Són les 6 de la tarda i els passadissos ja són foscos. Només al pati lateral es pot observar una claror tímida i rosada que dóna forma a la immensa muralla de pedra. Els soroll dels grills agafa força mentres tots els monjos en silenci es congreguen per fer la pregària. Alguns guàrdies asseguts a les dues entrades principals neguen l’accés a qualsevol persona forània. Les túniques taronges, les úniques presents a l’acte, s’ajunten una rera l’altra omplint la sala central. El fort vent d’aquest vespre fa repicar alguna porta i rebufa de valent entre les ornamentades columnes de les finestres. Les immenses pedres del temple ofereixen per fi una frescor inexistent durant el calorós dia de desembre. Cada cop l’aglomeració és més important, intuint una importància excepcional en la concentració d’avui. Les grans torxes de foc dibuixen formes a cada racó del santuari, entre les innombrables sombres d’Angkor. Finalment unes paraules pronunciades amb un to seriós i agut obren pas a una cerimònia rellevant. El fum dels múltiples encens creen un aire místic entre els caps dels milers de monjos preocupats que omplen la sala. La incertesa es palpa entre els assistents, xiuxiueijos suaus i desorganitzats obstaculitzen el discurs del cap. Les paraules són confoses i semblen buscar una solució a un problema difícil de solventar. Des de l’exterior del temple, la confusió comença a inquietar els carrers empolsinats de la capital. Crits a favor de l’emperador, venjança, o lleialtat, destaquen sobre un escenari cada cop més desesperant. Els nens treuen el cap per les petites finestres de palla mentres els gossos borden enmig del caos. Gent agrupada surt al carrer per proclamar un canvi. Un inesperat i temut canvi. Un inesperat assassinat del rei Dharanindravarman sembla ser l’hipòtesis més probable, mentres que alguns enfoquen cap a una possible caiguda del front Khmer contra els Champa. El vent segueix bufant de valent, acompanyant la llarga i dura nit. Mentrestant, a l’interior del temple es decideix per unanimitat fer costat a Suryavarman II, tot i la seva falta de suport popular. L’opció més fiable, dirigida per la força dels Déus, marca una línia clara a seguir avançant amb la mateixa direcció del nou emperador Khmer. Qualsevol decisió errònia pot accelerar una revolta innecessària i difícil d’aturar. «El poble necessita estabilitat, i sobretot en uns moments tan especials» confirma el portaveu de l’acte. El futur està incert, nous moviments afirmen un canvi de romb total,abandonant una ciutat en caiguda lliure. Mentrestant els nens segueixen a casa, esperant que tot s’esvaeixi com el fum de la foguera. La pols continua viva en els rojos carrers del centre de la ciutat. Ja a la nit, tot sembla agafar un to més calmat, sense presència de guàrdies al carrer i retornant a una tensa tranquil·litat. Noves veus apunten cap a la construcció d’un nou temple omnipotent per l’arribada del nou emperador. Un temple com no s’ha vist mai, afirmen alguns. Una nova obra d’art per adorar a Shiva i que així beneixi l’arròs, la vida i el futur de totes les famílies. Fins i tot s’ha comentat que volen gravar quilòmetres i quilòmetres de relleus a les grans roques de l’edifici. Inclús es parla d’una torra central de grans dimensions envoltada per quatre torres totalment adornades. Les sales plenes de pilars amb inscripcions i relleus sobre la vida del poble, de l’emperador i dels Déus. Un temple únic en el món, un temple que es dirà Angkor Wat.

Descriure en dos adjectius la sensació que un percep passejant pels camps de Cambodja és fàcil : tranquil·litat i pau. Un paisatge pla, amb les tiges d’arrossals estirant-se per brotar una nova collita vital pels seus habitants, unes palmeres llarguíssimes que s’enfilen cap al cel, uns camins llargs i rectes de sorra granatosa, nens amb bicicleta somrient anant i venint de l’escola, búfals amb ocells a l’esquena mentres reposen dels seus llargs vols sobre la plana, pagesos amb grups petits de vaques buscant una pastura calmada a les últimes hores del dia, cases de fusta i de palla de palmera alçades sobre estrets i llargs pilars, … Una tranquil·litat però estranya, marcada per la pobresa de la zona i les dificultats de tirar endavant aspectes bàsics de la vida. En cada una d’aquestes vides que profunditzes es descobreixen aspectes durs i llunyans respecte de la nostra cultura i agraciada forma de viure. Després de veure un interessant taller artesanal de seda (on hem pogut veure tot el procés productiu des del naixement dels cucs – 3 d’ells menjats pel Bernat, l’Abril i el papa – fins a la seva confecció), hem anat a casa del conductor del tuk-tuk. Els temps se’ns ha tirat a sobre i ens han faltat sentits per veure i viure tot el què la seva vida diària els envolta. Una petita i molt bàsica casa enmig dels arrossals, una de les milers i milers que hem vist durant el viatge, amb la típica construcció aixecada per pilars de fusta i sense portes ni finestres, una vivenda sense cap més luxe que un televisor que ja tenia la seva edat quan va néixer el Naranjito, una residència familiar pels seus pares i part de la família que tot just va començar a tenir llum fa només 2 anys. L’arròs, com no, el seu arròs, ha sigut la base principal de l’àpat que hem pogut gaudir avui a la taula de pedra situada sota el rústic porxo de palla de la casa,amb un banc de pedra mig trencat.Una dotzena de gallines, tres vaques, un parell de búfals i dos gossos acabaven d’omplir la vida de la llar. Un dels gossos, preciós,petit i entremaliat no ha parat de saltar i jugar buscant minut rera minut, segon rera segon, les cames i les passes del Bernat i l’Abril. Carícies a la panxa, jocs enmig dels camps i fins i tot algun «encierro» han posat la part tendra i divertida a la tranquila tarda-vespre. Tot estirat en una de les amaques de sota la vivenda, just al davant de milers de trastos vells i bruts, i al costat del seu germà petit adormit, hem conversat tranqui·lament sobre anècdotes de la vida. Històries diferents, llunyanes, dures, … Aquest cop, sense fer cap referència al genocidi o de la posterior guerra civil, ha tocat el torn dels aspectes relacionats amb la vida familiar. El nostre conductor va haver de deixar l’escola secondària perquè la seva mare no tenia prous diners per pagar una bicicleta i el menjar de cada dia per cadascú dels seus fills. Va demanar un préstec per poder aprendre anglès i va començar a treballar com a barber ambulant. Posteriorment va tenir el seu tuk-tuk i finalment va llançar-se a obrir un negoci amb la venda de components per tuk-tuk amb la sort de poder difrutar d’uns ingressos importants i inusuals tant per ell com per la seva família, en uns anys de bonança econòmica on la venda de terra agrària s’accentuà i propicià una bonança econòmica dins una tipus de bombolla sobre el preu dels terrenys (ens sóna una mica això…). Va començar a sortir amb una noia i tot apuntava a un futur pròsper sortint de la dura vida del camp. Una decisió del govern va fer canviar una dinàmica perillosa de crèdit en les famílies, ensorrant el seu negoci i perdent la seva parella. Els pares de la seva nòvia van obligar a la seva filla a abandonar-lo pel seu retorn a l’status social que el va fer néixer, passant de ser benvingut a ser tractat com un gos (paraules textuals). Una decisió que malhauradament no és excepcional, i que es repeteix (encara avui en dia) en algunes famílies rurals de Cambodja. Mentrestant, els seus pares i alguns germans han seguit la vida al camp cultivant uns 4000 kgs d’arròs per collita, suficient per tirar endavant la família i comprar un búfal o algun vedell quan és necessari. Tot i la seva experiència, confirma que avui en dia el futur dels cambodjans està canviant i que veu més oferta laboral que fa uns anys (tot i així molt deficient encara), fet que pot garantir un canvi de qualitat de vida pels seus habitants. L’Abril juga i pinta un conte amb la seva neboda d’un anyet mentres el Bernat segueix jugant incansablement amb el petit gosset de la casa, una autèntica preciositat. Es comença a fer tard i el Bernat no es vol despedir del seu nou amic, vol seguir a la casa,jugant amb el gosset. Però és tard i ens toca deixar aquest espai de pau enmig dels camps cambodjans, una pau en l’entorn que segurament han acabat de fer caure galtes avall les primeres llàgrimes de sentiment del Bernat en aquest viatge, no volia marxar d’allà…