5 hores de ferry, 2 hores d’autobús i una darrera mitja horeta amb una barqueta que…sort que va ser mitja hora…i arribem al Paradís. Així és com l’anomenen els locals a les illes de Gili. 3 illes enclavades al mar de Bali, just a l’extrem nord-oest de l’illa de Lombok, Gili Air – Gili Nemo – Gili Trawangan. Aquest llarg i feixuc trasllat (amb temporal de mar inclòs) es podia haver substituït per un dels numerosos fast boats que sortien de la mateixa localitat costera de Padagnbai (Bali), que amb poc més d’una hora t’hi portaven directament. Ara bé, el preu, tot i no ser molt car, no entrava dins del budget diari. A més, aquesta opció llarga era la que semblava més segura ja que els fast boat no li feien massa gràcia a la Karina, després d’haver agafar múltiples «fast boats» o «barques voladores sobre les onades». Els ferries són un mitjà de transport molt utilitzat per tot el sudest asiàtic.A l’arribada, un cop a Gili Air, mitja dotzena de «cidomos» esperant per portar-nos a destí. Els cidomos, petits carruatges tibats per un cavall, són conjuntament amb les bicis, el seu mitjà de transport habitual. Motos, cotxes o tot tipus de vehicles amb motor estan prohibits. Encara de dia, a una hora de fer-se fosc, agafem el nostre primer «cidomo» per anar a l’altre extrem de l’illa i buscar algun allotjament. Ja que és temporada baixa no tenim cap reserva feta i aprofitem per negociar a la baixa podent comprovar insitu la relació qualitat-preu.Finalment aconseguim un 40% de descompte per una bona habitació en un petit i tranquil resort amb piscina. Mentres agafem les motxil·les i el cotxet (inutil·litzat durant el darrer mes), just al davant, dos homes descarreguen a espatlles grans sacs de sorra del vaixell més proper, material necessari per a les diferents construccions i ampliacions que s’estan portant a terme per diferents llocs de l’illa. Dia de transfer llarg superat i comencem a palpar una nova realitat, una nova forma de vida en una illa petita però plena de vida i preciosa!

Dues setmanes a Bali i ens emportem una gran vivència, un tros de Bali ens l’emportem al cor! Adéu als decoradíssims temples casolans, a les innumerables cerimònies, a les ofrenes d’arròs amb pètals i trinxat de coco,a l’olor inseparable de l’encens, a les treballades figures en forma de déus, a les llargues i animades danses, a les vestimentes blanques per les cel·lebracions, a les terrasses d’arròs que s’enfilen entre els boscos de palmeres, als plataners de les valls, a les motos i el seu trànsit caòtic,a les platges de sorra negre, a les lluites de galls, a les lentes i inolvidables cançons amb guitarra al costat del mar, als baratíssims massatges corporals-capilars-facials, als artesans estels voladors, als somriures dels balinesos… ens quedem amb això : amb la seva gent!

L’ambient és relaxat, la temporada alta de Bali està ja acabada i els monzons a menys d’un mes de la seva arribada. En zones com Lovina i en aquesta època de l’any es pot respirar tranquil·litat i gaudir dels 30 graus en una piscineta i un hotel pràcticament per nosaltres just davant del mar.D’aquells llocs que oblides on has deixat les xancletes ja que et mous gairebé tot el dia descalç tant de dia com de nit. Les palmeres ens segueixen acompanyant des de l’inici del viatge i de ben segur que les trobarem a faltar. Avui hem visitat unes «Hot Springs», aigües termals provinents de l’interior d’un volcà, petites, acollidores i envoltades de vegetació autòctona,sobretot palmeres i bambú.Hem compartit alguns moments de massatges naturals provocats pels xorros de l’aigua amb alguns locals de la zona. En aquesta ocasió, l’entrada tenia el mateix cost pels balinesos que pels turistes, podent-hi accedir per 0,40 €. Per sort, no hi havia la presència de cap autobús o grup turístic i hem pogut disfrutar del moment inclús amb relativa intimitat. Un temple a la part superior, mig amagat entre els arbres, beneïa l’aigua termal i començava a canalitzar les sortides dels xorros d’aigua per la boca dels ferotges lleons de pedra esculpits en les diferents piscines.Pel camí, un altre espectacle visual, una experiència contínua que no cedeix ni un moment i que no para d’atraure les nostres retines: grups de gent segant les tiges d’arròs amb falç, un senyor pasturant un ramat d’una cinquantena de pollastres amb els seus pollets just al costat de la carretera, dones carregades amb tot tipus d’utensilis, ofrenes, menjar, materials, … a sobre del cap , motos i més motos amb 1, 2 o 3 o 4 persones, … A l’arribada al nostre hotel (mai millor dit) dibuixa un dels millors moments del dia. Portàvem 1 copa de vi en gairebé 2 mesos de viatge, fins que hem vist la Happy Hour 40% disccount durant la posta de sol. A sobre la platja, zona chillout preparada per la nostra arribada ( bé, i per algú més…) i divina copeta de vi blanc fresquet.El sol va caient mentres el cel es prepara per una nova exposició de colors, i el mar s’aplana enfosquint la seva tonalitat i creant una capa llisa i grisa d’aigua tranquil·la i pausada. Nens jugant pel davant aprofitant que la sorra ja no està tan calenta, adults passejant i algun que altre oportunista oferint-te algun massatge, figureta o braçalet. Just al nostre costat, plantem un estel artesà fet d’un plàstic negre reciclat i de canyetes de bambú, enlairant-se amunt i amunt fins a compartir vol amb uns ocells amb ganes de jugar. M’és inevitable pensar amb la nit que vam viure amb el Toni en una de les places centrals de Xian, a la Xina, després d’un sopar divertidíssim en un privée d’un restaurant. Salut!

A les 05:30 ja sonava el despertador. Un dels únics dies que ens llevem realment d’hora (a excepció de quan hem d’agafar algun avió o autobús) per una activitat estrella del nord de l’illa. Encara havia de sortir el sol, un petit te, unes madalenes balineses i cap a dins la barca mentres es comença a fer de dia. El sol surt per les muntanyes del nostre darrera, escalfant-nos l’esquena i fent-nos entrar en temperatura després de rebre els primers cops de vent ja mar endins.Mai havíem vist dofins en el seu hàtitat natural, i pels nens també era una atracció interessant. L’Abril mig adormida, asseguda i recolzada sobre la Karina còmodament dins la petita embarcació com si ho fés cada dia. El Bernat observant com ningú tot el què l’envoltava. Una vetllada tendra i gairebé romàntica fins trobar-nos les altres 72 barquetes que esperaven la sortida sobre la superfície d’aquest animal marí. Les he comptat per sobre i m’ha sortit aquest número (sense contar-nos a nosaltres, és clar). 10 minuts més tard d’arribar a l’epicentre de la turistada, s’intueix a uns 200 metres unes aletes, difuminades per les mateixes onades. Ràpidament, comença una cursa de barques per intentar ser el primer en arribar a la zona, i en cobrir, aixafar, esclafar, o trepitjar l’àrea que estaven nadant dolçament els dofins marins.Aquesta acció s’ha repetit una vintena d’ocasions, i en totes elles ha prevalgut la potència del motor que la proximitat de cada embarcació. La situació ha arribat a ser tan còmica que s’ha fet inevitable ironitzar amb els altres turistes, sobretot tenint en compte que nosaltres anàvem amb una 125cc competint contra els GP1. La Karina plorava literalment de riure, no podia parar de riure veint-me a mi gesticular i cridar als altres turistes «ràpid!!!!!!!!!!! dofins!!!!! correu!!!!!» Tot i això, hem tingut l’opció de veure’ls d’aprop en alguna ocasió. Són preciosos i tenen un moviment elegantíssim, doblant-se part del cos dolçament per sobre l’aigua per mostrar-nos la seva envejable habilitat dins del mar.Just tornar, ens trobem el meu col·lega de partidetes de pim-pom (un indi de Bombay viatjant sol per l’illa de Bali), tot eixerit i content de bon matí amb el banyador negre florejat i un gorro de natació ja ben posadet, em comenta tot eufòric que va a nedar perquè està al·lucinat per la qualitat de l’aigua. Es queda remollant-se entre els primers metres, on recordo que està força bruta, tant d’envasos que ha anat tirant la gent com per la desembocadura de rierols-clavegueres. Ja més endins, a uns 200 metres, s’arriba a aigües clares i transparentíssimes motivants per un bany relaxant amb innumerables estrelles de mar blaves que ressalten en el proper fons marí. A la vida tot és subjectiu, i tot depen del punt de vista que es mirin les coses. El món i la seva gent som molt diferents.Una llibreta plena de recomenacions de turistes és el què ens ha fet decidir per dinar en un menjador d’uns baixos a 15 metres del mar. Un senyor encantador ens ha preparat unes bones peces de peix a la graella. Just la graella que va comprar fa uns 7 anys i que l’única tasca de manteniment realitzada (inclòs la neteja) ha sigut el canvi de carbonet. El resultat, com no, boníssim!! Als dos peques els encanta el peix amb les corresponents patates rosses. Amb precaució sol·licitem (excepte quan ens oblidem) que el menjar no sigui «spicy», i garantir un millor èxit pel paladar dels petitons.Homenatge especial al nivell assolit per l’Abril Mengual de casa nostra, que sense haver-li de dir nena gorda ni res per l’estil…, ja ens travessa la piscina per sobre i per sota l’aigua. Bravo Abril!!! Ja no et calen cursets!!! Avui ja imitava els moviments de Krol… També s’ha de fer una menció especial a la Karina que avui no s’ha fet cap massatge. Des que hem arribat a Bali i hem vist els preus dels serveis diversos amb «putingues vàries» : massatges balinesos, pedicures, tractaments facials, manicures, etc. (entre 4 i 6 euros/hora) la meva dona va de massatge en massatge i tira perquè li toca. Per trobar-se més còmoda i convèncers que no està abusant busca justificacions… «Aquesta és com a recompensa per les innumerables vegades que no tenia mai temps durant el meu llarg horari laboral dels darrers anys», o «Aquesta, per la meva curtíssima baixa de maternitat del Bernat», o «Per 5 euros…», o «Només ho feia 2 cops l’any», o «…». Val la pena més que mai!!! S’ha d’aprofitar!!!