Només llevar-nos al matí, comencem a disfrutar novament del caos continu del barri antic de Hanoi. Alguns encàrrecs matinals mentres la Karina dóna classes avui als dos peques. Bugaderia, algunes compres pendents, treure diners i un cafè fortíssim amb llet condensada i gel (beguda típica dels hanoiencs). Destinem el dia a passejar-nos pel “French Quarter” (barri francès). Les seves cases senyorials i palaus neoclàssics, ara convertits en embaixades, edificis governamentals, oficines, hotels, … recorden com no a la imponent i perfecte París. Aprofitem per jugar a fórmula 1 (influència del tiet Joan Ramon contínua durant tot el viatge), pujar a uns “caballitos” de ferro “cutres” situats al costat d’uns bars, penjar-los en algun arbre tot fent l’spiderman, “pilla-pilla” o “peste”, … Mentres passegem veiem contínuament parelles joves vestits de casament fent sessions fotogràfiques al llarg de tot el barri, buscant el lloc més emblemàtic, dolç, romàntic o imperial. Després de conversar amb una parella molt maca i senzilla (curiosament parlaven anglès els dos, fet inèdit fins ara) confirmem la nostra tesis que una empresa organitza sessions diàries complertes a diferents parelles per diferents llocs de la ciutat compartint fotògrafs, maquilladors i tots els costos derivats al desplagament corresponent, aconseguint un preu molt més econòmic pel reportatge. Una de les zones per excel·lència com a plafó dels noucasats és l’Hotel Imperial. Una imponent construcció situada al cor del barri i a 2 minuts de l’Òpera. Visitem les instal·lacions d’aquest emblemàtic hotel, passant primer de tot per una cafeteria clàssica amb fotos de detalls de París penjades per les altes parets estocades. Ja cap al Lobby, esquivem a 5 botons, 3 conserges, 6 recepcionistes, 4 cambrers, 3 persones de la brigada de neteja i una mitja dotzena de clientes bessones (o així ho semblava al veure un rostre similar amb els llavis “buturuts” i els pòmuls aixecats) fent cua per anar al caríssim saló de bellesa del petit i luxós centre comercial de l’hotel. Al pati interior descobrim una de les millors zones de l’hotel amb una zona verda amb piscina, un pub dins d’unes galeries de vidre i el bamboo café amb uns quants “ricatxos” prenent quatre snacks a preu de diamants. De fet, hi ha gent que només mirar-los ja fan cara de rics. Just a sota del bar veiem unes escales que porten cap al refugi de l’hotel, construït durant la llarga i agònica guerra del Vietnam (una de les 7 (o més …) grans meravelles dels Estat Units). La persistència del meu fill per entrar-hi ens porta a demanar-ho a recepció. Aquí el color claret de la seva carona i els cabells rossos no són notícia i neguen la possibilitat de visitar-ho al no ser clients de l’hotel. De totes maneres ens fa encuriosir per la història de l’hotel i de la seva vinculació i posicionament durant la guerra. Uns panells grans amb fotografies i explicacions breus (tal i com ens agraden… tipus titulars de “El Periódico”) ens permeten descobrir i aprendre més sobre aquesta guerra inventada pels americans per evitar la reunificació de Vietnam i la posterior implantació del comunisme provinent de la Xina (conseqüència de l’orgullosa guerra freda amb Rússia). Hanoi, la gran capital situada a l’extrem nord va ser bombardejada per les tropes americanes, que tot i aquests atacs mai van acabar dominant. Enmig de la ciutat, l’Hotel Imperial seguia operatiu i albergava en moltes ocasions a diplomàtics, actors o personatges famosos provinents dels Estats Units i dels seus aliats. Una caixa forta dins de Hanoi. Un refugi elitista per cel·lebritats i personatges il·lustres del bàndol oposat al del govern de la ciutat. Com en molts llocs del món i en moments diversos de la història, certs nivells d’elit han sigut protegits, siguin on siguin. En aquest cas, un Hotel provinent de l’imperi francès (aliat d’Estats Units en la segona guerra mundial) aconseguia aquest respecte i/o privilegi de mantenir-se intocable per als rivals, que per altra banda jugaven a casa. Per exemple, en una frenètica nit de bombardeig a la capital vietnamita, una famosa i reconegudíssima dirigent filipina (“cuyo nombre no consigo acordarme”, aleshores periodista) explica com va ser acompanyada al refugi de l’hotel, compartint la màxima seguretat amb uns quants americans, mentres la resta de clients van ésser derivats tot just a la recepció de l’establiment hoteler. L’Abril mentrestant s’ha colat a la perruqueria de l’hotel. Uns 30 minuts de glòria per poder observar i degustar aquests moments d’història apassionant en un punt tan especial dins la ciutat. El Bernat, amb nosaltres, intentant seguir (amb certes repeticions) els detalls d’aquesta guerra (innecessària, injusta, com totes…).