A tots els països on anem intentem conèixer no només els principals atractius arquitectònics i paisatgístics del país sinó també la seva història i gastronomia, algunes paraules en la seva llengua, la seva cultura, la seva forma de vida, les seves tradicions, costums… parlar amb la gent local del país, profunditzar en la seva vida i en el seu dia a dia i no quedar-nos només amb la part superficial que es veu a les fotos i postals, sempre intentant aprendre alguna cosa positiva de cadascun dels països que coneixem i de les persones que ens anem trobant al llarg del camí. Cambodja, Myanmar, Malayisa, són exemples de països on la gent és molt agradable i sent els dos primers països molt pobres, sorpren veure com sempre tenen un somriure als llavis i estan disposats a ajudar i compartir moments agradables amb la gent local i els que venim d’altres indrets, sense buscar res més a canvi que compartir una bona estona. És sobretot en aquests països menys desenvolupats on aprenem a donar valor a tot el què els països desenvolupats tenim i gaudim, i a la vegada aprenem a disfrutar i assaborir les petites i senzilles coses de la vida que són les que més en omplen. Algunes vegades sentim a dir que a Europa hem perdut alguns valors amb tanta modernitat i progrés, valors de la família, del respecte, de la solidaritat, de l’esforç… Quan viatges per alguns d’aquests països que comentava és quan t’adones que molta gent que té molt més poc és molt solidària i que vivint en unes condicions molt bàsiques es mostren contents, riallers i molt agraïts. Viatjar és un enriquiment constant i esperem que els nostres fills s’enriqueixin amb tot el què veuen i viuen i puguin empapar-se d’aquests valors tan importants com són la solidaritat, el respecte i igual tracte a tothom, la família, la llibertat, i aprenguin a valorar tot el què tenim, sobretot la salut. El nostre llarg viatge en família no és només estar de vacances i conèixer nous llocs, nova gent, paisatges de somni, platges idíliques, disfrutar de bons àpats a restaurants, de cafès relaxats, de gelats dolços, d’hotels amb piscina, de safaris i animals, muntanyes i d’un etern estiu… que també, sinó que també és gaudir del preuat temps per nosaltres i disfrutar de la família viatjant, enriquir-nos tots quatre amb cada vivència i unint encara més els nostres vincles com a família i com «equip» que som. Parlant de l’Índia… és típic sentir que l’Índia no et deixa indiferent i és ben cert. És típic sentir que l’ Índia és un país de contrastos, referint-se al gran contrast entre l’extrema pobresa i la modernitat i gent rica, i és ben cert. L’Índia és …diferent, en molts sentits. L’Índia m’ha generat en aquest segon viatge, segurament amb una visió més madura i crítica que quan vam venir fa 10 anys, un sentiment contradictori d’amor i de ràbia a la vegada. No és només els colors dels saris i la mirada profunda dels negres ulls dels indis, els fascinants paisatges, els temples, la seva espiritualitat i el caos frenètic dels carrers on sembla que s’estigui rodant constantment un reportatge del National Geographic, no és només amb la postal de l’India amb què ens volem quedar, si intentes produnditzar una mica en la societat i la seva cultura, quan comeces a parlar amb les persones i conèixer les seves costums sobre el discriminatori sistema de castes i la terrible dot que ha de pagar la família de la dona a la familia del futur marit, quan puges a un bus local o tren local i veus i vius les fortes empentes de la gent per agafar lloc i el poc respecte per les persones i el constant desordre, quan puges a un richshaw i veus que un policia amb un bastó està a punt de picar al pobre noi que pedala amb la suor al front i que vol passar per un carrer i el policia li prohiberix el pas només perquè és d’una casta inferior, quan veus i vius aquestes situacions i moltes d’altres… neix un sentiment de ràbia i impotència, veus que sota el sari d’alegres colors… es viu una vida molt dura i totalment injusta, molt més per les dones i per les persones de castes baixes. D’aquestes situacions també aprenem, aprenem i expliquem al Bernat i a l’Abril a com no s’ha d’actuar a la vida i lo important que és respectar a tothom i no discriminar a ningú perquè sigui ni més pobre ni més ric, ni d’un color diferent de la pell, ni perquè parli una altra llengua o tingui una altra religió, sinó valorar i respectar a tothom pel què és i per com actua com a persona. Un altre tòpic de lIndia també gira entorn a l’espiritualitat de la seva gent. Sí, potser sí que resen molt, fan molts rituals i ofereixen flors als rius sagrats i als seus Déus, però jo em pregunto que de què serveix resar tan si després no respecten a les persones, no dónen llibertat als fills perquè escullin el seu futur i venen a les pobres filles com pura mercaderia, i quan hi ha una terrible desigualtat envers la dona que fins i tot porta a la seva mort en moltes ocasions quan la família del marit demana més diners en concepte de dot i la família de la dona no pot arribar a pagar. En alguns casos maten a la dona per poder-se tornar a casar i rebre una nova dot. Resar i respectar, hauria d’anar sempre unit. L’Índia és molt impactant en tots els sentits, i hi ha gent molt maca i segurament que volen que aquestes injustícies vagin desapareixent mica en mica per poder viure en un món més just per tothom, però la societat índia és molt complexe per dins, en el què no es veu a la foto dels colors bonics del sari, i d’aquesta societat poc es pot aprendre o ensenyar als teus fills. Com els pots explicar que venen els fills com mercaderies, que cremen a les dones per poder guanyar més diners, que no respecten a les persones més pobres o de castes baixes i les tracten pitjors que animals i en canvi adoren i beneeixen a les vaques, que no respecten cap ordre en els busos i transport públic i t’aixafen si cal, i als nens igual, per tal de poder agafar un seient, un seient que segurament és d’un altre que haurà pagat, que t’agafen fort pel braç i per la força per fer-se una foto amb els nens (quan la nostra manera d’educar-los és no utilitzar mai la força sinó les paraules), que no dónen generalment les gràcies, i que en molts casos intenten enganyar-te per treure més diners. Sí, insisteixo que hi ha molta gent maca i agradable a l’Índia i que ens l’hem trobat al llarg dels nostres 22 dies al país, de fet hi ha molta gent a l’Índia, potser per aquest mateix motiu, per aquest grau d’impersonalització barrejat amb una història i cultura molt arrelada junt amb l’extrema pobresa de bona part de la societat, potser per tot això també el seu tracte és en general més sec, seriós i poc personal. -Així és la cultura de lÍndia¨i s’ha de respectar i entendre, em diu un jove backpaker francès de 25 anys al tren de Varanasi camí de Nepal després que jo intervingués en una conversa que ell estava mantenint amb un noi jove indi assegut al seu costat que li deia que ell es casaria amb la dona que escollissin els seus pares i que la seva família rebria la dot. -Sí, nosaltres respectem a totes les cultures i ens agrada conèixer-les i intentem transmetre als nens la respectuositat i amabilitat envers tothom i cadascuna de les persones que coneixem en cada país, això per suposat, li responc al noi backpaquer, però també crec que en certes cultures hi ha una part negativa que s’hauria d’intentar canviar si no respecta o és injusta per molta gent. Em diu el noi «la nostra cultura a Europa també és molt materialista i falta de valors», sí, està clar, li responc, però al nostre país no venem els nostres fills com si fossin mercaderia i els donem llibertat per triar el seu futur i la persona amb qui volen compartir la seva vida, a la nostra cultura no traiem els nostre fills de l’escola perquè hagin de treballar per poder pagar la dot de la germana que es casa, a la nostra cultura intentem respectar a tothom per igual i no discriminar a la dona ni cremar-la per guanyar més diners (i ecara tenim molt recorregut a fer en igualtat de drets però s’ha avançat molt respecte fa molts anys). Em sento molt privilegiada i amb una gran sort per haver nascut on hem nascut. NO val el «és la cultura del país», per actuar sense respecte i cometre totes aquestes atrocitats en nom de la «cultura», la cultura i les tradicions que no són justes han d’anar evolucionant i canviant, igual que han fet molts països mica en mica i fins i tot Catalunya on fa unys endarrera la dona no treballava o es trobava en una situació desigual envers l’home però això ha anat canviant mica en mica per la força i voluntat i ganes de canviar-ho de la gent. Em pregunto si la societat índia vol canviar-ho, no ho tenim clar. Amb l’Albert hem parlat amb molta gent indagant si volen aquest canvi i et quedes sorprès de la majoria de gent que ja els està bé o es «resignen» a aquest sistema de castes i de dots, gent pobre i gent rica, de tot tipus. Només hem detectat algun grup de persones joves amb ganes de canviar i evolucionar cap a un món més juts, alguns nois que ja s’han casat per amor i escollint a la seva parella i que no han volgut fer del matrioni un negoci de mercaderia, alguns nois que diuen esperençats que mica en mica va canviant i anirà canviant… Però queda moolt per fer i recórrer… Fa 10 anys vam venir amb l’Albert i ara que hi hem tornat hem vist un país igual, igual de brut i deixat, de caòtic i sorollós, igual d’ijust i sectari, però el pitjor de tot és que poc ha canviat la mentalitat de la societat. És molt complexa la societat índia, són moltes preguntes les que hem hagut de respondre al Bernat i Abril sobre la seva manera de ser i les seves costums i tradicions, però de tots els països i de totes les vivències s’aprèn, i aquí el Bernat i l’Abril espero que aprenguin a com no s’ha de ser i lo injust que és que una pesona neixi en una casta i només perquè sigui una casta inferior ja no tingui ni dret a ser respectada per les altres persones. Espero que aprenguin i entenguin i s’impregnin dels valors del RESPECTE, la LLIBERAT, la IGUALTAT i la SOLIDARITAT.º Quina sort que hem tingut d’haver nascut a Catalunya i d’haver rebut l’educació que ens han donat els nostres pares, una educació basada en el respecte i la llibertat per triar el nostre camí a la vida. Si haguessin nascut a l’India segurament el Bernat i l’Abril no existirien ja que els nostres pares haguessin triat la nostra parella per un intercanvi de diners, amb lo bonic que és triar la persona amb qui vols compartir la teva vida i crear una família amb AMOR, un altre dels valors que sí respirem a Europa i que la majoria dels indis només coneixen per les pel.lícules de Bollywood… Aquest escrit l’he fet al tren de Varanasi camí de Nepal mentre els nens jugaven esbojarrats amb un jove i simpàtic indi a les lliteres del tren. Karina