És increïble com un nen de 6 anys pot entendre la lògica de les sumes i restes portants i a la vegada estigui tan il.lusionat donant de menjar a un tronc de fusta que caga regals. Però per on li surt el pot de Nutella tan gran si el tió és més estret? és una de les mil preguntes que ens fa el Bernat sobre la màgia del tió… La fantàstica innocència infantil pot amb tot raonament. És un encant veure’ls picar i picar un tros de tronc amb la il·lusió de rebre una recompensa limitada per l’espai de les motxil·les,però no per això menys valorada. Les demostracions d’alegria i entusiasme són tan enèrgiques que el personal de recepció de l’hotel, present a l’entrega de premis, no podia contenir el somriure. És preciós poder reviure sensacions passades, i entrar per moments en una fantasia il·limitada, incansable i encantadora. Les expressions de la cara barregen sensacions d’emoció, intensitat, sorpresa i descontrol, tant en el moment que canten enèrgicament com quan destapen la tovallola per descobrir el nou regal. Aquí a Siem Reap, la Port Aventura Cambodjana, està plè de turistes i es fa fàcil establir converses o sopars amb altres estrangers. Un sopar amb la família belga que també estan fent la volta al món amb els seus nens i que ja ens vam trobar en dues ocasions a Vietnam, una xerrada amb una noia de Kuwait amb la seva parella marroquina (residents a Londres i guanyant-se la vida amb la venda de productes de segona mà per internet), un senyor metge jubilat que treballa en un Hospital financiat per una ONG, retrobada en un dels temples d’Angkor amb una parella catalano-basca que ens vam conèixer a Hanoi, intercanvi de sensacions amb una parella americana que estan viatjant durant 6 mesos… Els turistes ens movem pels mateixos entorns dins una bombolla irreal (com la dels nostres nens amb el tió), visitant uns enclavaments turístics, i aquí a Angkor Wat (la joia cultural per excel·lència del sud-est asiàtic) encara és més evident. Sobretot quan en aquest país, sortint de 6 o 7 destinacions clares i marcades (sobretot Phnom Penh i Siem Reap, i posteriorment Battambang, Kampot, Shiakovil, i la zona dels dofins d’aigua dolça), la resta no disposa pràcticament d’infraestructura turística. Evidentment, els problemes del país són uns altres de més importants. Avui, he intentat averiguar si tota la part nord del país tocant la frontera amb Tailàndia, disposa d’alguna oferta hotelera amb unes mínimes condicions. Després d’una bona estona de recerca (inclús en l’oficina de turisme de la ciutat) es confirmen totes les afirmacions de la guia Lonely Planet. Una gran extensiò de terreny (com en altres regions de Cambodja, per no dir la majoria), només amb poblets petits o zones rurals allunyades, sense cap tipus d’Hotel o Guest House amb un mínim de garanties (sobretot anant amb nens). A excepció d’algunes Guest House que utilitzen les mateixes cabanyes d’on viuen, no existeix oferta d’allotjament. Cambodja es troba desgraciadament en un altres status, sortint d’una posguerra, amb misèria pels carrers, i amb tot un país per aixecar amb el deure de destruir una corrupció pública present arreu. Com en el cas del bamboo train on un 20% del preu del tiquet d’entrada era pel policia, o l’empresa privada (segurament dirigida per un amic del president) que gestiona els drets d’accés d’Angkor Wat (amb un preu de 20 USD l’entrada per persona/dia), o els 105 dolars mensuals que ha de pagar el venedor d’aquarel·les al policia del temple per poder estendre la lona al terra per ensenyar les pintures. El trànsit intern comercial o turístic a Cambodja, a excepció dels 4 «ricaxons» amb tot terreny, és nul. La seva prioritat en moltes ocasions és la subsistència… De fet, cap persona local amb qui hem parlat durant una bona estona ha estat en cap altre província dins del país. Això sí, Siem Reap gràcies a la seva proximitat amb Angkor, disposa de 400 hotels (no m’he descontat… els he contat un a un) segons dades de l’oficina de turisme, 15 de 5 estrelles gran luxe, numerosos restaurants, bars musicals, pubs, vols en globus/avioneta/helicòpter, carrers comercials, … Un motor econòmic brillant pel país i sobretot pels 4 rics que paguen salaris de 40 euros mensuals als seus treballadors. Tot i això, una mina de divises perfecte per intentar encarrilar algun dia el futur del país de forma correcte.
– Què fort papa!!! (exclama el Bernat), el tió va volar ahir per anar a buscar la Nutella del supermercat del costat!!!!
– I com ho saps que és del super del costat? (pregunta la Karina mentres el Bernat mira l’etiqueta del preu)
– Doncs perquè ahir vaig veure que hi havia 3 pots i avui quan hi hem anat només n’he vist 2 !

-Toc, Toc, Toc- sona la porta a les 9:00h. del matí despertant-nos a tots -Qui deu ser a aquestes hores? pregunta encuriosida la Karina. – No ho sé – responem tots plegats. L’Abril s’aixeca i se’n va cap a la porta tota decidida: – És un caga tió – afirma amb un to suau, tranquil i amb la total normalitat,com si cada dia trobéssim tions a la porta… El Bernat s’aixeca de sobte i exclama l’arribada del nostre company volador «tió». Una Màgia sorprenent l’ha fet volar mig món per arribar a la porta de la nostra habitació de l’Hotel. Amb un somriure de banda a banda, unes pestanyes llargues i negres, unes galtes rosades i alegres, amb un cos petitó, rodó i allargat, afamat com ningú amb ganes d’il·lusionar encara més a un parell de petitons amb un carinyo entrenyable. Durant tot el matí ha faltat temps per adorar-lo, cuidar-lo, alimentar-lo i mimar-lo. Una increïble entrega i mostra d’afecte demostrada en moments concrets, sense continuïtat però sense perdre la intensitat que caracteritza als nens. La mateixa per nedar a la piscina fent carreres disputades per ser el campió mundial de Siem Reap, just abans de començar la nostra segona incursió als omnipotents Temples d’Angkor. Ahir vam poder fer un primer tast durant la posta de sol, observant Angkor Wat i la seva imponent entrada, reposant sobre una pedra d’un temple secundari situat just al seu davant. Uns moments tranquils i inspiradors, amenitzats per algun ball de l’omnipresent «Gangnam Style» de Santpedor amb la seva especial Chirlreader, i per la presència propera d’una petita serp escorredissa movent-se entre les herbes i les pedres. Aquests temples estan situats enmig d’un bosc frondós amb una intensa vida local pels seus voltants. Fa molts anys va ser la ciutat més important i gran del món, coincidint amb plena edat mitjana a Europa. Una ciutat sota el domini dels Khmers on es construien temples per adorar als seus Déus hindús o el reflexionar davant del seu buda (un imperi amb aquesta dualitat de religions – Hindú/budista segons les preferències del seu emperador). Els temples són els únics edificis supervivents, relíquia imperial religiosa per excel·lència del sud-est asiàtic, i font d’informació de moltes tradicions i formes de vida dels locals dels s. IX a s.XII. Els temples eren els únics edicificis que podien ser construïts en pedra, mostra de l’eternitat dels seus Déus. Unes pedres explorades i descobertes 800 anys després pels dos petitons rossets catalans. L’encant, els detalls, el secretisme i la foscor dels racons es barreja amb la solemnitat i l’elegància del conjunt. Una barreja explosiva, una joia històrica, un Patrimoni mundial de la Humanitat de primer ordre, la Màgia d’Angkor, i la Màgia del tió. El gran número de temples i la seva magnitud dilueix les «manades» de turistes, permetent disfrutar-los i gaudir-los de moltes maneres diferents enmig d’una zona boscosa i de gran encant; moments a l’interior fosc d’un temple asseguts al costat d’una dona gran religiosa i devota al seu buda, o bé observant les parts més salvatges on les arrels dels arbres penetren enmig de les pedres integrant-se com a part implícita del mateix temple, jugant a soldats entre les columnes de les llargues sales auxiliars, fotografiant els innumerables detalls i relleus, grimpant les ruïnes de les parts destroçades, bocavadant davant el canvi espectacular de colors del cel mentres el sol ens torna a dir adéu entre les fulles dels arbres de la plana cambodjana, o conversant amb tranquil·litat amb un venedor local d’aquarel·les. Una xerrada intensa on novament tornem a palpar la duresa de l’habitant cambodjà. Una realitat allunyada dels temples, dels hotels de luxe i de tot el macro-muntatge turístic de Siem Reap, digne d’una nova zona de Port Aventura. Una vida més amb un passat horrorós i un present complexe i difícil. Després d’una hora de seure pel voltant, de jocs varis amb els nens i de veure’ls vendre les seves pintures als quatre turistes d’aquest temple secundari, neix una conversa més profunda i amb un contingut difícil de pair. Quan tot just tenia 8 anys, enmig de la guerra civil dels anys 90, els Khmer Rojos (els ultracomunistes seguidors de Pol Pot) van disparar i matar al seu pare al seu davant, amb el temps just per posar-se a córrer, fugir i escapar de nous trets, perseguidors d’una esquena jove, innocent i tendra. L’accés a un Monasteri budista li va garantir una certa educació, seguretat i necessitats mínimes cobertes durant 10 anys d’adolescència-joventut. Posteriorment, un cop passat l’horror de la guerra va conèixer la seva dona amb qui ha tingut dos fills d’edat similar al Bernat i l’Abril. La senzillesa, amabilitat i inclús tendresa de les seves paraules encara el lloaven més. Novament sentim frases en referència a la nostra sort (referint-se a la dels occidentals o gent de països del primer món) de poder disfrutar d’una realitat a Europa, que inclús en plena crisi, es troba a anys llum d’una vida dura i castigada,com la seva o la de tants d’altres cambodjans. La seva cordialitat i respecte en aquestes paraules sinceres i evidents encara penetraven amb més força (una força necessària que ell i els seus necessiten per tirar endavant diàriament). Per sort, aquest turisme de masses que mou la zona de Siem Reap és un motor econòmic viu i important que vitalitza una esperançadora classe mitja de moment gairebé inexistent (salari mensual d’un professor o policia és d’uns 40 euros).

Battambang és una petita ciutat a l’oest de Cambodja que passa en segon pla per la majoria de turistes que prioritzen amb la coneguda i famosa ruta de Phnom Penh a Siem Reap (Temples d’Angkor). La vida del turista es passeja paral·lela a unes realitats que moltes vegades només apreciem darrera d’una finestra d’autobús o sobre el tuk-tuk o entre visites culturals i temples d’un toc encantador i fascinant en un entorn Indiana Jones 100%. L’activitat com a turista passa per identificar els enclavaments paisatgístics,culturals, històrics i disfrutar-los al màxim, alguns intentant conèixer més sobre el passat i el present del país i la seva gent, i d’altres sense ni això. La vida que envolta a aquests atractius turístics acaben d’omplir el decorat de l’obra de teatre que presenciem tots plegats. Aquesta escena però té una vida, té unes vides que es diuen Cambodja. El seu passat i el seu present, la seva terra i el seu clima marquen el transcurs dels seus dies. Famílies i famílies vivint en zones rurals, en situacions marcades per una història recent cruel (amb un genocidi fa 35 anys i una guerra civil fins als anys 90), fent difícil fins a l’actualitat qualsevol avanç o projecte de futur. Ara les noves generacions poden començar a lluitar per intentar fer-se un lloc en el món i poder sortir d’un pou fosc i profund. Avui, hem decidit tornar a agafar el tuk-tuk tota la tarda per perdre’ns pels voltants de Battambang i palpar més d’aprop la vida rural de la zona sense entretenir-nos en cap dels interessants temples de la zona. Per sort, comencem a veure vivendes amb certes condicions i moltes d’elles amb un encant especial. Cases aixecades per pilastres, amb l’estructura de formigó o amb fusta de qualitat, amb finestres de colors pastel destacant-se de les parets aixecades granatoses, amb un pati ampli per emmagatzemar part dels fruits recollits dels seus propis camps, amb palmeres de diferents tipus donant un aire encantador, tranquil i pausat. D’altra banda però, moltes i moltes d’altres cases resten en unes precàries condicions, i algunes d’elles en la plena misèria. El nostre conductor del tuk-tuk, un senyor jove o noi gran (més o menys de la meva edat), és un exemple més de la complicada vida de les darreres dècades a Cambodja. No sap la seva data de naixement ja que els seus pares no el van censar al coincidir amb el fatídic genocidi del Pol Pot. Durant la guerra va perdre un germà i un tiet, encara que ell va seguir treballant com ningú per tirar endavant (primer com a germà gran i després com a pare de família). Amb el millor anglès de la ciutat, que ha apès del carrer i posant-hi moltes ganes i interès, i una mirada transparent hem pogut conversar amb ell i profunditzar en certs temes que a vegades són difícils de tractar, tant per la seva duresa com per la dificultat de la llengua. La nostra sort, la sort de la nostra generació a Catalunya és incalculable. Amb treball, esforç i responabilitat molts podem gaudir de luxes com el què estem disfrutant nosaltres ara (o com el que va a esquiar al cap de setmana, o de vacances a la Costa Brava, o a sopar a fora amb els amics, o a un cap de setmana a Port Aventura o de camping a Fornells de la Selva o en productes tecnològics punters o cotxes amb tot tipus d’acabats). El conductor del nostre tuk-tuk difícilment podrà sortir mai de la seva rutina diària. Sense Seguretat Social que el protegeixi a ell i a qualsevol de la seva família, ampliant mica en mica uns estalvis per tornar els diners al banc quan els va necessitar per pagar un bon metge i poder-se curar quan va patir una espècie de «tifus» i perquè la seva filla de 6 anys (com el Bernat) pugui seguir estudiant per tal de tenir un futur més esperançador. Ell encara ha pogut optar a comprar un tuk-tuk, feina prou ben remunerada comparada amb moltes d’altres, sobretot quan pot arraplegar algun turista i fer-li algun passeig guiat amb el seu brillant anglès. Ens diu : «Vosaltres teniu molta sort!» , amb un to familiar i inclús carinyós. Una evidència tan clara com dura a la vegada. Una frase que sents poc, massa poc per la diferència que ens separa en les nostres vides, però que segur que molta gent del país pensa. Quan personalitzes, quan poses un nom i un cognom, uns ulls i una cara en aquestes vides anònimes, quan dónes forma a una família sota un sostre de planxa de ferro, quan profunditzes amb el futur dels fills i la salut familiar, quan … Els carrers sense asfaltar olmplen de pols vermella als vorals plens de vegetació, palmeres i bàsiques vivendes de palla o fusta. Les motos i bicicletes empolsinen uns camins irregulars i plens de sotracs per les precioses valls planes de Cambodja. El sol s’amaga ja a la tarda darrera les palmeres amb un to taronjós fort mentres els pastors surten amb els seus petits ramats de vaques aprofitant l’aire fresquet del vespre, la millor hora del dia. Els nens juguen i juguen, el Bernat i Abril s’afegeixen als jocs, molts nens van descalços, aprofiten qualsevol cosa que troben per convertir-la en el joc explosiu del moment. Una corda elàstica ha sigut suficient per saltar i saltar durant mitja hora, intentant superar-se els uns als altres i ser el «Sergei Budka» de la tarda. El Bernat, amb l’alçada d’un nen de 10 anys (aquí són molt més baixets que a Europa) es queda a mitja competició mentres l’Abril mostra els seus saltironets entre els seus nous companys tota presumida i dolça. Els camps verds del voltant omplen els carros d’hortalisses i el riu de cabal baix (mostra que la temporada seca ja ha arribat) dificulta la feina als centenars i centenars de pescadors de riu. Una vida difícil i dura. Precisament, la zona més precària ha coincidit amb un petit poblet o zona de pescadors musulmans on una senyora s’ha encuriosit en tocar la pell i el nas del Bernat mentres el seu nen despullat a coll s’ho mirava amb cert respecte. Els dies assolellats i calorosos passen, enmig d’un entorn molt especial, d’un païsatge pla i preciós, al final de la «rainy season» amb un terreny verd i fèrtil apunt per recollir el fruit d’un treball llarg i dur. La realitat de la vida rural a Cambodja segueix vivint amb incalculables somriures que desperten tots els sentits i amb l’esperança de tenir uns anys de pau amb un futur amb més possibilitats per les noves generacions, podent fer realitat projectes enterrats per la guerra i el passat, al costat de les inhumanes mines anti-persones.