Són les 19:00 hores del darrer dia a Dubai. Com no, hem escollit les fonts del Burj Khalifa per acomiadar-nos d’aquesta ciutat tan peculiar. Amb el seu ritme increïblement perfecte, sincronitzat a la mil·lèssima de segon amb unes cançons detingudament ben seleccionades. Una explosió artificial sensacional que et deixa en estat de xoc. Uns minuts de buidor mental, amb un cap perdut en la immensitat d’un edifici acompanyat per una dansa aquàtica. Un moment que novament hem volgut viure i reviure. Dubai, un emirat diferent, on es barreja la modernitat més flagrant amb les tradicions musulmanes més tancades. Un lloc culturalment diferent pels nostres ulls. On pots trobar burkes enmig de la botiga de «Victoria Secret» o patinant per una pista de gel artificial del gran Mall de Dubai. Un estat dins de UEA amb moltes llibertats, moltes més que la dels seus veïns, però que encara ens han negat el pas a tots 4 a disfrutar d’una tarda en un dels parcs públics amb jocs infantils de la ciutat. Tot, perquè era el dimecres, dia d’entrada exclusiu per dones. Ni el Bernat ni un servidor no podíem ocupar un espai verd de joc per la família «vetat» a l’entrada de qualsevol mascle que molesti o observi algunes de les dones més conservadores de la ciutat. Una ciutat on es pot gaudir dels luxes més cars del món enmig d’un desert gran i imponent. Una ciutat amb «jekes» que els agrada lluir i ostentar la seva riquesa, identificant el seu grau d’estatus social amb números a la matrícula del seu cotxe. Una ciutat plena de «el més … del món» i que és la que més CO2 despren per persona. Una ciutat que no baixa dels 35º durant els dies d’estiu i que pots gaudir d’una pista d’esquí a -3º temperatura ambient amb uns nois presentant un acte per la conscienciació sobre el medi ambient i la contaminació. Una ciutat que ha crescut amb l’esforç de milions de persones amb uns somriures immensos majoritàriament provinent de Pakistan, Bangladesh, Nepal,Índia i Filipines i altres països menys desenvolupats, amb ganes de guanyar uns estalvis difícil d’aconseguir en el seu país d’orígen. Unes persones que en moltes ocasions han passat tractes discriminatoris i pressions en l’aspecte laboral, arribant a situacions extremes, podent-les equiparar a una «esclavitud encoberta dins del s.XXI» Un sensacional i a la vegada duríssim article a l’Arabian Business (revista de negocis dels països del golf) del valent escriptor Daniel Shane constata les dures condicions laborals que passen molts treballadors immigrants en diferents països del golf. Sobretot en empreses del sector de la construcció, encara avui en dia es troben innombrables abusos a persones desprotegides per un país on són il·legals els sindicats i les vagues. 7 dies a la setmana, jornades llarguíssimes, passaports retinguts, tot per uns 140€ a 170€ al mes. Treballant, menjant, dormint en habitacions de 8 persones, vivint en camps de treball. Un abús als drets d’unes persones que l’extrema duresa de vida dels seus orígens els fa acceptar tal brutals condicions de treball i tracte discriminatori. Autobusos vells i deteriorats circul·lant en els extra-radis de la ciutat, plens de rostres seriosos i tristos. Durant els darrers anys la situació ha millorat en molts àmbits i podem trobar condicions laborals molt més dignes, però encara penso amb la noia de recepció que treballa 6 dies a la setmana i sense dret a vacances fins que no hagi fet 2 anys en el seu nou lloc de treball, o les 14 hores x 7 dies a la setmana dels treballadors del supermercat. Per exemple, fins al 2011, un treballador immigrant a Dubai no podia canviar de feina sense el permís del seu «jefe», sinó seria expulsat del territori. També l’article parla d’una vaga recent d’uns valents treballadors d’una important empresa de construcció que van acabar retornant al seu lloc de treball en 4 dies, al ser custodiats directament al seu domicili per la policia (segons uns testimonis). Ara, Qatar és un nou focus on Organismes Internacionals estan intentant mediar. L’adjudicació de la Copa del Món de futbol al 2022, ha disparat les necessitats immobiliàries i de infraestructures d’aquest país, havent-ne d’accentuar el ritme i conseqüentment, afectant-e novament els drets laborals. De moment s’han fet moltes promeses, encara que es continuen detectant abusos similars als de Dubai. Els avis ja han marxat i nosaltres ja estem apunt d’enfilar-nos cap a una nova etapa. Dubai ens ha ensenyat uns altres tipus de contrastos diferents als què havíem viscut al sud-est asiàtic. Amb una oberta però estranya llibertat pels nouvinguts turistes, marcada per unes normes estrictes i severes, amb uns drets de pena pels seus immigrants treballadors, enmig d’una cultura popular islàmica molt arrelada. Dubai, una joia amb gust amarg en un oasis artificial, creada pel valent impuls d’uns «ricaxons petrolífers» amb ganes de marcar una nova etapa al món costi el què costi i gràcies a les mans de milers de persones provinents de països veïns més pobres i que també tenen cor…