Avui és un dia molt especial…ja fa mig any que vam començar aquesta nova aventura. Una decisió ferma, amb convicció, amb moltes ganes i amb una il·lusió desenfrenada per tirar endavant un postgrau d’experiència a la vida, barreja d’un projecte familiar i d’unes ganes immenses de conèixer aquest món tan gran i a la vegada tan petit ara al s.XXI.Ja comença a quedar lluny la benvinguda que ens va donar Singapur amb el seu espectacular castell de focs del seu National Day. Ja se’ns comença a remoure l’estómac quan penso amb aquell dia i amb aquelles cares eufòriques i d’alegria al presenciar aquell espectacle visual tan únic en el món. Des de llavors,hem anat visquent i gaudint de moltes sensacions, de moments únics que hem anat carregant a la nostra motxilla per no oblidar-los (com diu la fantàstica família que ens cuida la Maca, moooltes gràcies per pensar en el nostre mig anyet!!! i als avis també que hi han pensat!!! ). Ens hem emportat coneixements, bons moments, anècdotes i records d’uns països preciosos i sobretot amb una gent formidable, maquíssima!. Malàisia amb el trekking a la selva de Bako National Park, l’illa de Kapas o l’espectacular Kuala Lumpur; Indonèsia amb l’espiritualitat de Bali o les platges de Gili i Lombok; Vietnam amb la tranquila nit al barco per Halong Bay tot conversant amb els sogres amb una copa de vinet, les ètnies del nord, la preciosa Hoi An o la vida que envolta el Mekong; Cambodja amb somriures per arreu d’una població que acaba de sortir d’una llarga guerra civil amb un genocidi exterminador, o els seus màgics temples d’Angkor; Laos i els seus espectaculars paisatges muntanyencs, Tailàndia amb l’Elephant Village, la paradesíaca Koh Tao i el turisme sexual per arreu; i ara una Birmània pendent de descobrir pels nostres ulls… En total mig any donant voltes, les mateixes que estem fent ara dins d’una cabina d’un vell vagó de tren direcció Bagan. Entre 18 i 19 hores de tren ens separen de la fascninant Yangon a Bagan (antiga capital de l’imperi Birmà). Vam decidir fer aquest trajecte passant una nit amb tren, estalviant un sobrecost important d’avió o unes 11 hores salvatges de bus nocturn amb aire condicionat descontrolat i Karaoke. Una antiga estació de tren (més semblant a una quadra d’animals) serveix de punt d’emissió de bitllets anticipats. El seu aspecte buit, brut, trist, arcaic i desolador és una mostra més de les prioritats d’un govern poc preocupat pels aspectes importants de la societat. Amb la Karina ens hem proposat intentar utilitzar serveis ofertats per empreses privades del país, contribuint en petitíssima part a un creixement econòmic d’inversors locals, evitant així els desfassats serveis públics per enriquir a unes «arcas del estado» amb un sentit nul cap al ciutadà. Tot i això, l’opció del tren de l’estat (com a mínim fins saber que bota més que els llits elàstics de les atraccions de Roda de Barà) era la que encaixava més amb el nostre pressupost i sobretot tenint en compte que anem amb dues baldufes que han de dormir les seves hores (per anar bé entre 10 i 12 hores), i si és possible sense que es constipi altre cop, culpa d’algun altre aire condicionat agressiu.La sortida de Yangon ens ha tornat a deixar sense aire als pulmons en vàries ocasions. Tot i trobar edificis aparentment normals en certes zones, la presència de barris marginals amb múltiples petites «xavoles» de palla enganxades una rera l’altra situades sobre canals oberts de cloaques i rodejat de tonalades de deixalles, ens han tornat a marcar una realitat més que dura per aquesta zona del món. Nens venent caramels i mocadors, una parella d’enamorats passejant sobre la via, famílies menjant al voral de les brutes estacions, barreres tancades amb els vells cotxes esperant el pas del solitari tren, venedors ambulants asse
ntats a centímetres de distància d’un tren exprés de principis de s.XX, nois joves jugant a futvollei amb la seva pilota de bambú, búfals treballant pels camps, cases rurals de bambú i palla en «zona de nadie», vaques pastorant sobre camps secs d’arròs, pobles desestructurats amb carrers estrets plens d’aquella pols vermella que tant ens recorda Cambodja, esplanades llargues de camps d’arròs, fogueres de mates creant un fum místic en un paisatge taronjós de capvespre per una posta de sol preciosa en un horitzó tranquil i pausat, somriures i més somriures de locals dient adéu amb una senzillesa i amabilitat mai vista, homes abonant amb regadores uns camps preparats per la nova temporada de pluges, nens jugant amb la cara completament pintada de Tanaka, …Ara escrivint (com puc…), a la llitera de dalt, a uns 30 centímetres (a uns 10 després d’un dels 50 forts vots per minut) del sostre i content per poder disposar d’aquest servei altre cop de luxe (tot i tenir més pols que l’etapa reina del Dakar, i un lavabo amb més aigua al terra que el Delta de l’Ebre) si ho comparem amb els centenars de birmanesos que estan fent el mateix trajecte en un dels durs seients de fusta de tercera classe. Just abans de pujar a l’estreta llitera, abraçada llarguíssima a un Bernat que m’agraeix el «doblete» de pastís del matí i que ens fa omplir altra cop un cor ple d’un sentiment recíproc d’apreci, estimació i admiració. Una abraçada similar a la que em va fer ahir l’Abril mentres estava estirat en un banc, en un «parque», entre tubogans i grunxadors. Entre joc i joc, se’m va estirar al costat, buscant un moment de tranquil·litat, amb silenci, senzillament donant-nos una maneta tendra i innocent. Els nens són una font exponencial de creació d’aquests sentiments tan purs. Gràcies Bernat i Abril!!!! I gràcies a una mare preciosa, una dona sensacional, que li brillaven els ulls quan el sol s’anava darrera els arbres i les palmeres, vivint un cop més, un dia més, una altra experiència preciosa d’aquest intens i brutal camí que hem pogut triar.

Les sensacions és el què ens omple més de viatjar. Els paisatges i els monuments marquen el recorregut a seguir. Ara bé, els carrers i la seva vida, els menjars, les olors, les parades a les voreres, les vestimentes, els sorolls, les tradicions, els colors,el silenci i sobretot la gent, és tot això una barreja que ens fa viure unes sensacions totalment diferents al què estem acostumats a casa nostra. És quan respires profundament i tanques els ulls, mentres et trobes assegut al terra sobre una vorera, i els obres al cap d’un moment i veus….Viatjant aprens moltíssim, esperem que els nostres petitons també en treguin molt de profit. Vius experiències úniques, i dies com avui, al temple de Schwedagon t’ho deixa fàcil. Altres dies poden ser més complexes encara que sempre en treus conclusions positives o un reforçament familiar. Arribar al centre de Yangon, provinent de l’aeroport amb trajecte de més d’una hora, ja de nit, tot compartint una furgoneta amb uns argentins, i veure que no trobes allotjament mentres la nostra petitona se li enfila una febre inesperada que ens fa agafar la bossa del darrera com podem i donar-li epiretal….són moments que ajunten la família més que mai i que fan que encara més que mai siguem un equip.Una guesthouse, una altra, un hotelet, … tot ple, o massa bàsic o demanant quantitats totalment desorbitades per establiments que fins ara no pagàvem més de 15 euros la nit. Amb un taxi ben negociat, amb l’Abril ben estiradeta, amunt i avall per la ciutat, sense una direccio definida però amb les idees clares i un Bernat col.laborador, aconseguim una habitació triple d’un novè pis, aixecat per sobre de les apretades cobertes i dels estrets i bruts forats d’entre els edificis adjacents. Aquesta situació privilegiada que ens permet tenir unes vistes atractives del catastròfic centre inclouen, com no, i un cop més, formar part d’una nova festa KTV (Karaoke) de la 11ena planta. Yangon, o Rangoon, és la capital informal d’un país dominat per un dictador militar que fins ara ha mantingut el país tancat a qualsevol connexió amb l’exterior desenvolupat. Restringeix l’obertura de nous establiments i obliga a tenir llicències especials pels hotels que vulguin albergar turistes estrangers. Tot això provoca una inflació important dels preus de l’allotjament. Aquest mateix govern va traslladar tots els seus ministeris en una nova capital, Naypyidaw, una ciutat fantasma amb blocs d’edificis pels funcionaris, buida i sense serveis, establerta al mig de la jungla, aixecada per mà d’obra extremadament barata, enclavada al mig del país amb un sentit més defensiu, militar i estratègic que res més. Per més informació ja ho sabeu, pregunteu-li al nostre cosí germà Google (collons amb el tio!!!, ho sap tot!!!). Només amb dos dies hem percebut moltíssims canvis respecte dels llocs que hem vist i viscut fins ara. Ens trobem en una ciutat barreja del sud-est asiàtic i d’Índia. Edificis alts i bruts, amb carrers apretadíssims, homes i dones amb «logyi», les típiques faldilles birmanes comodíssimes,homes mastegant la fulla de Bétel per després escopir-la amb uns tons forts vermells-rogencs (una planta excitant que la seva reiterada consumició pot comportar càncer i altres malalties), les parades dels experts venedors de les fulles que acompanyen amb coco i altres espècies, dones i nens amb les cares pintades de Tanaka (crema provinent d’un tronc d’arbre, antiga tradició Birmana, com a protecció solar i per estètica), i sobretot una població molt i molt agradable i somrient!. Els nens estan recuperant els millors dies de Cambodja, Vietnam, Malàisia o Indonèsia. La gent els para per tocar-los els cabells, la fina i blanca pell, i els més moderns per fer-s’hi unes fotos més que desitjades.Avui hem estat entre 4 ó 5 hores en un mateix lloc, però no dins d’un tren o autobús… Hem pogut saborejar al màxim el temple per excel·lència de Yangon, i un dels més importants del budisme, la pagoda de Schwedagon. Farcit de monjos i monges budistes, de locals passejant o fent un picnic tot disfrutant d’un diumenge assolellat, de pregàries amb càntics religiosos profunds, amb encens vorejant les múltiples reproduccions del seu preuat budha, sempre al voltant d’aquesta gran estupa (estructura budista amb forma de campana) de més de 100 metres d’alçada banyada d’or. Els colors daurats acompanyats per verds, blancs i vermells forts dels diferents temples, conjuntament amb el blau pur d’un cel radiant crea una atmòsfera difícil de reproduir. Segurament «Wat Phra Kaeo» de Bangkok, o la «Pagoda platejada i el Palau Reial» de Phnom Penh poden portar imatges similars a uns ulls que no paraven d’absorbir i d’intentar gravar les fascinants imatges. La màquina de fotos treia fum, em demanava temps mentres buscava captar imatges tan especials, amb tanta força, de tal contingut… Finalment, uns deures pels nens en un raconet mentres esperem asseguts la visita d’un grup turístic programat, amb uns bagencs coneguts dels sogres i la Maria de Callús, de visita a Birmània. Una agradable trobada de 10 minuts, provocada pel seu intens i apretat itinerari, però suficientment especial per donar records a una terra preciosa. Mentrestant, l’Abril es posa a córrer, enèrgicament (mostra de la seva ràpida recuperació,l’endemà ja estava a tope) per tocar desesperadament un immens collaret amb boles de fusta gegantesques d’un monjo sorprès, reservat i immòbil, esperant que la petita rosseta s’apartés per poder seguir el seu camí ( la tradició budista no permet que cap dona, i inclús nena, pugui tocar directament cap monjo). L’Abril ja no es recordava d’aquesta «norma» de no tocar als monjos…i a més un collaret…és un collaret i aquest era gros!!!