Una conversa sense sentit, similar a les que vam poder tenir amb grups indígenes a Can Cau (nord del Vietnam) o a Luang Nam Tha (nord-oest de Laos). En aquest cas, un diàleg quechua-català prou interessant, amb rialles per totes bandes, algun copet a l’espatlla de complicitat i amb una sortida final cavalcant, digne del «jinete solitario».
Ja més avall, un cop dins de la comunitat, no puc oblidar el matrimoni amb la senyora carregant un nen petitíssim a l’esquena i portant una ovella als dits. Al cap de 5 minuts tinc l’opció de parlar amb una noia que cavalcava sobre un burro carregat de garrafes buides. Amb unes mans seques, dures i brutíssimes, mostra d’una vida molt més dura a la que un senyorito servidor ha estat acostumat. Ella pujava per l’estret camí forestal que connectava a molts kilòmetres el poble amb la civilització, caminant amb el seu germà, germana i el seu nebot (nòvament amb la cara vermella, tallada i amb mocs incrustrats…). Amb ella, la «María», jove, molt jove, podem començar aquest cop sí, un diàleg fluid i distès. El seu castellà après en la bàsica escola de la comunitat que finalment el govern del país va construir ja fa alguna dècada, ens permet mantenir una comunicació fàcil i dinàmica que demostra, això sí, molt ràpidament, l’enorma diferència entre ambdós.
Al només preguntar-li quants anys té em respon amb el seu agradable somriure que desconeix la seva edat ja que els seus pares no la van registrar (recordant-me la mateixa resposta, aquest cop en anglès, del nostre conductor de tuk-tuk d’un poblat molt pobre dels voltants de Battambang a Cambodja, i fet tan comú encara avui en dia, en tantes zones subdesenvolupades del món). Aquest cop però, parlant entre nosaltres de forma molt planera, utilitzant la nostra llengua vehicular (bé, en el meu cas, la segona), el castellà. Molt curiós… Una comunicació fluida i directe entre dues persones que viuen en dos móns totalment diferents. Aprofitant aquesta facilitat de paraula, aprofundim més que mai amb l’aspecte mèdic, el principal i més preocupant per a una societat com la índigena dels andes. En aquestes terres tan altes, el govern ben just pot habilitar una escola, i el tema mèdic queda totalment relegat a altres comunitats ja més properes a les vies principals del país. Numerosos parts fallits amb tràgiques conseqüències, així com tantes i tantes altres malalties desasistides.
En part provocat pels seus baixos recursos econòmics, en part per la òbvia no presència de serveis mèdics del país en tals indrets solitaris, i també per les seves arrelades tradicions i aïllament social. Són moments que veus la gran diferència cultural, de tipologia de vida, d’entorn natural, de … de tot plegat. Mentrestant, el nostre conductor intentant fer clients de la seva agència de microcrèdits personals per a la població indígena. Tot un personatge amb una venda agressiva similar a la dels «condominios» que ens volien encolomar a Miami. Un microcrèdit a només un 1,25% que s’oferia a tota persona que volgués adherir-s’hi, sense demanar gairebé cap paper. Tot un xollo. Un xollo per la flagrant empresa de capital del Hong Kong, ja que és un 1,25% mensual. «Oséase», molt més del 10%.
Per aquest motiu que desconeixíem òbviament al principi quan contractàvem el seu servei perquè ens portés altiplanos amunt,vam poder aconseguir un preu molt inferior a la meitat del proposat per la resta de taxistes competidors del poble…



















