Ens llevem a Phnom Penh en una Guest House del centre, amb una habitació excel·lent relació qualitat-preu,amb piscineta a la terrassa (com el Bar Catalunya de St. Joan de Vilatorrada en els millors temps). Aprofitem el primer matí per anar a tramitar el visat de Myanmar (Birmània). Seguim els passos burocràtics de l’embaixada Birmana (amb el seu cotxe oficial, xòfer, …), fent-nos recordar els pletòrics anys del Tripartit amb el gran multiembaixador Carod Rovira. Ja havíem advertit als nens de portar-se molt bé dins l’embaixada i de no cridar l’atenció ja que era un tràmit important a fer. Myanmar no és un país fàcil per accedir-hi a no ser que hi arribis via aeri i amb el visat corresponent. De fet, en els requisits per a l’entrada sol·licitaven més informació de la que disposàvem, com una business card o bé en algun lloc esmentaven un bitllet d’avió. L’accés terrestre està molt complicat i un cop anem a recollir el visat intentarem indagar sobre les fronteres transitables (ja que n’hi ha que només hi pots entrar per visitar la província d’on es troba el pas fronterer). Tot el què ens poguem estalviar en bitllets d’avió millor que millor, ja que aquí no hi ha companyies de baix cost. Pràcticament només existeix la companyia aèria del país, encapçalada per algun amiguet dels de dalt. Per cert, avui, mentres tornàvem cap a la Guest House al vespre (després d’acabar el dia en un «parque» preciós en una plaça cèntrica al sud del Palau Reial), ens hem trobat amb un miler de monjos budistes que tornàven de resar per la mort del rei de Cambodja, tot just fa aproximadament un mes. Les autoritats són les autoritats… i més en aquest país que fa menys de 30 anys que van patir una guerra civil enmig del règim ultracomunista Khmer Roig (tipus Stalin). De fet els carrers de la capital es continuen veient contrastos encara més marcats que a Vietnam. Es veuen alguns nens descalços recollint escombreria, families mig vivint als carrers del voltant del mercat enmig de la brutícia que aquest genera, més venedors ambulants que mai, … Aquesta injustícia severa castiga a classes socials baixes de països emergents i subdesenvolupats, i els nens no en són cap excepció desgraciadament. A Vietnam és residual, tot i així recordaré sempre el malentès en una petita botiga-sabateria de barri quan un esporàdic sabater va agafar les sandàlies del Bernat per començar-les a arreglar. No vam veure que es tractava d’un nen fins que ens vam aixecar i vam sortir de l’estreta i carregada botiga. Què malament ens vam sentir!!! Aquell nen havia d’estar a l’escola i no arreglant sabates… Quan li preguntàvem sobre la seva educació, ell només deia «No Money, no money for the school». La nostra sensació al Vietnam és que l’educació és una inversió principal pel govern i els nens acostumen a anar a l’escola. Tot i això, amb la nostra curta experiència i sense haver entrat en inspecció (evidentment) hem trobat algun parell de sabaters joves pel centre de Hanoi, alguns nens en alguna cantera al Nord de Vietnam (tocant la frontera amb Xina) o alguns nens pescadors pel Delta del Mekong. «Entenem» que són fets aïllats dins del país. En un dia a Phnom Penh, desgraciadament hem pogut palpar un major número de nens en edat escolar intentant guanyar algun Rial enmig de la selva urbana de la capital. Algun cartell sobre els drets humans sobre els nens també alerta sobre aquest fet. Sense saber mai si fas ben fet o no, nosaltres, quan viatgem no acostumem a tractar mai amb nens ni donar cap tipus d’obsequi, regal i menys diners (excepte aquest malaït malentès amb el nen sabater). En alguns casos hem cregut que les escoles poden ser una bona via per donar algun present que pugui ser útil pels més necessitats.

Noves sensacions floreixen només atravessar la frontera. Un nou país ens espera amb nova gent, noves experiències, nous paissatges, nova cultura, llengua, gastronomia, costums, … Passem tots els tràmits burocràtics al pas de la frontera amb retard, encara que amb relativa comoditat. Passem caminant el tros entre ambdós països mentres el bus ens espera a l’altra banda. El Bernat obre els ulls com ningú i comença a qüestionar-se més que mai les divisions territorials entre països (també ho podria haver fet a Andorra, però ara ens queda un pèl lluny). Superem la segona barrera i un nou país ens espera: ja estem a Cambodja!. Una carretera de sorra vermella amb molta pols, motos carregades a no poder més, uns quants Casinos i Hotels… Resulta que ambdós pobles fronterers tenen casinos ja que els ciutadants (tant cambodjans com vientamites) no poden freqüentar aquests locals dins del seu propi territori, havent de desplaçar-se a l’altre país per poder-ho fer (curiós «como la vida misma…»). Pugem a l’autobús i comencem a fer els primers 20 quilòmetres sonant la botzina. En una de les mil tocades de pitu del conductor, se li encalla el mecanisme i gaudim d’un so estrident continu com a banda sonora especial del viatge. Diem bon dia a Cambodja «tocant el pitu». Les «carcajades» dins del bus es multipliquen, i tots, turistes i locals seguim el recorregut entre rialles (bé, durant els primers 5 quilòmetres). Al cap de 10 minuts la gent ja anava canviant la cara. Un noi alemany, ja fart del soroll, prefereix posar-se uns taps a l’orella que curiosament després va necessitar un joc de ganivets per intentar treure’s el de la dreta un cop el so se’n va anar (els alemanys van preparats per tot!! si fa soroll treuen uns taps… i si després no et pots treure un tap de l’orella doncs es treuen de la butxaca un joc de ganivets d’aquests suïssos- realment era un híbrid entre un alemany de pura «cepa» i el «Pokemon»). Els 4 petits (el català, la catalana i les dues daneses) ja no passaven desapercebuts… ara, amb el soroll de l’autobús els 4 caparrons rossos amorrats a la finestra encara criden més l’atenció dels habitants dels pobles rurals del sud-est de Cambodja. Una zona molt diferent a la que hem pogut veure al sud del Vietnam. En aquesta ocasió sembla mentida, només passant les barreres i amb una nova bandera, s’aprecia una canvi important. A través de les empolsinades finestres de l’autobús podem veure un paissatge planer molt rural, amb múltiples camps d’arròs amb búfals, … fins ara, amb aquesta definició podria semblar bastant similar al nostre pas en certes zones del Vietnam. Però una sèrie de detalls i de diferències apreciables marquen una nova manera de viure d’aquest nou país; una vida molt més basada amb l’agricultura, sense barrets cònics femenins, amb monjos budistes passejant pel voral de la carretera i vàries entrades de grans temples, amb la presència de palmeres precioses enming dels immensos camps d’arròs, construccions d’habitatges familiars de colors diferents, alçats per llargs pilars i fabricats íntegrament amb fusta, creant una atmòsfera més tranquil·la i menys sorollosa. Al cap d’uns quilòmetres el bus ens para al mig de no sabem on i ens diu que agafem un altre bus que és el que va cap a Phnom Penh. Un cop a dalt del nou autobús veiem que no tenim places, només hi havia 2 seients lliures i entre les dues famílies havíem comprat 5 seients (encara que érem 8, les dues parelles amb els 4 nens). Continuem amb un bon sentit de l’humor (acompanyant imprescindible de tot viatge) i amb uns quants taburets al passadís i una pel·lícula de futbol asiàtica superdivertida acabem un trajecte molt amè. Al cap de mitja hora ja vam començar a tenir més seients fins a poder seure tots. Evidentment no hi va haver cap turista que va moure el seu culet al veure la Helle pujant amb la Cala dormint a braços. Aquesta és la dura vida del jove backpaker, amb el seu lema «take care of yourself». El motxil·ler viatger és un gran intrèpit aventurer que busca aventures noves amb decorats inusuals. Que fa un trekking de 2 kilòmetres per la selva preparat i programat per rebre a uns 1000 turistes diaris tot pensant que estan descobrint el món. Suposo que després d’aquest gran esforç setmanal no poden moure el seu jove i àgil cos per deixar seure a una dona amb una nena de 2 anyets dormida als seus braços. Evidentment, i com no, tot va acabar quan l’ajudant del conductor (figura imprescindible en un bus al sud-est asiàtic) va començar a fer moure a tots els locals (cambodjans i vietnamites) per tal de poder fer espai. Alguns d’ells compartint 2 seients entre 3 amb un bon somriure entre orella i orella. Falten dits a Europa per poder comptar els asiàtics que ens han ajudat o simpatitzat, i sempre amb un somriure, durant aquesta nostra experiència pel sud-est asiàtic.