Avui el vent estava bufant amb una certa força a la part oest de l’illa. Dia perfecte per anar a la part est i disfrutar d’una de les platges més boniques de Phu Quoc, Sao Beach. Una platja de sorra fina, fina, fina i blanca, blanca, blanca. Una sorra que sona al trepitjar-la i que engull lentament les suaus onades del mar calmat i preciós que l’envolta. Palmeres a tocar la sorra ambienten un entorn de pel·lícula amb una selva frondosa, mentres l’aigua reflexa tonalitats verdes i blaves. Un cop a dins una extensa zona d’aigua calenteta i poc profunda envolta la llarga cala amb forma de mitja lluna. El dia es fa curt en un entorn tan bonic amb un cel totalment obert i amb un sol que brilla sobre les blanques i vermelles espatlles dels quatre turistes en busca del paradís tropical. L’Abril, per la seva banda, buscant contínuament l’Anna per jugar com mai dins i fora l’aigua. El Bernat, a estones, compartint rialles amb elles o intentant-les impressionar amb els seus múscols blancs i infantils. En altres moment netejant les algues de la platja amb una escombra de ferro, fent un pols amb un noi negre «caxíssim» (de pel·lícula!!), construint una gran zona emmurallada amb la sorra, nedant simulant un tauró, pujant a sobre d’una excavadora que s’ha plantat per uns moments en l’epicentre de les 4 amaques del restaurant, o fent Kayak pels voltants de la platja amb el seu pare. Un Kayak que ens ha fet recordar la preciosa passejada que també vam fer a l’illa de Kapas (Malàisia), i que ens ha permès veure a un parell de monos «macacos» saltadors entre els arbres, uns corals bastant deteriorats i coincidir amb uns quants barcos pescadors que tornaven cap a casa després d’un dia de feina intens a alta mar. Com a contrapartida a aquest paradís tropical, hi seguim trobant el bàsic nivell de vida dels locals. Mentres uns quants van gaudint de l’entrada de divises (sobretot de russos que no necessiten visat per entrar a Vietnam), encara en trobem molts aliens a aquest nou «Business» ric i prosper. Molta gent encara viu en cabanyes al costat del mar esperant la collita marina del dia. Aldees de pescadors humils que lluiten diàriament per guanyar poc més del necessari per viure. Pel camí, una infraestructura precària apunt de ser millorada per encabir als nous milers i milers de turistes que han d’aterrar en el nou aeroport apunt d’estrenar i dormir en un del centenar de nous complexes que estan apunt d’inaugurar. De totes maneres, moltes famílies estan creixent econòmicament amb nous comerços orientats la turisme (restaurants, agències de viatge, hotels familiars com el què estem nosaltres, …). A més, els preus que es mouen dins l’illa són molt superiors als de la resta del país, fet que poden tenir una via d’estalvi ja més factible. Àsia és així, i està ple de contrastos i en constant creixement i inclús l’illa tropical de Phu Quoc no n’és una excepció (desgraciadament, Vietnam encara parteix de massa avall).Per cert, per si no n’hagués tingut prou a la illa de Sibu, m’han tornat a acribillar les «sandflies» (mosques petites de sorra). Finalment hem descobert que actuen directament quan estàs en contacte amb la sorra (normalment fina i blanca i aigues calentetes). M’han atacat mentres m’he estirat «rotllo nàufrag» per uns instants buscant el moment Nirvana. Per sort, en aquesta ocasió, només he sigut jo (ningú més ha pillat) i me n’he sortit prou bé (només unes 50 picades entre esquena i cames). Això de les platges paradisíaques i salvatges tropicals té aquestes coses… Si algú es pregunta i per què als altres no els han pillat els petits insectes voladors… doncs, ells s’assentaven a on tocava, a sobre les amaques. I per sopar hem compartit les centenars de tallarines que hem recollit al matí de la fina sorra de la platja de davant del nostre hotel, en un sopar amb els nostres companys danesos, quina millor manera per acabar el dia. Unes tallarines descobertes pel Bernat i l’Abril després de remanar i remanar la sorra mentres jugaven. Un cop trobat el seu hàbitat, hem començat tots a fer gran la collita per poder tenir una bona tapa fresca per sopar.

Arribem al darrer destí abans de sortir de Vietnam direcció Cambodia, l’illa de Phu Quoc. Ferry des de Rach Gia i amb un parell d’horetes ens plantem a l’illa més paradisíaca del Vientam. Una illa relativament gran si la comparem amb altres que hem estat durant el viatge. De fet, un cop a l’arribada compartim un minibus d’aquests estretets per poder-nos arribar a una zona on hi ha una sèrie de resorts, per sort de categories diferents. Durant el trajecte empatitzem amb una parella danesa amb dues nenes encara més rossetes que els nostres (de fet, aquests no donen dubtes de la seva procedència). Després d’una recerca pels resorts de la zona intentant buscar un bungalow de qualitat mitjana, tancat hermèticament per evitar l’entrada de més bestioletes, però amb un preu inferior als 270 USD que ens demanàven en el més luxós, finalment ens decidim per l’habitació de sobre la recepció on ens havia deixat el minibus. Preu mòdic (25 euros), salvant així les plantes baixes o bungalows bàsics que oferien dos serveis en un (dormir més espectacle animal). Viatjant 15 dies o un mes som els primers que ens agraden els bungalows, intentant buscar experiències i viure més intensament i a primera mà les sensacions que t’ofereix el lloc. Ara bé, un cop ja portes un cert temps, una certa garantia de menys bestioles a l’habitació es valora de forma positiva. Sense luxes però sense espectacle… A veure, i si finalment hi ha espectacle que sigui dels divertits és clar…Jocs, descans, natacio, crema solar, castells de sorra,curses a la sorra,palmeres, pinya fresqueta, ice coffee, aigua calentona,peixets saltadors, barquetes de pescadors, tombones,sombrilles, xiringuitos, postes de sol precioses, passejadetes, bons sopars amb vinet… No m’estranya que prolonguem l’estada…L’Abril i el Bernat radiants en un entorn i una temperatura que òbviament els ho deixen molt fàcil. Sobre els 30 graus i amb un sol dels que pica i aigua calentona en una illa tropical amb platges de sorra fina. Com que no ho volem deixar perfecte i sabent que per aquestes dates a casa fa molt fred, podem dir que l’aigua no és tan transparent com a les Perhentian, Kapas o Gili Air (Balears o Costa Brava, …). No sabem si són els sediments de la selva que deixen un to verdós en unes aigües bastant clares, o bé l’efecte de les aigües contaminades de la costa vietnamita, que tot i estar lluny-lluny de l’illa afecten a la seva qualitat. De totes maneres, una aigua molt millor que el nord de Bali, i perfecte per banyar-nos. La seva temperatura i poca profunditat del mar també ajuden a fer-hi estades llargues, convivint moments interessants i algun contacte amb algun dels milers de crancs o peixets que t’envolten. L’Abril, explosiva com és ella, demostrant la seva simpatia i ganes de divertir-se amb l’Annna (filla de la parella danesa), inclús sense entendre’s (com a mínim parlant…). La nostra riallera princesa porta uns dies que la seva actitud és molt i molt bona. Suposo que es va fent gran i en certs moments te n’adones més. La seva actitud una mica gelosa envers a altres nens i nenes s’ha substituit per jocs, balls i inclús per regals d’alguna nina a altres nenes. Et veiem créixer i n’estem molt contents… Bravo Abril!!! Per cert, no me n’he pogut estar al veure passar una moto d’aigua… un cop pactat el preu he pogut viure la meva primera experiència sobre aquest vehicle tan potent. Mare de Déu!!! Quina força!!! Després d’uns quants «Albert ves alerta, no corris, pensa on estem, no et facis mal, …» he agafat l’aparell i a tot gas!!!! Una adrenalina que encara flota per les tranquil·les aigües de l’illa. Un mar en repòs que ressalta encara més les precioses postes de sol que podem veure cada nit. Un dels moments estrella del dia, on tothom ens trobem a la platja per contemplar una de les meravelles de visitar una illa. Una barreja de colors fascinant, una explosió amb taronges, blaus, grocs, vermells, grisos, … Un espectacle visual per a uns ulls ja cansats i envoltats per unes sombres vermelletes, mostra del dia radiant i calorós. Avui, un vaixell pescador amb dos nois amb les seves canyes de pescar trencaven el llarg reflexe del sol just abans de caure sobre el mar. Una sombra que feia el moment encara més idíl·lic i romàntic. Inclús els dos petits, entre cansats i espectadors voluntaris, han presenciat el moment amb admiració i calma. Una prova més que es van fent grans i que estan disfrutant del que veuen i viuen…

A pocs països del món pots gaudir de bons serveis a un preu tan econòmic pels europeus. Hotel bàsic però correcte, esmorzar complert en pastisseria «pija» de la ciutat, dinar, cinema 3D (l’Abril s’ha quedat dormida a mitja pel·lícula), un parell de taxis dins la ciutat, «caballitos» i sopar, tot per menys 15 euros per cap. Vietnam és barat pels euristes (i no diguem pels noruegs, o els Australians, o els Japonesos, …), i si evites les zones turístiques és increïblement barat. Les atraccions que hem trobat valien entre 0,20 cèntims i 0,60 cèntims i algunes d’elles de duració il·limitada com el castell inflable o els peixets. Ja al principi, als nens els posem un límit de tiquets perquè no es pensin que això és «xauxa». En general, tant el Bernat com l’Abril (sobretot el petit gran home), són conscients del preu que ens costen les coses i del què és barat o car. De la mateixa manera com molts serveis són econòmics, també hi ha moltes ocasions que ens tirem enrera d’algun tema pel preu. No es pot fer tot amb un pressupost de 80 euros al dia pels 4 (20 per cap). Ara bé, si evites luxes turístics, es poden tenir molts luxes quotidians per la gent local com un cinema 3D o «caballitos» a preus molt i molt baixos. És una gran sort i una pena per a la majoria d’habitants del sud-est asiàtic que no puguin fer el mateix visitant la nostra terra. Viatjar per Àsia té moltes coses bones i una d’elles és la de poder compartir el número creixent de serveis (i cada cop de més qualitat) que utilitzen diàriament els seus habitants. Avui hem acabat el dia per menys de 60 euros, cost total pels 4 (menys de 15 euros per cap), i fent activitats vàries amb 3 àpats complerts i l’hotel. Inclús hi ha hagut algun dia que hem acabat amb 12 euros per cap (uns 50 euros)…Per cert, just abans d’escriure aquestes quatre línies, quan estava dutxant a l’Abril, ens ha aparegut una rata a l’habitació… Una rata de tamany considerable (també per l’estàndar europeu) que ha fet un sprint més ràpid que el Bolt enfadat a la final de les passades Olimpíades. Com que no he pogut veure si marxava, hem estat fent una recerca amb la gobernanta (molt agradable i riallera al veure el panorama) per tota l’habitació. Mentrestant, l’Abril, el Bernat, i la Karina sobre el sofà, espectadors de luxe en la tribuna improvitzada. Finalment entenem que l’enorme, veloç i àgil rossegador ha atravessat la porta per sota (on hi havia un considerable espai fins a terra) i ha marxat probablement destí a una altra habitació. La senyora rient ens ha marcat el camí de la rata cap a fora l’habitació. Segurament ja tenen un circuit muntat per les seves curses vàries… I això estant en una tercera planta!!! Sort que era la darrera nit… i mira que hi estàvem molt bé en aquest hotel senzill… Aquesta anècdota m’ha fet recordar el vespre anterior a l’aniversari del Bernat, que vaig sortir a comprar un pastisset i una espelma mentres la Karina posava els peques a dormir. Vaig arribar just quan tancaven les darreres botigues, i en una d’elles vaig veure com un senyor estava preparant unes gàbies de tamany considerable (aproximadament uns 30x30x40 cms) amb uns trossos de cansalada fresca, d’aspecte força atractiu, penjats amb un filferro. Ja sabem que en tot Vietnam escasseja el formatge (apart del Caserio, és clar), però resulta que les rates, o ratasses, ja necessiten un cert tiberi per poder ésser atrapades… Coses d’Àsia!!!