Amb els «shorts» posats, gorra, una camisa de màniga llarga i unes sabates estiuenques, el meu pare ja està llest per començar a explorar la ciutat. Mentrestant, la meva mare vestida com si anés a fer la compra per Gironella apunt per encarar els més de 40 graus de justícia de Dubai. Des que era realment petit, més petit que adolescent, que no vivia uns dies en plan turístic amb els meus pares. Una experiència nova que ens permet compartir moments diferents als que estàvem acostumats. El meu pare decidit, amb ganes de viure i conèixer noves sensacions. La meva mare a l’aspectativa davant una ciutat que brilla per la seva modernitat, extrema netedat i luxe desmesurat. Mostra espectacular i flagrant d’aquest imperi de l’excés és l’imponent, romàntic i desequil·librat espectacle amb música de les fonts d’aigua situades al llac artificial al davant del Burj Khalifa (l’edifici més alt del món). Sessions de 2 o 3 minuts cada mitja hora que deixen sense respiració, totalment bocabadat, plantat sense capacitat de reacció, en estat de xoc, … senzillament un encant per uns sentits desperts i receptius. Els nens flipant, més o menys com la meva mare. El meu pare fent fotos de tort i de dret (més de tort). La meva dona deixant-se portar pel ritme d’unes cançons puntualment marcades pels salts d’aigua. Moments d’eufòria acompanyats per silenci absolut. Una barreja d’admiració i explosió d’energia… Una sensació similar al veure la palmera de Jumeirah (l’illa artificial més gran del món) i bona part dels gratacels de Marina des del Bar-Lounge de la 52ª planta del Marriott. Uns moments brutalment genials, podent-ho disfrutar de dia i de nit, aprofitant la posta de sol sobre un cel enterenyinat, típic de l’anticicló perpetu dels estius als Emirats Àrabs. Amb unes vistes de luxe a una altra mostra de les barbaritats que ha sigut capaç de fer un dels imperis econòmics àrabs. Portem uns pocs dies a la ciutat i anem de rècord a rècord artificial a nivell mundial: Edifici més alt del món, centre comercial més gran del món, l’illa artificial més gran del món, l’hotel més luxós del món, … Els meus pares compartint amb els nens unes cares de sorpresa i felicitat en un entorn «a lo grande» totalment luxós i detallista.

Mai havia notat un moviment tan suau. La perfecció de cada edifici, carrer, vorera desapareix mentres avancem dolçament. Sense sorolls, de forma ràpida i tranquil·la a la vegada. Una pau que envolta a 4 caps curiosos amb ganes de veure aquest altre món. Una gespa de Camp Nou com a mitjana a l’autopista sembla eternitzar-se sota un sol de justícia. Tot va passant ràpidament sense donar cap sensació de velocitat. Una música d’ambient tipus chill-out, fluixa, trenca un silenci oblidat per les nostres orelles. L’embús de trànsit, el bullici de la pròpia ciutat de Dubai, l’energia dels aires condicionats, la gent, … tot, … ho vivim com si estiguéssim dins d’una bombolla isotèrmica. Tot el nostre voltant ha estat creat i cuidat amb tots els detalls possibles, com si fóssim uns «Argamboys» enmig d’una maqueta gegant. Tots 4 quedem absolutament captivats per la sensació de trobar-nos sobre un vehicle de 4 rodes que llisca elegantment sobre un asfalt calculadament perfecte. Ens sentim com si estiguéssim dins d’una nau espacial que planeja a 20 cms. d’un mar ple de ratlles.
Havíem oblidat aquest grau de perfecció que caracteritza els països desenvolupats de primer nivell (inclús, incloent-hi Catalunya amb la crisi). No recordàvem pujar en un vehicle i no sentir sorolls continus de l’exterior, amb pitades i crits de forma exageradament alta. Havíem oblidat que es podia agafar un cotxe sense sentir el soroll del motor com si fos el batec del teu cor. O botar i botar sense parar com si estiguéssim a l’Estampida de Port Aventura. O senzillament seure de forma recte en un seient nou i modern dissenyat per ser comfortable des del primer moment, sense cap ferro clavat a l’esquena. Ja no sabíem que es podia parlar i mantenir una conversa en veu baixa del davant al darrera del vechicle…
Arribem a l’apartament (el més econòmic que vam trobar per internet per uns 50 euros la nit) i ens trobem amb un luxe i una netedat desconeguts pels nostres sentits. Tot funciona! Tot! El lavabo no «bessa» per enlloc, els electrodomèstics funcionen tots! Inclús tenim torradora! Tots els llums van bé, igual que els interruptors. El Wifi vola, la T.V. es veu sense píxels ni ratlles, el llit és amplíssim i còmode, l’armari s’obre i es tenca a la perfecció, la taula no balla, … Tot sembla posat de forma lògica i racional amb el manteniment adequat per fer una estada extramadament confortable.
Hem arribat a Dubai! Encara no hem vist res, però ja hi hem arribat! Una ciutat que ens espera ratllant la perfecció en molts aspectes materials. Això sí, les 15 persones que treballen al petit supermercat de sota l’apartament, amb una jornada laboral de 14 hores diàries durant els 7 dies de la setmana. Així m’ho ha comentat un agradable noi indi de Kerala després de profunditzar un pelet en la seva vida, mentres m’anava cantant els preus dels articles per tal d’adquirir el producte més econòmic possible (estalvi necessari i imprescindible durant la nostra estada a l’Unió dels Emirats Àrabs). El primer producte adquirit, l’oli d’oliva, ideal per banyar una patata i mongeta tendra escandalosa que ha sigut devorada i aplaudida pels dos petits de la casa.