Bip, bip!!! són les 04:25 h. i ens preparem per anar a veure l’atracció estrella del Delta del Mekong. No hi ha cap altra manera per veure els mercats flotants que llevar-se ben d’hora al matí, ja que l’hora de plegar el marca el fort sol de les 9 del matí. Tot esperant que la senyora amb qui vam pactar el nostre trasllat en barca apareixi al moll que vam quedar, caminem de fosc per la ciutat i compartim els primers moments del dia (bé, els darrers de la nit) amb les primeres persones que trepitgen el carrer (alguns homes de negocis, uns primers esportistes matiners, uns carnissers tallant carn com si haguessin de tancar en 5 minuts, …). Ja al fons del passeig veiem a la dona amb un somriure d’orella a orella esperant-nos amb ganes d’emprendre ja el llarg camí cap als dos mercats flotants. Fosc, completament de nit, pugem a la petita barca i engeguem el «tuc,tuc,tuc,tuc,puf,puf,puf…» per poder començar el trajecte de 6 hores. Al cap de poc, ja es va fent de dia i comencem a veure els primers somriures del parell de bitxets que portem al davant de la barca. La lluna es difon entre els quatre núvols prims quan el sol comença a sortir amb força per sobre les palmeres que voregen el riu. Tota una vida sobre el Mekong que es va despertant, va agafant color i bullici, amb un dinamisme més propi del migdia que no de les 6 del matí. Els nens amb bicicleta pugen sobre el ferry que els porta a l’altra banda del riu per començar l’escola a les 07:00 h.. L’horari solar en aquest país marca les prioritats i l’agenda. Vivendes bàsiques i precàries aixecades per pals de fusta enclavades dins l’aigua contaminada ens van acompanyant durant el trajecte. La manca d’higiene en tot el Delta del Mekong i en tots els rius que hem vist al Vietnam és preocupant. La falta de canalitzacións d’aigua i de clavegueram, la poca mentalització de la població, les diferències culturals amb occident, … tot plegat crea un pupurri marró grisós digne de reportatges del «xapapote». Tot i l’aigua (H2O + BBTR99 + XX2 + KKT3K9 + …), l’aparador és increïble. És un d’aquells llocs estrella del viatge i pel turista. Sobretot quan hem arribat al segon mercat, un de més petit i pintoresc, amb el sol enlluernant a la multitud remant en embarcacions carregades de tot tipus de mercaderia, en un entorn verd de palmeres i un cel blau radiant. La càmara treia fum… Els nens no paraven de veure el què els envoltava,estaven en silenci i amb uns ulls mes oberts que unes taronges. El dinamisme d’un mercat sobre les tranquil·les aigues del Mekong. Embarcacions grans majoristes amarrades esperant vendre a l’engròs el seu producte estrella, lligat a la part superior d’una canya, per a poder ésser identificats per als seus compradors. Els barrets cònics femenins no paraven de brillar enmig d’un quadre ple de colors diferents, tants com fruits i productes del mercat. Un cop a l’epicentre de l’activitat comercial, els rems substituïen els petits i sorollosos motors, buscant un ritme de navegació compatible amb la jornada de compra-venda. Els diners passaven d’una banda a l’altra mentres els productes es passaven de mans en mans o senzillament es llençaven. Tot i la frenètica intensitat del moment, continuaven sortint aquells somriures ja tan familiars al veure els dos rossets donant voltes per allà al mig. Abans d’emprendre el camí de tornada, decidim comprar una pinya per farcir de vitamines als dos petitons. Després d’uns minuts de tranquil·litat i de «boca-badeig» perpetu, girem i ens dirigim cap a uns canals estrets plens de vegetació amb cases amagades amb una vida similar a la nostra de Santpedor. Aquí als voltants dels rius hi trobem vivendes molt i molt precàries, situades al voral dels rius, fetes de tot tipus de material reciclat (com planxes de ferro) o amb fusta o palla, i amb una brutícia difícil d’explicar. Vietnam té molts contrastos, apart dels 4 rics, per sort hi ha molta gent que està començant a tenir una bona qualitat de vida (motos noves, algun cotxe, i serveis varis, encara res a veure però amb l’estàndar europeu). Tot i això, una gran quantitat de gent, probablement la majoria (o empatada amb el grup anterior) encara parteix d’un nivell molt bàsic, amb poc superhàbit per poder consumir poca cosa més que algunes cerveses, cafès o pagar la factura de les quatre trucades de mòbil i la gasolina de la seva moto atrotinada (avui en dia, dos dels serveis primaris després dels fisiològics). I per sota, un grup encara bastant nombrós amb unes condicions més mínimes, sobretot higiènicament parlant. Els catalans en general (com en tot sempre hi poden haver excepcions, és clar…), som uns privilegiats de poder disfrutar d’una qualitat de vida admirable (inclús en plena crisi). Molta gent en el món ha de subsistir en condicions de vida molt bàsiques.

Ahir dia de transfer per arribar a Can Tho, capital del Delta del Mekong. Tirada llarga de bus amb classes d’anglès incloses i entrepans de salsitxa. Els nens s’amenitzen el recorregut de maneres diferents i saben gestionar com ningú el temps d’alt de l’autobús. Jocs, més jocs i més jocs, precedits d’algunes classes d’anglès, i quan començaven a estar cansats cap al darrera de l’autobús per compartir els darrers moments amb algun jove vietnamita amb ganes de jugar i acariciar a dos nens rossets. Avui ens hem agafat el dia en calma, a poc a poc, sense un objectiu clar i definit. L’atractiu principal de la zona, els mercats flotants ho deixem per l’endemà. Tot i la desorganització del dia, sempre acabes tenint experiències diferents a quan vius al teu lloc habitual. Tot passejant pel voltant del riu Mekong lliguem un acord amb una senyora perquè ens porti l’endemà a les 5 del matí a visitar dos mercats flotants, un recorregut d’uns 40 kilòmetres durants 6 hores d’una barqueta per només nosaltres 4 per uns 15 euros. A l’agència del davant (que segur que acaben llogant a la senyora) et demanen més del doble. Encàrrecs varis com portar uns 4 kgs de roba bruta a la «laundry», comprar pasta de dents i quatre gasses estèrils per ampliar l’stock per cas de necessitat, … Tot caminant acabem visitant una escola pública primària, part implícita del nostre projecte del viatge. Realment ha sigut molt interessant… Per tot el país es veuen escoles molt ben construïdes i acabades, inclús en zones rurals o en barris d’urbes més desestructurats on les vivendes són més precàries. L’escola està situada al centre de Can Tho, capital de província del Delta del Mekong. El seu tamany era considerable amb múltiples classes per albergar als 1600 alumnes. Classes amb una mitjana de 42 nens, instal·lacions molt netes i un ordre i respecte digne d’admirar. Al principi ens pensàvem que no trobaríem a ningú per poder-nos comunicar, però finalment ha baixat la professora d’anglès, qui molt amablement ens ha ensenyat les instal·lacions. Un edifici quadrat de tres plantes amb un pati central per les activitats físiques i esbarjo, amb una bandera de Vietnam isada al davant d’un mural del Ho Chi Minh amb un nen. Una figura beneïda arreu del país gràcies a la seva victòria en el procés de liberalització contra els francesos, en un posat totalment paternalista abraçant a un nen. Cada dilluns al matí canten l’imne nacional mentres la bandera puja i puja. Segurament ens recorda a alguna cosa… El país continua liderat per un partit comunista obligat a obrir-se al món, però mantenint el control de l’opinió pública i de tots els òrgans i serveis públics. La qualitat de les escoles (tenint en compte com està la resta del país) mostra que el país va veure clar després de la seva última, desgastadora i horrible guerra (acabada al 1975, la coneguda «Guerra del Vietnam» amb els americans com a agradables protagonistes) cap a on havia de començar a invertir, i l’educació va ser per sort el primer. Visita realment interessant mentres l’Abril buscava els gronxadors o imitava als nens que feien educació física. El Bernat intentava seguir la conversa per moments tot i que l’energia de l’Abril l’arrossegava per instants cap al joc i rialles.Aprofitem la calor sofocant per banyar-nos en un piscina municipal, clorada a no poder més, i disfrutar amb companyia de nois vietnamites d’un parell d’hores de refresc. Ens excedim del pressupost i finalment acceptem abonar l’entrada; 0,60 cèntims d’euro per persona i els nens gratis. Tot fresquets i ja gairebé de nit, passegem pels carrers comercials fora de la zona turística tot mirant algun possible restaurant interessant. No hem de caminar ni 100 metres per veure al fons d’un carrer estret, el típic cartell gran il·luminat de colors diferents amb un símbol d’una marca de cervesa. Una marisqueria típica asiàtica ens estava esperant. Peixeres immenses amb tot tipus d’animalons marins; peixos, peixots, peixarros, gambes, angules, crancs, cloïsses, ostres, cargols de mar, i serps. Mmmm!!! Perquè no?? Agafem un peixarro dels grossos, unes quantes cloïsses i una serpeta que treia la seva llengua llarga i vermella mentres el cambrer l’agafava escanyant-la per poder-la pesar. Acordem el preu de la mariscada o «serpentada» (ara no sé com es diu això…) i cap a la taula. El Bernat, tot emocionat i excitat vol formar part d’aquesta experiència gastronòmica. Just al moment de treure-la de l’olla amagada sota el caldo de verdures, passa un senyor en un estat bastant ebri que es para al nostre davant, ens mira, es posa la mà en horitzontal al cap (com un militar) i es tira un «rot» (perdó, una erupció vocal) d’una força envejable. De fet, jo crec que aquí s’entrenen per veure qui fa la guarrada més forta. Els sorolls més rellevants sempre són quan volen fer un escupit (perdó, un llançament còncau de saliba). Sense exagerar, avui durant la nostra «serpentada» potser hem escoltat mig centenar de «collada amunt» amb un so de «j» inspirada (o sigui, impuls intern del tòrax direcció a la faringe amb so greu i humit per expulsar els líquids indesitjats del sistema gàstric) per tal de llançar al mig del terra del restaurant un bon «sipiaju» de tamanys considerables. Pensem que és un esport nacional que volen potenciar perquè sigui olímpic. Té fidels seguidors i autèntics especialistes tant en la preparació com en el llançament. Aquesta era la part acústica que envoltava la taula. Pel què fa a la part visual, manades de grups d’homes asiàtics de negocis totalment ebris, caminant com serps (mai millor dit) buscant un lavabo situat en un horitzó difícil d’arribar. Tot el què per nosaltres és símbol de «grolleria» o de mala educació, per a ells és símbol d’agraïment i de mostra d’ampatia cap als companys de negocis. Com més borratxo i groller siguis, més bé t’ho estàs passant i per tant més mostres la teva alegria del moment.Per cert, el Bernat devora la serp com ningú i segueix amb la seva evolució creixent dins de la degustió de tot tipus de gastronomia. Bravo Bernat!!! L’Abril, ni se l’ha mirat.

Els nostres ulls privilegiats han tingut l’opció de viure insitu les diferències dins la ciutat. Després d’una passejada per veure una Notre Damme amb maons rojos, un cafè i orange juice amb classes, una Post Office (com a edifici emblemàtic de la ciutat), alguna sessió fotogràfica provinent de càmeres de joves asiàtics, el Palau de la Reunificació reconstruït segons les bases del fabulós gust comunista, … hem entrat en un dels milers i milers de carrers estrets de Ho Chi Minh que condueixen a zones de vivendes de la gent local de poder mig-baix (per nosaltres molt baix). El carrer, d’un metre i mig d’amplada, era l’únic accés per als residents del barri. Els veïns hi entraven a peu o en motocicleta enmig de les corregudes dels nens petits, d’alguna tuberia de cloaca gotejant i de nens que tornaven de l’escola. Mentrestant, com no, veient l’estret escenari, el Bernat ha improvitzat un encierro protagonitzat per l’Abril, dos nens del barri, la Karina i ell mateix com a brau potent i viril. A la sortida, tot just a 15 metres de distància, botigues de roba i complements de luxe. Una zona plena dels típics edificis neoclàssics francesos (una de les poques restes agradables de les etapes colonitzadores), jardins i amples avingudes. Hotels de luxe, restaurants, cafeteries caríssimes i botigues de primeres marques per satisfer al client exclusiu de la zona. Una exclusivitat que l’hem volgut tastar per uns moments pujant a la 23ª planta de l’Hotel Sheraton i contemplar l’irregular Skyline de l’antiga Saigon mentres preníem un Mojito. Agafem la zona estrella del bar de l’àtic ocupant una primera taula de taburets pels papes i una segona taula auxiliar més gran pels dibuixos i manualitats dels nens, ocupant mig Pub-Longe en plena posta de sol. Un cop instal·lats i ben carregats amb ampolles d’aigua pels nens (comprades abans de pujar en un xiringuito de la cantonada), demanem només un Mojito (curiosament el més barat de la llista de preus) per compartir. Al veure la negativa a prendre cap altra consumició, el cambrer tot educat ens informa de l’estelar oferta Happy Hour d’una segona consumició gratuïta després d’acabar la primera beguda sol·licitada, això sí, sense la possibilitat de compartir-la. Però què ens diu? A nosaltres precisament que ho compartim tot des de fa més de 17 anys… Esperant que adquiríssim una segona consumició doble per la meva estimada companya de viatge.Li responc de forma clara, sèria i segura que ningú més prendrà res, i que les dues consumicions seran per mi solet. Segurament, si busques al diccionari «incredibilitat» sortirà a partir d’avui la foto de la cara d’aquest cambrer. Tot i això, la meva cara segura, directa i 35 anyera el fa recular i dirigir-se cap a la barra per preparar el primer Mojito de la vetllada. Llatins com som, aquesta oferta única i perfecte per a la nostra butxaca ens permetia disfrutar de dos mojitos pel preu d’un, 8 euros (car per ser Vietnam però ja un preu més raonable) i compartir «d’estranquis» aquest gust entre els nostres dos paladars. Amagats de la mirada de la mitja dotzena de cambrers (com quan fumàvem amagats de petits o copiàvem algun exàmen), acostàvem puntualment el got del gustós i meravellós Mojito als preciosos i carnosos llavis de la meva assedegada Karina. Les altes i frondoses plantes kentya de la sala permetien camuflar-nos per poder-nos hidratar conjuntament. Tot sigui per seguir el pressupost marcat! Quin luxe!!! I molt millor compartint-lo és clar!!!

El primer dels dos viatges més especials de la nostra vida va començar tot just fa 6 anys. Un viatge emocionant, intens, ple de sensacions, que et fa madurar com a persona i que et fa aprendre més que res en el món. Una experiència única que et fa créixer amb una barreja de sentiments difícil d’explicar: amor,protecció, sensibilitat, paciència, comprensió, generositat, paciència (ai que ja l’havia dit…), alegria, intensitat, carinyo, paciència (ai que em surt de nou…), exaltació, comunicació, complicitat … Sentiments a flor de pell diaris, que es transformen amb expressions contínues reflexes d’una nova estimació diferent a la dels pares, parella o amics. Ser pares no és gens fàcil, i en moltes ocasions ens equivoquem. Els nens ens ensenyen diàriament i ells aprenen del què veuen de nosaltres. Ells imiten i repeteixen el què viuen a casa (bé, en el nostre cas a «fora de casa»). El Bernat es fa gran!!! Continua sent un pou d’innocència amb les seves cares d’admiració després d’un truc de màgia absurd o després d’una broma irònica… El Bernat és molt GRAN, i igual de gran té el cor!!! i gràcies a ell hem après i seguim aprenent molt com a persones i sabem valorar molt més les petites coses de la vida. 6 anys!!! Moltes felicitats guapo!!! El viatge l’està provant i veiem que està completament adaptat i disfrutant vivint i veient món. Veu moltes maneres de viure diferents i pensem que enten que tothom d’entrada és bona persona, sigui d’on sigui, visqui a on visqui, sigui negre o blanc o rosat o canari, …i que hi ha diferents religions,costums,maneres de vestir,de parlar…de moment als països que hem estat la gent és molt maca i somriu molt i els encanten els nens,els nens estan rebent carinyo de les persones que ens trobem al llarg del viatge i ells se senten molt a gust, al Bernat li agrada molt veure temples! El seu punt tímid el va deixar a Malàisia i ara ja no té fre a demanar el què sigui a qui sigui. És comunicador i enten molt i molt quan li parlen en anglès (òbviament excepte quan hi ha algun americà amb poques ganes de deixar-se entendre i que no vol treure’s la sabata de la boca ni que li posis una hamburguesa als dits). La seva energia masculina es fa notar cada cop més, encara que el seny li compensa algun sobreexcés. Com no, conjuntament amb la seva germana (de la qual ja en parlarem d’aquí un parell de mesos) s’adapten al què els hi presentem durant el viatge (nits de tren amb bots continus, busos llarguíssims, allotjaments bàsics, menjars en tot tipus de «restaurants» (o millor dit locals o parades que ofereixen menjar…), s’adapten millor que nosaltres fins i tot! Tot i això, després d’un dia de transfer amb un bus de 5 hores molt intens surt una xerrada tipus:
PAPA: «Avui agafem un bus per veure la ciutat de Saigon»
BERNAT: «No, un bus avui no…»
PAPA: «Sí que anirà bé per veure la ciutat, Bernat. És un bus públic de línia i així et porta pels llocs sense haver de pagar tant com un turístic»
BERNAT: «D’acord doncs, i de quantes hores?»
PAPA: «Bernat…, és un bus públic que ens dóna una volta pels carrers de la ciutat i prou…»
Arribats a l’hotel al vespre després d’un dia intens i emocionant, tornem a fer skype amb els avis de Sant Joan i el Bernat els explica content tot el què ha fet, ells sempre han viscut al costat del Bernat tots els seus aniversaris,l’han vist créixer dia a dia, i en aquest dia especial també hi han sigut presents malgrat la distància. Just abans d’adormir-se el Bernat ens ha agraït el dia, aquest dia que li vam preparar ja fa un parell de setmanes, agafant un bitllet d’avió en antel·lació per tal de poder cel·lebrar el seu aniversari en un parc temàtic a la ciutat de Ho Chi Minh. Un parc on han pogut jugar a ser treballadors de tot tipus; bomber, policia, metge, pilot d’avió, mecànic, pastisser, … Kizciti, un parc que han obert pràcticament per nosaltres. Una rèplica (o còpia vietnamita) de la ja coneguda universalment com Kidzania. Ara, mentres els ulls ja se li tancaven, amb veu carinyosa i de les que t’arriba al fons del cor com a pare… ens comenta en veu baixa que ha sigut un dia fantàstic i que s’ho ha passat molt molt bé, i ens dóna les gràcies al papa i a la mama mentre l’abracem amb força cantant-li de nou el «moltes felicitats» amb l’espelma del 6 que apaguem els 3 junts (l’Abril ja està adormida). 1000 petons més per cada galta i bona nit tresor!!! Molta salut per tots!!!!