Les extensions de terreny continuen fent-se inacabables. Sembla com si aquestes immenses planures situades per sobre els 3.500 mts. no s’hagin d’acabar mai. Portem ja uns 45 minuts de tot terreny terra endins i cada cop les aparicions de ramats amb nens indígenes són més esporàdiques. Ara guanya protagonisme un paisatge totalment isolat, amb valls amples i totalment salvatges, sense conreu i amb una gespa alta que simula una finíssima capa de pel verd-grogós en l’horitzó. Arribem al nostre destí, el fallit de feia dos dies, “Les lagunas de Ozogoche”. Un espai increïble, preciós, solitari, tranquil, d’una força natural imponent. Una zona natural protegida dins d’un Parc Nacional sense entrada i sense supervisió. Una zona composta per una multitud de llacs entre grans extensions de silenci. Ratllant ja els 4.000 metres, ens enfilem sobre unes roques amb 2 llacs a la vista i la comunitat de Ozogoche als peus. Observem durant estona i detingudament aquesta zona típicament d’altiplà andí. Al cap d’una bona estona, divisem una figura de color vermell-marronós que es mou entre la baixa vegetació del terreny. Curiosament es dirigeix cap a on anem caminant el Bernat i jo. Ens saludem i ràpidament veiem que serà una conversa d’aquelles curioses entre dues persones que parlen idiomes ben diferents. Ell, un senyor indígena d’uns 60 anys, muntat sobre un preciós cavall marró, amb pantalons de pell d’ovella, un mantell vermell estrident, una bufanda blau cel i com no, el seu barret panameny (fet a Cuenca òbviament). I jo, un català pelut, vestidet amb les seves xiruques falses (però que fan “el pego…”), el seus pantalonets comprats a Vietnam de 6 euros (que ben bé que van) i el meu cangur que em vaig comprar als 18 anys, òbviament donant una típica i merescuda imatge de “pijet blanquet” (encara que per molts occidentals, possiblement cutre i sense windstopper o waterproof…). La conversa agafa un to curiós i catxondo, dels que m’agraden. Ell tot divertit i curiós amb el meu fill rosset dirigint-se amb un quechua massa tancat perquè el pogués entendre. Al veure que el castellà no em serviria ni per demanar-li el seu nom, li responc amb el meu brillant i autòcton català d’Olvan com poques vegades puc pronunciar. Una conversa sense sentit, similar a les que vam poder tenir amb grups indígenes a Can Cau (nord del Vietnam) o a Luang Nam Tha (nord-oest de Laos). En aquest cas, un diàleg quechua-català prou interessant, amb rialles per totes bandes, algun copet a l’espatlla de complicitat i amb una sortida final cavalcant, digne del “jinete solitario”. Ja més avall, un cop dins de la comunitat, no puc oblidar el matrimoni amb la senyora carregant un nen petitíssim a l’esquena i portant una ovella als dits. Al cap de 5 minuts tinc l’opció de parlar amb una noia que cavalcava sobre un burro carregat de garrafes buides. Amb unes mans seques, dures i brutíssimes, mostra d’una vida molt més dura a la que un senyorito servidor ha estat acostumat. Ella pujava per l’estret camí forestal que connectava a molts kilòmetres el poble amb la civilització, caminant amb el seu germà, germana i el seu nebot (nòvament amb la cara vermella, tallada i amb mocs incrustrats…). Amb ella, la “María”, jove, molt jove, podem començar aquest cop sí, un diàleg fluid i distès. El seu castellà après en la bàsica escola de la comunitat que finalment el govern del país va construir ja fa alguna dècada, ens permet mantenir una comunicació fàcil i dinàmica que demostra, això sí, molt ràpidament, l’enorma diferència entre ambdós. Al només preguntar-li quants anys té em respon amb el seu agradable somriure que desconeix la seva edat ja que els seus pares no la van registrar (recordant-me la mateixa resposta, aquest cop en anglès, del nostre conductor de tuk-tuk d’un poblat molt pobre dels voltants de Battambang a Cambodja, i fet tan comú encara avui en dia, en tantes zones subdesenvolupades del món). Aquest cop però, parlant entre nosaltres de forma molt planera, utilitzant la nostra llengua vehicular (bé, en el meu cas, la segona), el castellà. Molt curiós… Una comunicació fluida i directe entre dues persones que viuen en dos móns totalment diferents. Aprofitant aquesta facilitat de paraula, aprofundim més que mai amb l’aspecte mèdic, el principal i més preocupant per a una societat com la índigena dels andes. En aquestes terres tan altes, el govern ben just pot habilitar una escola, i el tema mèdic queda totalment relegat a altres comunitats ja més properes a les vies principals del país. Numerosos parts fallits amb tràgiques conseqüències, així com tantes i tantes altres malalties desasistides. En part provocat pels seus baixos recursos econòmics, en part per la òbvia no presència de serveis mèdics del país en tals indrets solitaris, i també per les seves arrelades tradicions i aïllament social. Són moments que veus la gran diferència cultural, de tipologia de vida, d’entorn natural, de … de tot plegat. Mentrestant, el nostre conductor intentant fer clients de la seva agència de microcrèdits personals per a la població indígena. Tot un personatge amb una venda agressiva similar a la dels “condominios” que ens volien encolomar a Miami. Un microcrèdit a només un 1,25% que s’oferia a tota persona que volgués adherir-s’hi, sense demanar gairebé cap paper. Tot un xollo. Un xollo per la flagrant empresa de capital del Hong Kong, ja que és un 1,25% mensual. “Oséase”, molt més del 10%. Per aquest motiu que desconeixíem òbviament al principi quan contractàvem el seu servei perquè ens portés altiplanos amunt,vam poder aconseguir un preu molt inferior a la meitat del proposat per la resta de taxistes competidors del poble…