Kathmandú, una ciutat desestructurada, contaminada i caòtica, amb senyals evidents de pobresa, adjectius contradictoris al que tothom pot pensar d’una capital d’un país ple de natura en estat pur i d’esports de muntanya. De camí, venint de Pokhara, el petit i preciós poblet de Bandipur és una parada perfecte. Una pintoresca població enclavada sobre una muntanya, plena de cases senyorials amb talles i treballs de fusta, herència d’un treball artesanal d’una antiga colònia nepalí, potent i rica pel comerç entre Tibet i la Índia. Amb un carrer peatonal i grata sorpresa, regal per a una família amb ganes de veure als nens corrent amunt i avall i jugant amb altres nens sense perill de cotxes. Un d’aquells llocs per deixar passar el temps i conviure amb les famílies i els seus nens, amb els seus jocs i les seves il·lusions, tot un parèntesis dins de les atapaïdes localitats del centre-sud del país. Una parada perfecte entre Pokhara i Kathmandú, per gaudir d’un, dos, tres, … dies i disfrutar igualment de l’entorn prehimalaienc. En aquesta ocasió, l’esperada arribada de l’Elena, Marcel, Fred, Dúnia i Emile el 29 d’abril a la capital nepalí ens fa seguir endavant amb el viatge, i una peculiar, anual i «teòricament espiritual» festa rave (amb DJ’s provinent d’arreu del planeta) que començava el dia següent ens fa abandonar aquesta tranquil·la i solitària localitat després de passar-hi només una nit. Curiós, sobretot al veure una quantitat interessant de joves personatges vestits de forma peculiar, alguns d’ells inclús disfressats. Una barreja realment curiosa tenint en compte que es tracta d’una festa amb música «màquina».Interessant, però difícil d’amenitzar amb dos criatures de 4 i 6 anys. La passejada al centre de Kathmandú, sobretot a la Dubar Square, no pot deixar indiferent. Un conjunt de temples envolten un antic i imponent palau reial. Una zona diferent a la resta de llocs on hem estat. Una arquitectura basada en temples de rajol i talles de fusta, amb decoracions de tot tipus (inclús amb relleus d’imatges sexuals), amb referències hindus, budistes i ètniques, amb un caliu humà que recorda a l’Índia, i amb un claustre que mostra al món la complexa cultura hindú del Nepal. Un país que molts el coneixem per les seves muntanyes o pels temples budistes. I que segurament el desconeixem per la seva majoritària i arrelada creença hindú. El «Kumari Chowk» és un preciós claustre situat a la part sud de la plaça principal, elegant i detallista, i que amaga entre els petits forats de les treballades gelosies de fusta un petit secret devotiu i romàntic. Una herència centenària d’una creença ètnico-hinduista. Un tresor pels locals hindús, una atracció pels milers de turistes de la ciutat. Una petita i tendra imatge que benera a milions d’ànimes. L’entrada per la petita i estreta porta condueix a un petit i bonic pati interior, plataforma perfecte perquè centenars de turistes observin dia rera dia una inacabable tradició. Tots, amb les seves càmeres apunt, intentant esquivar als controladors de la zona per poder fotografiar sense permís el gran moment esperat. Sense reflexions, sense ganes de criticar o valorar una autèntica aberració humana. Només amb el desig de seguir tenint la foto més preuada. Sense canviar el seu blanc, seriós i inexpresiu rostre al ser coneixedors de la brutal i inhumana tradició, seguint amb la mateixa expressió facial que quan se’ls explica el segle que va ser construït l’edifici o el curiós contingut dels relleus de les finestres. Unes finestres d’una petita i cèntrica presó, d’una gàbia amb un ocellet humà capturat per ser adorat com una reencarnació divina. Amb una nena, una preciosa nena, una nena plena d’il·lusions frustrades, una nena esclavitzada per uns ideals portats a l’extrem per algun il·luminat que mai va pensar que això li podia passar a la seva filla, una nena escollida per representar la nova imatge divina de Taleju (Deesa hindú). Una nena que als 4 anys va ser arrancada de casa seva per enterrar-se en aquesta tomba, sense poder-ne sortir fins a la seva primera menstruació, símbol de la seva impuresa terrenal i amb unes conseqüències futures horribles a nivell psicològic i temibles a nivell de prejudicis socials. Per exemple, quan torni a la vida «teòricament normal» i pugui tornar ambla seva família ja feta una noia (això es produeix quan tenen la primera menstruació), la graciosa llegenda diu que si té un marit, aquest es morirà de jove,sent així evitada per la majoria dels homes. D’aquesta manera, a més de tenir un maltractament mental provocat pels prop de 10 anys d’isolació social i de reclusió física en plena edat de creixement, tindrà un futur lligat a una forta creença que l’exclou d’una possible nova vida amb una nova persona. Aquesta preciosa nena amb un rostre seriós i podríem dir infeliç que ha tret el cap durant poc més de 2 minuts per la galeria de fusta del pati central del claustre, no pot sortir mai d’aquest preuat edifici, mai a excepció de la setmana de festes de Indra Jaatra, on es portada amb un tro per mitja ciutat, símbol d’aquesta imatge divina i per evitar a la vegada que els seus peus toquin el terra de l’exterior del claustre (una altra prohibició per a una reencarnació divina). Una història, que es repeteix en uns 12 monestirs (o més…) i que es va reproduint amb noves nenes tot just quan la seva predecessora ha tingut la seva primera menstruació. Mentrestant, els locals aferrats a aquesta maquiavèl·lica tradició, i la majoria de turistes passejant i escoltant una història curiosa com l’anècdota de les escultures eròtiques d’alguns temples de la plaça Dubar. I els que intentem captar i reflexionar sobre tot contingut i tradició, comencem a estar una mica farts de la frase típica que ja ens comença a fer mal «és un tema cultural»… Collons, també ho era la lluita de gladiadors dels romans, o els esclaus, o l’Apartheid, … L’Abril i el Bernat s’han mostrat sorpresos i a la vegada dolguts amb el fet que aquesta nena de només 8 anyets faci més de 4 anys que està tancada a dins d’un claustre i no pugui sortir a jugar al carrer amb altres nens, ells amb la seva jove edat crec que han captat molt més que molta gent que ha passat pel claustre amb la càmera apunt per fotografiar el moment en que la Kumari surt per la finestra, igual que farien per captar la foto dels orangutans de Malàisia… No hi ha dret! deia l’Albril, ella sempre reivindicativa, mentre el Bernat ens feia mil preguntes. Amb la gran sort d’haver nascut a Europa i saber valorar tot el què tenim, amb dos nens preciosos i una dona formidable, estem il·lusionats per encarar uns dies inoblidables amb l’arribada del Marcel, de la tieta Elena, tiet Fred, Emile i Dunia. Apunt per disfrutar junts i amb una llibertat sana i envejable, d’uns dies de família en una ciutat vibrant i unes muntanyes i un entorn natural únic al món.