Amb barca pel llac Inle!
Partidet de futbol al llac!
En un riu de petites dunes.
Un allau de xinesos celebrant l’any nou del calendari lunar ens ha fet decidir a retrassar la nostra sortida cap a Inle Lake. Han passat ja vàries nits veient com files de turistes demanen una habitació disponible Guesthouse rera Guesthouse. La manca d’oferta provoca que els preus d’allotjament a Myanmar ja siguin molt alts tenint en compte la relació qualitat-preu, però durant aquesta setmana encara són més alts.
Finalment un bon tracte per una habitació quàdruple a 22 euros amb esmorzar per a tots quatre i l’encant de Bagan ens acaben de convèncer a retrassar el nostre trasllat un parell de dies tot esperant que la fornada forta de xinesos ja torni el proper dia 16 al seu lloc de treball. Això sí, el bon preu de la Guesthouse implica que el lavabo de l’habitació sigui pitjor que la dels Lladoners.
De fet, estic convençut que si alguns lladres es troben amb aquesta situació higiènica als lavabos compartits de la presó del Bages, són capaços de denunciar el Departament d’Interior. Tot i això, encara ens trobem molt per sobre de l’estàndar mitjà de neteja del país. La pobresa és extrema en molts casos, sobretot a les zones rurals,i la cultura al «passotisme» sobre la higiene és encara més evident. El Bernat ja porta varis dies comentant que a Santpedor (quan tornem…) haurem d’embrutar els lavabos… ja que estan exageradament nets… El tema de tenir-ho curiós no és el fort d’aquest país.
Els vespres, quan se’n va el sol, són moments especials. La calor aflaca i l’energia de tothom es plasma de diferents maneres. Els nostres nens busquen el joc més que mai, i aquest l’hem trobat en MAJÚSCULES sobre el riu Ayeyarwady, on hem pogut compartir moltes curses i bons moments amb una colla de nens del barri.
La llarga estació seca accentua encara més un ambient isolat en un riu de petites dunes seques amb milions de ratlles discontínues sobre un terreny àrid i desèrtic. Amb el nivell baixíssim de l’aigua, aquesta zona plana s’extén en quilòmetres i quilòmetres al voral del Ayeyarwady River, donant una sensació entre tristesa i buidor, trencat per sort al capvespre gràcies a una vida familiar intensa, amb homes i dones dutxant-se al riu, amb quatre petites varques navegant pel baix riu gairebé impracticable, dones passejant amb el seu nen petit penjat a coll, dones transportant aigua amb grans bidons sobre el cap o amb canyes de bambú, gossos corrent amunt i avall, i els nostres fills amb els seus nous col·legues cridant com desesperats amb els seus intensos jocs desenfrenats.El paisatge ens recorda en moltes ocasions certes imatges gravades de les nostres experiències a l’Àfrica. Caminant per aquest desert fluvial és fàcil desorientar-te i preguntar-te on es troba un.
Les palmeres, les pagodes i la seva gent ajuden a reubicar-te i a situar-te en aquest interessantíssim país del sud-est asiàtic.
Jugant a cuca amagar als temples de Bagan
Amb la tranquilitat i «patxorra» d’haver vist els temples més importants, és quan pots gaudir més que mai de l’encant de les restes arqueològiques d’un antic imperi. Milers de temples simètrics, majoritàriament de forma quadrada i de diferent tamany, amb les seves estupes sobresortint d’un fons marcat per uns arbres secs tot desitjant l’entrada de la temporada de pluges. Un bus públic o camionet petit (segons com es miri) ens ha servit per fer un parell de kilòmetres difícils de gestionar amb els dos petitons caminant a ple sol de mig dia.
El seu aspecte a «petar», no ens ha fet tirar enrera, al contrari, i seguir endavant per anar a l’únic punt on hem trobat dues bicis amb recolza-peus, i una inclús amb un tipus de cadireta de bebés (l’Abril segons per a què i segons quan vol, encara ho és) per fer la llarga tirada del dia. La Karina des de la part posterior mig penjada a fora, els dos nens dins de l’atapaït vehicle i enmig d’una multitud de cares inquiteants per poder-los tenir a la falda, i un «menda» encantat tot seient a la part de dalt de la furgoneta compartint espai amb la voluminosa càrrega provinent del mercat local.
L’opció de bicis, és perfecte per fer un recorregut força planer per les restes arqueològiques, i disfrutar d’aquesta manera de temples secundaris, tranquils, pausats i d’un encant dels que ens agrada. Són en aquestes zones on la família Solà-Sobré es mou amb una soltura plasmant.
Deures de matemàtiques, classes de dibuix, caligrafia, lectura, jocs…. i inclús jugar a cuca-magar als temples de Bagan, la darrera moda d’un parell de bitxos que s’estan sortint a aquí Myanmar. La pau absoluta és la protagonista en aquests temples solitaris, fora de les rutes principals, plenes d’autocars i carruatges.
El moment Nirvana ens arriba després de pujar al pis de dalt, tots sols (com a molt amb la presència del responsable del temple mentres juga amb el Bernat i l’Abril), assentats, descansant en una sombra, observant la immensitat d’un païsatge marcat pels arbres secs, per l’escassa vegetació i els camps marrons i pelats, amb les rogenques punxes de les incalculables estupes, amb un silenci sepulcral (només trencat pel vent, alguns tímids càntics d’ocells, el murmureig d’alguna vaca pasturant, alguna moto circul·lant pels camins de sorra profunda, o inclús pel vol d’algun moscarrot), i amb tot el temps del món mentres els teus «peques» estan fent les seves classes del dia. Tot pausat i tranquil.
L’únic moviment provinent d’algun carruatge amb vaques o d’alguna dona carregada amb branques al cap. Aquests moments són més que especials. Respirs profunds en el silenci absolut enmig d’un mar de temples, és l’estat idoni per a la relaxació mental i per acabar de gaudir de la imperialitat d’un enclavament de primer ordre. Aquí les hores ens passen volant.
Dues, tres i fins a 5 hores hem arribat a estar en alguns dels 2500 temples que no sortiran mai a cap guia com els més importants a nivell arquitectònic o amb els relleus o frescos més interessants. A vegades, partits de futbol inclosos amb els nens de la família que gestionen una entrada d’un d’aquests temples inadvertits pels milers de turistes.
Altres cops amb xerrades sobre la vida i la història de buda amb el noi que ven les pintures de sorra just a l’entrada. O bé, en silenci… allò que tant ens falta quan estem a casa… La gran llàstima, torna a ser la pobresa de l’entorn. Una vida molt per sota del llindar de la pobresa, amb poblats de barraques de palla, sense electricitat ni aigua, amb una pols que envolta un ambient dur i difícil.
En ple epicentre turístic, en la teòrica zona propera a la capital de província, una autèntica vida salvatge en un desert ple d’il·lusió.
No ho entenem…
Sempre a punt pel tanakà!
Una lliçó de comportament.
A mesura que avança el viatge, i sobretot en els darrers mesos, anem batent tants rècords com el Messi amb el Barça. El cap encara ens donava voltes, a la Karina i a mi, després de 18 hores de sacsejades contínues dins d’un vagó que ben just podia aguantar-se sobre la irregular via.
Els nens ni es van immutar pel trajecte en tren, i com anem dient i veient durant el transcurs del viatge, tornen a mostrar la seva gran capacitat d’adaptació a tot tipus de trasllat llarg sigui com sigui, trobant la part interessant del mateix i jugant sense parar dins del «nostre» vagonet. En alguns països la infraestructura hotelera és majoritàriament deficitària o inexistent (com passa a Cambodja, Laos o Myanamar) a excepció dels grans epicentres turístics on pots trobar oferta d’allotjament gairebé de tot tipus.
Aquest fet ens ha fet escollir, en alguns casos, tirades més llargues de bus o de tren per evitar una nit al mig del «no res», o haver d’escollir transports locals exageradament lents, de poca comoditat i de complicada connexió.Avui, ja que el seu baix cost ens ho permetia, hem reservat un vol d’avió per estalviar-nos unes 12 hores de bus entre Inle Lake i Mandalay (em sembla que ho hem cel·lebrat més la Karina i jo que els nens…).
La carrossa amb el cavall ja ens esperava allà on havíem quedat. Un gran dia pel davant per disfrutar dels temples de Bagan, antiga capital històrica de l’imperi Birmà. El pas lent del pobre cavall arrossegant els nostres 4 cossos i el del senyor «conductor», ens permetia assaborir un espectacle continu en un paisatge únic. A la sortida del poble, anem conincidint amb camions carregats de gènere i persones, dones carregades amb tot tipus de material sobre el cap, alguns richshaws en ple servei, alguns turistes amb bicicleta o carruatge, tot tipus de bus atapaït a no poder més, …
De sobte, comencem a aixecar el cap i a observar pels nostres voltants. Ens adonem que els temples van apareixent de forma exponencial i sense cap tipus d’ordre, enmig d’una zona àrida, amb arbres de grans cúpules entre grans extensions de sorra fina. Si no fos per les palmeres i algunes muntanyes baixes que sempre trenquen la línia de l’horitzó, podríem assimilar-ho al paisatge de la sabana africana.
Els temples, la majoria de rajol vermellós, es multipliquen i multipliquen, creant un espai preciós. Ens és inevitable pensar amb els increïbles temples d’Angkor, i la màgia que ens van oferir durant la nostra estada a Siem Reap.El misteri que et provoquen els temples d’Angkor, amb la vegetació sobresortint de les seves enormes i esculpides pedres, és difícil de superar al visitar algun dels temples importants de Bagan. Ara bé, el conjunt com a tal de Bagan, amb la possibilitat de pujar a una de les 2500 estupes que encara s’aixequen en el skyline de la regió, crea una immensitat en el lloc difícil de descriure.
Una immensa explanada plena d’arbres espaiats, extensions amb terrenys secs, palmeres altes i isolades, i les innombrables punxes dels temples històrics, són una barreja explosiva que es magnifica en el moment de la posta de sol. La barreja de la natura i dels temples et deixa sense paraules durant una bona estona, els ulls no poden obrir-se més… La puresa, brillantor i claretat del sol dient adéu entre els arbres i les baixes muntanyes del fons és al·lucinant. Tal i com ens ha passat a Cambodja, Laos i inclús en algunes zones de Tailàndia, hem pogut veure postes de sol impressionants sense el mar com a coprotagonista.
Avui, enfilats en un temple allunyat, sols, després que un noi que vivia a la casa del costat (sense llum ni aigua) ens obrís la rovellada porta de ferro per poder-hi accedir, hem pogut disfrutar, un cop més, d’un entorn únic en solitari, evitant el típic «Sunset point» que massifiquen tots els tours organitzats. Aquest cop, això sí, amb espectacle inclòs; «Gangnam Style» o «Mossa, Mossa, açi voce me mata…», han sigut la música en directe amenitzadora de la vetllada amb dos nous i joves actors provinents del sud d’Europa (d’allà on només es parla de crisi…).
Una actuació llarga i vistosa en una petita teulada plana del temple, quan la força del sol minvava i minvava, trencant el so dels animals de la zona i dels 4 camions prehistòrics que passaven des de la llunyana i deteriorada carretera principal. Els dies passen volant… les sorpreses visuals no paren de ressaltar uns ulls que es tanquen només arribar al llit. Avui, mentres feiem un cafè tranquil a la sortida d’un dels temples importants, ens creuem amb dues dones girafa. M’aixeco ràpidament per intentar introduïr un diàleg o conexió amb els nostres dos petitons.
La resposta al només veure el meu interès envers a la seva peculiar, única i sàdica tradició, ha sigut ràpida i clara: «One photo, one dollar». El primer pas primari de la prostitució turística. Ens ha recordat Mae Hong Song, on recordem pagar una quantitat desorbitant per entrar a una espècie de Cultural Village, negoci increïble tant pels membres de l’ètnia com per tots els tour operadors de la zona. Precisament, aquesta activitat econòmico-turístico-social d’aquest poblat del nord-oest de Tailàndia ha sigut denunciada en múltiples ocasions per diferents organitzacions en defensa dels drets humans.
L’obligació i/o explotació infantil per seguir les dures tradicions pressionades pels grans interessos econòmics per seguir oferint aquest espectacle turístic han provocat que siguin, òbviament el punt de mira de moltes organitzacions internacionals. El fet que estigui ubicat en un país desenvolupat dins del sud-est asiàtic, encara està provocant més adversió. Tot i això, quan hem vist a les dues dones portant els seus gruixuts anells aixecant un coll allargat i desvertebrat, amb els seus vestits tradicionals crea una sensació estranya.
Mentres elles s’han detingut tot mirant com li netejaven una ferradura del nostre cavall, hem pogut observar-les amb deteniment i comprovar que la resta de locals els tracta de forma diferent. La gent de les ètnies, per norma general, allà on els hem anat trobant (sobretot quan vam anar a Etiòpia), acostumen a ser tractats de forma desigual pels habitants «civilitzats» de la zona. Els separa una diferència cultural abismal que es reflexa tant en el vestir, com en el parlar, actuar o inclús caminar. Pocs minuts més tard, a l’entrada d’un altre temple, un noi de 12 anys, cursant el 7è curs de primària, ens ve a oferir unes precioses postals amb imatges característiques d’aquest país tan especial.
Amb un anglès boníssim, amb un somriure continu sobre una cara transparent i sense malícia, obrim un diàleg més que interessant. Davant la nostra negativa a comprar souvenirs a qualsevol nen, molt amablement hem seguit conversant sobre una realitat dura i diària. Tres germans ja grans que han marxat de casa i han començat una nova vida amb les seves corresponents parelles, l’han obligat a començar a treballar, ja que és l’únic fill que viu amb els pares, per intentar ajudar i contribuir a l’economia familiar.
«La meva família és molt pobra i no tenim prous diners», «l’escola és del govern i val 20.000 kyats al mes». Aquestes frases tan certes que pots arribar a sentir en tants llocs, no poden fer-te mai tan mal com avui. Quan t’ho diu un nen amb tota la innocència del món, sense ganes d’atabalar-te, que senzillament et respon amablement les quatre preguntes que li demanes, i que a més es despedeix educadament, amb un to suau i tranquil, tot desitjant-te un molt bon dia.
Tota una lliçó de moral i de comportament d’un nen que desgraciadament disposa de poques possibilitats per un futur pròsper i que parla un anglès més que correcte perquè ell mateix s’ha esforçat per aprendre i millorar mentre el seu govern els fa pagar l’escola… un govern més preocupat pels seus interessos i guanys que pels interessos del seu poble. Desgraciadament, en aquest país són molts ja els nens que hem vist treballant, tan a restaurants, com de venedors ambulants, com de conductors de carrosses de cavalls, …
És força extès en la societat, provocat per haver de sobreviure en entorns familiars molt per sota del llindar de la pobresa (tant en certes zones urbanes com rurals), punt de sortida totalment injust per qualsevol nen i nena d’aquest món…













