Més de 9 mesos van durar els del Bernat i l’Abril. Aquesta vegada però no ha sigut un «embaràs» similar als anteriors. La panxa de la Karina no s’ha engreixat i segueix en una línia admirable, i plena d’energia per encarar noves etapes. Amb moltes experiències viscudes i molt d’aprendre d’aquesta gran oportunitat. Ja han passat més de 9 mesos, tot un embaràs! Un viatge pel món que ens acompanya a tots 4 i que ens enriqueix com a persones, compartint valors i molts bons moments.Una experiència increïble pel Bernat i l’Abril de la que aprenen constantment i juguen sense parar, amb qui compartim uns valors que esperem que perdurin dins nostre, amb una nova essència que ens enforteixi encara més com a família. Un nou sentiment que ens dóna cada dia la mà i que ens ensenya, tal i com han fet i fan el Bernat i l’Abril, a viure i conviure noves experiències amb més intensitat, més amor, més paciència, més sabor,més complicitat, més profunditat…valorant cada dia que passa tot el què estem vivint i tot el què i qui tenim a casa i que ens acompanyen en aquest viatge i agraïm estar al nostre costat. Seguim la nostra experiència aquests dies acompanyats de nous 8.000 metres, entre els quals un tímid, inidentificable i immens Everest sobresortint en la llarga i inacabable cadena plena de pics i punxes. Un omnipotent panorama amagat bona part del dia per la típica boira de l’època pre-monsònica, una taca grisa sota l’elegant volada dels falcons. Passejades o petits trekkings entre pobles i poblats situats als extrems de la vall de Kathmandú, als voltants de Nagarkot, lloc base on passem aquets dies. Una població tranquila, amb una àmplia oferta hotelera per a totes les butxaques i perfecte punt de sortida per entendre i comprendre una mica més sobre la dura realitat del país. Uns voltants de la localitat totalment rurals i força pobres, a 2000 metres d’altitud, amb una proximitat a la capital que no es visualitza en les bàsiques cases de fang i en el dia dia dels seus habitants. Una escola bàsica, enmig de varis pobles dispersos entre petites granges, camps de blat, alguna típica botigueta de productes envasats i boscos mig deforestats per la mala explotació dels seus habitants i pels incendis salvatges que esporàdicament arrasen part de l’hàbitat. Nepal, un país i un paradís natural que tot turista busca deixant enrera les males carreteres esfaltades i endinsant-se per retrobar l’essència d’una vida muntanyenca preciosa i dura a la vegada pels seus habitants. Una doble vida en un país oblidat pels seus corruptes dirigents. D’una banda, una gran part de la població convivint en les valls més poblades i comunicades per les precàries carreteres. Una zona amb un nivell de vivendes que podem definir com a molt acceptable tenint en compte la realitat d’Àsia i de la seva veïna Índia, però amb un pou immens de necessitats i serveis públics desassistits per part d’un govern teòricament democràtic però totalment indefinit. Per altra banda, unes zones allunyades a les carreteres asfaltades, moltes vegades a tan sols a uns pocs kilòmetres de distància, suficients per agreujar amb «escreix» un aïllament gairebé total a serveis públics essencials. Hospitals o centres sanitaris són gairebé inexistents en bona part del país, així com la xarxa d’abastiment d’aigua. Els talls de llum són continus, per no dir que són extensibles en bona part del dia. La visita a una escola de la zona ens dóna a conèixer una dura realitat d’un país amb un futur poc esperançador a nivell acadèmic en àrees sobretot rurals. Nepal, amb un alt nombre d’infraestructures públiques deteriorades senyalitzades per grans rètols amb el nom d’un tercer país subvencionador, o amb la firma d’una ONG o organització pública internacional. Tota una sèrie de noves, velles o més velles infraestructures o instal·lacions (escoles, carreteres, centres sanitaris, …) pagades per terceres organitzacions provinents d’altres zones del planeta. Unes ajudes exteriors essencials en la vida diària d’un país que demostra per una banda, una història contínua i inacabable (fins a l’actualitat) amb un baixíssim nivell de serveis públics per als seus ciutadans, provocant una inevitable desafecció i desconfiança amb els seus dirigents i amb ells mateixos (premisa bàsica per garantir una evolució social i econòmica). I a la vegada amb un deteriorament i manteniment «0» de tota construcció amb diners provinents de l’exterior, que reconfirmen per altra banda que tot lo regalat no es valora prou.

Amb les sabates apunt, alguns amb Salomon, altres amb waterproof «wachikei», altres amb algunes North Face falses però que «dónen el pegu», altres amb algunes Decathlon, i els porters de l’Abril i el Marcel (coneguts com a xerpes) amb xancletes «playeres» i més àgils que ningú. Tots apunt per començar. Tots 9 (déu ni do amb la colla) apunt per començar 4 dies d’un meravellós trekking pel cor de l’Himalaia. El Marcel, simpàtic, preciós, entremaliat i el més petitó amb només 2 anys i mig, enfilat en una de les cistelles carregades pels porters. L’Abril, guapíssima i riallera com ella sola, caminant en alguns moments i desitjant ésser portada en bona part del camí com el seu col·lega de viatge, el seu estimat Marcel. L’Emile i la Dúnia, de 12 i 14 anys respectivament, novells en les caminades (i sobretot amb desnivell, acostumats amb les immenses planures holandeses), amb algunes cares llargues inicials canviades per contingudes mostres d’alegria en l’arribada i en les baixades o pujades pronunciades. I un Bernat espectacular, radiant, valent i amb ganes d’encarar les muntanyes amb l’optimisme que el caracteritza. Amb un ritme lent i constant en les empinades pujades, amb corredisses desenfrenades a les baixades, i amb uns jocs incansables de policies en «check points» en els trossos més planers. És inevitable fer aquesta més que merescuda menció especial a aquest «nanu» de 6 anys enfilant aquest trekking de 3 dies amb 4000 metres de desnivell acumulat. Sortint dels 2300 per pujar als 2600 i tornar a baixar als 1700, ascendint als 3100 per tornar a baixar als 1500. Tot solet, amb il·lusió, entusiasme i amb unes ganes de viure la natura que ens fa molt i molt contents. Bravo Bernat! i Bravo Marcel i Abril!!! Sou uns petits grans muntanyencs!!! Uns pares amb agulletes després de baixar el darrer dia els 1700 metres que ens separava la bàsica Guesthouse del pont penjant que atravessava el riu i la carretera que ens portaria de tornada a Kathmandu. Uns dies preciosos, amb molta tranquil·litat, sense gaires turistes, atravessant valls properes als 6000, 7000 i 8000’s. Amb un bany termal calentó amb família com a recompensa final del dia més llarg recorregut, amb sobretaules d’espelmes en un alberg a 3100 metres, amb alguna escapada amb el Fred per assolir un 3600 i poder per veure de més aprop les muntanyes Tibetanes, amb un parell de pastissos d’aniversari per la preciosa tieta Elena que només en fa 20, amb llargues converses gràcies a les maratonianes tirades, amb algun casament o dança d’espontanis locals trobats pel camí, amb paisatges i paisatges espectaculars, d’immenses muntanyes sense fi, amb unes nits brillants i estrellades, … Un plaer físic i mental, una satisfacció per a una Karina riallera que aprecia com mai les recompenses que et dóna la muntanya i el seu entorn. I un servidor que disfruta com ningú veient a la seva família pujant i pujant muntanyes, arribant per sobre els 3000, mentres les veïnes s’enfilen i s’enfilen sense compassió.Ara de nou a Katmandú descansant després del trekking d’uns dies de jocs i visites amb família. El trapella Marcel corrent amunt i avall amb un somriure d’orella a orella, jugant a tot i amb tots, amb les seves frases en francès divertidíssimes (il est cassé!), les seves precioses i innocents expressions, amb les seves caigudes, les seves carinyoses reaccions infantils, i amb un caràcter i bitxeria propi només d’ell mateix. L’Abril i el Bernat, un cop més aprofitant les aigües, aquesta vegada, d’una piscina transparent i neta com la de Santpedor.