Una zona diferent, un altre país dins d’aquesta gran natura verda i rica que forma Sri Lanka. Només entrar al Parc Natural ja t’adones que alguna cosa especial hi ha entre aquests grans arbres, estanys, arbustos i camins enfangats. Yala National Park és un exemple de la vida salvatge animal, un espai protegit per assegurar la continuïtat d’espècies tan i tan perseguides. L’espectacle animal comença. Una guineu després de caçar un conillet és l’aperitiu d’aquest Safari asiàtic amb família. Els 12 ulls no paren de donar voltes per intentar ser el primer en veure un nou animaló i poder-lo presentar a la resta de la família. Ocells de tot tipus ens donaven una benvinguda amb un sol radiant d’un diumenge amb famílies singaleses apunt per disfrutar d’un dia vibrant en el bosc salvatge del sud de la illa. Búfals estirats banyant-se en tolls d’aigua mentres uns ocells devoren el miler d’insectes del seu voltant. Tot d’una, el conductor del nostre 4×4 para el vehicle i tira enrera a la recerca d’algun ésser viu invisible per a la família catalana. Uns moviments suaus i lents movent les branques d’uns arbustos atapeïts són el preludi de la troballa del dia. Una família d’elefants digerint part dels seus kilos i kilos de menjar necessaris per satisfer la seva gran gana diària. Primer un elefant imponent, després dos de més petits seguint les passes de la mare, de la gran mare (mai millor dit). La nostra presència tranquil·la i silenciosa sembla passar inadvertida en un principi. Al cap d’uns minuts, un cop ja identificats, semblem amenitzar un àpat frondós i suculent. Els sogres ben distrets al veure com aquests animals salvatges, minut a minut, s’acosten cap al nostre vehicle. El Bernat no pot obrir més els ulls, mentres que l’Abril es pregunta on és el pare elefant… Resulta que els mascles van sols i només «vuelven por casa por Navidad» (és a dir quan busquen alguna cosa…). Aprop i més aprop… La meva sogra ja comença a tirar-se enrera i a dubtar de la pau d’aquestes bèsties tan grosses. «Oh!! però vols dir que no faran res…?». Del silenci admirador anem passant cap a un silenci entre respectuós i temerós. La Karina i un servidor havíem vist «manades i manades» d’elefants en els nostres safaris a l’Àfrica, sobretot a Chobe National Park a Botswana, o a l’Etosha National Park del nord de Namíbia, però mai aquest animal en estat salvatge se’ns havien acostat tant i tant… De fet, la mare, la imponent mare (la mare que la va parir!!), se’ns posa finalment al davant del vehicle, amb una posició mostrant una actitud d’anàlisi envers al nostre vehicle i de prioritat sobre la nostra presència. El seu moviment plàcid i suau de la cua se substitueix per un moviment d’exploració d’una trompa gruixuda i ferma. De sobte, ens girem i veiem a una nova família elefantina acostant-se per participar amb aquesta festa sorpresa de final incert. Aquest cop una gran elefant amb un bebé seguint-la justa sota d’ella, protegit pel voluminós cos de la seva mare. Lentament, amb el seu moviment tranquil que els caracteritza, seguint un camí recte i directe cap a un cotxe carregat amb la família catalana. Finalment rodejats, amb tot d’elefants per tots els costats del nostre jeep obert per tot arreu, apunt per formar part d’un sandwich immens (en principi sempre m’havien dit que els elefants no eren carnívors…), o millor dit, d’un bon entrepà de pa amb tomàquet si tenim en compte els vermells braços de la meva sogra després d’un dia de safari amb un sol tropical radiant. M’aixeco per intentar gravar el moment quan la nova visitant em deixa anar un crit d’advertiment mentres protegeix a la seva cria. El conductor repeteix ara amb un to ja més sec i suau que no ens movem cap dels 6 i restem inmòvils. Les grans potes, amb les seves immenses ungles tornen a moure’s, el cap es gira encarant novament una casa plena d’arbres i matolls, les orelles tornen a doblar-se endavant i enrera com les mans d’un director de música clàssica i la cua donant novament voltes. Tornem a la calma i descans inicial, la mateixa que transmet tot elefant en llibertat. Cocodrils, búfals, iguanes, un tipus de mofetes, porcs senglars, gasel·les i altres antíl·lop, galls d’indis i ocells i més ocells… El protagonista i el més buscat de la pel·lícula, el lleopard, se’ns amaga al nostra pas. Què hi farem… No tenim mai sort amb els felins… L’entorn espectacular, amb aigua per arreu, abres que recorden la sabana africana, baixos arbustos que omplen les grans panxes dels elefants, … un paradís per contemplar a una vida salvatge en estat pur que tan ens agrada. Ja fora el parc, dins la població més propera, un altre paisatge verd Srilanquès torna a fer-se present. Plantacions d’arròs i d’altres vegetals, palmeres i palmeres, llacs naturals, un plaer continu i incansable per a un país que finalment ha retrobat una pau que omple d’actitud positiva a la seva població. Una població que ha hagut de conviure amb una guerra civil (com ha passat en molts països després d’un període de colonització) llarga i basada en atacs terroristes dels tigres tamils, perseguits per un poder singalès sense fre. Actualment, amb un nivell de vida molt superior al dels darrers països que hem visitat (com Myanmar o Cambodja) però encara amb un 20% de la població sota el llindar de la pobresa. Tot i això, bona part de la gent poden gaudir d’una vida agradable (tot i no poder ser comparada amb el nivell estàndar europeu), amb vivendes ja més acceptables, i inclús en molts casos, ben acabades i amb un encant especial. A les 07:30, ja amb el sol per sobre les palmeres, brillant amb força mentres els núvols de l’horitzó preveuen un nou dia amb pluja tropical. En un camí de terra estret entre un gran llac ple de diferents tipus d’aus i plantes de lotus per una banda, i llargues plantacions d’arròs entre palmeres per l’altra. La vida circulant amunt i avall, pares portant els seus nens a l’escola amb moto o bici o tuk-tuk, senyors amb els seus saris pedalant velles bicis, dones passejant amb un paraigua de doble funcionalitat, un senyor banyant-se amb sabó al costat de la resclosa, … Just abans d’un esmorzar amenitzat per una serp més llarga que el Bernat arrossegant-se pels jardins de la preciosa Guest House situada als vorals del llac.Ara, de camí llarg de tornada, 7 horetes dins d’una furgoneta. L’Abril s’estira buscant uns minuts de «nonetes» robats pel joc i carinyo dels avis d’aquests dies tan intensos. Mentrestant, el Bernat cantant unes cançons de manera apassionada, amb els ulls mig tancats i la cara amunt, tot un aspirant a la nova edició d’Operación Triunfo «Special Gangnam Style», assegut entre els seus estimats avis amb qui ha jugat i fet infinitat de petons durant tots aquests dies.

Els anglesos no s’ho van pensar ni un parell de cops a conquerir aquest paradís del te. Una illa relativament gran, verda de dalt a baix, amb pluges durant tot l’any i amb una varietat de verds que amplien el ventall actual de Pantones. Hem començat el dia a Nuwa Eliya, la «Little England». No és per menys, al conservar molts edificis provinents de la colonial època britànica, com la nostra guesthouse de 6 habitacions amb sostre de bambú i pell de zebra inclosa sobre la paret principal del menjador (provinent de Kenya, altre país colonitzat pels britànics).El trajecte amb tren de Nanu Oya a Ella, al centre sud de la illa, és l’exemple màxim de la riquesa natural del país. Immenses plantacions de te en fileres atapaïdes d’aquesta planta de tronc gruixut, semblant a la d’un cep, i amb una gran cúpula de fulles brillants que simulen una immensa i suau catifa verda, sobre un mar de turons i muntanyes.Els arbres s’alcen pel mig de les plantacions, donant un toc romàntic a un entorn banyat per unes contínues corrents d’aigua provinents d’uns densos i grisos núvols i d’una blanca i dispersa boira. Altres zones amb la via del tren aixecada sobre alts turons amb vistes espectaculars per cada banda de les finestres del tren, gaudint d’àmplies valls o inclús d’esplanades immenses, riques i plenes d’embassaments, rius i llacs. Boscos nets sobre els mil metres amb alts i gruixuts pins o altres denses varietats tropicals. Persones al voltant de la via, esperant per creuar mentres saluden, riuen, o descansen de les pujades i baixades de l’accidentat terreny. Un somriure blanc i sa que destaca entre el negre de les seves cares. Algunes petites estacions plenes de famílies musulmanes, hindús, budistes o catòliques, amb nens petits en braços de les iaies, joves jugant, o grups de dones plenes de colors dels seus alegres i llampants vestits. Ponts i túnels per salvar relleus díficils de transitar, amb pronunciades valls entre boscos i cultivacions de te. Una part final amb plantacions d’arròs escampades en terrasses, aprofitant l’aigua sobre l’accidentat terreny, entre palmeres allargades i densos rierols plens d’aigua marrona i salvatge. Definitivament, una de les passejades amb tren entre paratges naturals més maques que hem fet mai (conjuntament amb el trajecte que vam atravassar el Taman Negara de Malaysia, el Flambassen de Noruega o «El tren del fin del mundo» de Ushuaia a l’Argentina), talonera d’un petit trekking a un petit Coll Baix tropical enmig de les verdíssimes (a no poder més…) valls de Sri Lanka. I per recuperar el cos, res millor que un bon te singalès, provinent d’un d’aquests camps com el que ens vam passejar ahir, just abans de visitar una centenària fàbrica d’aquesta classe d’infusió tan reconeguda.Mentrestant, els nens juguen desenfrenats amb uns avis que s’adapten a tot terreny,a tot menjar, i a tot el què se’ls hi posi pel davant, sempre amb ganes de veure i viure aquesta fantàstica experiència amb els seus petits rossets.