Tot i les adverses prediccions metereològiques que auguraven uns dies de tempesta, finalment hem pogut gaudir d’un parell de dies al Phong Nha-Ke Bang, Parc Nacional Patrimoni de la Humanitat. Vietnam és tan llarg que té tres climes de pluges diferents repartits pel seu territori. Ara, per exemple, és època de pluges pel centre (on ens trobem en quests moments). Son Trach, la població més propera al parc, disposa d’una mitja dotzena d’hotels senzills i d’alguns restaurants. Tot i el cartell que pot presumir a l’entrada del poble com a membre de la llista gloriosa de la Unesco, els seus habitants viuen i conviuen com si el turista estranger fós invisible. Apart dels propis cartells dels Hotels i dels 4 senzills modestos restaurants, la resta és d’un perfil molt autèntic i local. Només hem pogut trobar un parell de persones en tot el poble, i recordo que teòricament és una població enclavada en una zona potencialment molt turística, que «xapurregen» l’anglès. Ens trobem en situacions realment molt còmiques com:
– Vas a 2 restaurants diferents i veus exactament la mateixa carta,aixo si la troben perque els costa prou de trobar! Reflexe que els és igual copiar els uns dels altres, i la falta de ganes en diferenciar-se de la resta.
– No hi ha taxis al poble, ni cotxes oficials de trasllat de turistes. Per exemple, per fer la sortida d’avui, vaig buscar un dels pocs cotxes del poble perquè ens pogués portar per diferents llocs del parc nacional. Amb mímica i gràcies a l’apartat de llengua vietnamita de la guia «Lonely Planet», ens vam poder entendre per dir-los la ruta que voliem fer l’endema.Avui, el senyor no s’ha presentat, encara que ha costat poquíssim trobar-ne un altre amb ganes de portar a la família catalana durant més de 6 hores en un parell de «highlights» de la zona. Tot (cotxe, conductor i gasolina) per 23 euros. És increïble, sobretot tenint en compte que aquí la gasolina va gairebé a 1 euro. Si comptes bé els 100 kilòmetres fets amb un tot terreny no entenem com els hi surten els números…
– Entres a restaurants i o no tenen cartes o no saben parlar absolutament res en anglès,ni una paraula vull dir.En un d’ells he preferit entrar a la cuina i decidir el mejar que volíem, tot i que ben poca cosa hi havia, «insitu».
– Perruqueria amb rates pel sostre. Podem dir que vam llogar el saló de bellesa del poble per nosaltres per uns 5,5 euros. Tallat pel Bernat i pel papa, rentat i estirat en planxa per la Karina i manicura i pedicura per la petita de la casa que com sempre amb el seu somriure s’emporta la millor part. Mentrestant, una familia de rates passejant pel sostre de porexpan. És increïble com hi poden haver tantes rates pel món. Avui mateix m’ha semblat veure una llebre-rata sortint d’una casa tot ben satisfeta i saltant d’alegria. És un poble amb un parc nacional situat al centre nord del país, un pèl apartat de les rutes preferides pels grans tour-operadors. Tampoc hem vist viatgers independents, fet que ens sorpren per l’atractiu de la zona. De tant en tant, apareixen petits grups turístics amb furgoneta provinents de Dong Hoi (capital de la província), encara que de forma comptada.La zona és molt maca, i és novament un paratge natural format per grans formacions rocoses que s’enfilen sobre valls planes amb plantacions d’arròs i rius. En aquesta ocasió, diferenciant-ho de Tam Coc (Ninh Binh, Vietnam), és una zona més boscosa i selvàtica amb una gran extensió de muntanyes, algunes d’elles ja més altes, creant un atractiu natural imponent i de grans magnituds. Durant la visita d’avui hem vist una de les coves més grans del món, «The Paradise Cave», amagada a la part superior d’una d’aquestes muntanyes del parc, accessible després d’una caminadeta molt agradable. Una cova de 31 kilòmetres de llarg, representant la cova seca més gran del món, on s’accedeix per una petita entrada donant pas a una autèntica primera sala imponent i de gran profunditat. Ja dins la cova, i durant el recorregut transitable, el Bernat ha fet de policia, demanant en anglès un «password» a cada turista que passava per poder seguir endavant; un servidor convencent a una guia vietnamita que no crides amb el seu megàfon per dins la cova fins que li he fet parar; i l’Abril sol·licitant un lavabo inexistent de forma urgent. Coses de viatjar amb nens… A la tarda passejada per una zona habilitada pel visitant dins la imponent selva, amb el grau de dificultat just i perfecte pel nostre ritme familiar. Ens quedem amb el verd-blau turquesa de l’aigua del riu, insòlit pels nostre ulls i fruit de la barreja de l’aigua natural del parc i dels sediments que genera. Ja que finalment ens vam poder fer entendre amb el personal del restaurant d’ahir, hem decidit tornar a sopar al mateix lloc. Després d’uns quants intents fallits per variar de menjar (entre el què no tenien i el què no volien fer i el què era car…), decidim repetir el simple plat de vedella i la sopa amb noodles d’ahir. Entre les converses absurdes catalano-vietnamites d’avui i amb l’ajuda del resumit apartat «Frases útils en vietnamita de la Lonely Planet», voldria destacar la cara que han fet quan els hi he demanat: «Poden trucar a la Policia si us plau !!?»

En vàries estades, i enmig de diferents experiències sensacionals pel nord de Vietnam, avui deixem definitivament Hanoi. La caòtica capital del Vietnam ens ha sorprès pel seu caràcter, tant de la gent com de la precària infraestructura. Abans d’arribar pensàvem amb un Hanoi més desenvolupat, seguint els passos de la gegant Xina (amb el canvi impressionant que han fet les seves grans ciutats), o inclús, seguint la inèrcia de la propera Malàisia i de la gran Kuala Lumpur. Un cop a Hanoi, i després d’haver-la recorregut en bona part (zones cèntriques i suburbis), ens deixa un record especial. Una barreja de sensacions. La més evident és que les guerres castiguen severament i injustament a una població, i en aquest cas «La Guerra del Vietnam» va ser molt dura i molt llarga. Vietnam i el seu nord ha sortit d’un punt de partida més endarrera i molt més difícil, i això es nota. Avui, mentres els «peques» feien els seus deures, m’he dedicat a acabar d’observar per l’estret i brut balcó de l’hotel, l’intens i frenètic trànsit de motos dels carrers de l’Old Quarter. Els nens van evolucionant de mica en mica. Recordo les primeres sessions de lectura del Bernat a Malàisia i sobretot a Indonèsia. Sessions molt dures, on ell començava a aprendre el so de les lletres «lligades». Ara, ja es mou amb més «soltura» i suposo que el fet de llegir més ràpid encara l’engresca a fer-ho més i més. En alguns moments quan la feina de professor m’ho permetia, he volgut fer una de les últimes fotos, segurament de les menys vistoses, però de les més reals de la ciutat. Cables i cables penjats, amb les típiques estretes façanes de cases brutes i negres de la contaminació, motos carregades amb tot tipus de mercaderia, richjaws per turistes amunt i avall, motos aparcades sobre la vorera impedint el pas dels vianants, gàbies amb ocells (un dels animals domèstics preferits dels vietnamites), petits comerços carregats de gènere, arbres amb sobredosi de diòxid de carboni, dones amb barret cònic carregades i carregades d’articles per vendre…

Aquestes senyores són una mostra més de la difícil situació que viuen part dels habitants de la capital. Moltes d’elles provenen de zones rurals amb l’il·lusió i esperança de poder estalviar un grapat de dongs per quan tornin al poble amb la seva família. Hanoi és especial i segurament és de les poques ciutats del món que botigues normals a peu de carrer venen còpies, falsificacions, o tares de primeres marques. Botigues amb cara i ulls, que paguen tributs (o suposadament els paguen), botigues dels baixos de les cases amb el seu nom i cartell i tot ben arreglat, venent imitacions de les imitacions. Des de les més típiques còpies de texans, calçotets, passant per jaquetes, anoracs i motxil·les. Va ser molt bo quan un dia vam voler llogar una pel·lícula en DVD per veure-la a l’hotel. Aquí no les lloguen… senzillament es va a una de les botigues de DVD i jocs d’ordenador i s’adquireix directament una còpia falsa pirata per uns 15.000 dongs (uns 0,60 cèntims). Important recalcar que no són parades del carrer ambulants, sinó botigues amb nom i cognom i amb els seus cartells, vidrams, …Per la tarda hem «pindulat» pel «Parc de Lenin», un parc amb molta vida situat al barri francès i amb un parell de llacs que l’envolten. Havent vist les atraccions turístiques més significatives de la ciutat (o les que realment volíem visitar) hem destinat aquestes darreres hores per gaudir d’aquells moments que van tan bé, destinant-los a l’esplai, a la mobilitat i als nens. Allà hem pogut moure les cames, jugar primer a «pilla-pilla», a «fórmula 1», a avions, a trens (últimament com que freqüenta aquesta modalitat de transport, tot enganxa), han pujat a un parell de «caballitos» de 0,40 cèntims d’euro i en un parell de «parques» (bastant insòlit aquí al nord de Vietnam). Al final hem acabat el Bernat i jo jugant a pilota amb varis grups de vietnamites, i l’Abril i la Karina fent una classe d’aeròbic a l’aire lliure amb uns altaveus dignes de «Amnesia» i unes 100 dones preparades per moure el seu cos durant una bona estona pe runs 20.000 dongs (una senyora passava a cobrar els 0,80 cèntims d’euro de la sessió). L’Abril s’hi ha estat ben bé uns 20 minuts, i ha sigut l’estrella mentres feia el seu cop de meluc. La Karina també s’hi ha recreat una bona estona. Al parc hi ha una vida increïble!!! Amb jocs i esports de tot tipus: rondos o partidets de futbol, bàdminton, un joc típic de Hanoi que consisteix en passar-se amb els peus una pilota tipus bàdminton, partideta de fitxes pels més ganduls (joc de taula molt comú al Vietnam), gimnàs a l’aire lliure amb tot tipus de peses rodimentàries, les ja comentades classes d’aeròbic, jogging (altrament dit «córrer»), alguns corredors amb patins, pescadors, …Al vespre hem tornat a sopar amb l’Elena, que encara està a Hanoi per feina. Ha sigut una casualitat boníssima que ens ha permès poder compartir novament uns petitíssims moments amb família. Una abraçada tieta i bon retorn cap a Ginebra. Un petonàs al Marcel!!Aquests vagons ja són un pèl més justets que els anteriors que vam agafar, tot i que n’hi ha de sobres. Fa uns moments hem conversat amb una parella de Bèlgica que també estan fent la volta al món amb nens. En el seu cas tenen dos nens de 10 i 12 anys i tenen una ruta ja molt clara, definida i amb uns bitllets de la volta al món ja pre-reservats. Hem conversat una bona estona tot compartint temes obvis d’experiències en els països visitats, així com temes relacionats amb les classes i l’organització familiar. Interessant!!! Ara, els nens i la Karina ja estan dormint plàcidament mentres el soroll del tren i l’aire condicionat «a petar» amenitzen la nit (ara aniré a queixar-me per segona vegada a veure si em tornen a fer cas i puc tornar a fer baixar una dotzena de graus…aquí només funciona la mímica). Següent parada «Dong Hoi», ja cap al centre del país, on voldríem visitar un parc nacional i on es preveu per aquests dies un temps de pluja amb alguna que altra tempesta. A veure… a veure… Per cert, m’encanta escriure mentres el tren es va movent, i les llums dels carrers-carreteres-cases-gasolineres van passant, o inclús quan la foscor regna en una zona exterior incògnita i inhabitada. Per aquí, pel Vietnam!

Cada dissabte, només a 9 quilòmetres de la frontera amb Xina, se cel·lebra el mercat de Can Cau. Un mercat on es reuneixen la gent dels poblats ètnics més propers i on s’agrupen setmanalment per vendre els fruits que els ofereix la seva terra o alguns dels seus animals. L’essència del mercat està intacta tot i la visita puntual dels turistes. L’enclavament és excepcional. Just sobre un turó i enmig d’una zona enfangada envoltat per un paisatge únic, entre terrasses d’arròs, boscos i pics superiors als 2000 metres. La multitud de colors de la trobada és espectacular. Els vestits dels Hmongs, els animals, la roba per vendre, la carn, els elements decoratius, … tot coloreja una atmosfera irrepetible. A la nostra vida viatgera la Karina i jo ja portem uns quants mercats i sens dubte, aquest de Can Cau és un dels que ens deixarà un record especial. Es fa inevitable recordar el mercat dels dilluns de Djenné a Mali o un dels mercats ètnics del sud d’Etiòpia («cuyo nombre no puedo acordarme»). Aquest mercat és molt i molt viu, intens, amb moviment, encara que amb un ritme de venda similar al de Catalunya avui en dia. La gent passeja, s’ho mira, s’ho remira i s’ho estudia abans de comprar, amb molta més oferta que demanda. Per fer el trajecte de 18 kilòmetres que separa el mercat del nostre poble, preferim utilitzar el bus local (1 hora i 1/4 de camí), per desplaçar-nos conjuntament amb els compradors-venedors i per estalviar un bon grapat de dongs al no llogar un transport especial. El viatge d’anada i tornada no ens deixa indiferents i vivim de primera mà el caòtic desplaçament públic que disposen els locals. Sobretot en el trajecte de tornada, on ens trobem amb un bus «a petar», similar al primer salt de plens de la patum del dijous. Carregat fins a la mèdul·la per dins i amb tot tipus d’embalatge per sobre creant una alçada de vehicle digne d’admirar. Semblava impossible cabre-hi a dins,però en aquests països tenen una habilitat sobrenatural de buscar espai allà on no n’hi ha. La Karina amb els dos rossets noruecs els fan entrar per la porta del conductor, aconseguint un estret lloc privilegiat amb el genoll clavat al canvi de marxes. A mi, al veure’m ja més grosset (tot i no engreixar-me durant el viatge), em diuen que entri per la porta habitual de passatgers. Quan dono la volta veig la porta oberta amb la gent penjada aguantant-se com podia en el parell de barres laterals. Boníssim!! M’afegeixo com no a la festa i comparteixo uns primers metres com a paraxocs lateral de la furgoneta. Comptats per sobre com vaig poder, a dins érem unes 50 persones compartint un espai amb un munt de mercaderia i animals varis, tot i tots per un minibus d’unes 20 places. Aquest fet que per nosaltres és una atracció, per a ells és la normalitat. I al nostre país que ens queixem quan el seient està una mica brut o no és de pell… És bestial pensar com viu la gent de les ètnies que tenim al davant, com sobreviuen amb el poc que tenen i amb el poc que comercialitzen… Es fa difícil entendre com algú avui en dia pot portar una vida tan diferent a la dels països industrials, o tan diferent a la que poden trobar just 18 kilòmetres més avall, vivint aillats del món, en un espai propi enmig de les muntanyes a uns 1500 metres i en una autosuficiència sorprenent pels nostres ulls (potser menys per la dels nostres avis o besavis). Evidentment, la civilització els arriba, encara que amb unes pinzellades molt i molt petites. Algunes famílies amb una mica d’estalvis ja comencen a utilitzar el bus o inclús la moto pels seus desplaçaments. Mentrestant, la resta, la immensa majoria, segueix caminant kilòmetres i kilòmetres per arribar el mercat. És molt curiós com una de les noves necessitats després de les purament primàries és el mòbil, tot i que en aquesta zona el seu ús encara és molt excepcional. Els Hmongs conviuen en petits poblats per diferents llocs del sud-est asiàtic, i aquí al nord del Vietnam, són l’ètnia més representativa. Avui en el mercat de Bac Ha, hem pogut veure dues dones vestides totalment de color negre, descalces i pentinades diferents. Segurament corresponien a un altre grup, i amb una altra cultura, creença, religió, i probablement varietat lingüística. La vida d’aquestes ètnies ha viscut en bona part de la història apartada de la resta dels país, i han aconseguit mantenir les tradicions i la forma de vida dels seus antecedents. Les nostres generacions són les que estan obstaculitzant o ajudant (segons el punt de vista en que es miri i com es miri) a canviar les seves vides. Durant la guerra del Vietnam, en aquest cas sí que malhauradament, van tenir una influència directa dels americans. Aquests, van «sucar» a aquest grup ètnic per tal d’impedir l’avanç del comunisme pel sud-est asiàtic. El resultat va ser, com no, desastrós. Milers de persones van morir per un grapat de diners i un cop perduda la guerra bona part van ser maltractats i expulsats del seu país, exiliats en camps de refugiats.Tornant al món global, sopem en un restaurant recomanat per uns noruecs jubilats que també viatgen de forma independent, i aconseguim la recompensa amb un «grilled duck» boníssim. Com no, al restaurant ens trobem part del personal en estat ebri, entre ells el de l’oficina de turisme del govern que ens ha ajudat a treure els bitllets de tren de tornada cap a Hanoi, un guia turístic que acompanya a una parella de «guiris» i a algun que altre individu. De totes maneres, res a veure amb el sopar d’ahir que va ser tot un sopar-espectacle en un restaurant que van obrir tot just aquesta setmana i que suposo que encara estaven en festivitat inaugural. Dos nois totalment borratxos feien de cambrers-cuiners, uns clients que s’arrossegaven i petonejaven als nostres dos petitons ( lAbril ja n’estava ben cansada i amb raó) amenitzaven la festa, mentres la propietrària s’ho mirava des de la terrassa amb uns ulls ben tancadets (més asiàtics del normal…) després d’engollir-se litres d’alcohol. De fet, en cada restaurant que hem anat a aquí Bac Ha ens hem trobat gent amb una «taja» considerable. Hem pogut comprovar que és un acte de cortesia, amabilitat i inclús d’empatia. Com més «fatal» vas (o fas veure que vas…) més compenetració i amiguisme manifestes amb el teu acompanyant. Sort que s’ho agafen per riure, abraçar-se i caminar d’abracet… Bona nit i a fer nones!!!!