Molts anys d’història com a port comercial important del sud-est asiàtic han acompanyat aquesta ciutat i l’han convertit en una joia en el litoral vietnamita. Comerç i comerç provinent d’imperis importants com el xinès, l’anglès, l’holandès, el japonès o el francès… amb la particularitat que no es recordarà com una ciutat colonitzada. El ric comerç de la zona i la seva posició central en el país van ajudar a mantenir-se com a motor econòmic d’una zona rica i transitada durant la seva història. En aquesta ocasió, una desgràcia va acabar «d’ajudar» a mantenir tots els edificis històrics. La seva situació geogràfica, al voral del riu Thu Bon és propícia a les inundacions, fet que va provocar que bona part de les empreses i noves vivendes fossin construides a Ga Nang, quedant Hoi An intacte dels atacs francesos o americans o de les noves construccions modernes del segle XX. El resultat és senzillament una ciutat encantadora, amb un gran número d’edificis centenaris amb un estil arquitectònic i decoratiu profundament asiàtic. Una preciositat de ciutat!!! Com quan l’Abril em demana en veu baixa a l’orella per amagar-nos ràpidament del Bernat i la mama i jugar així a un «cucamagar» espontani. Vaja tela amb la peque de la casa. Darrera el Bernat creix i creix, disminuint el seu número de marranades i accentuant uns somriures d’orella a orella que desperten la rialla i admiració de la població vietnamita. Avui, després de dinar, han improvitzat un concert en un dels carrers cèntrics de la ciutat Patrimoni de la Humanitat. Una selecció variada de cançons, entre les quals «Mas Style» com a gran Hit modern, o «El Sr. Ramon enganya les criades, el Sr. Ramon enganya tot el món, les pobres c…» com a gran clàssic han protagonitzat una sessió musical amb un gran número de seguidors. Després de la traca final, una gorra espontània al terra, just al davant de les dues cadires dels dos joves cantants santpedorencs, ha permès rebre la recompensa econòmica tant d’algun turista com d’algun venedor de les botigues properes. Després s’han comprat un gelat cadascun amb els diners guanyats! Al matí, només sortir de l’hotel, hem trobat unes bicicletes de lloguer per uns 0,80 cèntims d’euros/dia. Impossible de regatejar (i sinó m’han timat potser 0,3 euros per bicicleta/dia), no ens ho hem pensat dos cops i amunt i avall, sota un sol tropical amb ganes de tornar-nos a donar aquell color morenet perdut durant la nostra estada al nord (sobretot per la contaminació de Hanoi). Carrers amb un encant únic, edificis històrics, dones amb barret cònic transportant fruites, verdures o tot tipus d’article per vendre, temples, més motos i bicis i una manada considerable de turistes (i això que estem a finals de novembre…). Els peques s’ho han passat «teta», revivint les nostres passejades amb bici per Roda de Barà i Comarruga. Inclús hem aconseguit una cadireta per l’Abril, sorprenent pel país on ens trobem!!
La vida gastronòmica de la zona ajuda a fer encara més plàcida l’estada. Tot una sèrie de plats locals boníssims per tots els paladars (sobretot pel del Bernat!) són oferts per la majoria de restaurants de la població. Caipirinyes i mojitos a 0,85 cèntims d’euro, cerveses a 0,11 cèntims d’euro (sí, sí, no m’equivoco, a 0,11 cèntims) també acaben d’ajudar a que un mateix tingui moments d’inspiració divina sota un cel clar i un sol cremador i ambiciós per superar els 30 graus de justícia. No podem obviar que la seguretat que t’ofereixen la majoria de països del sud-est asiàtic (amb les corresponents precaucions) et fan encara més agradable i tranquil·la l’estada. Passejar sense presses en bicicleta quan es fa fosc; o compartir moments de jocs amb els nens de nit en una plaça buida i tranquil·la; o arribar a l’estació de busos carregat amb totes les motxil·les (la nostra casa) i parar-te en un petit parc ple d’atraccions com a recompensa pels nens pel llarg trajecte mentres es fa fosc i encara hem de buscar l’allotjament; o anar a treure diners al vespre en un caixer; o jugar i jugar amb els nens de dia i de nit; … En general, la gent és molt maca a tot el món, però a l’Àsia la gent és molt maca, agradable i pacífica, amb ganes de viure i deixar viure. Repeteixo que sempre hi ha excepcions que confirmen la regla, i que sempre hi ha d’haver unes precaucions bàsiques a tenir en compte. A part, cada país compta amb unes diferències culturals pròpies que accentuen alguns trets diferencials en el seu comportament. Per exemple, al Vietnam, sobretot al nord, tenen un caràcter més sec i en alguns casos més arrogant (suposo que també castigat pels maltractaments que ha rebut durant la seva història i durant el darrer segle). De totes maneres, un cop salvats un parell de mocs al veure que no compres o no utilitzes alguns dels seus serveis, el somriure surt al veure el dos rossets jugant i enriulant-se pel seu voltant. Avui, gràcies novament a la gràcia ocasionada pels moviments juganers dels dos bitxos, he tingut l’opció de conversar amb una senyora de 50 anys amb un admirable nivell d’anglès. Com que els encanta parlar de la família, nens, fills, … ho hem aprofitat i hem indagat una mica sobre les seves vides familiars i les seves particularitats. En poques paraules, el canvi generacional amb el nou jovent actual vietnamita és espectacular. Han passat de viure una guerra que els va deixar a la misèria a començar a prosperar comercialment i professionalment (repeteixo que més lentament que altres països propers), d’anar a peu o en bici a circular amb motocicleta, de malnutrir-se a tenir cada dia un bon plat a taula (això no vol dir que hagi de ser un menú de 3 plats amb copa de vi i rosli com fem al nostre país), de tenir 6 ó 7 fills a tenir-net 2 ó 3, … Un canvi generacional que encara ha de gaudir unes millores considerables en el benestar. Veiem encara situacions familiars molt justes i bàsiques en certes zones. De ben segur que les condicions laborals i salarials del país també són molt precàries. I sinó que m’expliquin com podem fer un trajecte de gairebé 4 hores en un autobús de 32 lliteres per uns 3 euros per cap, tenint en compte que el combustible ja val uns 0,80 cèntims d’euro.

Hué, la capital imperial del segle XIX de Vietnam, conserva les relíquies arquitectòniques més importants del seu moment d’esplendor. A principis del segle XIX la dinastia dels Nguyen van traslladar la capital de Hanoi a Hué amb l’ànim d’unificar al màxim les dues Vietnams, la del nord i la del sud. Durant uns quants regnats els emperadors van viure dins de la ciutat púrpura prohibida, situada just al ben mig d’una immensa Ciutadela enmurallada. La Ciutat Imperial dins de la ciutadela conserva palaus d’una bellesa imponent i a la vegada detallista. Una elegància asiàtica incontestable exhibida de forma majestuosa al llarg del gran número de palaus. I si no fós pels bombarejos dels francesos durant la guerra de la independència d’Indoxina i dels americans per la guerra del Vietnam, trobaríem en peu bona part dels seus edificis històrics, formant una zona de dimensions espectaculars. Déu ni do!! quin rotllo!!! Ja sabeu que podeu trobar més informació a google… El Bernat i l’Abril viuen aquest parell de dies de visita cultural amb tot tipus de moments: fent de soldats guardians d’algunes de les sales dels temples, fent de models per les fotografies i fotografies amb els turistes asiàtics, llegint algun conte o fent algun dibuix, mirant algun audiovisual, senzillament passejant, inventant jocs espontanis, rondinant una mica, perseguint un lavabo per una nova necessitat fisiològica o «esbarallant-se» per ser el primer en beure de l’ampolla d’aigua. Els ha tocat uns pares que els agrada saborejar aquests llocs tan especials i que volen gaudir-ne amb tranquil·litat, intentant reviure per moments sensacions d’altres temps. Gestionar a la perfecció visites de 4 a 5 hores en aquests complexes culturals tan únics és complicat… encara que la nota final és molt positiva. Són nens de 3 i 5 anys i és normal que durant el transcurs d’aquest temps hi hagi moments de tot tipus (com alguns d’hiperactivitat accelerada masculino-infantil o «rabietis aguda» per alguna acte de tossuderia femenino-infantil). La Ciutadela recorda a la Ciutat Prohibida de Beijing, encara que no conserva tants edificis imperials, i molts es troben en mal estat. A més, pels voltants de la ciutat s’hi troben tot un seguit de tombes on hi ha enterrats els diferents Emperadors de les Dinesties Nguyen. Avui, hem decidit visitar-les tot negociant un passeig amb una barca només per nosaltres quatre. Finalment, després de la regatejada corresponent (inclòs el «NO, NO, It is too expensive» del Bernat) aconseguim fer una ruta per dos dels temples funeraris més imponents de la zona Nguyen. Més de 5 hores de barca per nosaltres solets per uns 15 euros, amb coca-cola, cafès i alguna postal de record inclòs. Tenint en compte que l’habitació ens costa uns 15 euros (amb 4 esmorzars complerts inclosos), podem pensar que arribem bé al pressupost diari de 80 euros (20 euros per cap – que l’Abril ja ocupa i menja lo seu, i del Bernat ja no diguem…). El paisatge dels voltants de Hué, com no, ha sigut molt i molt interessant. La gran quantitat d’embarcacions que portem a l’esquena en llocs únics no ens frena a trobar l’interès cap a una zona totalment diferent a la de casa nostra; embarcacions-vivendes al llarg de la ribera del riu, búfals pastorant pels camps propers, algunes pagodes i temples presidint un entorn natural verdíssim, nens jugant o pescant, barques filtrant sorra del fons del riu per vendre-la pel sector de la construcció, algun senyor dutxant-se amb l’aigua marrona del riu, … Els passejos en barca relaxen tot veient com l’aigua rellisca suaument sota la vegetació del voral i tot escoltant els suaus esquitxos creats per l’embarcació i els desmesurats crits a rebentar del Bernat treient l’adrenalina restant del seu cos (que no és poca!!!). Finalment parem per veure dos dels testimonis arquitectònics de la «ostentositat» dels nostres col·legues Nguyen. Dos conjunts immensos aixecats amb gust enmig d’un entorn natural i envoltats d’estanys artificials. Una mostra clara de la potència i gust del seu imperi, similar a les ungles de l’Abril en la dinastia dels Solà-Sobré. Tot seguint les petjades de la dinastia Nguyen hem anat marcant les nostres, unes de més humils i senzilles en un camí preciós cap a la volta al món amb família.