Avançant i avançant sense adonar-nos-en. Kilòmetres de nit amunt per la carretera Panamericana. Primer en un bus de luxe. Millor dit, molt més que de luxe. Inevitable recordar aquells busos dels equips de primera divisió que només els fan servir per traslladar-se de l’aeroport a l’hotel de concentració. De tal nivell que el Bernat només pujar ens mira amb cara d’il·lusió:- Gràcies papes per haver escollit aquest bus!!!! Moltes gràcies papes!!!! El primer bus nocturn per sud-amèrica el volíem fer amb condicions, i fe de Déu!! Pantalla tàctil individual per persona, seients reclinables a 160º, servei de menjar a bord, begudes calentones, un coixinet, i fins i tot una manta. Vaja, que ens van faltar hores per aquest primer trajecte,va passar massa ràpid!
El segon viatge, ja de camí a Máncora, per motiu d’horaris baixem de qualitat, gens difícil tenint en compte el “business class” del primer bus. Ens deixem els pijames dels nens dins les motxil·les grans carregades a baix del bus. El Bernat puja decidit, pren el seu seient, agafa posició, es corda el cinturó, i es relaxa com ningú, descansant i passant el trajecte de 10 hores de forma totalment independent i sense gairebé ni moure’s,dormint i dormint plàcidament. Quin gran viatger el Bernat! Valorant, òbviament com ningú, el fet de disposar d’un espai propi per ell, a diferència dels busos i busos on ha hagut de compartir un estret seient amb la seva germaneta, amb bots i sotracs incalculables, patint una calor sufocant o rebent directament un cop de vent d’un aire condicionat amb poca compassió. Mentrestant l’Abril, ocupant dos seients, totalment estiradeta aprofitant que el bus no va ple fins dalt, aprofitant-se d’una situació totalment atípica. 
Ella, acostumada a conviure els trajectes amb multitud de famílies amb nens, amb tot tipus de caixes i mercaderia, gallines o altres animals, … Acostumada a veure com un bus surt 1 ó 2 ó 3 hores més tard perquè no hi ha prou gent, o tot esperant que arreglin el què sembla ja irreparable a cops de martell o inclús esperant que el conductor pugui obrir a patades la caixa d’eines. Ella tan petita i tan decidida. De la mateixa manera, tan petita i tan caramelosa, incorporant-se a mitja nit tot buscant una companyia que troba amb la tendresa de la seva marona, arrepenjant el caparró sobre la seva falda, amb el forro polar (substituit posteriorment per una manta que ens regala una senyora del bus) cobrint el seu petit cos encongidet i “acurrucat”, buscant unes nones encara més profundes i més plenes.
La cuqueta, i tots 4, havíem dormit en varis trens nocturns però en autobús encara no hi havíem fet nit. Una agradable experiència més per aquesta petitona que cada dia ens omple més d’alegria i ens demostra més efusivament el seu carinyo. Un carinyo que explota quan s’ens enfila sobre les cames a l’acabar el sopar, quan vol jugar intensament a fer petons forts desenfrenats.
Amb aquella mirada innocent, alegre i salvatge entre un somriure preciós i encomanadís, tot buscant que el joc i els somriures no s’acabin mai. Abril, et vas fent gran, guapíssima!!!
Arxiu de la categoria: Vivències
El primer raig de sol!
Uns dies emboirats, grisos, enmig d’un hivern suau però humit i sense treva. Uns dies de colors apagats, d’amagats somriures, d’alguns mocs penjants i d’alegria continguda. Un temps seriós que se t’encomana, que et traspassa els forros polars i que et conquereix uns rostres amb ganes de viure-ho tot intensament. Senzillament, la falta de sol, d’aquesta energia tan necessària pels catalans, i tan vital per la Sobré. Ella, que somriu de dia i de nit, que tot ho positivitza i ho agraeix. Ella que dinamitza qualsevol “parón” dels nens o que whatsaapa en qualsevol senyal de wifi.
Ella, activa i decidida, somrient i alegra com sempre, perdent i perdent potència per culpa d’aquest sol desaparegut. Ella que escalfa els motors fàcilment gràcies al seu sistema fotovoltàic-hormonal tan necessari per a la seva energia diària. Ella, amb el dipòsit en reserva, amb la bateria sota mínims… Ella, finalment, aconsegueix el primer raig de sol de Perú. El nostre primer raig de sol de Sud-Amèrica, en plena temporada seca, però a la vegada, plena de boirina baixa al llarg de la costa central del país. Les seves fonts de reserva, l’agulla del seu marcador comença a donar senyals de vida… de sobte s’activen tots els sistemes neurològics habituals. Just a mitja passejada per Trujillo, al voltant del migdia, quan el sol ha començat a fer senyals de presència. 
Sota un fanal d’una casa colonial de color granatós, just al costat d’una galeria de fusta preciosa que sobresurt d’un d’aquests milers d’edificis històrics d’aquesta gran urbe d’un milió i mig d’habitants. És allà on el seu rostre ha començat a canviar, on la seva cara s’ha elevat mirant el cel, amb els seus ulls tancats i la seva boca mig oberta. És en aquell moment quan tota la brillantor d’aquest lloc històric ha sobresortit i s’ha il·luminat. És Llavors, justament llavors, quan ha recuperat de forma immediata l’ona expansiva de la seva força. 
Recuperant ràpidament aquell somriure i vitalitat que tant la caracteritza. La font de la plaça d’Armes, les esglésies, les innombrables cornises dels edificis, els portals amb treballades talles, les faroles, els reixats protectors dels finestrals, les galeries de fusta, tots els detalls d’aquest centre de Trujillo han començat a agafar aquella tonalitat que fins llavors s’havien camuflat. Inclús les interessants ruïnes de Chan Chan, restes arqueològiques destacades de l’imperi precolombí dels Chimus (anterior als inques), han destacat més que mai sobre un entorn sec i desèrtic. Milers de metres lineals de les construccions de fang de les vivendes, “huacas” (temples) i palaus d’uns 800 anys, han agafat unes tonalitats groguenques espectaculars contrastant amb l’intens blau d’un cel sereníssim. 
Ella ha retornat. Ella s’ha retrobat, i ens ha fet retrobar novament. El sol i els seus somriures, una correlació directa i brillant.
La benvinguda a Sudamèrica!!!
Dels 35 graus amb un sol intens entre núvols de temporals tropicals i palmeretes de bon rotllo…als 15 graus en un cel enboirat, humid i sense sol. De tenir un apartament modern amb diverses habitacions i un menjador i cuina ben equipats…a novament tots 4 junts en una petita habitació d’una pensió casolana molt molt senzilla. De dormir amb pantaló curt i desabrigats…a utilitzar un parell de mantes a la nit. Del valorat jacuzzi i piscina de l’hotel que ens va regalar la companyia aèria per l’overbooking… a la dutxa de la meva dona que es va quedar sense aigua calenta just quan tenia el cap ben ensabonat. D’allotjar-nos al cor de South Miami Beach… a dormir en un barri perifèric prop de l’aeroport d’una gran metròpolis.
Dels passejos per Ocean Drive entre Ferraris, bikinis i pareos…a donar un vol per un casc antic colonial entre revoltes universitàries, tancs,controls policials i gasos lacrimògens. De sortir de festeta amb el Jordi per la capital de “La nochchchche me confunde”… a arribar ben d’hora a casa amb taxi per no caminar per aquests barris de nit i evitar ensurts. De l’Art Déco de Miami Beach… a un barri local molt modest de cases inacabades amb forjats oberts i gossos pels carrers. L’arribada a Lima, la capital del Perú, no ens deixa indiferents. Tornem a ajustar el nostre pressupost per tal de poder seguir endavant aquesta llarga i intensa experiència en família. La recerca d’un allotjament econòmic a la ciutat no és tasca fàcil i la immensitat d’aquesta ciutat d’immensos contrastos ens fa pernoctar en un barri perifèric proper a l’aeroport.
Aquí, en aquesta zona, només trepitjar el carrer, moltes imatges ens recorden a l’Àsia. Només pujar a un bus local tornem a veure que els preus són baixíssims, que carreguen fins dalt de gent mentres l’ajudant treu el cap per la finestreta tot cridant a nous passatgers i va recollint les monedes. La deixadesa i imperfecció dels carrers, les cases inacabades, les paradetes de menjar, models molt vells de cotxes circul·lant sense l’ordre conviscut durant el nostre darrer mes de viatge, … 
Ara bé, moltes altres coses que veiem aquí a Lima contrasten amb tot el què havíem vist durant la primera part del viatge pel sud-est asiàtic, Sri Lanka, Nepal i India: molta menys brutícia, menys contaminació gràcies a un gran número de cotxes circul·lant amb gas (segons ens han comentat varis taxistes, Perú explota grans mines de gas amb reserves de fins a 200 anys), existència de carrers peatonals al centre per poder disfrutar de la família passejant, múltiples i múltiples edificis colonials preciosos encara lluint una elegant façana en el centre històric (fet que a Àsia es conserva en molta menys proporció), moltíssims restaurants locals per menjar, això sí, amb un punt d’alerta per la seguretat que a l’altra continent quedava gairebé a l’oblit. 
A tots els països asiàtics que vam estar ens sentíem molt segurs i anàvem per tot arreu i a qualsevol hora, fins i tot de nit. Aquí a sudamèrica som conscients que hem d’extremar més les precaucions, sobretot evitar circular per algunes zones concretes i evitant circular per la nit pels carrers, és una gran diferència que trobem amb Àsia on crec que si ens caigués un bitllet pel terra vindrien al darrera corrent…per tornar-nos-el!! El primer dia al preciós centre colonial de Lima coincidim amb una manifestació d’estudiants contraris a unes noves lleis que, segons ens diuen, resten beneficis socials als universitaris i funcionaris de l’estat. Mentres dinem uns “pollos asados con papas” , el pollo és el plat estrella de tot Lima i que et trobes per tot arreu, en un local just al costat de la “Plaza de Armas”, veiem per la televió com just a 4 “cuadras” més amunt hi ha un fort enfrontament entre la policia i els manifestants. 
Sortim i demanem a alguns dels milers de policies si és segur moure’ns pel centre, ja que veiem que molts carrers estan ballats amb un fort control policial, mentres rebem una contundent afirmació. Només 10 minuts més tard notem en persona que no és així. Una espècia de gasos lacrimògens llançats pels policies antidisturbis ens arriben amb intensitat allà on ens trobem a causa del fort vent. La gent comença a córrer, tot es buida, les cares de la gent tapades per les mans o amb troços de peces de roba, evitant la molesta inhalació d’aquests gasos tan engoixants. Nosaltres també correm cap a fora d’aquesta zona i a una zona segura de tot, els ulls, coll i nas ens piquen, però just uns minuts després ja estem tranquils i explicant als nens, sobretot al Bernat que no para de fer preguntes, tot el què està passant : Què és una manfisteació? què fan els policies? què són aquests gasos? i mil preguntes més… Intentem explicar-los que no hi ha ni bons i dolents, que no és dolent manifestar-se però sempre de forma pacífica, i que a Barcelona també n’hi han de manifestacions. 
Aquesta ha sigut una manera ben peculiar i diferent de donar-nos la benvinguda a Sudamèrica… La part històrica de Lima és preciosa, amb molts edificis reformats i restaurats com si avui s’estrenessin. Pels voltants, just als carrers dels costats, molts d’altres esperant que “l’auge” de Sudamèrica els permeti anar rentant la seva cara i que es puguin adherir a aquesta manifestació arquitectònica digne de Patrimoni de la Humanitat. Tots els carrers plens de vitalitat amunt i avall, amb gent d’un caràcter obert, xerraire i receptiu, on parlant el mateix idioma ens acosta molt. Segurament, la millor manera per donar-nos la benvinguda a Perú!!!
Un dia amb un pressupost de 0 euros.
Arribem a l’aeroport de Fort Lauderdale amb molt de temps, tal i com ens agrada. Diferent de la darrera ocasió amb els avis de St. Joan que per 20 minuts gairebé perden el vol. Un bus que no apareixia i un embús final ens va fer agafar uns nervis que sempre intentem evitar. De fet, mirant-ho al revés gràcies a anar molt d’hora els avis van poder agafar el seu vol. Ahir no va ser el nostre cas. Arribem a l’aeroport amb 3 hores d’antel·lació i una normativa de la companyia low cost que vam agafar ens esperava per negar-nos el nostre esperat vol cap a Sudamèrica. Basats en un suposat requisit administratiu del departament d’immigració del Perú que sol·licita un bitllet d’avió de sortida del país, ens denegaven el check-in. 
Una normativa no necessària per a ciutadans espanyols que poden viatjar per Perú durant 6 mesos seguits sense necessitat de cap visat ni de cap justificant de sortida. A la web del Ministeri d’Afers Exteriors Espanyol no indicava res al respecte, i els ho vam explicar i tornar a explicar. La paret semblava cada cop més rígida, la seva negativa es mostrava inflexible i el temps per tancar el check-in s’anava escurçant. Finalment, i després d’insistir d’una forma ja més severa i rotunda vam poder parlar amb l’ocupat i tardí Responsable del Departament de la companyia aèria. Òbviament confirma que el nostre cas és diferent del de la majoria de clients de la seva companyia que majoritàriament són americans (tal i com ens va comentar una policia de seguretat que treballa a l’aeroport, filla de Reus, qui ens confirma que potser s’ha trobat amb només 10 catalans en aquesta terminal de la low cost de Fort Laurderdale).
Després de fer el check in tot semblava ja en ordre quan veiem que hi ha moviment a la porta del nostre avió. Unes condicions climatològiques exageradament adverses resulten ser les provocants per reduir a més de la meitat el número de passatgers a dalt de l’avió. 80 persones han de ser les voluntàries a abandonar el vol i a acollir-se a la seva bona voluntat, la bona voluntat d’una companyia aèria que la mateixa noia que no ens deixava fer el check-in la comparava orgullosament amb la Ryanair europea. Després de passar gairebé 5 horetes a l’aeroport entre una i altra gestió, amb un altre 10 pel Bernat i l’Abril que no han parat de jugar en tot momet i han entès com uns campions la situació i el fet de no volar cap a Lima i tornar amb un minibús cap a un hotel, decidim presentar-nos com a voluntaris, de fet a nosaltres ens és ben igual arribar un dia abans o després a Lima, i hi ha altres persones que segur que sí necessiten arribar-hi avui. Acollir-se a aquest voluntariat et garantien unes promeses que s’han acabat complint, seguint novament unes normatives americanes ben estrictes i totalment diferents a les europees.
El fet que a Estats Units sigui legal l’overbooking, dóna més drets als passatgers per a conseguir aquests beneficis extres que han quedat gairebé obsolets o inèdits al nostre continent, inclús en companyies low cost. Una bona nit d’hotel en un 4* amb jacuzzi i piscina, àpats inclosos, taxis i transports gratuïts, un vol pel dia següent amb una reconeguda companyia aèria per un valor que gairebé quatriplicava l’import del nostre propi bitllet, i un suposat vol de recompensa gratis per utilitzar en un futur (això sí amb taxes i complements apart, que igual et surt a un preu similar, però bé… a més la ruta igual no ens quadra…, ja es mirarà…). Tot plegat, ens permet passar la jornada més econòmica del viatge passant un dia amb un pressupost de 0 euros. Una mostra més d’un país amb moltes normes, molts requisits i moltes excepcions. 
On feta la llei, feta la trampa. Una mostra més d’un país que per la bandera o per les extranormatives o pels seus c… no et volen deixar agafar un vol cap a un dels països amb l’accés més fàcil per als catalans.
Un bon night trekking per la nochchchche de Miami!
Només 4 dies sencers junts, molt curt però molt intens. La visita del Jordi i l’Olga amb el seu bitxet Ferran coincideix amb una de les zones més glamouroses del planeta. Compartint moments de riure, bromes, xerrades i converses de col·legues, “carcajades”, mirades de complicitat, abraçades, tonteries, jocs, gintònics, truites de patates i ceba “made by Jordi de cal Fornells”, boníssimes!, passejades per les botigues de luxe de la ciutat, llargues jornades de platja de la preciosa Miami beach veient les rialles dels petits jugant amb les onades i fent castells de sorra i tot tipus de construccions, i moments únics entre amics en un entorn especial.Tot això, que ja hem fet tantes vegades amb els nostres amics Jordi i Olga, però ara després de no veuren’s durant gairebé 11 mesos i entre Ferraris, Lamborginis, Masserattis, Corvettes, Porches (perdó si hi ha alguna marca que no estigui ben escrita però de cotxes no hi entenc un “piju”) i agafant els busos locals per moure’ns i així poder economitzar.
Enmig de l’Ocean Drive, zona glamourosa per excel·lència i punt de partida d’una noche en Miami, escollint un menú econòmic ple d’ofertes amb enganyosos descomptes i degustant un bon sopar amb amics amb un bon vinet pels nostres brindis. Mentres passejàvem per les precioses terrasses del carrer peatonal de Lincoln Street feiem set per anar a casa i veure’ns el nostre gintònic low cost però no menys gustós.
Carregats diàriament amb bosses de plàstic plenes de menjar del petit supermercat de la cantonada mentres atravessàvem les terrasses esplèndides amb tot tipus d’oferta gastronòmica del carrer peatonal de Espanola Way .
Del saborós “mojito” de 15 dòllars que volia el Jordi al pub Nikki Beach de South Beach, al gintònic de la casa difícil de digerir, beguda més econòmica del local per uns 10 dòllars. De la presència massiva de productes atractius amb ganes de fer de cada àpat una festa en el línial del supermercat, a buscar i analitzar totes les possibles ofertes per abaratir dòllar rera dòllar el ticket final de compra. 
Olorar aquelles intenses olors dels bons plats servits a les precioses terrasses de Bayfront a Downtown Miami, mentres menjàvem aquells boníssims sandwich amb “pan cubano” i pernil dolç d’oferta. Aquella sortideta a una disco vestit amb la roba que li sobrava el Jordi i les meves úniques sabates, unes xiruques falses de Kathmandú, fent un bon night trekking per la nochchchche de Miami! 
Tota una prova d’adaptació per la família Fornells-Marco a un nostre pressupost ajustadíssim i ple de retallades enmig del prestigi d’una de les ciutats amb més reputació del món. Una prova que només els bons amics superen amb bona nota, gràcies amics per aquest excel·lent de comprensió i adaptació. El Ferran, l’Abril i el Bernat jugant i rient com no havien fet mai junts. 
El temps passa, aviat seran ja 11 mesos i la llargada del viatge es veu amb el canvi i progrés espectacular dels nens del nostre entorn. Recordem quan vam marxar, el Ferran encara un bebé… i ara jugant a pilla-pilla corrent i corrent per les passarel·les de fusta del passeig marítim de Miami, parlant i responent preguntes i defensant que no és un “maiamenc” sinó un “manresà” (el seu pare que és un enredon oi Jordi?), i a dos dies de complir 3 anyets a Miami!!! Espectacular el canvi dels petitons, que mica en mica, tòpic rera tòpic, ens fan adonar del ràpid pas del temps!! Moltes gràcies amics per venir-nos a veure i per adaptar-vos al nostre estricte budget diari en les vostres vacances! 
Gràcies per compartir llargues xerrades amb nosaltres, rialles, bromes i tants bons moments! Ens han passat volant aquests dies amb vosaltres i us seguirem enyorant…però sabem que esteu al nostre costat malgrat la distància i que moltes més Eivisses junts i tants bons i incomptables moments ens esperen junts! 
Heu sigut partíceps en directe de la nostra aventura viatjera voltant pel món i sempre recordarem aquests dies que hem passat junts a Maiami!!! Fins aviat!!!
Maiami Beach, ui, perdó, Miami Beach!
Gorres de tot tipus i posades de qualsevol estil, extravagants vestits, banyadors lleugers marcant tipus esplèndits, malles apretades buscant culets respingons, cotxes d’última generació passejant dolçament per Ocean Drive, copes grandíssimes de còcktails fortíssims amb ganes de despertar nous somriures, palmeres i palmeres movent-se al ritme de l’aire salsenc del Carib, carrers plens de glamour amb botigues d’alt standing, 
velers carregats de copes de cava per allargar la diversió nocturna, quilòmetres de platges ciutadanes esplèndides i de primer nivell, illes plenes de vivendes de famosos llatinoamericans, locals de festa amb ganes d’eternitzar una nit plena de somriures, sheriffs patrullant durant la nit per mantenir l’ordre en una ciutat plena de festa, cubans amb un ritme innat que ja el transmeten parlant, pantalons curts masculins de tots els estils i per a qualsevol moment, bicis al davant de busos carregats de tot tipus de personatges, un idioma spanglish com no es pot veure enlloc més en el món, figurins i figurins com no hem vist en 10 mesos pasejant amb uns telons i uns vestidets…, rascacels a una Downtown encarant un Atlàntic calentonet, tempestes estiuenques que refresquen un ambient calorós a tots els nivells, un art Déco que et dóna un bon rotllo com en pocs llocs del món, cossos masculins fibradíssims buscant l’admiració femenina, motos sorolloses marcant un pas pels carrers de Miami Beach.
Maiami Beach, ui, perdó, Miami Beach!! Un oasis dins estats units. Una ciutat amb els típics contrastos amercians, amb modernitat però amb un toc d’imperfecció que caracteritza aquest país americà. Amb una barreja de normes de seguretat amb despreocupació. Amb un mix de cordialitat extrema i bon rotllo, i tocs de deixadesa. Això sí, amb una tradició i arrelació a una història marcada per la presència d’una multitud llatinoamericana. Amb molta menys gent obesa de la que pots veure desafortunadament a molts altres llocs d’Estats Units.
Gent amb ganes de viure de forma equil·librada, disfrutant de l’esport, de l’aire lliure, de l’entorn i d’una festa sense fi. 
Els meus sogres, novament, testimonis d’aquest espectacle visual que tant recorda a les nostres visites sense nens a Eivissa ambels amics. Un paradís del show off, de l’excentrisme, de la festa!!! Tu ya sabe, marujita!!! 
De mans dels nostres dos petitons, un Bernat radiant amb ganes d’arribar al petit apartament per disfrutar d’uns moments de jocs amb els avis. I una Abril, vestida de princeseta, amb els seus collarets i braçalets i amb les seves ungles pintades per la iaia a joc amb les seves lluents sabates. Moments entranyables amb els avis que quedaran gravats al cor per sempre més.
Fastpass!!!
Riures, riures i més riures, cares d’admiració, sorpresa, por, intriga, … Les nostres cares han reflectit aquests dies tot tipus de sensacions. L’Abril amb la boca oberta d’admiració enmig d’espectacles increïbles de princeses i fades, musicals preciosos entre records de juventud, representacions teatrals combinant la realitat amb la ficció, mostres d’efectes especials en grandiosos escenaris cuidats al mínim detall, castell de focs diari sobre un escenari infantil romantiquíssim, rodatge simulat d’una pel·lícula d’acció, cavalcada de dia i de nit amb personatges animats com a protagonistes, amb els esperats Mickey i Minnie, el Bernat interactuant en anglès amb un dibuix animat enmig d’una sala amb 500 persones, formar part d’un conte viu mentres passeges sobre d’un vagó, la sogra saltant amunt i avall sense tocar el cul a la cadira després de pujar a l’ascensor de la por (atracció estrella del Parc Hollywood Studios i a la que diu que no hi tornaria a pujar…), el sogre donant voltes completament cap per avall en el vagó més ràpid d’Orlando …Benvinguts avis a Florida!!! 
Aquest cop, després de les vostres interessantíssimes visites a Vietnam i a Sri Lanka, coneixereu el paradís dels parcs temàtics : Walt Disney. Del què un dia ens semblava potser moltíssim, 4 dies de parcs, hem acabat corrent per aprofitar al màxim cada segon que ens oferia aquest autèntic espectacle per a tots els nostres sentits i amb ganes de passar-hi més dies i tot. Només hem anat a Magic Kingdom i Hollywood Studios,entre
molts d’altres Parcs,i ha sigut una mostra increïble d’entrenteniment portat al mínim detall i a l’extrem de la diversió. Una explosió contínua de sensacions provocada per uns shows i atraccions d’excel·lentíssim nivell. 
Un autèntic plaer per un visitant amb ganes de cremar adrenalina, de bocabadar-se, de tenir pell de gallina, d’obrir els ulls a no poder més, d’esgarrifar-se, de veure princeses i contes de fades, de somiar i de riure… Un producte molt ben elaborat, pensat i dissenyat per disfrutar de moments entranyables i inoblidables amb la família. Tot i que les experiències que estem més acostumats a viure, i sobretot en aquest viatge, són relacionades amb la realitat d’un poble o d’un país, aquesta ficció paral·lela i puntual ens ha deixat admirats… 
Ens ha deixat de pedra!! De fet, durant aquests dies només hem parlat del Fastpass!! i dels beneficis que ens podia donar aquest intel·ligent sistema de gestió de les cues de les atraccions que permet al visitant estalviar-se hores i hores de cua. 
Salts i salts de l’Abril rera la Minnie, volent-se fer fotos amb ella i tots els personatges de Disney, ballant al seu costat amb una cara d’alegria i innocència que fa emocionar només de mirar-la, ella se sentia com una princesa més dins del Parc, o al costat de l’ànec Donald, o de la Ventafocs, enmig de preciosos decorats infantils, carrers o places, planificats amb el gust i intenció de fer l’estada encara més agradable per als milers de nens que volen disfrutar diàriament d’aquest parc tan especial. Una Abril vestida de “Blanca Neus”, passejant alegrament com és ella i fent reberències als centenars de prínceps que la saludaven pel camí. L’Abril sense complexes, exhultant, radiant, picant de mans i amb uns ulls oberts per intentar absorvir el mix de realitat-ficció difícil de diferenciar. L’Abril, somrient, donant la maneta a la seva iaia mentres camina amb els seus saltironets cap a la següent aventura infantil del Winnie de Poh o de Peter Pan. L’Abril, sentint-se com si fos una joguina més dins d’una immensa casa de diversió. L’Abril una atrevida que puja a tot, a tot!!! L’Abril de 4 anyets…
El Bernat, explosiu en alguns casos i al·lucinat en altres. Identificant i intentant separar la ficció de la realitat. Corrent per no perdre’s cap dels “apoteòssics” espectacles amb efectes especials. Amb aquella cara d’admiració amb la boca oberta i uns ulls sense parpadeig. Amb aquella carona que tant el caracteritza i que el fa més nen que mai. Picant de mans i cantant enmig d’un paradís ple de colors i de titelles, o “enfundant” la seva espasa dels Pirates del Caribe quan volia protegir-nos de nous atacs dels salvatges mariners. 
Amb cautela i analitzant cada atracció per si s’escau segons la seva edat i preferències. Assegut al vagó d’homes, entre l’avi i el papa, apunt per començar un nou passeig per la casa de la por. Una barreja que defineix completament el Bernat i que el fa preciós, tremendu i carinyós a la vegada.
Aguantant i aguantant!!!
La pressió s’accentua cada cop més… sembla mentida com la intensitat del cara cara va agafant una força poc esperada en l’inici. La tensió puja per moments i el ritme de les fortes mirades s’accelera minut a minut. No comptàvem amb una situació tan brutalment amenaçadora. L’Abril esperant-nos en un “xiquiparc” i el Bernat presenciant aquesta desagradable situació tot esperant que s’acabi el més aviat possible. La nostra fredor i “passotisme” es barreja amb la mínima cordialitat i respecte envers a un personatge provocador, agressiu, mal educat i mentalment violent.
El senyor, fidel al seu mètode i estil segueix en la seva estricta línia de preguntes rigoroses i salvatjament intimidadores. Ell, convençut que aquest sistema pot portar a possibles afirmacions finals imprevistes, seguint i seguint collant la màquina, pressionant-nos a no poder més. Hem d’aguantar 120 minuts… 120 minuts són els que deia el folletó… 120 minuts de segrest temporal per tal de ser convençuts i signar un contracte de compra-venda d’un tipus de multi-propietat en una cadena de resorts internacionalment coneguda.
120 minuts amb 120 preguntes agobiants buscant una pressió sobre una família que el darrer que busca en aquest moment és gastar-se diners en una multipropietat amb resorts impersonals de 30 plantes ple de turistes de masses amb ganes d’atipar-se i d’estirar-se i de jaure bona part del dia (opció més que respectable però poc conjugable amb les nostres preferències habituals). L’antònim al nostre sistema de viatjar, i sobretot d’aquesta experiència actual, amb ganes de viure sensacions, tot compartir-les amb els habitants de cada país. De sobte, com si ningú hagués dit res, resurt una pressió encara més forta en recerca d’una firma immediata per esdevenir un tipus de soci dels preuats resorts per un petit i mòdic compromís de 88.000 dolars!!!!! Per favor…!!!!!
Aguantar tota aquesta pallissa per aconseguir, això sí, un benefici per part nostra (i pels avis que volien fer aquest regal comprant les entrades dels nens de Disney World), amb un superdescompte de 550 USD en la compra de les entrades pels sis (avis de St. Joan i nosaltres 4) per tots parcs de Disney, deixant aquesta activitat caríssima (òbviament, la més cara del viatge) a un preu més raonable. Un estalvi al·lucinant que mereixia aquest moment de tortura psicològica per part d’una gent que no regalen 550 usd per res… i amb ganes de maltractar per aconseguir unes vendes a preu d’or.
Moments boníssims encara em passen pel cap:
– Por lo tanto, van a firmar hoy verdad?? – Ens comenta l’amable comercial amb un somriure de manual mentres ens mira als ulls de forma intensa i convençuda.
– Hoy? Me está diciendo hoy??? Hoy hoy? mismo??? – Li contesta la Karina sorpresa just 20 minuts després d’haver començat la xerrada i després de negar-li directament i prèviament mil vegades el nostre interès en la compra.
O bé:
– Porque si multiplican 4.000 puntos por 10 cuánto les da?? – Ens qüestiona després d’una llarga, avorrida i solitària xerrada sobre el sistema de punts del programa que ens oferia i que òbviament tan la Karina com jo ja havíem desconectat feia uns minuts.
– Perdón… A pués… Tiene calculadora?? – Respon la meva dona mentres pensava amb els seus darrers Whatsaaps…
– Ui… no sé… Usted mismo… – Se m’escapa sense tenir ni idea del què em preguntava.
O bé:
– Y por qué no??? Por qué no lo compran??? No le ven un beneficio tal y como les he comentado?? Está clarísimo!!! Así pués firmamos??
– Creo que ya se lo hemos comentado desde el inicio de la charla, usted va a perder el tiempo con nosotros…
Sembla mentida la pressió que arriben a aplicar sobre famílies que venen decidides per un regal (en aquest cas, molt interessant i voluminós). S’aprofiten d’aquesta voluntat de poder accedir a aquest preu especial d’entrades de Disney per qüestionar-te “lo” inqüestionable, per abusar de la teva educació i per preguntar-te amb menyspreu, sabent que la majoria aguantaran el què no està escrit per tal de seguir aquest joc. Aguantant i aguant…!!! Tot per un gran estalvi!!!! La barreja de sensacions durant les dues hores era molt estranya… 
Des de la voluntat a manifestar clara i obertament la teva opinió sobre aquesta gran “enredada” a tots els integrants d’aquest voluminós equip de professionals de l’engany… passant per la sensació de no tenir per què aguantar un xaparrón de tal magnitud per un grapat de calers… O bé, les ganes d’acabar aquesta situació i d’obtenir el valuós estalvi… O bé, de pensar com pot una persona treballar en un projecte tan macabra… Just abans de marxar i recollir el nostre premi a l’esforç mental realitzat, s’acaba evidentment ni amb un simple adéu del nostre interlocutor fallit, ni una simple salutació del mateix que feia 120 minuts es presentava com a amic de la nostra família, com a company de xerrada, com a testimoni d’aquest moment tan especial de les nostres vides…
Hem aguantat com uns campions! Ja tenim el nostre premi: Disney ens espera!!!
Una joia amb gust amarg en un oasis artificial.
Són les 19:00 hores del darrer dia a Dubai. Com no, hem escollit les fonts del Burj Khalifa per acomiadar-nos d’aquesta ciutat tan peculiar. Amb el seu ritme increïblement perfecte, sincronitzat a la mil·lèssima de segon amb unes cançons detingudament ben seleccionades. Una explosió artificial sensacional que et deixa en estat de xoc. Uns minuts de buidor mental, amb un cap perdut en la immensitat d’un edifici acompanyat per una dansa aquàtica. Un moment que novament hem volgut viure i reviure. Dubai, un emirat diferent, on es barreja la modernitat més flagrant amb les tradicions musulmanes més tancades. Un lloc culturalment diferent pels nostres ulls. On pots trobar burkes enmig de la botiga de “Victoria Secret” o patinant per una pista de gel artificial del gran Mall de Dubai. 
Un estat dins de UEA amb moltes llibertats, moltes més que la dels seus veïns, però que encara ens han negat el pas a tots 4 a disfrutar d’una tarda en un dels parcs públics amb jocs infantils de la ciutat. Tot, perquè era el dimecres, dia d’entrada exclusiu per dones. Ni el Bernat ni un servidor no podíem ocupar un espai verd de joc per la família “vetat” a l’entrada de qualsevol mascle que molesti o observi algunes de les dones més conservadores de la ciutat. Una ciutat on es pot gaudir dels luxes més cars del món enmig d’un desert gran i imponent. Una ciutat amb “jekes” que els agrada lluir i ostentar la seva riquesa, identificant el seu grau d’estatus social amb números a la matrícula del seu cotxe. 
Una ciutat plena de “el més … del món” i que és la que més CO2 despren per persona. Una ciutat que no baixa dels 35º durant els dies d’estiu i que pots gaudir d’una pista d’esquí a -3º temperatura ambient amb uns nois presentant un acte per la conscienciació sobre el medi ambient i la contaminació. Una ciutat que ha crescut amb l’esforç de milions de persones amb uns somriures immensos majoritàriament provinent de Pakistan, Bangladesh, Nepal,Índia i Filipines i altres països menys desenvolupats, amb ganes de guanyar uns estalvis difícil d’aconseguir en el seu país d’orígen. 
Unes persones que en moltes ocasions han passat tractes discriminatoris i pressions en l’aspecte laboral, arribant a situacions extremes, podent-les equiparar a una “esclavitud encoberta dins del s.XXI” Un sensacional i a la vegada duríssim article a l’Arabian Business (revista de negocis dels països del golf) del valent escriptor Daniel Shane constata les dures condicions laborals que passen molts treballadors immigrants en diferents països del golf. Sobretot en empreses del sector de la construcció, encara avui en dia es troben innombrables abusos a persones desprotegides per un país on són il·legals els sindicats i les vagues. 
7 dies a la setmana, jornades llarguíssimes, passaports retinguts, tot per uns 140€ a 170€ al mes. Treballant, menjant, dormint en habitacions de 8 persones, vivint en camps de treball. 
Un abús als drets d’unes persones que l’extrema duresa de vida dels seus orígens els fa acceptar tal brutals condicions de treball i tracte discriminatori. Autobusos vells i deteriorats circul·lant en els extra-radis de la ciutat, plens de rostres seriosos i tristos. Durant els darrers anys la situació ha millorat en molts àmbits i podem trobar condicions laborals molt més dignes, però encara penso amb la noia de recepció que treballa 6 dies a la setmana i sense dret a vacances fins que no hagi fet 2 anys en el seu nou lloc de treball, o les 14 hores x 7 dies a la setmana dels treballadors del supermercat. 
Per exemple, fins al 2011, un treballador immigrant a Dubai no podia canviar de feina sense el permís del seu “jefe”, sinó seria expulsat del territori. També l’article parla d’una vaga recent d’uns valents treballadors d’una important empresa de construcció que van acabar retornant al seu lloc de treball en 4 dies, al ser custodiats directament al seu domicili per la policia (segons uns testimonis). Ara, Qatar és un nou focus on Organismes Internacionals estan intentant mediar. L’adjudicació de la Copa del Món de futbol al 2022, ha disparat les necessitats immobiliàries i de infraestructures d’aquest país, havent-ne d’accentuar el ritme i conseqüentment, afectant-e novament els drets laborals. De moment s’han fet moltes promeses, encara que es continuen detectant abusos similars als de Dubai.
Els avis ja han marxat i nosaltres ja estem apunt d’enfilar-nos cap a una nova etapa. Dubai ens ha ensenyat uns altres tipus de contrastos diferents als què havíem viscut al sud-est asiàtic. Amb una oberta però estranya llibertat pels nouvinguts turistes, marcada per unes normes estrictes i severes, amb uns drets de pena pels seus immigrants treballadors, enmig d’una cultura popular islàmica molt arrelada. Dubai, una joia amb gust amarg en un oasis artificial, creada pel valent impuls d’uns “ricaxons petrolífers” amb ganes de marcar una nova etapa al món costi el què costi i gràcies a les mans de milers de persones provinents de països veïns més pobres i que també tenen cor…
Ens posem tots els cinturons.
Ens posem tots els cinturons. L’Abril prefereix posar-se sobre la falda de la seva mare mentres el Bernat agafa la posició central de la filera del mig del tot terreny. L’avi ja s’agafa a la maneta de suport i a la iaia li falten mans. El 4×4 d’última generació ja està a dalt d’una duna, apunt per començar el safari programat pel desert. Les rodes del vechicle desinflades minuts abans per poder lliscar més plàcidament sobre les tonelades i tonelades de sorra. D’un inici suau i tranquil, flotant sobre un mar de dunes, l’experimentat conductor amb ganes de divertir al personal s’envela i s’envela per agafar un ritme atrevit atravessant els relleus de sorra que ofereix aquest immens desert d’Aràbia.
Les “S”, els amunt i avall, les ziga-zagues, … tot estava agafant un ritme cada cop més alt. Els avis de Gironella comencen a dubtar que l’auto no volqui, sobretot després de tocar el “xassis” un parell de cops a terra després de superar alguna duna immensa. Les barres interiors protectores al sostre del vehicle dónen a entendre que en aquesta aventura tot pot ser possible. Dos bots més i no gaire contents decideixen baixar del vehicle, esperar-se en solitari al mig del desert amb un paravent per tapar-se del sol i esperar-nos mentres acabem de fer alguns “bríncols” més.
Ells dos, tot decidits, independents i valents a dalt de tot d’una duna, en la solitud del desert, on Laurence D’Aràbia devia rodar alguna de les escenes més romàntiques de la llegendària pel·lícula. Mentrestant, el Bernat excitat, l’Abril asseguda amb la mama rient i un menda a la seva salsa apunt per seguir, aquest cop sí, amb una nova etapa del Callús-Dubai (nou París-Dakar). 
El conductor ens adverteix que ens lliguem novament i que ens agafem fort. Els seus 15 anys d’experiència els treu amb fúria i destresa per encarar les dunes més accentuades. Girs enmig de pujades, bots i salts sense tocar rodes al terra, baixades laterals inclinant el cotxe a no poder més, i un ensurt en un tall de duna inesperat… Adrenalina a tope!! A l’horitzó seguim veient dos sombres amb un paravent que reflexa el fort sol de la tarda d’estiu de Dubai. De sobte, sona el mòbil!!! Ràpid cap a un rescat! Un altre 4×4 de la companyia s’ha quedat encallat a mitja baixada d’una duna.
Rodes cobertes per un cotxe força tombat, i amb uns ocupants amb cares de circumstàncies. Decidim tornar amb el cotxe al camp base muntat pels avis abans que intentessin solucionar aquest imprevist. Ens retrobem tots 6, sobre la duna més alta, enmig d’un silenci de vent, enmig d’un aire empolsinador, enmig d’un entorn desèrtic salvatge, espectacular…