Avui és un dia molt especial…ja fa mig any que vam començar aquesta nova aventura. Una decisió ferma, amb convicció, amb moltes ganes i amb una il·lusió desenfrenada per tirar endavant un postgrau d’experiència a la vida, barreja d’un projecte familiar i d’unes ganes immenses de conèixer aquest món tan gran i a la vegada tan petit ara al s.XXI.Ja comença a quedar lluny la benvinguda que ens va donar Singapur amb el seu espectacular castell de focs del seu National Day.
Ja se’ns comença a remoure l’estómac quan penso amb aquell dia i amb aquelles cares eufòriques i d’alegria al presenciar aquell espectacle visual tan únic en el món. Des de llavors,hem anat visquent i gaudint de moltes sensacions, de moments únics que hem anat carregant a la nostra motxilla per no oblidar-los (com diu la fantàstica família que ens cuida la Maca, moooltes gràcies per pensar en el nostre mig anyet!!! i als avis també que hi han pensat!!! ). 
Ens hem emportat coneixements, bons moments, anècdotes i records d’uns països preciosos i sobretot amb una gent formidable, maquíssima!. Malàisia amb el trekking a la selva de Bako National Park, l’illa de Kapas o l’espectacular Kuala Lumpur; Indonèsia amb l’espiritualitat de Bali o les platges de Gili i Lombok; Vietnam amb la tranquila nit al barco per Halong Bay tot conversant amb els sogres amb una copa de vinet, les ètnies del nord, la preciosa Hoi An o la vida que envolta el Mekong; Cambodja amb somriures per arreu d’una població que acaba de sortir d’una llarga guerra civil amb un genocidi exterminador, o els seus màgics temples d’Angkor; Laos i els seus espectaculars paisatges muntanyencs, Tailàndia amb l’Elephant Village, la paradesíaca Koh Tao i el turisme sexual per arreu; i ara una Birmània pendent de descobrir pels nostres ulls… 
En total mig any donant voltes, les mateixes que estem fent ara dins d’una cabina d’un vell vagó de tren direcció Bagan. Entre 18 i 19 hores de tren ens separen de la fascninant Yangon a Bagan (antiga capital de l’imperi Birmà). Vam decidir fer aquest trajecte passant una nit amb tren, estalviant un sobrecost important d’avió o unes 11 hores salvatges de bus nocturn amb aire condicionat descontrolat i Karaoke. Una antiga estació de tren (més semblant a una quadra d’animals) serveix de punt d’emissió de bitllets anticipats.
El seu aspecte buit, brut, trist, arcaic i desolador és una mostra més de les prioritats d’un govern poc preocupat pels aspectes importants de la societat. Amb la Karina ens hem proposat intentar utilitzar serveis ofertats per empreses privades del país, contribuint en petitíssima part a un creixement econòmic d’inversors locals, evitant així els desfassats serveis públics per enriquir a unes “arcas del estado” amb un sentit nul cap al ciutadà. 
Tot i això, l’opció del tren de l’estat (com a mínim fins saber que bota més que els llits elàstics de les atraccions de Roda de Barà) era la que encaixava més amb el nostre pressupost i sobretot tenint en compte que anem amb dues baldufes que han de dormir les seves hores (per anar bé entre 10 i 12 hores), i si és possible sense que es constipi altre cop, culpa d’algun altre aire condicionat agressiu.
La sortida de Yangon ens ha tornat a deixar sense aire als pulmons en vàries ocasions. Tot i trobar edificis aparentment normals en certes zones, la presència de barris marginals amb múltiples petites “xavoles” de palla enganxades una rera l’altra situades sobre canals oberts de cloaques i rodejat de tonalades de deixalles, ens han tornat a marcar una realitat més que dura per aquesta zona del món.
Nens venent caramels i mocadors, una parella d’enamorats passejant sobre la via, famílies menjant al voral de les brutes estacions, barreres tancades amb els vells cotxes esperant el pas del solitari tren, venedors ambulants asse
ntats a centímetres de distància d’un tren exprés de principis de s.XX, nois joves jugant a futvollei amb la seva pilota de bambú, búfals treballant pels camps, cases rurals de bambú i palla en “zona de nadie”, vaques pastorant sobre camps secs d’arròs, pobles desestructurats amb carrers estrets plens d’aquella pols vermella que tant ens recorda Cambodja, esplanades llargues de camps d’arròs, fogueres de mates creant un fum místic en un paisatge taronjós de capvespre per una posta de sol preciosa en un horitzó tranquil i pausat, somriures i més somriures de locals dient adéu amb una senzillesa i amabilitat mai vista, homes abonant amb regadores uns camps preparats per la nova temporada de pluges, nens jugant amb la cara completament pintada de Tanaka, …
Ara escrivint (com puc…), a la llitera de dalt, a uns 30 centímetres (a uns 10 després d’un dels 50 forts vots per minut) del sostre i content per poder disposar d’aquest servei altre cop de luxe (tot i tenir més pols que l’etapa reina del Dakar, i un lavabo amb més aigua al terra que el Delta de l’Ebre) si ho comparem amb els centenars de birmanesos que estan fent el mateix trajecte en un dels durs seients de fusta de tercera classe. Just abans de pujar a l’estreta llitera, abraçada llarguíssima a un Bernat que m’agraeix el “doblete” de pastís del matí i que ens fa omplir altra cop un cor ple d’un sentiment recíproc d’apreci, estimació i admiració.
Una abraçada similar a la que em va fer ahir l’Abril mentres estava estirat en un banc, en un “parque”, entre tubogans i grunxadors. Entre joc i joc, se’m va estirar al costat, buscant un moment de tranquil·litat, amb silenci, senzillament donant-nos una maneta tendra i innocent. Els nens són una font exponencial de creació d’aquests sentiments tan purs. Gràcies Bernat i Abril!!!! 
I gràcies a una mare preciosa, una dona sensacional, que li brillaven els ulls quan el sol s’anava darrera els arbres i les palmeres, vivint un cop més, un dia més, una altra experiència preciosa d’aquest intens i brutal camí que hem pogut triar.
Arxiu de la categoria: Vivències
Un immens collaret amb boles de fusta.
Les sensacions és el què ens omple més de viatjar. Els paisatges i els monuments marquen el recorregut a seguir. Ara bé, els carrers i la seva vida, els menjars, les olors, les parades a les voreres, les vestimentes, els sorolls, les tradicions, els colors,el silenci i sobretot la gent, és tot això una barreja que ens fa viure unes sensacions totalment diferents al què estem acostumats a casa nostra.
És quan respires profundament i tanques els ulls, mentres et trobes assegut al terra sobre una vorera, i els obres al cap d’un moment i veus….Viatjant aprens moltíssim, esperem que els nostres petitons també en treguin molt de profit.
Vius experiències úniques, i dies com avui, al temple de Schwedagon t’ho deixa fàcil. Altres dies poden ser més complexes encara que sempre en treus conclusions positives o un reforçament familiar. Arribar al centre de Yangon, provinent de l’aeroport amb trajecte de més d’una hora, ja de nit, tot compartint una furgoneta amb uns argentins, i veure que no trobes allotjament mentres la nostra petitona se li enfila una febre inesperada que ens fa agafar la bossa del darrera com podem i donar-li epiretal….són moments que ajunten la família més que mai i que fan que encara més que mai siguem un equip.
Una guesthouse, una altra, un hotelet, … tot ple, o massa bàsic o demanant quantitats totalment desorbitades per establiments que fins ara no pagàvem més de 15 euros la nit. Amb un taxi ben negociat, amb l’Abril ben estiradeta, amunt i avall per la ciutat, sense una direccio definida però amb les idees clares i un Bernat col.laborador, aconseguim una habitació triple d’un novè pis, aixecat per sobre de les apretades cobertes i dels estrets i bruts forats d’entre els edificis adjacents.
Aquesta situació privilegiada que ens permet tenir unes vistes atractives del catastròfic centre inclouen, com no, i un cop més, formar part d’una nova festa KTV (Karaoke) de la 11ena planta. Yangon, o Rangoon, és la capital informal d’un país dominat per un dictador militar que fins ara ha mantingut el país tancat a qualsevol connexió amb l’exterior desenvolupat. 
Restringeix l’obertura de nous establiments i obliga a tenir llicències especials pels hotels que vulguin albergar turistes estrangers. Tot això provoca una inflació important dels preus de l’allotjament. Aquest mateix govern va traslladar tots els seus ministeris en una nova capital, Naypyidaw, una ciutat fantasma amb blocs d’edificis pels funcionaris, buida i sense serveis, establerta al mig de la jungla, aixecada per mà d’obra extremadament barata, enclavada al mig del país amb un sentit més defensiu, militar i estratègic que res més. Per més informació ja ho sabeu, pregunteu-li al nostre cosí germà Google (collons amb el tio!!!, ho sap tot!!!). 
Només amb dos dies hem percebut moltíssims canvis respecte dels llocs que hem vist i viscut fins ara. Ens trobem en una ciutat barreja del sud-est asiàtic i d’Índia. Edificis alts i bruts, amb carrers apretadíssims, homes i dones amb “logyi”, les típiques faldilles birmanes comodíssimes,homes mastegant la fulla de Bétel per després escopir-la amb uns tons forts vermells-rogencs (una planta excitant que la seva reiterada consumició pot comportar càncer i altres malalties), les parades dels experts venedors de les fulles que acompanyen amb coco i altres espècies, dones i nens amb les cares pintades de Tanaka (crema provinent d’un tronc d’arbre, antiga tradició Birmana, com a protecció solar i per estètica), i sobretot una població molt i molt agradable i somrient!. Els nens estan recuperant els millors dies de Cambodja, Vietnam, Malàisia o Indonèsia. La gent els para per tocar-los els cabells, la fina i blanca pell, i els més moderns per fer-s’hi unes fotos més que desitjades.
Avui hem estat entre 4 ó 5 hores en un mateix lloc, però no dins d’un tren o autobús… Hem pogut saborejar al màxim el temple per excel·lència de Yangon, i un dels més importants del budisme, la pagoda de Schwedagon. Farcit de monjos i monges budistes, de locals passejant o fent un picnic tot disfrutant d’un diumenge assolellat, de pregàries amb càntics religiosos profunds, amb encens vorejant les múltiples reproduccions del seu preuat budha, sempre al voltant d’aquesta gran estupa (estructura budista amb forma de campana) de més de 100 metres d’alçada banyada d’or. Els colors daurats acompanyats per verds, blancs i vermells forts dels diferents temples, conjuntament amb el blau pur d’un cel radiant crea una atmòsfera difícil de reproduir. 
Segurament “Wat Phra Kaeo” de Bangkok, o la “Pagoda platejada i el Palau Reial” de Phnom Penh poden portar imatges similars a uns ulls que no paraven d’absorbir i d’intentar gravar les fascinants imatges. La màquina de fotos treia fum, em demanava temps mentres buscava captar imatges tan especials, amb tanta força, de tal contingut… Finalment, uns deures pels nens en un raconet mentres esperem asseguts la visita d’un grup turístic programat, amb uns bagencs coneguts dels sogres i la Maria de Callús, de visita a Birmània. Una agradable trobada de 10 minuts, provocada pel seu intens i apretat itinerari, però suficientment especial per donar records a una terra preciosa. Mentrestant, l’Abril es posa a córrer, enèrgicament (mostra de la seva ràpida recuperació,l’endemà ja estava a tope) per tocar desesperadament un immens collaret amb boles de fusta gegantesques d’un monjo sorprès, reservat i immòbil, esperant que la petita rosseta s’apartés per poder seguir el seu camí ( la tradició budista no permet que cap dona, i inclús nena, pugui tocar directament cap monjo). L’Abril ja no es recordava d’aquesta “norma” de no tocar als monjos…i a més un collaret…és un collaret i aquest era gros!!!
La primera dent del Bernat!
Un darrer sopar al davant de l’estació central de trens de Bangkok, amb unes taules de plàstic sobre la carretera, amb onades de cloaques però assaborint un cop més un menjar boníssim, una mostra més de la increïble qualitat culinària d’aquest país. No s’ha de freqüentar bons o cars restaurants per degustar plats realment sensacionals. Avui mateix, altra cop viatge de 5 hores en tren, hem pogut tastar diferents productes elaborats de forma natural i artesana, podent disfrutar d’una àmplia selecció de tapetes asiàtiques.
Arròs de vegetals amb “chili”, preparats de coco, boletes de farina d’arròs amb fruita carmelitzada, galetes d’arròs amb fils secs de cacahuet, arròs dins d’una canya de bambú, … Tots els venedors amb una cantarella similar es van passejant amunt i avall del tren oferint les seves especialitats i buidant al cap d’uns minuts les seves bosses i cistelles plenes de menjar. Un autèntic plaer en un país que deixa molt fàcil poder menjar en qualsevol parada del carrer, sigui d’on sigui.
Fet que en segons quins llocs en altres països del sud-est asiàtic, l’aspecte del menjar (sigui per la diferència cultural, habits o per la manca exagerada d’higiene) ens havia fet tirar enrera, sobretot anant amb els dos petitons.
Els nens han acabat la seva dosis de transport ferroviari cantant i saltant mentres baixaven del tren. La seva energia és impressionant. Entenen molt bé el concepte de viatjar i dels corresponents trasllats. Aquest tren de 5 hores valia 3 euros per tots 4, enlloc dels 33 euros que ens hauria costat l’express que tardava 3,5 hores. Ells ja no qüestionen i comprenen més que ningú el concepte del pressupost del viatge. 
Cada cop més, estem convençuts que els nens, amb amor, dedicació i imaginació, tenen una major capacitat d’adaptació i de resistència a tot el què se’ls hi vingui. Una Guest-house tipus alberg backpacker situat al darrera de l’estació de Bangkok els ha permès gaudir d’un petit temps lliure adicional abans de sopar, podent disfrutar d’uns nous jocs inventats “made by Bernat” de policies i bombers, tot just abans de descansar per encarar un nou país, Birmània.
De sobte:
– Bernat!!! què passa!!! Per què plores??? Aquest plor no és normal?? Bernat aixeca la cara si us plau!!!
Mentrestant el Bernat segueix plorant agafat a la panxa de la seva preocupada i preciosa mare. L’equip de recepció mira de forma preocupant el tema sense entendre res. L’Abril para de córrer per venir a veure què està passant.
– Em sembla que ja sé què és… – comento mentres em miro el Bernat amb un plàtan mig obert.
Encara mig plorant de l’emoció, el Bernat s’acaba d’arrancar la petita dent incisiva que li ballava des de feia dies. Tot parat, sense dir res, obrint un cop més el seu gran cor per ensenyar-nos la dent i tots els seus sentiments, i així poder compartir novament un moment tan especial de la seva vida.
– La deeeeennnt!!!!! Bernat!!!!! La primera dent!!!!!! – comencem a cridar tots dos eufòrics (en aquest cas papa i mama).
El Bernat no sabia ben bé què li estava passant per dins mentres les llàgrimes li anaven baixant avall, tot plorant de sentiment. Era una sensació estranya que no ens va saber explicar. Suposo que la mateixa que compartíem nosaltres, amb un sentiment barrejat d’alegria i melancolia al veure que es va fent gran. Realment no sé si tothom fa el mateix espectacle que vam fer a la recepció del Youth Hostel quan veus a un fill com li surt la seva primera dent… No hauria dit mai que arribaria a viure tan intensament la caiguda de la primera i petitíssima denteta de llet del meu “peque”. Realment va saltar molt més que una dent, van saltar emocions que ens van fer tornar a abraçar a tots quatre, per enèssima vegada en aquest llarg i intens viatge, amb molta molta força, i durant una bona estona…
El Bernat va començar a caminar a Porto (Portugal), a nedar a Oaxaca (Mèxic), a anar amb bicicleta a St. Benet (Catalunya), i li ha caigut la primera dent a Bangkok (Tailàndia). Bravo Bernat!!!!
Sexe, droga i alcohol.
No descobrim res ni molt menys. De fet, és un tòpic ja més que vist i constatat. Tailàndia és el paradís tropical asiàtic per disfrutar dels excessos que ens dóna en part l’era moderna de la prosperitat. Tot i adonar-nos-en en el nostre primer pas de camí de Cambodja a Laos, passant per Nang Rong, Khorat, Surin i fins i tot la Elephant Village, ara pel sud encara ha sigut més evident. La nostra estada per diferents destins del sud d’aquest meravellós paradís tropical s’ha topat amb senyals evidents i sobrants de sobredosi de vicis per arreu. Fa dotze anys, quan vam venir per primera vegada a Tailàndia amb la Karina no vam reconèixer aquesta realitat tan exagerada.
Potser perquè érem més joves, o perquè han passat molts anys i això s’ha exagerat molt durant aquest temps o perquè vam fer la ruta turística més típica (Chiang Mai, Chiang Rai, Mae Hon Son, Koh Phi Phi (illes que desgraciadament i més després del tsunami, s’han convertit en una zona de festa desmesurada pels backpaquets d’arreu del món) i no ens en vam adonar tan com ara (a excepció del típic carrer de Pat Pong de Bangkok) d’aquesta realitat que creiem que està castigant en desmesura a un país amb paisatges preciosos en ple creixement. En aquest nostre llarg viatge en família, Tailàndia no figurava en la llista de països per visitar, tot i això, la seva situació geogràfica i el fet d’haver d’entrar a Myanmar per aire ens hi ha fet passar en vàries ocasions, i finalment vam decidir gaudir de sol i platja en algunes de les seves illes paradisíaques, Koh Tao, d’aigua turquesa i sorra blanca, preciosa. Potser per aquest motiu i perquè no volíem visitar cap lloc turístic en especial, hem estat encara més oberts a evidenciar realitats paral·leles fora de les rutes turístiques més marcades. Per una banda, ple de turisme sexual, al·lucinantment ple!!! Inclús la teòricament tranquil·la illa de Koh Tao, disposava de les seves zones de marxeta i dels serveis varis addicionals per a una estada extramadament complerta, per sort nosaltres vam anar a buscar la zona tranquila i allunyada del soroll, és una illa presiosa i paradisíaca. Em surten al cap algunes de les millors imatges dels personatges de fora del país més peculiars, termendus, “barriobajeros”, cutres, i en alguns casos desgraciats, dels milers i milers que hem arribat a trobar en aquest país. 
Per exemple, un Mallorquí que feia la seva fila i que ens va demanar davant dels nens si creiem que per aquella zona trobaria “Nines” per passar-ho bé…. (quins collons demanar això i davant dels nens, no sé com encara vam ser educats amb aquest individu…) Milers i milers d’homes gordos cerveseros dignes d’un paper terciari a “Full Monty” o a “Torrente” i tatuats per tot arreu (i no tinc res en contra els tatuatges, que quedi clar, n’hi ha de preciosos però el “amor de madre…”) amb la seva parella tailandesa (molts d’ells a sobre amb mal gust… tant per tant si pagues… tria bé, collons!!!). Realment és una plaga que s’està extenent per tot el país, inclús en zones totalment allunyades de les parts més turístiques… 
En aquests moments em sento amb l’obligació de fer esment sobre les poques i excepcionals parelles que realment es puguin haver enamorat de forma natural i que de ben segur que compartiran amb nosaltres aquesta realitat turismo-carnal d’aquest país del sud-est asiàtic. Per una altra banda, la festa portada a l’extrem. Un servidor, amant de “las noches de fiesta en Ibiza”, amb els amics i sobretot sempre festa sana!!! , recordo els 5 anys seguits que ens hem escapat amb la Karina i els amics a Eivissa sense els peques i els 40 anys del meu germà amb l’ incomparable “Ghetta”!!!, doncs he quedat bocabadat de la festa que hi arriba haver en aquest país en ple mes de gener. Inclús sense trepitjar els epicentres de festa per excel·lència que amb la família intentem evitar, s’intueix, es nota i se sent el “desmadre” exageradament col·lectiu que ofereixen les illes tropicals de Tailàndia. 
L’oferta de droga es palpa i es nota amb les cares de la gent (impactant per nosaltres ignorants per sort d’aquest asquerós món de la droga), l’alcohol va més barat que el vi, i de “nines” que no en faltin. En general, quan un observa pel seu voltant, les pintes de molts joves estrangers ansiosos d’arribar-se en aquests paradisos de festa es mou entre “xungo” i “bastant xungo”, fent difícil trobar un punt intermig teòricament “normal”. Conseqüència de tot aquest fabulós ambient, avui, el Bernat mentres jugava esobojarrat amb l’Abril mentre esperàvem el bus públic, ha fet una ganyota jugant a unes dones que estaven dins d’un bar (i nosaltres no sabíem, com hem vist una mica més tard, que probablement oferien serveis extres). Doncs una d’elles, a l’acte, no s’ho ha pres gaire bé i ha sortit corrent darrera el Bernat de forma enfadada amb una escombra a les mans a punt de deixar-li marcada… Per sort, el Bernat ja corre bastant ràpid… Al matí, també tot jugant en una platja de Hua Hin (aquesta població turística situada a la costa a mig camí de tornada cap a Bangkok, on hem parat un parell de dies per evitar novament les 9 hores seguides de tren amb 3a classe fins a la capital, barreja entre Benidorm i Platja D’Aro en ple mes de maig, plena de jubilats sense gust i de “matxos” virils de gran futur amb la canya apunt), ens han intentat robar la motxila a la platja. Segurament motiu per acabar de llançar-me a fer aquest escrit destructiu del semestre. 
Una tècnica ja més que vista a la nostra terra llatina, uns 3 pavos amb pintes xungues entrant a l’aigua per parlar i intentar despitar-me mentre jugava amb el Bernat i un parell començant a acostar-se cap a la motxilla que estava al costat de la Karina i l’Abril que jugaven a la sorra una mica més enllà, ha fet que la pilla de la Karina “clitxés” ràpidament el tema i es posés ràpid la motxilla a l’esquena i l’Abril al coll acostant-se amb pressa però mostrant calma cap on érem el Bernat i jo jugant a l’aigua, i poguéssim seguir un dia més amb totes les nostres pertinences. Casualment però, havia de ser aquí, a Tailàndia, el paradís de la festa, del sexe, droga i alcohol, on un grup de macarres (i no us diré els noms que ha dit d’ells la Karina després de passar els seus nervis…) volguessin apropiar-se d’una bossa plena plena d’il·lusions. 
És ara quan ens torna al cap aquelles paraules de l’amo de l’Hotel de Lovina (Bali) que va deixar de tenir negocis a Tailàndia per la corrupció i inseguretat, o bé les de la professora de Cherating (Malàisia) quan ens assegurava que a Tailàndia tenien un problema de masses llibertats. Llavors aquestes paraules ens sonaven realment molt conservadores pensant en la nostra experiència en el país fa uns 12 anys. Però ara, tot i seguir pensant que és un país segur pel viatger, ja no ens sonen tan allunyades al nostre pensament. Això no treu que molta gent d’aquest país sigui molt i molt agradable i tingui paisatges i illes precioses i es mengi de meravella!.
Ara bé, quan un país es va prostituint a tants nivells, molts valors es van perdent. I quan els locals veuen la fauna que va entrant, crec que els crea una inèrcia d’actitud envers al turista difícil de reorientar. Vaja, la segona versió de “Leaving Las Vegas” (pel·lícula totalment recomanable del Nicolas Cage) segurament es rodarà en aquest país, això sí, disposant d’uns paisatges tropicals i d’unes platgetes de primera divisió. Mentrestant el Bernat i l’Abril jugant amb les onades de la platja, el Bernat buscant un xoc frontal amb la panxa per intentar provocar el soroll més fort possible. Em recorda a mi quan era petit i feia exactament el mateix moviment intentant demostrar una força digne de superheroi. I l’Abril saltant d’esquena amb un estil femení similar al de la seva mare quan era petita.
Ara el Bernat ha sortit de l’habitació per fer-me una abraçada super llarga, un petonàs d’aquells tan tendres i macos, i desitjar-me una molt bona nit. En aquest hotel disposem d’una terrasseta, luxe que ens suposa un sobrecost assumible. És molt i molt maco tenir aquesta tendresa cada vespre i cada matí tanta estona com un vulgui allargar. Avui ha volgut estar present mentres escric i li llegeixo aquestes quatre línies. El nostre fill és molt carinyós i molt molt agraït. És inimaginable l’amor que et dóna després d’un dia ple d’activitats (jugant a la platja, a futbol, fent de profe de mates, de col·lega de lluites i de papa (la part obligada més cansada…). Per cert, al Bernat i a l’Abril, els nostres dos petitons, els hi és completament igual la platja paradisíaca de Koh Tao que la glamurosa platja llarga farcida d’alts edificis i plena de sandflies de Hua Hin… Mentres puguin disposar de temps, de carinyo i de jocs amb els seus pares, l’escenari els continua sent secundari (o terciari, si hi posem en segon lloc trobar un bon plat de macarrons, i com més semblants als de la iaia millor!!!).
Fins a vuit tonalitats diferents…
Els nens són una passada!!! Les ganes de calor i de platgeta en una illa tailandesa ens han fet portar un bon ritme durant els últims dies, especialment el darrer abans d’arribar a la illa. Després de dos mesos vam agafar el primer avió per estalviar un pilot de quilòmetres des de Chiang Rai a Bangkok. A l’arribar no en teníem prou i no voliem esperar un dia per seguir avall. Vam mirar el preu d’avions cap al sud de Tailàndia però cada cop més,i sobretot des de començar el 2013, ens frena qualsevol sobrecost afegit al viatge, i tot i valer només uns 50 euros per cap, decidim dirigir-nos a l’estació de trens central en recerca del nostre paradís.
4 seients de tercera classe ens permeten seguir endavant amb el nostre pressupost marcat i fer les 8 hores de camí tots contents i amb la il·lusió incansable que ens caracteritza. Ja a mitja nit, un cop arribats a Chumphon, la manca de taxis o tuk-tuks, i amb l’Abrileta ben adormideta a coll, ens fan demanar sense dubtar a una simpàtica noia que trobem fora l’estació amb el seu cotxe, si ens pot portar sobre la part posterior descoberta del seu pick-up a la Guest House o Hotel econòmic més proper que conegui.
Com no, al veure’ns tot carregats amb les motxiles i la nena dormint al coll, ens hi acosta. Àsia, amb les corresponents precaucions, t’ofereix una seguretat, tranquil·litat i improvització que en pocs llocs del món pots gaudir. Dies així fa possible aquesta gran experiència. Amb salut, el luxe d’aquest viatge que podem gaudir és total, i hem treballat molt per poder-lo fer realitat. Disposem d’un pressupost marcat i que no podem obviar, mantenint una línia definida i clara, intentant evitar qualsevol dels infinits i temptadors excessos que diàriament passen per davant els nostres ulls. Les nostres ganes incansables de conèixer món són també vitals per seguir caminant aquest llarg i intens camí de sensacions.
Avui en un de la llarga llista de jocs que s’inventen els dos petits catalanets voltaires, han començat a fer veure que són viatgers independents i que van d’un lloc a un altre: (Bernat) : “Jo estaré uns dies a Phnom Penh i després aniré a la capital del Vietnam, Hanoi”. (Abril) : “Soaltres” (nosaltres en el vocabulari de l’Abril) anem a Hanoi a l’Hotel de la Cuc (la recepcionista simpatiquíssima que ens va atendre durant la nostra estada en aquesta ciutat apassionant del nord de Vietnam).- “Carai nena!!!, tu sempre vas allà on vaig jo…”. Replica el Bernat. – “Doncs jo marxo en bus i ara compraré mig bitllet”. Afirma la petitona Abril, acostumada a no disposar d’un seient per ella sola en els transfers i seguint la línia estalviadora dels seus pares que intenten només pagar 2 ó 3 seients en els trajectes de bus-barca-tren…
Finalment hem arribat a una illa. Aquest cop després d’analitzar els pros i contres de les múltiples opcions que et dóna Tailàndia hem decidit Koh Tao. Trobar el lloc perfecte per tenir una estada amb encant no és una tasca fàcil, sobretot quan es va amb un pressupost reduidíssim. Tenir en compte una platja bona pels nens, un espai tranquil evitant qualsevol lloc massificat, una habitació o bungalow tancat per l’entrada dels convidats animalons (geckos, insectes varis, mosquits, cuques, …) i sobretot en una platja absenta de “sandflies”. Arribant a l’illa decidim agafar un water taxi per anar parant caleta en caleta i analitzar cada una de les ofertes. 
Després de veure uns quants Pulau Sibu Experience II (cabanyes fetes “caldu” amb obertures per tot arreu i sense mosquiteres similars a la que vam estar a aquesta illa de Malàisia), i algun bungalow un pèl massa caret en alguna platja preciosa isolada (d’aquelles que li agraden a un servidor), acabem en una llarga cala, la més meridional de la illa, amb un mix perfecte per a una setmaneta de platgeta pels So-So (Solà Sobré, tal i com ens diuen els col·legues de la furgoneta – rrrmmmm…, perdó, autocaravana). Una platja preciosa, envoltada de vegetació amb moltíssimes palmeres a les muntanyes, i amb uns arbres neixent enmig de la sorra de dins del mar.
Amb un pèl d’excés d’oferta turística pel nostre gust, però sense cap edificació bèstia i mantenint el típic toc tranquil, relaxant i de bon rotllo que ofereixen les illes petites. A més, amb un petit supermercat i un parell de restaurants petitons locals que ens permeten passar el dia inclús per sota del pressupost estàndar (avui, 50 euros per tots 4). El dia radiant ha convidat a que els dos rossets noruego-catalans, no paressin de jugar. Sols, els dos junts, amb el papa, amb la mama, tots quatre, … inclús el Bernat ha fet un màster de frisbee. L’aigua calenteta del Golf de Tailàndia ajudava a refrescar els 35 graus de justícia que torraven les nostres espatlles. Inclús els deures s’han relegat fins a última hora, en un dels moments especials del dia, el sunset.
Aquest cop dient adéu a la gran bola de foc que desapareixia sobre el lateral de la cala, dibuixant un contorn taronjós d’unes palmeres més fotografiades que el Milan (vaja nom…) de la Shakira i el Piqué. El mar no cansa mai…, la seva immensitat, el seu moviment, les barques, les seves tonalitats diferents provocades per un cel canviant, … És tan maco!!! 
Avui, mentres acabaven els deures, mig estirats en el típic “xiringuito” de bambú de platgeta, amb música Chill-out i bevent un Mojito a compartir (reluxe del dia), veiem fins a vuit tonalitats diferents de blaus dins d’un mar relaxat despedint novament un sol ja cansat de rostir a milers d’esquenes de les infinites illes del sud-est asiàtic. Realment, és al·lucinant la quantitat de gent que hi ha en aquest racó de món tenint en compte que estem a 25 de gener…
Diem adéu a Laos !!!
Avui al vespre per anar a sopar l’Abril ha escollit les sabates de taló amb el seu vestidet rosa de princeses (regal dels 4 anyets). Aquesta part del viatge pel nord de Laos, durant els matins i vespres feia fresqueta i les bambes Munich esportives agafaven protagonisme,però durant el dia sempre amb les sandàlies destapades esportives,idònies per les jornades de bicicleta i mini-caminadetes pels camins rurals del país. La nostra princesa, tota bruta com va la bona part del dia de tan jugar i jugar per tot arreu…, manté el seu toc presumit amb la seva àmplia gamma de sabates. De fet, portem tants parells de sabates de l’Abril com de la resta d’integrants d’aquest gran equip.
En altres temes però anem ben justos per tal de poder-ho encabir tot en les nostres apretades motxiles.Per exemple, impressionant l’habilitat de la incomparable Karina, ingeniant lo impensable (rentant i combinant amb bikinis) per tal de poder passar aquests 5 primers mesos i mig amb només uns sostens i 2 parells de mitjons!!! Increïble!!!! (li he demanat si us plau que publiqués això encara que ella no volia…).Els jocs dels nens en canvi han anat agafant terreny dins d’una de les dues motxiles petites,que ja comença a ser mitjana. De tant en tant, algun “despiste” i algun obsequi a algun altre nen fa que tornem a recuperar aquest espai tan preuat. 
Ara, la nostra casa és totalment ambulant, i les motxiles són tot el què tenim físicament de casa nostra. Realment, és curiós pensar amb tot el què tenim al piset de Santpedor. Arribem a tenir molts “trastos”…!!! Amb poc es pot fer molt… No anem precisament perfectes evidentment però … diria que a vegades anem una mica bruts i tot…però crec que fem el nostre goig, i si més no, riem molt quan ens mirem! ( a vegades plens de “llànties”) i veiem a parelles amb nens “impolutes” amb camises ben posades i pantalons blancs! Com s’ho fan per anar tant nets viatjant amb nens? Com nosaltres diem i pensem…hi ha gent que ja ha nascut amb la camisa posada…
Un riure que li explotava la cara al Bernat quan ha baixat ell sol al pati del davant a jugar a futbol amb uns nens que veia per primera vegada del poble. Sense ni pensar-s’ho, ha començat a distribuir els col·legues en diferents equips i s’ha muntat un partidet digne de Champions League. Diem adéu a Laos amb una visita ràpida però molt i molt intensa. Els vespres fresquets, el “tute” d’autobús acumulat, i les ganes de platgeta han fet condensar aquesta part preciosa del viatge. Amb uns 16 dies de visita haurem fet una mitjana de 2,5 hores diàries de transport públic (bàsicament bus sobre carreteres de revolts mal esfaltades amb forats per tot arreu i una barca de 8 hores pel Mekong), unes 2 nits d’estada de mitjana en cada lloc on hem estat, i tot amb un pressupost mitjà de 62 euros per dia pels 4 (inclòs l’allotjament, 3 àpats, cervesetes, cafès, transport, lloguers de bicis, algun vinet, temes varis, …). 
El nord de Laos és una zona molt muntanyenca, amb paisatges preciosos i impressionants, riquesa ètnica, bon menjar, poblats penjats sobre penya-segats, zones de calma total, … Un país amb moltes zones isolades i desamparades, amb males carreteres entre valls i muntanyes que uneixen petitíssimes capitals de província que comencen a donar petites senyals de modernitat. Un país amb una dura qualitat de vida per a la majoria d’habitants d’aquests poblats tant allunyants del què considerem “la civilització”.
Amb molts i molts pobles perduts pels boscos, mantenint les seves tradicions i el seu estil de vida preservat de generació en generació. Esperem però, que aquesta millora en la qualitat de vida palpable en aquestes petites capitals de provincia, s’encomani en les zones més rurals. Ara, altra cop des del voral del Mekong, en aquesta ocasió des de la petita població de Huay Xay, mentres els nens dormen com angelets, em tombo en una cadira metàl·lica tot observant un escenari preciós amb les palmeres, la lluna i les estrelles, i el reflexe de les llums sobre una aigua pausada, tot escoltant els “guirigalls” dels Karaokes de l’altre costat, del següent país que visitarem, Tailàndia.
Al darrera, ja queda Laos, amb un record intens ple d’inoblidables vivències, tot romàntic en aquests moments, inclús melancòlic.
Amb les portes obertes, sense secrets ni luxes…
Són ja molts dies al sud-est asiàtic, i els nostres ulls s’acostumen a la seva gent i a la seva forma de viure, als paisatges i situacions o fets quotidians d’aquesta zona del planeta. Tot i això, en un dia com el d’avui tot ens continua sorprenent. És un d’aquells dies que tot, absolutament tot és diferent al què veiem quan sortim de la porta de casa nostra.
Aquella casa que ja queda una mica lluny després de 5 mesos i mig donant voltes pel sud-est asiàtic. Avui ens hem endinsat amb bicicleta pels voltants de Luang Nam Tha, trobant-nos pel camí amb camps d’arròs (que per llàstima estaven secs esperant la propera temporada de pluges), camions “atrotinadíssims” carregats de fusta, motos carregadíssimes de material o de persones, nens petits pedalant sobre grans bicicletes velles, nens jugant davant de les seves cases-cabanyes, camins empolsinant els innombrables plataners del país, alguna dona de l’ètnia Yao Mun cosint a l’entrada de casa, algunes parades a peu de carrer amb els fruits de la temporada, dones de diferents grups ètnics caminant carregades amb les seves vestimentes tradicionals, palmeres dibuixant una part inferior d’un cel totalment clar, i poblats plens de vida. 
Uns pobles propers de Luang Nam Tha que ja els arriba l’ electricitat i que per sort comencen a donar alguna petita senyal de millora en el seu nivell de vida, encara que molt i molt lentament. Uns pobles empolsinats i bruts, on conviuen els excrements dels animals amb els jocs dels nens.
Majoritàriament amb cabanyes de bambú alçades pels típics pilars de fusta, amb les dones grans encara vestint completament com marca el seu grup ètnic i les noves generacions barrejant la modernitat amb els elements tradicionals, sense carrers ni cap tipus d’intent d’urbanització, convivint en comunió i amb poca distància entre cada casa, amb les portes obertes sense secrets ni luxes (amb l’excepció en alguns casos de la inseparable parabòlica), amb estris bruts i obsolets per tot arreu, … uns poblats que hem anat veient i que s’han anat repetint durant tot el nostre viatge al nord de Laos. 
Algunes vegades als vorals de la carretera principal, plena de pols i de forats, sobre pronunciats penya-segats, on es fa difícil entendre una vida digne i amb il·lusió. Uns pobles amb una vida complicada que encara poden presumir de trobar-se prop de vies principals d’un país poc poblat i amb molts i molts racons isolats. En aquesta part del viatge, l’edat de l’Abril ens ha frenat a fer trekkings d’un parell de dies per endinsar-nos més enllà, i entrar en zones més muntanyenques on el tipus de vida encara és més bàsic i tradicional. 
Quan era més petita carregar-la a la motxilla era una fàcil i boníssima opció, però ara pesa massa per portar-la a l’esquena i la trobem massa petita com per disfrutar de caminades de 5 ó 6 hores al dia. Tot i això, la seva edat ens ha permès poder-la carregar al darrera de la bici en vàries ocasions, igual que al Bernat, i endinsar-nos uns 5 ó 6 quilòmetres camps endins, podent palpar, conviure i inclús jugar amb altres nens que viuen amb un estil totalment diferent al nostre. Persones amb unes condicions de vida bàsiques i que no gaudeixen de cap luxe, que el seu dia-dia i localització allunyada d’alguna població més gran, els ha portat a repetir el camí marcat pels seus antecessors, viure un dia a dia igual cada dia, en un altre món totalment diferent al de Catalunya. Avui l’Abril i el Bernat han quedat bocabadats de les habilitats físiques d’un grup de noies que jugaven amb quatre canyes de bambú, una fruita verda i una imprescindible i inacabable imaginació… 
Ells s’hi han afegit al joc, encara que els nens i les nenes del poblat no parlaven gens d’anglès, la comunicació dels jocs amb els nens i nens és universal i ens hem divertit junts una bona estona!.
Jugant a la nostra platgeta del Mekong.
Nit plàcida i tranquil·la en un bungalow preciós sobre el Mekong. Durant la nit, el silenci només es trencava pel soroll d’algun animaló passant per la coberta del bungalow o per la presència d’algun gall soprà. Una calma que també ens ha acompanyat durant tot un dia radiant i espectacular. A primera hora, la boira s’aixecava i s’evaporava entre les accidentades muntanyes mentres començàvem a esmorzar amb l’Abril. L’àpat més imprescindible durant el nostre viatge, la primera font d’energia per encarar dia rera dia més i més experiències i vivències. La primera trobada familiar per donar el bon dia al nou dia. 
Ous ferrats, pa de baguette amb melmelada i mantega, amanida de fruites, el coffee estimat! i tot això acompanyats per les sombres tímides d’uns penya-segats abruptes i ferotges provocades per un sol tímid intentant sobresortir per sobre d’uns núvols matinals sobre les humides valls del Nord de Laos. El petit gran Bernat aprofita la immensa quietud per fer una de les dormides llargues sobre el còmode i grandiós llit blanc, el nou altar del Mekong. Nosaltres el veiem mentre esmorzem deixant les cortines i la porta oberta del nostre bungalow.
El matí es va enfilant i la calor dels potents rajos de sol comencen a fer-se protagonistes en un entorn digne de pel·lícula. Després d’esmorzar tots 4, fan falta menys de dos minuts per posar-nos els banyadors i baixar de pet cap al voral del riu i passar un dia jugant en una platgeta del Mekong. La càmara de fotos apunt per fotografiar imatges de les que un desitja trobar-se en viatges d’aquest tipus, i els nostres ulls apunt per tancar-los i gravar aquest moments tan especials…Segur que algun dia direm :” recordeu aquell dia a la platgeta del riu Mekong?” i la nostra ment volarà cap aquí de nou amb nostàlgia…
Centenars de papallones blanques perseguint-se donant voltes per la platgeta, l’Abril corrent darrera d’elles; plats, olles i culleres de joguina plens de sorra simulant una creperia o una “bakery”; alguna de les barquetes laosianes allargades passant lentament pel centre del caudelós riu asiàtic; corregudes de “pilla-pilla” perseguint unes passes alegres i ràpides de 4 cames petitones, joves i enèrgiques amb ganes d’explorar món; un castell de sorra amb una muralla digne de l’imperi Khmer; alguna tombadeta relaxada sobre una de les barques amarrades davant nostre…
una escultura amb pals de fusta creada per un jove artista santpedorenc; rialles amb cares de complicitat tot observant dos “muniatos” jugant i compenetrant-se com mai en el nostre sisè mes de viatge; boques obertes observant l’imponent entorn; …Granotes, sargantanes, grills, galls, ocells, … tampoc sé distingir el so de molts animals però aquests van sonant esporàdicament mentres els nens comencen a adormir-se després d’un sopar en un restaurant indi del poble. La gana els ha fet obrir les boques com mai per engollir unes croquetes carregades d’espècies. 
Un altre cop un plaer gastronòmic amb algun Masala i algun garlic nan i cheese nan “tremendu”. Unes llums d’exterior d’ambient fan entreveure la vegetació que envolta la terrasseta del nostre bungalow, unes canyes altes de bambú, alguna palmera, arbres i una zona ajardinada amb encant. Per sort, un grup de xinesos cridaners i solterons han preferit un altre allotjament (segurament equipats amb televisors d’alt volum i més propers a zones de bars per emborratxar-se ràpidament), i ens han permès mantenir aquesta nit i probablement tot demà, el casolà resort pràcticament per nosaltres 4 solets, quin paradís!
Entre muntanyes i estrelles.
Luang Prabang ens ha donat un parell de dies de joies arquitectòniques colonials enmig d’un entorn verd i natural. Els trasllats en bus acumulats de les darreres setmanes ens fan reestudiar la nostra ruta inicial, valorant totes les possibles alternatives.
De totes maneres les ganes de seguir descobrint la part més rural del nord de Laos i l’alt cost dels bitllets d’avió amb origen laosià ens fan tirar cap amunt sense pensar-nos-ho dues vegades. Finalment escollim fer el trajecte entre Luang Prabang i Nong Khiaw amb barca. El trajecte d’avui ha sigut preciós, navegant pel riu Mekong amunt buscant un entorn encara més rural i amb la pau que caracteritza aquesta zona del sud-est asiàtic.
Un trajecte tranquil i entrenyable que s’ha acabat allargant bastant més del què esperàvem. Gairebé 8 hores seguides (amb l’excepció d’una pausa fisiològica necessària de 15 minuts per ser generosos) sobre una embarcació petita amb un espai reduidíssim per tots 4. Un recorregut on els nens no han rondinat ni un moment i han sabut compartir un racó minúscul de barqueta durant tota una llarga estona.
El seu comportament en els transfers està sent realment admirable i estem molt contents de la seva adaptació.S’han acostumat a les tirades llargues i a les sessions maratonianes de transport. La seva recompensa es troba sobretot amb els jocs que fem per distreure el trajecte, amb les converses en família i els mil i un petons i abraçades que reben de nosaltres contantment! La seva adaptació a nous entorns és rapidíssima i envejable.Entenen el canvi continu d’ambients, els nous allotjaments, els nous paisatges, temperatures (aquí dalt amb més fresqueta), les noves cares, i el més important, en gaudeixen i es passegen pels llocs comunicant-se amb la gent com si estéssin per Callus.
S’adapten als nous espais amb una naturalitat i tendresa al·lucinant.Bravo Bernat i Abril!! És preciós compartir tantes estones junts en entorns nous per descobrir i gaudir en família. Sou uns grans viatgers!!! Un cop arribats en aquesta petita localitat del nord est de Laos, els dos petits matxos lloguem una bicicleta per anar a buscar una GuestHouse amb un cert valor afegit per tal de descansar i disfrutar de l’entorn durant un parell de dies (mentres les dues donzelles s’esperen en un bar prenent el seu cafè i refresc). 
Venint en barca ja havíem vist uns bungalows preciosos situats a la ribera del Mekong, enmig d’un entorn natural muntanyenc meravellós. Aquesta ha sigut clarament la nostra primera, i finalment única destinació en aquesta fàcil recerca d’allotjament.
A un quilòmetre del centre d’aquest tranquil poble, entre palmeres i vegetació autòctona, enmig d’uns jardins cuidadíssims, amb vistes sobre un Mekong tranquil, pausat i òbviament menys contaminat que en el seu Delta, amb unes altes muntanyes accidentades vorejant-lo per cada banda, recordant valls tancades del Pirineu (com Andorra o Llavorsí) recordant els majestuosos Fiords noruegs, ens trobem amb una autèntica joia, aquest cop natural, això sí, enmig del sud-est asiàtic (amb els seus poblats, el seu menjar, la seva gent, la seva cultura i costums, …). 
Ara, mentres escric tranquil·lament les quatre línies del vespre, flipant com ningú, amb una birreta de més, en un dels llocs que m’apassionen. Entre muntanyes i estrelles, entre palmeres i quatre bungalows, amb suficient comoditat per veure, viure i conviure un entorn preciós i únic amb família. M’afanyo per tancar l’ordenador i tenir més foscor en aquesta radiant nit fresqueta i estrellada . Bona nit!!!
Amb sabates de taló per Luang Prabang !
Un transfer llarg i muntanyenc separa Vang Vieng de Luang Prabang. Com un Port del Cantó durant més de 200 kilòmetres han fet que a les primeres de canvi un nen de 9 anys canadenc assegut al darrera del minibus tragués l’esmorzar i part del sopar del dia anterior… Els dos joves viatgers backpackers independents i intrèpits asseguts al davant de la furgoneta no han mogut ni una pestanya quan el pare del nen els hi ha demanat tímida i educadament si podien canviar-se i deixar seure el seu fill al davant.
Ni una resposta, ni un moviment de cara, tots dos han seguit mirant cap al davant aconseguint mostrar una indiferència digna dels millors aventurers occidentals. 
Es repeteix la història de l’impassible, interessat i egoïsta turista davant qualsevol adversitat que li pugui alterar la seva qualitat de servei. Com no, la Karina i jo acabem cedint espai per deixar seure el nen a les files del davant on estem asseguts nosaltres, posant-nos l’Abril a la falda i deixant seure el nen per tal que no perdés part del pàncrees en algun dels molts revolts que encara quedaven. Uns revolts acompanyats amb pluja en certes zones de muntanya, fent la carretera perillosa en alguns trams. Finalment arribem a Luang Prabang, l’antiga capital de Laos, una de les joies arquitectòniques de la Indoxina francesa.
Uns carrers plens de cases colonials centenàries de diferents tipologies i materials, convertits en un enclavament turístic de primer nivell amb tot tipus d’oferta d’allotjament, restauració i serveis adicionals. Una àmplia selecció per a totes les butxaques i per a tots els gustos. Un parèntesis dins d’un país molt rural. Cases imperials de maó amb les seves finestres amb porticons de colors sota les cornises, cases de fusta amb amb decoracions treballadíssimes, un antic hospital convertit en un hotel de luxe 5*GL, desenes i desenes de temples plens de vida religiosa amb els seus monjos, el riu Mekong vorejant una ciutat dinàmica, zones tranquil·les amb vivendes més bàsiques entre carrers plens de vegetació, estudiants religiosos amb les seves cridaneres túniques taronges, i una nena rosseta amb un somriure preciós tot passejant amb sabates de taló per Luang Prabang.
L’imperialisme indoxinès influencia encara més la vestimenta senyorial de l’Abril mentres celebra el seu Aniversari. Per molts i molts anys Abril!!!! 4 anyets o anyassos per una nena que és l’explosió d’alegria personificada, una extroversió contínua amb saltironets, una innocència plena de continus somriures, amb una multiexpressió facial increïble, una preciositat que no para de sorprendre’t,una carona dolça i divertida, amb una pell fina i tendra,una nena atrevida i enjugassada, amb uns ulls rodons i plens d’il·lusió i de ganes d’aprendre i de ser estimanda, així és com descriuria a la nostra filla Abril.
Quan ets pare els nens et fan gran a dos nivells: un primer per l’extra de paciència necessària mentres intentes educar-los amb uns valors i un respecte que part de la societat va perdent cada vegada més. I un segon nivell perquè t’omplen i et fan créixer com a persona ensenyant-te una visió diferent de la vida, gràcies a la seva personalitat no contaminada per les preocupacions de la societat adulta. L’Abril, igual que el Bernat, són reflexe del què fem, del què diem i de com ens comportem. Imiten els nostres moviments, accions, paraules, …
Copien la nostra relació amb la gent i l’accentuen amb to infantil enjugassat. Per això, sempre i ara més que mai és important mantenir una relació extramadament cordial amb tota la gent que anem trobant al llarg del nostre viatge, multiplicant els “gràcies” i els “bons dies”, donant importància a tot i a tothom a qui veiem, independentment del seu color, la seva feina, el seu físic…Respectar i valorar a tothom pel què és, i no pel què té. L’Abril és una nena que amb el seu caràcter obert i molt alegre no amaga el seu bon comportament,només trencat per les excepcions típiques marcades per l’edat, i el seu alt grau de responsabilitat. 
Tot acompanyat amb un amor desenfrenat cap a un germà d’un cor grandiós, uns jocs femenins amb una mare excepcional i preciosa, i un amor grandiós amb mil petons cap a un pare que li té el cor robat…