Avui al vespre per anar a sopar l’Abril ha escollit les sabates de taló amb el seu vestidet rosa de princeses (regal dels 4 anyets). Aquesta part del viatge pel nord de Laos, durant els matins i vespres feia fresqueta i les bambes Munich esportives agafaven protagonisme,però durant el dia sempre amb les sandàlies destapades esportives,idònies per les jornades de bicicleta i mini-caminadetes pels camins rurals del país. La nostra princesa, tota bruta com va la bona part del dia de tan jugar i jugar per tot arreu…, manté el seu toc presumit amb la seva àmplia gamma de sabates. De fet, portem tants parells de sabates de l’Abril com de la resta d’integrants d’aquest gran equip. En altres temes però anem ben justos per tal de poder-ho encabir tot en les nostres apretades motxiles.Per exemple, impressionant l’habilitat de la incomparable Karina, ingeniant lo impensable (rentant i combinant amb bikinis) per tal de poder passar aquests 5 primers mesos i mig amb només uns sostens i 2 parells de mitjons!!! Increïble!!!! (li he demanat si us plau que publiqués això encara que ella no volia…).Els jocs dels nens en canvi han anat agafant terreny dins d’una de les dues motxiles petites,que ja comença a ser mitjana. De tant en tant, algun «despiste» i algun obsequi a algun altre nen fa que tornem a recuperar aquest espai tan preuat. Ara, la nostra casa és totalment ambulant, i les motxiles són tot el què tenim físicament de casa nostra. Realment, és curiós pensar amb tot el què tenim al piset de Santpedor. Arribem a tenir molts «trastos»…!!! Amb poc es pot fer molt… No anem precisament perfectes evidentment però … diria que a vegades anem una mica bruts i tot…però crec que fem el nostre goig, i si més no, riem molt quan ens mirem! ( a vegades plens de «llànties») i veiem a parelles amb nens «impolutes» amb camises ben posades i pantalons blancs! Com s’ho fan per anar tant nets viatjant amb nens? Com nosaltres diem i pensem…hi ha gent que ja ha nascut amb la camisa posada…Un riure que li explotava la cara al Bernat quan ha baixat ell sol al pati del davant a jugar a futbol amb uns nens que veia per primera vegada del poble. Sense ni pensar-s’ho, ha començat a distribuir els col·legues en diferents equips i s’ha muntat un partidet digne de Champions League. Diem adéu a Laos amb una visita ràpida però molt i molt intensa. Els vespres fresquets, el «tute» d’autobús acumulat, i les ganes de platgeta han fet condensar aquesta part preciosa del viatge. Amb uns 16 dies de visita haurem fet una mitjana de 2,5 hores diàries de transport públic (bàsicament bus sobre carreteres de revolts mal esfaltades amb forats per tot arreu i una barca de 8 hores pel Mekong), unes 2 nits d’estada de mitjana en cada lloc on hem estat, i tot amb un pressupost mitjà de 62 euros per dia pels 4 (inclòs l’allotjament, 3 àpats, cervesetes, cafès, transport, lloguers de bicis, algun vinet, temes varis, …). El nord de Laos és una zona molt muntanyenca, amb paisatges preciosos i impressionants, riquesa ètnica, bon menjar, poblats penjats sobre penya-segats, zones de calma total, … Un país amb moltes zones isolades i desamparades, amb males carreteres entre valls i muntanyes que uneixen petitíssimes capitals de província que comencen a donar petites senyals de modernitat. Un país amb una dura qualitat de vida per a la majoria d’habitants d’aquests poblats tant allunyants del què considerem «la civilització».Amb molts i molts pobles perduts pels boscos, mantenint les seves tradicions i el seu estil de vida preservat de generació en generació. Esperem però, que aquesta millora en la qualitat de vida palpable en aquestes petites capitals de provincia, s’encomani en les zones més rurals. Ara, altra cop des del voral del Mekong, en aquesta ocasió des de la petita població de Huay Xay, mentres els nens dormen com angelets, em tombo en una cadira metàl·lica tot observant un escenari preciós amb les palmeres, la lluna i les estrelles, i el reflexe de les llums sobre una aigua pausada, tot escoltant els «guirigalls» dels Karaokes de l’altre costat, del següent país que visitarem, Tailàndia. Al darrera, ja queda Laos, amb un record intens ple d’inoblidables vivències, tot romàntic en aquests moments, inclús melancòlic.

Són ja molts dies al sud-est asiàtic, i els nostres ulls s’acostumen a la seva gent i a la seva forma de viure, als paisatges i situacions o fets quotidians d’aquesta zona del planeta. Tot i això, en un dia com el d’avui tot ens continua sorprenent. És un d’aquells dies que tot, absolutament tot és diferent al què veiem quan sortim de la porta de casa nostra. Aquella casa que ja queda una mica lluny després de 5 mesos i mig donant voltes pel sud-est asiàtic. Avui ens hem endinsat amb bicicleta pels voltants de Luang Nam Tha, trobant-nos pel camí amb camps d’arròs (que per llàstima estaven secs esperant la propera temporada de pluges), camions «atrotinadíssims» carregats de fusta, motos carregadíssimes de material o de persones, nens petits pedalant sobre grans bicicletes velles, nens jugant davant de les seves cases-cabanyes, camins empolsinant els innombrables plataners del país, alguna dona de l’ètnia Yao Mun cosint a l’entrada de casa, algunes parades a peu de carrer amb els fruits de la temporada, dones de diferents grups ètnics caminant carregades amb les seves vestimentes tradicionals, palmeres dibuixant una part inferior d’un cel totalment clar, i poblats plens de vida. Uns pobles propers de Luang Nam Tha que ja els arriba l’ electricitat i que per sort comencen a donar alguna petita senyal de millora en el seu nivell de vida, encara que molt i molt lentament. Uns pobles empolsinats i bruts, on conviuen els excrements dels animals amb els jocs dels nens. Majoritàriament amb cabanyes de bambú alçades pels típics pilars de fusta, amb les dones grans encara vestint completament com marca el seu grup ètnic i les noves generacions barrejant la modernitat amb els elements tradicionals, sense carrers ni cap tipus d’intent d’urbanització, convivint en comunió i amb poca distància entre cada casa, amb les portes obertes sense secrets ni luxes (amb l’excepció en alguns casos de la inseparable parabòlica), amb estris bruts i obsolets per tot arreu, … uns poblats que hem anat veient i que s’han anat repetint durant tot el nostre viatge al nord de Laos. Algunes vegades als vorals de la carretera principal, plena de pols i de forats, sobre pronunciats penya-segats, on es fa difícil entendre una vida digne i amb il·lusió. Uns pobles amb una vida complicada que encara poden presumir de trobar-se prop de vies principals d’un país poc poblat i amb molts i molts racons isolats. En aquesta part del viatge, l’edat de l’Abril ens ha frenat a fer trekkings d’un parell de dies per endinsar-nos més enllà, i entrar en zones més muntanyenques on el tipus de vida encara és més bàsic i tradicional. Quan era més petita carregar-la a la motxilla era una fàcil i boníssima opció, però ara pesa massa per portar-la a l’esquena i la trobem massa petita com per disfrutar de caminades de 5 ó 6 hores al dia. Tot i això, la seva edat ens ha permès poder-la carregar al darrera de la bici en vàries ocasions, igual que al Bernat, i endinsar-nos uns 5 ó 6 quilòmetres camps endins, podent palpar, conviure i inclús jugar amb altres nens que viuen amb un estil totalment diferent al nostre. Persones amb unes condicions de vida bàsiques i que no gaudeixen de cap luxe, que el seu dia-dia i localització allunyada d’alguna població més gran, els ha portat a repetir el camí marcat pels seus antecessors, viure un dia a dia igual cada dia, en un altre món totalment diferent al de Catalunya. Avui l’Abril i el Bernat han quedat bocabadats de les habilitats físiques d’un grup de noies que jugaven amb quatre canyes de bambú, una fruita verda i una imprescindible i inacabable imaginació… Ells s’hi han afegit al joc, encara que els nens i les nenes del poblat no parlaven gens d’anglès, la comunicació dels jocs amb els nens i nens és universal i ens hem divertit junts una bona estona!.