No descobrim res ni molt menys. De fet, és un tòpic ja més que vist i constatat. Tailàndia és el paradís tropical asiàtic per disfrutar dels excessos que ens dóna en part l’era moderna de la prosperitat. Tot i adonar-nos-en en el nostre primer pas de camí de Cambodja a Laos, passant per Nang Rong, Khorat, Surin i fins i tot la Elephant Village, ara pel sud encara ha sigut més evident. La nostra estada per diferents destins del sud d’aquest meravellós paradís tropical s’ha topat amb senyals evidents i sobrants de sobredosi de vicis per arreu. Fa dotze anys, quan vam venir per primera vegada a Tailàndia amb la Karina no vam reconèixer aquesta realitat tan exagerada. Potser perquè érem més joves, o perquè han passat molts anys i això s’ha exagerat molt durant aquest temps o perquè vam fer la ruta turística més típica (Chiang Mai, Chiang Rai, Mae Hon Son, Koh Phi Phi (illes que desgraciadament i més després del tsunami, s’han convertit en una zona de festa desmesurada pels backpaquets d’arreu del món) i no ens en vam adonar tan com ara (a excepció del típic carrer de Pat Pong de Bangkok) d’aquesta realitat que creiem que està castigant en desmesura a un país amb paisatges preciosos en ple creixement. En aquest nostre llarg viatge en família, Tailàndia no figurava en la llista de països per visitar, tot i això, la seva situació geogràfica i el fet d’haver d’entrar a Myanmar per aire ens hi ha fet passar en vàries ocasions, i finalment vam decidir gaudir de sol i platja en algunes de les seves illes paradisíaques, Koh Tao, d’aigua turquesa i sorra blanca, preciosa. Potser per aquest motiu i perquè no volíem visitar cap lloc turístic en especial, hem estat encara més oberts a evidenciar realitats paral·leles fora de les rutes turístiques més marcades. Per una banda, ple de turisme sexual, al·lucinantment ple!!! Inclús la teòricament tranquil·la illa de Koh Tao, disposava de les seves zones de marxeta i dels serveis varis addicionals per a una estada extramadament complerta, per sort nosaltres vam anar a buscar la zona tranquila i allunyada del soroll, és una illa presiosa i paradisíaca. Em surten al cap algunes de les millors imatges dels personatges de fora del país més peculiars, termendus, «barriobajeros», cutres, i en alguns casos desgraciats, dels milers i milers que hem arribat a trobar en aquest país. Per exemple, un Mallorquí que feia la seva fila i que ens va demanar davant dels nens si creiem que per aquella zona trobaria «Nines» per passar-ho bé…. (quins collons demanar això i davant dels nens, no sé com encara vam ser educats amb aquest individu…) Milers i milers d’homes gordos cerveseros dignes d’un paper terciari a «Full Monty» o a «Torrente» i tatuats per tot arreu (i no tinc res en contra els tatuatges, que quedi clar, n’hi ha de preciosos però el «amor de madre…») amb la seva parella tailandesa (molts d’ells a sobre amb mal gust… tant per tant si pagues… tria bé, collons!!!). Realment és una plaga que s’està extenent per tot el país, inclús en zones totalment allunyades de les parts més turístiques… En aquests moments em sento amb l’obligació de fer esment sobre les poques i excepcionals parelles que realment es puguin haver enamorat de forma natural i que de ben segur que compartiran amb nosaltres aquesta realitat turismo-carnal d’aquest país del sud-est asiàtic. Per una altra banda, la festa portada a l’extrem. Un servidor, amant de «las noches de fiesta en Ibiza», amb els amics i sobretot sempre festa sana!!! , recordo els 5 anys seguits que ens hem escapat amb la Karina i els amics a Eivissa sense els peques i els 40 anys del meu germà amb l’ incomparable «Ghetta»!!!, doncs he quedat bocabadat de la festa que hi arriba haver en aquest país en ple mes de gener. Inclús sense trepitjar els epicentres de festa per excel·lència que amb la família intentem evitar, s’intueix, es nota i se sent el «desmadre» exageradament col·lectiu que ofereixen les illes tropicals de Tailàndia. L’oferta de droga es palpa i es nota amb les cares de la gent (impactant per nosaltres ignorants per sort d’aquest asquerós món de la droga), l’alcohol va més barat que el vi, i de «nines» que no en faltin. En general, quan un observa pel seu voltant, les pintes de molts joves estrangers ansiosos d’arribar-se en aquests paradisos de festa es mou entre «xungo» i «bastant xungo», fent difícil trobar un punt intermig teòricament «normal». Conseqüència de tot aquest fabulós ambient, avui, el Bernat mentres jugava esobojarrat amb l’Abril mentre esperàvem el bus públic, ha fet una ganyota jugant a unes dones que estaven dins d’un bar (i nosaltres no sabíem, com hem vist una mica més tard, que probablement oferien serveis extres). Doncs una d’elles, a l’acte, no s’ho ha pres gaire bé i ha sortit corrent darrera el Bernat de forma enfadada amb una escombra a les mans a punt de deixar-li marcada… Per sort, el Bernat ja corre bastant ràpid… Al matí, també tot jugant en una platja de Hua Hin (aquesta població turística situada a la costa a mig camí de tornada cap a Bangkok, on hem parat un parell de dies per evitar novament les 9 hores seguides de tren amb 3a classe fins a la capital, barreja entre Benidorm i Platja D’Aro en ple mes de maig, plena de jubilats sense gust i de «matxos» virils de gran futur amb la canya apunt), ens han intentat robar la motxila a la platja. Segurament motiu per acabar de llançar-me a fer aquest escrit destructiu del semestre. Una tècnica ja més que vista a la nostra terra llatina, uns 3 pavos amb pintes xungues entrant a l’aigua per parlar i intentar despitar-me mentre jugava amb el Bernat i un parell començant a acostar-se cap a la motxilla que estava al costat de la Karina i l’Abril que jugaven a la sorra una mica més enllà, ha fet que la pilla de la Karina «clitxés» ràpidament el tema i es posés ràpid la motxilla a l’esquena i l’Abril al coll acostant-se amb pressa però mostrant calma cap on érem el Bernat i jo jugant a l’aigua, i poguéssim seguir un dia més amb totes les nostres pertinences. Casualment però, havia de ser aquí, a Tailàndia, el paradís de la festa, del sexe, droga i alcohol, on un grup de macarres (i no us diré els noms que ha dit d’ells la Karina després de passar els seus nervis…) volguessin apropiar-se d’una bossa plena plena d’il·lusions. És ara quan ens torna al cap aquelles paraules de l’amo de l’Hotel de Lovina (Bali) que va deixar de tenir negocis a Tailàndia per la corrupció i inseguretat, o bé les de la professora de Cherating (Malàisia) quan ens assegurava que a Tailàndia tenien un problema de masses llibertats. Llavors aquestes paraules ens sonaven realment molt conservadores pensant en la nostra experiència en el país fa uns 12 anys. Però ara, tot i seguir pensant que és un país segur pel viatger, ja no ens sonen tan allunyades al nostre pensament. Això no treu que molta gent d’aquest país sigui molt i molt agradable i tingui paisatges i illes precioses i es mengi de meravella!. Ara bé, quan un país es va prostituint a tants nivells, molts valors es van perdent. I quan els locals veuen la fauna que va entrant, crec que els crea una inèrcia d’actitud envers al turista difícil de reorientar. Vaja, la segona versió de «Leaving Las Vegas» (pel·lícula totalment recomanable del Nicolas Cage) segurament es rodarà en aquest país, això sí, disposant d’uns paisatges tropicals i d’unes platgetes de primera divisió. Mentrestant el Bernat i l’Abril jugant amb les onades de la platja, el Bernat buscant un xoc frontal amb la panxa per intentar provocar el soroll més fort possible. Em recorda a mi quan era petit i feia exactament el mateix moviment intentant demostrar una força digne de superheroi. I l’Abril saltant d’esquena amb un estil femení similar al de la seva mare quan era petita. Ara el Bernat ha sortit de l’habitació per fer-me una abraçada super llarga, un petonàs d’aquells tan tendres i macos, i desitjar-me una molt bona nit. En aquest hotel disposem d’una terrasseta, luxe que ens suposa un sobrecost assumible. És molt i molt maco tenir aquesta tendresa cada vespre i cada matí tanta estona com un vulgui allargar. Avui ha volgut estar present mentres escric i li llegeixo aquestes quatre línies. El nostre fill és molt carinyós i molt molt agraït. És inimaginable l’amor que et dóna després d’un dia ple d’activitats (jugant a la platja, a futbol, fent de profe de mates, de col·lega de lluites i de papa (la part obligada més cansada…). Per cert, al Bernat i a l’Abril, els nostres dos petitons, els hi és completament igual la platja paradisíaca de Koh Tao que la glamurosa platja llarga farcida d’alts edificis i plena de sandflies de Hua Hin… Mentres puguin disposar de temps, de carinyo i de jocs amb els seus pares, l’escenari els continua sent secundari (o terciari, si hi posem en segon lloc trobar un bon plat de macarrons, i com més semblants als de la iaia millor!!!).

Els nens són una passada!!! Les ganes de calor i de platgeta en una illa tailandesa ens han fet portar un bon ritme durant els últims dies, especialment el darrer abans d’arribar a la illa. Després de dos mesos vam agafar el primer avió per estalviar un pilot de quilòmetres des de Chiang Rai a Bangkok. A l’arribar no en teníem prou i no voliem esperar un dia per seguir avall. Vam mirar el preu d’avions cap al sud de Tailàndia però cada cop més,i sobretot des de començar el 2013, ens frena qualsevol sobrecost afegit al viatge, i tot i valer només uns 50 euros per cap, decidim dirigir-nos a l’estació de trens central en recerca del nostre paradís.4 seients de tercera classe ens permeten seguir endavant amb el nostre pressupost marcat i fer les 8 hores de camí tots contents i amb la il·lusió incansable que ens caracteritza. Ja a mitja nit, un cop arribats a Chumphon, la manca de taxis o tuk-tuks, i amb l’Abrileta ben adormideta a coll, ens fan demanar sense dubtar a una simpàtica noia que trobem fora l’estació amb el seu cotxe, si ens pot portar sobre la part posterior descoberta del seu pick-up a la Guest House o Hotel econòmic més proper que conegui. Com no, al veure’ns tot carregats amb les motxiles i la nena dormint al coll, ens hi acosta. Àsia, amb les corresponents precaucions, t’ofereix una seguretat, tranquil·litat i improvització que en pocs llocs del món pots gaudir. Dies així fa possible aquesta gran experiència. Amb salut, el luxe d’aquest viatge que podem gaudir és total, i hem treballat molt per poder-lo fer realitat. Disposem d’un pressupost marcat i que no podem obviar, mantenint una línia definida i clara, intentant evitar qualsevol dels infinits i temptadors excessos que diàriament passen per davant els nostres ulls. Les nostres ganes incansables de conèixer món són també vitals per seguir caminant aquest llarg i intens camí de sensacions. Avui en un de la llarga llista de jocs que s’inventen els dos petits catalanets voltaires, han començat a fer veure que són viatgers independents i que van d’un lloc a un altre: (Bernat) : «Jo estaré uns dies a Phnom Penh i després aniré a la capital del Vietnam, Hanoi». (Abril) : «Soaltres» (nosaltres en el vocabulari de l’Abril) anem a Hanoi a l’Hotel de la Cuc (la recepcionista simpatiquíssima que ens va atendre durant la nostra estada en aquesta ciutat apassionant del nord de Vietnam).- «Carai nena!!!, tu sempre vas allà on vaig jo…». Replica el Bernat. – «Doncs jo marxo en bus i ara compraré mig bitllet». Afirma la petitona Abril, acostumada a no disposar d’un seient per ella sola en els transfers i seguint la línia estalviadora dels seus pares que intenten només pagar 2 ó 3 seients en els trajectes de bus-barca-tren… Finalment hem arribat a una illa. Aquest cop després d’analitzar els pros i contres de les múltiples opcions que et dóna Tailàndia hem decidit Koh Tao. Trobar el lloc perfecte per tenir una estada amb encant no és una tasca fàcil, sobretot quan es va amb un pressupost reduidíssim. Tenir en compte una platja bona pels nens, un espai tranquil evitant qualsevol lloc massificat, una habitació o bungalow tancat per l’entrada dels convidats animalons (geckos, insectes varis, mosquits, cuques, …) i sobretot en una platja absenta de «sandflies». Arribant a l’illa decidim agafar un water taxi per anar parant caleta en caleta i analitzar cada una de les ofertes. Després de veure uns quants Pulau Sibu Experience II (cabanyes fetes «caldu» amb obertures per tot arreu i sense mosquiteres similars a la que vam estar a aquesta illa de Malàisia), i algun bungalow un pèl massa caret en alguna platja preciosa isolada (d’aquelles que li agraden a un servidor), acabem en una llarga cala, la més meridional de la illa, amb un mix perfecte per a una setmaneta de platgeta pels So-So (Solà Sobré, tal i com ens diuen els col·legues de la furgoneta – rrrmmmm…, perdó, autocaravana). Una platja preciosa, envoltada de vegetació amb moltíssimes palmeres a les muntanyes, i amb uns arbres neixent enmig de la sorra de dins del mar.Amb un pèl d’excés d’oferta turística pel nostre gust, però sense cap edificació bèstia i mantenint el típic toc tranquil, relaxant i de bon rotllo que ofereixen les illes petites. A més, amb un petit supermercat i un parell de restaurants petitons locals que ens permeten passar el dia inclús per sota del pressupost estàndar (avui, 50 euros per tots 4). El dia radiant ha convidat a que els dos rossets noruego-catalans, no paressin de jugar. Sols, els dos junts, amb el papa, amb la mama, tots quatre, … inclús el Bernat ha fet un màster de frisbee. L’aigua calenteta del Golf de Tailàndia ajudava a refrescar els 35 graus de justícia que torraven les nostres espatlles. Inclús els deures s’han relegat fins a última hora, en un dels moments especials del dia, el sunset. Aquest cop dient adéu a la gran bola de foc que desapareixia sobre el lateral de la cala, dibuixant un contorn taronjós d’unes palmeres més fotografiades que el Milan (vaja nom…) de la Shakira i el Piqué. El mar no cansa mai…, la seva immensitat, el seu moviment, les barques, les seves tonalitats diferents provocades per un cel canviant, … És tan maco!!! Avui, mentres acabaven els deures, mig estirats en el típic «xiringuito» de bambú de platgeta, amb música Chill-out i bevent un Mojito a compartir (reluxe del dia), veiem fins a vuit tonalitats diferents de blaus dins d’un mar relaxat despedint novament un sol ja cansat de rostir a milers d’esquenes de les infinites illes del sud-est asiàtic. Realment, és al·lucinant la quantitat de gent que hi ha en aquest racó de món tenint en compte que estem a 25 de gener…