L’excés d’oferta turística cap a Sapa ens ha fet optar per una altra localitat al nord del Vietnam, propera ja a la frontera amb Xina. Bac Ha, és coneguda pel seu mercat del diumenge i tota la massa turística provinent de Sapa s’hi desplaça per veure un dels mercats amb més afluència de població ètnica del nord de Vietnam. La resta de dies, és una localitat tranquil·la i aliena a l’afluènia de tot «guiri» amb càmara impacient per capturar la millor fotografia d’una senyora gran amb la vestimenta típica i les dents negres. Avui hem arribat a les 06:00 del matí a Lao Cai després d’un trajecte amb tren que se’ns ha fet curt, molt curt. Un trajecte de nit tranquil·líssim i molt agradable que ens ha permès salvar-nos d’un «tostón» de viatge amb bus. Tot i l’agradable viatge de 9 hores, avui hem trobat una vietnamita al restaurant on hem dinat que encara estava marejada… però crec que era més per l’alcohol que s’han begut amb els seus amics que pel propi «zum-zum» del tren. Un cop baixar del tren a Lao Cai, ha començat un d’aquells trasllats que tant m’agraden. Només sortir de l’estació, veiem que tota la «manada» d’occidentals es dirigeixen majoritàriament cap a autobusos o miniautobusos d’agències turístiques amb destinació a Sapa. Algun dubte surt al nostre cap sobre la quantitat de serveis de que disposarem a Bac Ha, ja que no veiem cap vehicle amb aquesta destinació. Seguim endavant i un parell de persistents comissionistes no paren de seguir-nos per encabir-nos cap a un autobus públic amb direcció al nostre destí. Són aquells moments interessants de viatjar pel teu compte on es van barrejant varis factors: quants busos hi haurà direcció Bac Ha durant el dia? Ens haurem d’esperar molt si no agafem aquest minibus? La pressió dels nois s’incrementa i n’apareix un altre de més agressiu… El preu del trajecte comença a oscil·lar amunt i avall com l’índex Nikey, apareix un minibus i tot s’accelera més, són d’aquells moments que et fan sentir com si el món s’acaba… La calma és la gran aliada per un bon final. Ens dirigim serenament cap a l’estació de busos amb la intenció d’informar sobre la fluctuació del preu i saber l’horari de busos. Llavors salta l’acompanyant del xòfer i em ve al meu darrera amb una doble intenció, que entri al minibus omplint-lo per poder sortir abans i que no anem a l’estació per liar-la més. Em dirigeixo al noi, obviant la insistència dels comissionistes i dient la nostra senzilla voluntat d’anar a Bac Ha sense fer cas a cap dels insistents personatges. El preu baixa a una cinquena part de l’inicial, costant-nos 2 euros per cap (Abril gratis) per un trajecte d’una hora. De totes maneres, una de les ferotges llebres salta dins a l’autobús en marxa i reclama una comissió ja difícil d’abonar. Finalment, després d’una discussió sèrie i desenfrenada entre ells amb crits inclosos (típica del nord de Vietnam), el felí comissionista aconsegueix esgarrapar alguns «dongs» de la treballada intervenció final contra el conductor. Fins a data d’avui, havíem vist que els acompanyants dels minibusos insistien als potencials clients per pujar al seu vehicle i poder rentabilitzar al màxim el trajecte. Avui ja hem vist petites màfies de comissionistes ambulants. Interessant! Un cop a dins, ens trobem una barreja explosiva i difícil d’explicar amb paraules. Acabem una vintena de persones al vehicle d’aspecte totalment diferent. La meitat del minibus amb dones de grups ètnics diferents, i la segona meitat amb gent local (em refereixo a local com a persona que viu fora d’aquestes ètnies de la zona), i una família catalana amb nens rossets de Santpedor compartint seients enmig d’ells i de la mercaderia variada (cistelles de verdura i fruites, caixes i caixes de cartró, sacs de pinso per porcs, algun pollastre dins d’algun sac, maletes, un cabàs immens de gambetes de riu vives, i moltes altres coses que m’he perdut), l’Abril dient : «Mama, quina pudor!» i tapant-se el nas.Les dones que anaven pujant portaven vestimentes fetes a mà de colors molt vius i variats, amb un tros de roba al cap i faldilles llargues. La més gran d’elles se m’assenta al meu costat, força àgil per l’edat que aparenta i se’m «espatarra» descalça ben còmode amb els peus sobre tot el material. Una senyora agradable que despertava somriures a l’intercanviar frases curtes amb mi sense cap tipus de conexió dialèctica. Al darrera, tot un espectacle!!! La Karina amb el Bernat assentats al costat de dues dones més amb indumentària típica d’una de les ètnies locals que l’estaven fent petar… Al darrera, una altra senyora vomitant tot l’esmorzar després dels revolts tancats per pujar el port de muntanya. Al davant, la típica noia vietnamita («pijeta» vestint) amb la mascareta que li arribava gairebé a les celles. Mentrestant, el bus en marxa, l’ajudant baixa del sostre per acabar d’arreglar la mercaderia ja impossible d’encabir dins del vechicle. I l’Abril, on era l’Abril?? Doncs com no ja la tenim a la falda del noi més guapo de l’autobús!. Un noi d’uns 20 anys amb un abric perfecte per portar a Suècia en aquestes dates i un mòbil amb música màquina que escolta ben fort. Una barreja explosiva per un trajecte amb un paisatge que recordava la nostra experiència (ja amb els nens) del nostre viatge a Chiapas de l’estiu passat. Arribem a Bac Ha i mentres les noies estan a la perruqueria (rentar amb super massatge capilar, tallar i assecar per 2 euros cadascuna), busquem amb el Bernat la millor habitació del poble. Com que hi volem estar unes 4 ó 5 nits, intentem buscar la millor. La majoria d’oferta continua sent bàsica (correcte) però repetitiva i basada en preu. Finalment, anem al millor hotel de la localitat (no ens «esverem»… que estem parlant d’un 2 estrelles d’Àsia), amb la seva millor habitació a la tercera planta i amb vistes a les valls properes : 18 euros amb esmorzar inclòs per tots quatre. Dinar de noodles i alguns spring rolls i cap a jugar a futbol al parc del poble. Dos golets i una assistència m’han convertit en el MVP del partit. Als 18 anys hauria d’haver vingut cap a Àsia i potser hauria pogut tenir més futur dins del món futbolístic… El Bernat segueix els passos del papa i arrassa en un partit prebenjamí!!! L’Abril, única jugadora femenina en tot el camp, al darrera del seu germà corrent i corrent tot perseguint una pilota impossible d’atrapar. Collons què rapid que van les esferes!!! Ens ho hem passat teta!!!

Deixem enrera Hanoi, només per uns dies, i ens dirigim cap al nord de Vietnam, just a la frontera amb Xina, per visitar una de les regions  més rurals del país. Hem escollit el tren com a mitjà de transport, no tan freqüent en els nostres viatges. De fet, passar una nit al tren només recordem al sud de l’Índia, on vam gaudir de la companyia d’unes quantes cuques al nostre vagó, de Cochin a Bangalore, quan encara no tenia ni cabells blancs ni arrugues. La sortida de Hanoi ha sigut increïble!!! Si la ciutat es veu caòtica des de l’asfalt, es veu primària des de la via. Una via que quan l’havia vist per la ciutat em pensava que ja era intransitada. Una via que atravessa carrers estrets enmig de la ciutat, gairebé tocant vivendes per banda, tallant l’intens trànsit de la contaminada ciutat, i oferint un paisatge bastant precari amb una realitat més que simple i bàsica per una grandíssima majoria de hanoiencs. M’ha quedat gravat a la memòria, enmig del miler de vivendes, un apartament de planta baixa, just tocant a la via, d’una habitació amb el frigorífic, la moto, un matalàs prim al terra i una porteta cap a una altra sala (que tan podia ser el lavabo-cuina com una segona habitació amb 4 o 6 o 10 persones més); també un pis sense finestres amb dos mantes al terra i una parella conversant mig estirats apunt de dormir; un pis mig destroçat amb una pantalla plana (és com començar la casa per la teulada), pisos i pisos amb condicions higièniques bastant bàsiques enmig d’una desurbanització preocupant. Aquest país va ser molt castigat per les contínues conquestes per part dels xinesos (el recepcionista del nostre hotel ja ens ha demostrat la seva animadversió cap els xinesos, dient que els han intentat conquerir en una dotzena d’ocasions durant la història), colonitzacions dels francesos, batalles contra els japonesos i la guerra amb els americans dels darrers anys. Parteixen doncs amb desavantatge i amb molt més desgast respecte els seus països veïns, com Xina o Malaysia. Veiem una societat jove canviant i amb ganes d’arreglar el país. Un país que ho necessita i que està desitjant fer passos de valent per millorar les condicions de vida de molts dels seus habitants. Pràcticament tots els carrers de la capital (a excepció d’algun barri residencial concret, el barri de les embaixades o el «French Quarter») són estrets amb circul·lació densa, cases brutes per fora per la contaminació, i majoritàriament poc higièniques o netes per dins, milions de cables penjant pels arbres o pals malmesos. Contràriament vesteixen de forma elegant i neta, donant molta importància a la seva aparença personal en la seva vida social i lluint un «show off» vital per demostrar un suposat status. Per exemple, es poden veure numerosos casaments «a lo grande», amb ganes de demostrar als amics i familiars que «aquí hi ha pela tu…».Els joves de la capital ja busquen un estil de vida diferent al dels seus pares marcant un canvi generacional important. Un clar exemple és la taxa de natalitat que s’ha rebaixat a la meitat en qüestió de 20 anys,o el número creixent de motocicletes que contaminen diàriament aquesta intensa ciutat. Si aquest ritme de vida segueix pujant i les motos es converteixen en cotxes es trobaran amb un problema important de saturació viària.Els nens i la Karina ja dormen a les estretes lliteres del compartiment que hem agafat per nosaltres (tot un luxe) després de netejar-nos les cames i braços a la pica de l’estret lavabo del tren, treient tot el color negre de la contaminació de la ciutat. Sembla impossible, però cada dia treiem «ronya i ronya negra» del fum i polució de la ciutat. Un problema greu pels habitants d’aquí que podran tenir en alguns anys problemes respiratoris importants. Ara ja són les 23:30 i gràcies a les classes repetidíssimes de mecanografia del «Maestro» (per altra banda super efectives) encara puc estar escrivint enmig del sacseig continu del tren que ens deixarà prop de Bac Ha (població amb una riquesa ètnica important, o això diuen…). Bona nit i a fer nones al tren… que demà a les 06:00h ja arribem… El Bernat estava super emocionat de dormir al tren! Fins ara la parelleta més fotografiada del sud est asiàtic estaven acostumats a barques de tot tipus, busos, carros, cotxes i avions. Ara els hem introduït un nou element de transport que segurament s’anirà repetint al llarg de la nostra visita al Vietnam. Emocionant!!!

Coincidències de la vida han fet que en menys de dues setmanes ens trobem amb els avis de St. Joan i la tieta Elena a Vietnam. Un viatge de feina a Hanoi de l’Elena ha permès que ens poguéssim veure i disfrutar d’un parell de dies intensos amb la tieta de Ferney-Voltaire, tornant a veure l’atracció estrella «Badia de Halong», però aquest cop pel sentit contrari, des de Halong city. Aquesta és l’opció més típica, escollida i massificada per tots els tour operadors de Hanoi, encara que ens feia gràcia també conèixer-la. 4 hores de bus intens, amb avançaments inversemblants, arrambades úniques sobre altres vehicles, frenades i pitades contínues, separen la capital del país del port turístic de Halong amb unes 200 embarcacions amarrades disponibles per oferir el típic tour programat. L´imponent paisatge compensa aquest servei tan impersonal. Amb la tieta hem pogut degustar novament aquest Patrimoni de la Humanitat, després d’un bon sopar amb fondue, aquesta vegada ha canviat la fondue suïssa per la vietnamita, i contemplant l’endemà el paisatge espectacular de Halong Bay, visitant coves de gran profunditat i alguna platja pintoresca. Els nens i nosaltres hem estat molt contents de poder disfrutar i xerrar llargues estones amb la tieta!!! Gràcies per haver vingut abans i poder disfrutar junts d’aquests dos dies, ens tornem a veure d’aquí una setmaneta a Hanoi quan baixem del nord!!!

Han sigut uns dies molt intensos i molt divertits. El bon ritme que portaven els avis (acostumats a viatjar amb tour-operadors que no deixen temps ni per anar al lavabo) i la seva gran predisposció i fàcil adaptació a tot tipus d’activitats i àpats, han fet encara més fàcil aquests dies tan especials. Just després de disfrutar com ningú durant el dia i la nit de barca enmig d’un mar envoltat de formacions rocoses Patrimoni de la Humanitat, vam sortir de Cat Ba i vam agafar una barca i 4 busos per anar a Ninh Binh, ciutat propera a Tam Coc. Aquesta zona està plena de turons càrstics, plantacions d’arròs, i algun riu que voreja tranquil·lament les fotogèniques muntanyes, aconseguint el merescut pseudònim de «La badia de Halong terrestre». Una experiència relaxant, amb uns avis tot decidits a pujar sobre unes petitíssimes barquetes metàl·liques per contemplar i disfrutar amb nosaltres d’aquest autèntic espectacle visual. Pel planer camí fluvial, ens trobem a pescadors caminant pel riu amb l’aigua gairebé fins al coll arrossegant tot tipus d’eina per a la captura d’alguna bona peça, alguns venedors ambulants, algunes barquetes amb gent local desplaçant-se riu avall, i una colla de turistes fent fila de forma separada i pausada per disfrutar d’aquest indret tan sensacional. A les nostres barquetes, passàvem del silenci absolut per observar el paisatge, a moments esbojarrats amb bromes de tot tipus i rialles. Després de les barques aprofitem el dia per visitar un parell de pagodes. Curiosament als avis els va agradar més la gran, amb jardins amples, i amb un contingut històric més rellevant, i a nosaltres una de més petita enclavada enmig d’un dels turons típics de la zona amb un entorn més natural i recòndit. De nou a Hanoi, aprofitem el darrer dia dels avis per visitar «El temple de la Literatura», un conjunt arquitectònic preciós amb una història mil·lenària i una semblança inevitable a la imponent i majestuosa «Ciutat prohibida» de Beijing (òbviament amb molt més petit, encara que també amb molt d’encant). No podien marxar els avis sense veure el mausuleu de «Ho Chi Minh», mentres l’avi explicava a un Bernat interessat les seves batalletes de la mili abans del canvi de guàrdia. Aquest monument a l’ídol de la nació i artífex de la independència colonial recorda al mausuleu de Lenin de Moscú. Són llocs solemnes que imposen la mirada del visitant i que es fan respectar. Aquí vam arribar massa tard per veure la tomba, tal i com vam fer en la capital russa. El Bernat no para d’insistir-nos per anar-hi un altre dia. Ell ja comença a entendre moltes coses i parts de la història, amb els seus imperis, dinasties, colonitzacions, …Bravo avis!! Moltes Gràcies per venir!!! Us esperem aviat!!!

;