Apunt de girar cua i tornar cap a Pokhara després d’estar dos dies seguits amb pluja i tempestes de forma gairebé continuada… Perfecte per fer un petit «paron» en el lodge d’alt standing en construcció, en la nostra «pedazo» habitació a preu de ganga amb vitralls immensos per banda i banda on poder presenciar durant bona part del dia unes valls plenes de vegetació i de densos núvols amb ganes de descarregar aigua i més aigua. De tant en tant, alguna aparició divina d’uns pics majestuosos que s’enfilen sobre els núvols amb ganes d’exhibir-se des de l’horitzó. Contemplant el paisatge, jugant amb els nens, pintant i fent els nostres tès… les hores passaven ràpid esperant que la pluja parés.Dos dies complerts de jocs «indoors» continus, omplint un temps i un petit espai preciós, amb salut, amb plena energia i tots quatre junts. Amb pintures dibuixant pastissos d’aniversari, paisatges, camps de futbol o senzillament línies de colors… Llegint contes, explicant històries, cantant i ballant, jugant a jocs de pistes, fent-nos abraçades i petons, dient tonteries, menjant, dormint, disfrutant plegats de dos dies obligats de descans. Amb ganes de seguir caminant i veient aquestes meravelles naturals, però a la vegada gaudint d’un espai familiar en una gran habitació amb sostre de fusta sota un parell de dies de tempestes. Avui, amb un cel ben tapat, plovisquejant, dubtant de seguir endavant o abandonar l’expedició pre-himalaia dels Solà-Sobré 2013. Quan ja estàvem apunt de la retirada, una mirada de complicitat amb la Karina ens fa seguir endavant, canviar de plans i seguir caminant sota la petita pluja, dirigint-nos cap al nostre destí : el petit poblet de Damphus. Endavant! Teòricament 2 horetes mal comptades de no res, però amb 500 metres de desnivell, plovisquejant, amb uns núvols amenaçadors de noves tempestes, sense tenir el camí clar del tot, sense més pantalons llargs de recanvi pels nens després que el Bernat caigués ben llarg sobre l’humit i dens fang després d’un dels seus rapidíssims sprints (es nota que bona part d’aquest viatge principalment tropical no els hem necessitat els pantalons llargs…), sense res reservat per dormir ni sabent el tipus d’allotjament que ens trobaríem, i amb l’Abrileta de 4 anyets per ser portada sobre l’esquena durant bona part de la pujada. Una pujada dreta i entretinguda; amb algunes cases disperses, gent local saludant als dos rossets : Namaste!! Namaste!!!, una Abril que amb la motxil·la i les dretes escales ja comença a pesar, un Bernat increïblement fort com un roure marcant el pas a tota la família, i una mare amb un gran somriure al veure un tímid sol guanyant a l’espessa i densa capa de núvols. La recompensa no podia ser millor que arribar a aquest preciós i tranquil poble situat al capdamunt d’aquesta muntanya als peus del Machapuchara, plena de guesthouses construïdes pels mateixos pagesos de la zona. Una experiència perfecte per compartir una tarda preciosa de jocs actius i dinàmics amb els peques (pilla-pilla i aranya i fent el cabra amb els llargs salts del Bernat) enmig de búfals, gallines i pollets. La gent molt i molt agradable, oberta a l’arribada de famílies amb nens, i amb un preu d’escàndol. Tot en un entorn únic, i amb un cel sorprenentment clar que ens brinda un final de dia espectacular, amb una posta de sol brillant sobre l’Himalàia, amb uns pics vertiginosos que treuen el cap per sobre dels darrers i persistents núvols. Ara, estirat al llit des de la millor habitació de la guesthouse, senzilla amb tres llits, aigua calenta i neta i nova de «trinca» per només 3,7 euros (la més econòmica del viatge). Amb la panxa pleníssima després d’haver sopat «momos», «spring rolls», sopetes, «chicken curry», «macarrons», … i amb ganes que sigui demà i despertar-nos i obrir els ulls des del llit per poder veure a través de les dues finestrestes la preciosa cara sud del Machapuchara, o altrament dit el «Fish tale» (cua de peix). Mentrestant, una lluna minvant potent il·luminant unes immenses muntanyes nevades en una nit clara i tranquil·la.

Una nit extra a Sarangkot ens permet encarar un primer dia de caminada amb l’Abril gairebé al cent per cent. Novament, un sol matiner espatarrant sobre l’Annapurna Range amb una calentona tassa de te boníssima ens torna a donar el bon dia. Encarem els primers metres amb la panxa plena d’un chapati amb ous ferrats, un esmorzar híbrid Nepalí-Europeu excel·lent per començar un dia sensacional. Els dies previs a Pokhara ens van servir per fer unes compres vàries i demanar informació sobre la zona, perfecte per començar en solitari aquestes passejades per les petites serralades prehimalaienques: un forro polar doble per l’Abril, sabates pels dos peques, unes ulleres de sol per la Karina, un gorro per l’Abril, fundes per protegir les motxil·les de l’aigua i un mapa de la zona per poder-nos moure amb tranquil·litat. La proximitat de la zona del trekking a Pokhara (cal tenir en compte que l’Annapurna està només entre 20 i 30 kilòmetres de la ciutat) i la quantitat de petits poblets i aldees amb diversos bàsics allotjaments hotelers, ens facilita prendre la decisió de fer el recorregut al nostre aire, sense «porters» ni guies. Sense marcar-nos dies (sense un mínim ni un màxim), amb una ruta més o menys marcada, però totalment oberta al què anem trobant o segons la manera que ens anem sentint. Vaja, com anem fent durant tot el nostre viatge, però ara caminant…, i reduint l’equipatge a la meitat (ara només amb una motxil·la gran i una de petita). Un pes perfecte per poder disfrutar de curts recorreguts com el d’avui, que finalment ha sigut d’unes 4 hores. Pel camí, ha donat temps a fer moltes coses, parlar i parlar,jugar i jugar, cantar, riure, tirar pedres a un llac,jugar a botiguetes de pedres precioses, fer de pastor d’algun búfal perdut pel camí, o fer de «Porter»(portador, o com diem des de Catalunya, «Sherpa»,que correspon al primer grup ètnic que va decidir acompanyar a muntanyencs). Per una pista forestal, seguint la cresta de la mateixa serralada, passant poble rera poble, o millor dit, grups de cases rera grups de cases. Amb un tipus de vida totalment rural, amb conreus de secà, quatre cabres a cada petit corral i un paisatge boscós que amaga les preuades i immenses muntanyes perdudes entre els grans núvols del proper horitzó. Pel camí, tots els locals ens van saludant al pas dels dos petits caminaires: Uns senyors esperant el bus de les 09:00 (quan ja eren les 10:00), famílies assegudes als característics porxos de les típiques cases nepalís de muntanya, nois jugant al típic joc nepalí de taula amb fitxes, dones portant fems amb un cistell penjat pel cap amb una cinta, nens jugant pel camí, joves mares cuidant nadons mig despullats, un senyor colant grans de blat de moro, dones grans esperant que sigui l’hora de canviar de posició, …
Una caminadeta molt agradable, matinera i perfecte per arribar a un destí d’in petit poblet, que poc hauríem pensat d’assolir, tenint en compte l’estat dels darrers dies de la nena més bitxa i riallera que coneixem. Ja a l’arribar, tenim la sort de caure en gràcia al manager d’un establiment hoteler de primer nivell a un mes de ser inaugurat, podent aconseguir la millor habitació al preu que nosaltres estàvem disposats a pagar (o sigui, uns 13 euros). Tot i estar ultimant la zona ajardinada de l’establiment, que disposarà d’unes 24 habitacions a un preu mòdic d’uns 120 USD, la seva ubicació és excepcional,les seves vistes a través dels dos grans finestrals a costat i costat de l’habitació són espectaculars, i els seus detalls i decoració molt per sobre del nostre estàndar de nivell hoteler d’aquest viatge,i amb l’esmorzar portat a l’habitació per poder assaborir la tassa de te matinal des de la terrassa tot contemplant les omnipotents muntanyes himalaienques. Una agradable sorpresa que ens permet gaudir aquest cop, d’un nou balcó natural amb tastos de luxe.

Són les 6:00 h. del matí, sona un tímid i fluix despertador en una petita i acollidora habitació situada a la cara nord de Sarangkot. Els nens encara dormen mentres un potent raig de sol taronja comença a sortir del fons de l’horitzó. No hi ha pressa, cap tipus de pressa per començar el dia tan aviat…només il.lusió. De fet, teníem decidit prendre’ns un dia tranquil perquè l’Abril acumulés unes forces de reserva per encarar millor uns dies de petits trekkings. Alguna cosa especial, i tan especial ens fa llevar d’hora per guanyar al sol en aquesta cursa matinal. Just davant, davant nostra, tenim la companyia de l’Annapurna, el Machapuchare i altres imponents muntanyes 7000´s i un 8000 amb la total plenitud. En un dia serè i clar, com encara no havíem vist durant aquesta primera setmana al Nepal. Un inici espectacular en un balcó natural himalaienc, perfecte per donar-nos la benvinguda a uns dies de caminades entre pobles i boscos de la zona. Una immensitat dura i salvatge, amb uns pics omnipresents que podrien explicar durant dies i dies, infinites històries tràgiques d’intrèpits alpinistes. Al cap de poca estona, els nens comencen a treure el cap per la finestra, sent conscients que l’espectacle, ara, està a fora. El Bernat sorprès per l’altura de les muntanyes, demanant en tot moment si alguna d’aquestes és l’Everest. L’Abril, sortint més tímidament i a poc a poc, no en fa gaire cas…li agraden més les cabretes… Dos tes amb llimona boníssims amb la millor companyia i dos tasses de llet preparats pel propietari rus de la casa on estem allotjats (que encara no sabem si és una guesthouse o és ben bé la seva pròpia casa) ens escalfen el cos del lleuger fred matinal . El propietari de la casa on estem allotjats és tot un personatge, mig hermità i que viu a Rússia mig any i l’altre mig davant l’Annapurna, i molt amable, conservant això sí, el seu definit i clàssic estil rus, amb la seva ampolla de Whisky a sota el llit. Tots 4, davant d’aquesta serralada única al món, entre jocs de soldats, curses, dibuixos i pintures, alguns deures, i convivint amb un poble que sobreviu bàsicament de petits conreus, poc bestiar i dels 4 turistes que passem per la zona. Els nens aprofitant el lloc per compartir la vida quotidiana de la zona, donant menjar a les cabres, preparant una espessa i divertida massa de pa per fer el chapati per esmorzar, jugant amb nens, o perseguint enriulats uns pollets que agafaven de dins d’unes gàbies de bambú. La Karina i jo, mentres no feiem de papes, profes o companys de jocs, intentant trobar un moment per observar l’atracció natural per excel·lència del Nepal, l’Himalàia.Ja a la tarda, com moltes vegades passa a la muntanya, i sobretot en aquesta zona i en aquesta època de l’any, els núvols van agafant presència. Creixent, sumant-se, multiplicant-se, aconseguint un volum del no res, pujant unes tonalitats irreconeixibles durant l’enganyosa eterna pau matinal. L’entorn canvia, el vent comença a bufar amb força, les fulles dels arbres trenquen un silenci gairebé absolut, els grisos i blaus foscos dels núvols es barregen amb la de les roques i neu dels famosos pics. Apareix una altra vida, aquest cop més dura i difícil per a uns habitants que viuen i sobreviuen entre penyasegats salvatges.