Segurament una de les paraules que et vénen al cap movent-te pels carrers de Varanasi és «atapeït». Atapeït de gent, de vaques, de brutícia, de crits i de soroll, de colors vius i forts, d’olors i de pudors, de porcs, búfals i cabres enmig dels carrers, de contacte continu provocat pels xocs amb la gent local, de monjos hindús, de persones amb alguna discapacitat, de persones demanant caritat que viuen al carrer, … Si les imatges més conegudes de Varanasi es troben als vorals del riu sagrat, als famosos ghats, la part del darrera no té desperdici. Una allau de persones es barregen diàriament en un entorn estret i condensat. Es fa difícil entendre com poden conviure amb aquesta densitat «de tot» tan elevada. Petits espais estrets vells plens de gent fent el seu tè amb llet o cafè, richshaws i autorichshaws amunt i avall, milers i milers d’habitants fent pas per la carretera, temples als vorals dels carrers per beneir encara més una zona totalment sagrada, petites botigues consecutives oferint productes similars, pobres esperant una racció de la gran parola diària d’arròs que se’ls prepara… i sobretot de mig cos cap avall no et pots despistar ni un segon per no caure sobre algun bassalt negre, algun excrement d’animal o cloaca ambulant, tot entre continus tocs de «botzines» dels persistents vehicles que passen pel carrer i el mateix bullici de la multitud. Tot i per tot arreu sembla no tenir cap ordre, sense cap destí ni orientació, un autèntic caos. Com un formiguer amb la reina de vacances. De fet, en la zona principal al voral del Ganges, les cerimònies i les vestimentes dels personatges sagrats encara ho fan més especial. Un entorn que a les 6 del matí ja està que bull i l’encierro de Pamplona ja s’està preparant. La brutícia, les grans vaques i toros pasturant, el gran número d’homes amb vestimentes blanques, aquesta sensació que alguna cosa important s’està movent, amb el sol començant a apretar de valent, grupets de persones comentant la seva voluntat de viure com mai un encierro religiós que purifiqui unes ànimes entregades a un sol Déu, encara que amb diferents formes. I de tots, destacant la presència dels nagasadhus (gent devota dedicada a la pregària que viu i conviu la seva vida totalment despullat).Novament, la passejada amb barca pel riu més sagrat del món ens ofereix un moment molt especial. Amb l’Abril un pèl excitada i enriulada i amb el Bernat assentat com un adult observant aquesta experiència tan sorprenent. Un riu ple de cendra dels morts cremats en els burning ghats, i de cadàvers sencers enfonsats amb una pedra al fons del Ganges (en aquest cas no es cremen quan són monjos, leprosos, nens, dones embarassades o homes amb picadures de serp). Una explosció de pensaments que ens deixa a tots 4 contínuament bocabadats.Ja a la nit, amb els nens dormint novament, després de la cerimònia diària per excel·lència de la ciutat i que podem viure des de la mateixa finestreta de l’habitació de la guest house, seguim observant les desenes i desenes de persones que dormen diàriament al carrer. Així per sobre i des del nostre punt de visió parcial des del darrera de la reixa de la finestra, comptem una cinquantena. Sense un lloc per dormir, directament al terra, i tot i així, segurament encara més higiènic que moltes i moltes vivendes que es poden veure per tot l’Índia i també, com no, a Varanasi. Tots ara buscant uns moments de descans, tots… els mateixos que durant el dia demanen caritat, discapacitats, monjos, creients de pocs recursos provinents d’altres zones del país, … tots protagonitzen un espai que a mitja nit comença a respirar una certa tranquil·litat. Avui, un d’ells, un dels religiosos de la túnica taronja amb els cabells enrastats i amb els corresponents adornaments hindús, beneïa una vaca de tamany considerable acariciant-la de dalt a baix de forma molt carinyosa i efectiva. Com a contrapartida, l’enorme animal li recompensava amb unes llargues i suculentes llepades a la panxa peluda i descoberta. Una recompensa sagrada d’una vaca sagrada, en un lloc sagrat i per una persona sagrada.

En pocs llocs al món et pots llevar i tenir la sort de treure el cap per una petita finestreta i veure una realitat tan i tan diferent. Milers i milers de persones s’ajunten al voral del Ganges, en unes escalinates que s’enfilen cap a uns temples al mig de la ciutat, per benerar i purificar de forma contínua les seves ànimes reencarnables.Els colors es multipliquen, principalment són els saris femenins els que vitalitzen encara més un espai únic al món. Un riu ple de contingut religiós pels hindús i ple de merda pels turistes, unes escales plenes de cerimònies i càntics per celebrar aquests moments tan especials pels hindús, personatges religiosos vestits amb túniques taronja i amb tot de símbols hinduistes, grups d’indis provinents de diferents parts del país amb l’il·lusió desenfrenada de trobar-se en el seu lloc més sagrat, vaques pastorant tranquil·lament per aquest context tan religiós, edificis històrics d’una gran bellesa en estat previ a l’enderrocament, gent banyant-se en una aigua més negra que durant el «chapapote» a Galicia, numerosos desafavorits demanant diners a les entrades dels ghats…I encara més impactant, els burning ghats (les escalinates crematori). Zones al voral del riu on incineren als morts per realitzar la darrera cerimònia religiosa i poder escampar la seva cendra sobre el seu riu sagrat. Aquest espai és l’exemple màxim de la culminació de la duresa de la vida, millor dit, la duresa de la mort, i en aquest cas amb la duresa de l’Índia. Unes escales rodejades de troncs de diferents diàmetres apunt per ser utilitzats per encendre fogueres a exposició pública amb els cossos de centenars i centenars de persones que volen ser incinerades al voral del riu Ganges. Primer remullen els cossos amb l’aigua beneida del riu, els envolten amb uns llençols blancs i amb unes mantes dorades per ser posteriorment estirats sobre els llits de troncs de fusta. El fum ràpiament es torna el protagonista d’una zona amb uns edificis encara més deixats i deteriorats. Els temples del voltant, ja de color negre, són la conseqüència d’aquesta pràctica religiosa a l’aire lliure. Mentrestant, a uns 30 metres de distància enmig d’un dels grups que havia protagonitzat una cerimònia, ens assentem tots quatre en un estret banc vivint aquesta impactant experiència. La serenitat dels nens en aquests moments ha sigut exemplar. Conscients del què estaven veient, del concepte de la vida i la mort, i respectuosos en un entorn marcat per una fredor poc usual per als occidentals en aquest tipus de cerimònies. Ja al capvespre, una tranquil·la passejada en barca ens dóna una nova perspectiva d’aquest espectacle hindú continu de sorolls, sensacions, olors i colors, protagonitzat per una multitud canviant, dinàmica i molt entregada. Ara a les 00:00 de la nit, des de la nostra petita i acollidora habitació, situats al davant del main ghat (escales principals) les campanes segueixen sonant. Sense llums al carrer, desenes i desenes de persones dormen en unes escalinates sagrades, en uns moments de certa tranquil·litat mentres el sol descansa d’il·luminar als milers i milers de pelegrins que visiten cada dia aquesta ciutat sagrada. Varanasi, 8 mesos de viatge, i 10 anys després del nostre primer viatge a l’Índia. Una experiència aquest cop més rica que mai, amb la il·lusió de seguir aprenent d’un món tan diferent culturalment i amb tanta diversitat. Amb el gran enriquiment personal de poder-hi anar amb els nostres dos bitxets i poder viure moments que sembla que no puguin ser reals de lo diferents que són de casa nostra. El Bernat i l’Abril obren uns ulls com taronges i ens fan moltes preguntes, algunes d’elles difícils d’explicar. Però sobretot són nens amb unes ganes de jugar incansables, sigui on sigui i amb qui sigui… Avui, l’Abril ha volgut tornar a mostrar les seves qualitats d’artista, aquest cop en un vídeo clip que estaven rodant en un dels ghats de Benarés. Sense pràcticament adonar-nos-en, el responsable del desplagament mediàtic l’ha convertit en l’actriu revelació, ballant durant uns 20 minuts enmig de la parella d’actors principals, amb un ritme completament indi, influenciat per aquests 15 dies que ja portem al país. Un espectacle més dins de l’infinit programa d’actes d’aquest híbrid entre «Fira de Tàrrega» i «San Fermines» a la hindú. De fet, et trobes alguns turistes «frikis-hippys» que s’han volgut integrar en aquest món espiritual i que passen amb la multitud sense saber massa a on pertanyen… inclús observats per una comunitat índia que ja té prou color per sí sola.