Avui, un dia especial… 18 anys, gairebé res… Ja queda una mica enrera aquell dia a Gironella quan la vaig veure per primera vegada a la recta de la piscina. Un menda, el pallasset jovenet del poble amb ganes de menjar-se el món, apunt per fer novament de presentador en un altre acte social del poble i apunt d’intentar “acaramelar” a aquella jove i guapa noia forestera que venia de la llunyana Valls de Torroella. Ara…, amb unes quantes arrugues més i amb una mica menys d’agilitat al cos (entre altres coses), però mantenint una renovada il·lusió, això sí, amb aquella teòrica maduresa (incògnita per a un mateix) però que segurament et dónen els anys i de la qual te’n vas empapant sense adonar-te’n. Un mal de panxa de l’Abril ens dóna un dia de descans al poble de Puyo. Un poble enclavat a l’inici de l’Amazones, deixant ja enrera els Andes Equatorians. 
Un cop al centre, res et fa pensar que et trobes ubicat enmig d’una zona totalment boscosa, inici de la més salvatge vida indígena de l’Amazones. La modernització del país, per sort o per desgràcia (segons molts punts de vista), ha portat a la desaparició en moltes zones de les tradicions i bàsiques formes de vida de les comunitats ètniques, com la dels kichwas o dels waorani. Per exemple, a Puyo no es veu, ni amb pintura, la presència passatgera de cap indígena, substituïda això sí, per un increïble número de modernes botigues Movistar i d’algunes luxoses botigues de roba i complements. Aquest fet demostra que les comunitats purament indígenes es troben ja a molta distància de la urbe. En canvi, a Alausí (urbe de la “sierra”), per exemple, es veien aquestes convivències entre locals i indígenes que provenien dels propers alts altiplans, els quals vam tenir la sort de poder visitar a una distància inferior a 2 hores carretera endins. 
Aquí, de moment veiem que a una distància raonable només tindríem l’opció de turistar unes comunitats culturals indígenes exageradament preparades pels tours-operadors de Baños i de Puyo. Uns pobles ja maquillats a l’extrem, on s’hi arriba amb transport públic, preparats amb parking per vehicles, apunt per rebre l’entrada de centernars de turistes amb les butxaques plenes de dòlars. Un interessant museu vivent, però amb molt poca essència del què realment es pot viure, inclús viatjant en família com nosaltres, en altres zones d’aquest país. Segurament sense nens, el nostre objectiu ja seria el Parc Nacional d’Yasuni, zona selvàtica a l’extrem oriental del país, enmig d’una Amazònia pura i salvatge, on els Waoranis conviuen amb un sistema de vida i unes creences iguals als dels seus mil·lenaris antecessors.
Una comunitat que amb l’ajuda d’algun guia indígena accepten l’entrada controlada de turistes a algunes de les seves aldees. Ara, amb els nens, intentarem respirar part d’aquesta forma de vida tan diferent en alguna altra zona, potser més al nord… El fet de parlar castellà i d’internet, ens ha fet seguir endavant Equador sense guia de viatges (ni Lonely planet, ni Rough Guide, ni …), amb tots els pros i contres. A veure com ens seguirà anant, de moment molt bé. Avui doncs dia de descans mentres l’Abril es posa al 100%, un d’aquells dies que toquen en un any… dia de planificacions, dia de passejades amb el Bernat, de deures, dia d’una visita esporàdica a un teòric centre de cuidats mèdics i de reinserció al medi natural d’animals en perill d’extinció.
Diem teòric, no per l’elevat preu de l’entrada (tenint en compte que és Equador) ni per la cara amb ulls de Cirsa de la jefa del recinte al fer el recompte d’entrades del dia, sinó per l’escèptica posada en llibertat d’uns animals engabiats amb dubtosa situació de risc (sigui per salut o per formar part d’una espècie protegida). Precisament no s’ha vist cap centre mèdic especialitzat pel tractament d’animals, i el què és pitjor… gràcies a la seva envejable situació al mig d’una zona totalment boscosa, hem pogut veure per l’exterior de les petites gàbies metàl·liques múltiples animals similars en plena llibertat. Per exemple, només sortir hem vist els monos “butxaca” saltant pels arbrers propers (el primat més petit que teòricament existeix), i uns lloros amb el cap blau volant pel voltant de la mig-abandonada parada de bus de la carretera cap a Tena. Bé, són percepcions, potser ens faltava informació més clara als visitants…
L’endemà conversa mentres ens enfilem en una de les cases de fusta més altes que existeixen enfilada sobre un arbre:
– Com podeu observar… A l’esquerre hi tenim unes plantes que els senyors locals les fan servir per curar… – Ens explica l’Abril actuant com a guia turístic.
– Molt bé – Tornem a respondre…
– A l’altra banda, si veieu al mapa, podeu veure que hi ha un riu. – Torna a comentar…- També, a sota, com podeu veure… Aiiiii!!!! Bernaaaaattt!!! que jo sóc el guia ara… deixa’m parlar!!! Mentre el Bernat intenta explicar també alguna cosa sense èxit.
– Això és bon senyal, torna a estar a tope! – Comentem mentres ja s’intercanvien algunes paraules amb el seu excitat germà.
Un dia canviant que ens ha permès disfrutar d’una banyada amb un sol radiant en un centre lúdic ben peculiar amb una entrada mig abandonada, amb un llac fet i deixat estar amb barques mig enfonsades però mantenint un encant especial, una zona amb una piscina amb decoracions gaudinianes, un baix i fosc túnel en la visita del qual enganyen al visitant advertint que està ple de ratpanats (quan en realitat eren petites tires penjants del sostre que et tocaven just al passar ajupit) i una casa única de 10 pisos enfilada sobre d’un arbre. Tot amb el millor valor afegit, un entorn salvàtic amb vegetació densa i frondosa, enclavat en un marc especial i salvatge just a les afores del poble de Puyo. 
Després d’un ràpid xàfec del migdia (amenitzat amb uns obligats deures), una agradable i curta caminadeta pels voltants del riu Puyo, habilitat com a passeig des de fa uns pocs anys, amb un encantador recorregut, perfecte per poder observar la flora de la zona, oblidant de forma ràpida el ciment de la propera ciutat. Una perfecte i ràpida introducció a la propera selva que ens espera…
Per cert, ja en portem 18!!! Collons!!! ja porto mitja vida amb la Karina!!!
Arxiu de la categoria: Vivències
Avall!!!
No m’hi havia fixat amb el dia que érem… Dia 13, martes y 13… Bé, hauria sigut una excusa més per no fer-ho. Com la d’anar als banys termals del poble, o la d’anar a donar el vol al parc infantil… Qui busqui un lloc tranquil, o colonial, o amb tocs pròpiament autòctons… s’equivoca. Baños de Agua Santa no és el refugi per als ermitanys dels pobles tranquils. És el paradís pels turistes amb ganes de fer de la muntanya una festa d’esports d’aventura. 
És l’Espot del Pirineu català. Una oferta increïble de serveis diversos a preus òbviament molt més econòmics que a Europa, et dónen un ventall inacabable d’aventures per disfrutar. Aquí no podia dir que no!!! De cap manera!!!! Aquí havia de consumar algunes de les modalitats d’aventura que encara no havia fet. De fet, tot i les meves preferències de disfrutar de la muntanya fent caminades, aquí ho tenia tot per gaudir-ne al màxim. Després de lligar un pacte boníssim per a un apartament al centre urbà d’aquesta bomba d’emocions (per 9€ dia i preciós), l’agenda s’ha anat omplenant d’activitats aptes per afeccionats a l’adrenalina. Primer, un passeig amb un chiva (espècie de bus descobert amb llums i música) t’ofereix la primera perspectiva de la immensa i preciosa vall que et porta cap a la selva, o “l’Oriente” com diuen ells. 
Aperitiu perfecte per veure les salvatjades contínues que t’ofereixen disfrutar. Amb els nens comencem llogant dos buggies. Una activitat divertida amb una Abril que el somriure li acariciava les orelles i el Bernat que el vol portar ell solet. Tot perfecte fins que un dels vehicles li comença a caure de forma contínua un cable, provocant la parada automàtica del barat i senzill vehicle en múltiples ocasions durant el nostre recorregut. El segon, gelós dels nostres carinyos invertits en les parts baixes del seu company aparell, decideix també parar-se al costat d’una cascada. Tot i els meus coneixements tècnics i les meves habilitats mecàniques (sobretot en endollar minipimers), acabem demanant el comodí de la “llamada telefónica” perquè el tècnic de l’agència ens vingui a ajudar amb el panorama. Una divertida sortida que ens manté ben distrets.
Tot i tenir les aigües més brillants i salvatges a menys de tres hores de Santpedor per a la pràctica d’aquest esport, em decideixo finalment a fer ràfting per les aigües del voltant del volcà Tingarahua.
Una autèntica experiència en un tram que els experts el cataloguen de nivell 3 i 4 (entre una escala que va de l’1 amb les aigües més planes i el 6 com a més perilloses). 6 nanos joves amb ganes de passar-s’ho teta i un menda que no parava de riure, unes autèntiques titelles dins d’una petita embarcació dominada pel rem del catxondo monitor i pels ràpids i descontrolats moviments d’aigua. Amb pujades i baixades molt pronunciades provocades per un circuit d’aigua ràpid totalment irregular, provocant el nostre moviment sobre la barca digne d’autèntiques ballarines. El millor però encara havia de venir… 
Ponting o Pointing o Puenting o Bridge Jumping o “joder que te matas…”. Déu meu!!! Encara quan hi penso se’m talla la respiració i se m’escapa algun peterró… Durant el dia d’avui ja havia recordat alguns cops el nostre salt amb els col·legues a la Costa Brava amb paracaigudes, intentant relativitzar aquesta varietat aventurera tan impactant. Tot no sembla ser tan i tan bèstia fins que finalment ho veus ja des del pont mateix. Em reclino sobre la barana i el vertigen se’m comença a menjar a poc a poc. La meva respiració se m’escurça cada cop més, i la meva decisió segura comença a trontollar. 
L’orgull i el meu caràcter de mirar endavant em fa retirar-me de la barana i dirigir-me cap al senyor que organitza els espectaculars descensos. No vull ser una excepció i començo l’absurd interrogatori sobre la seguretat… 
Les bromes ja comencen a saltar mentres em poso l’ernés. El meu rostre es va posant seriós preveient els nervis del moment i a la vegada per confirmar els rutinaris controls de seguretat. El cor em va bategant cada cop més ràpid i la plataforma que hi ha col·locada sobre la barana se’m va “atragantant”… Torno a l’altra banda del pont per ser lligat a aquella corda que suposadament està lligada per sota fins a l’altra extrem del pont. Vaja… impossible de verificar-ho… Els pulmons semblen encongir-se més i més fins a respirar com una puça (bé, no sé si respiren les puces, però si ho fan… segur que ho fan de molt a poc a poc). Em lliguen per dos llocs i tot ja sembla que va en sèrio. Ara ja no em puc tirar enrera… 
O sí!! No va, endavant!!! Va nanu, que tu pots!!! Poso un peu sobre la barana i torno a veure el “precipici”, els metres i metres de distància fins al rocós riu, l’accidentat terrenys ara just sota als meus peus, el poble al davant i les altes muntanyes donant voltes sobre meu. Un nou moment de baixon em fa pensar més del compte i la responsabilitat guanya posicions en aquesta carrera de sensacions. Decideixo fer-ho sense pensar-ho gaire, vaja com s’ha de fer, com un inconscient… Pujo sobre la sàdica plataforma penjada al buit mentres el meu pit es queda més sec que les copes de gintònic en les cases rurals amb els amics. Déu meu!!!
Però què collons fas!!! Segur que està tot lligat oi!!! Bufff!!! Vinga va!!! La Òstia!!! Segur??? Torno a mirar a sota, per acabar d’impressionar-me si és que és possible. El voltant no ajuda, l’accidentada vall se’m tira a sobre més que mai…
De sobte:- Oiga señor, piernas abiertas, brazos abiertos y salte como más adelante mejor. Venga uno, dos y …Avall!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Em decideixo tirar jo sol, m’impulso per fer un moviment totalment antinatural, sense cap sentit, tirant-me a un buit espectacularment salvatge. Sí, sí, sí!!! Salto!! Salto cagat de por per caure a… per caure a… per caure… Perdo el control sobre els meus sentits… L’adrenalina se’m menja completament. La sobreexcitació del moment no em permet focalitzar cap reacció, com si un buit mental m’absorvís i em paralitzes per complert. Tot i res a la vegada, fins que de sobte la corda m’empeny fent-me posar cap per avall. Bufff!!! 
En aquest moment començo breument a reaccionar. Primer amb una sensació de no saber gaire on sóc al quedar mirant el cel. Posteriorment veient com tot volta i volta pel meu costat (les muntanyes, el pont, el cel i la corda lligada). La sensació d’estar totalment “out” sembla anar-se esfumant i convertir-se en un nou moment de canguelis racional. Mentres faig el gronxador una estona per sota aquest cruel pont, començo a cridar per intentar guanyar una mica de l’espai perdut dins dels pulmons. 
Quan torno a veure la corda amb el mosquetó em ve novament una caguera de només pensar que estic penjat sota un pont depenent d’un fil. Aquí però, amb un grau diferent, ja amb els meus sentits activats, baixant al grau 2 o 3 d’adrenalina, acabant de disfrutar d’aquesta salvatjada…
L’endemà un passeig amb cavall tranquil amb els nens pels voltants de Baños i seguint el riu i un passeig caminant cap a la Cascada El Pailón del Diablo.
Un diàleg quechua-català prou interessant.
Les extensions de terreny continuen fent-se inacabables. Sembla com si aquestes immenses planures situades per sobre els 3.500 mts. no s’hagin d’acabar mai. Portem ja uns 45 minuts de tot terreny terra endins i cada cop les aparicions de ramats amb nens indígenes són més esporàdiques. Ara guanya protagonisme un paisatge totalment isolat, amb valls amples i totalment salvatges, sense conreu i amb una gespa alta que simula una finíssima capa de pel verd-grogós en l’horitzó. Arribem al nostre destí, el fallit de feia dos dies, “Les lagunas de Ozogoche”. 
Un espai increïble, preciós, solitari, tranquil, d’una força natural imponent. Una zona natural protegida dins d’un Parc Nacional sense entrada i sense supervisió. Una zona composta per una multitud de llacs entre grans extensions de silenci. Ratllant ja els 4.000 metres, ens enfilem sobre unes roques amb 2 llacs a la vista i la comunitat de Ozogoche als peus. Observem durant estona i detingudament aquesta zona típicament d’altiplà andí. Al cap d’una bona estona, divisem una figura de color vermell-marronós que es mou entre la baixa vegetació del terreny. 
Curiosament es dirigeix cap a on anem caminant el Bernat i jo. Ens saludem i ràpidament veiem que serà una conversa d’aquelles curioses entre dues persones que parlen idiomes ben diferents. Ell, un senyor indígena d’uns 60 anys, muntat sobre un preciós cavall marró, amb pantalons de pell d’ovella, un mantell vermell estrident, una bufanda blau cel i com no, el seu barret panameny (fet a Cuenca òbviament). I jo, un català pelut, vestidet amb les seves xiruques falses (però que fan “el pego…”), el seus pantalonets comprats a Vietnam de 6 euros (que ben bé que van) i el meu cangur que em vaig comprar als 18 anys, òbviament donant una típica i merescuda imatge de “pijet blanquet” (encara que per molts occidentals, possiblement cutre i sense windstopper o waterproof…).
La conversa agafa un to curiós i catxondo, dels que m’agraden. Ell tot divertit i curiós amb el meu fill rosset dirigint-se amb un quechua massa tancat perquè el pogués entendre. Al veure que el castellà no em serviria ni per demanar-li el seu nom, li responc amb el meu brillant i autòcton català d’Olvan com poques vegades puc pronunciar. Una conversa sense sentit, similar a les que vam poder tenir amb grups indígenes a Can Cau (nord del Vietnam) o a Luang Nam Tha (nord-oest de Laos). En aquest cas, un diàleg quechua-català prou interessant, amb rialles per totes bandes, algun copet a l’espatlla de complicitat i amb una sortida final cavalcant, digne del “jinete solitario”. 
Ja més avall, un cop dins de la comunitat, no puc oblidar el matrimoni amb la senyora carregant un nen petitíssim a l’esquena i portant una ovella als dits. Al cap de 5 minuts tinc l’opció de parlar amb una noia que cavalcava sobre un burro carregat de garrafes buides. Amb unes mans seques, dures i brutíssimes, mostra d’una vida molt més dura a la que un senyorito servidor ha estat acostumat. Ella pujava per l’estret camí forestal que connectava a molts kilòmetres el poble amb la civilització, caminant amb el seu germà, germana i el seu nebot (nòvament amb la cara vermella, tallada i amb mocs incrustrats…). Amb ella, la “María”, jove, molt jove, podem començar aquest cop sí, un diàleg fluid i distès. El seu castellà après en la bàsica escola de la comunitat que finalment el govern del país va construir ja fa alguna dècada, ens permet mantenir una comunicació fàcil i dinàmica que demostra, això sí, molt ràpidament, l’enorma diferència entre ambdós.
Al només preguntar-li quants anys té em respon amb el seu agradable somriure que desconeix la seva edat ja que els seus pares no la van registrar (recordant-me la mateixa resposta, aquest cop en anglès, del nostre conductor de tuk-tuk d’un poblat molt pobre dels voltants de Battambang a Cambodja, i fet tan comú encara avui en dia, en tantes zones subdesenvolupades del món). Aquest cop però, parlant entre nosaltres de forma molt planera, utilitzant la nostra llengua vehicular (bé, en el meu cas, la segona), el castellà. Molt curiós… Una comunicació fluida i directe entre dues persones que viuen en dos móns totalment diferents. Aprofitant aquesta facilitat de paraula, aprofundim més que mai amb l’aspecte mèdic, el principal i més preocupant per a una societat com la índigena dels andes. En aquestes terres tan altes, el govern ben just pot habilitar una escola, i el tema mèdic queda totalment relegat a altres comunitats ja més properes a les vies principals del país. Numerosos parts fallits amb tràgiques conseqüències, així com tantes i tantes altres malalties desasistides.
En part provocat pels seus baixos recursos econòmics, en part per la òbvia no presència de serveis mèdics del país en tals indrets solitaris, i també per les seves arrelades tradicions i aïllament social. Són moments que veus la gran diferència cultural, de tipologia de vida, d’entorn natural, de … de tot plegat. Mentrestant, el nostre conductor intentant fer clients de la seva agència de microcrèdits personals per a la població indígena. Tot un personatge amb una venda agressiva similar a la dels “condominios” que ens volien encolomar a Miami. Un microcrèdit a només un 1,25% que s’oferia a tota persona que volgués adherir-s’hi, sense demanar gairebé cap paper. Tot un xollo. Un xollo per la flagrant empresa de capital del Hong Kong, ja que és un 1,25% mensual. “Oséase”, molt més del 10%. 
Per aquest motiu que desconeixíem òbviament al principi quan contractàvem el seu servei perquè ens portés altiplanos amunt,vam poder aconseguir un preu molt inferior a la meitat del proposat per la resta de taxistes competidors del poble…
Els avantatges i desavantatges de viatjar pel teu compte en low cost.
Són les 6:15 del matí i sona el despertador. Tal i com havíem previst ens aixequem puntualment per intentar aconseguir un objectiu impossible. Els nens tot decidits ja es posen el forro polar per salvar el fred matinal de la “sierra andina” i anem tot directes cap a l’estació de trens. Una estació reformada, netíssima i arreglada, ja preparada per engollir a dotzenes de turistes apunt per desemborsar una quantitat astronòmica per a un curt recorregut en tren. Alausí, un poble que viurà una revelació turística gràcies a una inversió milionària del govern per restaurar una via ferroviària totalment arcaica i inutilitzada, per un ús inicialment purament turístic. 
Una bona iniciativa que revitalitzarà el comerç i potenciarà encara més l’activitat econòmica d’aquest poble equatorià. Abans de les 07:00 h ja ens trobem al davant del tren de manteniment per intentar pujar a la locomotora, la mateixa que feia uns anys portava al grapat de turistes que volguessin descobrir la “Garganta del Diablo” sobre aquestes empinades vies ferroviàries. Intentem parlar primer amb el responsable del famós “Autoferro” per intentar pujar amb ell i poder veure el recorregut mentres realitzen les tasques de manteniment de la via, assegurant la viabilitat del modern i caríssim tren de les 08:00 h i de les 11:00 h. Aquest cop, ni la imatge dels nens, ni la insistència de la Super-Karina, ni res de res… No hi ha manera… 
Una política totalment rígida (podríem dir… com si fos europea), tot estricte, marcat, controlat, totalment estipulat, escrit, redactat, … Vaja, no trobem cap tipus de flexibilitat (flexibilitat bastant habitual per altra banda en aquests països) per poder pujar al tren de manteniment que surt abans de la turistada de les 8, i amb un preu mòdic com el què es movia fa 5 anys (6 dòlars per persona). Res a fer, la lògica rigidesa de la fantàstica i costosa inversió ens deixa fora d’aquesta agradable turistada per les valls andines. Ni amb la posterior negociació a la taquilla, no aconseguim ni cap nen gratis o alguna rebaixa especial. Res de res… Aquest cop és la Karina qui es nega a pagar els 78 dòllars (25 pels adults i 14 pels nens) que ens demanàven per poder pujar a aquests moderns vagons per fer aquest renovat recorregut per la vall de la “Garganta del Diáblo”. 
Diu que el preu és exagerat pel país on ens trobem i que no vol pagar aquesta xifra desorbitada per pujar a un tren modern que ni tan sols pots treure el cap per la finestra i que bona part del trajecte es veu passant amb bus per la carretera (òbviament si fos barat hi pujaríem…).Els nens, novament expectants en la situació, observant aquest cop la seva mare com intentava negociar lo innegociable amb la noia de la taquilla més rígida que les vies del tren. Res a fer, girem cua, agafant de la mà als nens i cap al mercat municipal on ens esperava una “saborosa libra de chancho” amb un parell de sucs naturals. Un porc ben cuit i estiradet, apunt per ser desquartitzat a mesura que tots els clients del mercat vagin esmorzant.
Decidim fer l’activitat del dia pujant sierra amunt per veure les fantàstiques Lagunes de Ozogoche. Un fabulós espai natural ple de llacs on té lloc un dels fenòmens naturals més curiosos de la terra (resulta que pels mesos de setembre i octubre, aus migratòries es vénen a suicidar en les aigües gelades d’aquesta zona llançant-se amb força i en grup a dins l’aigua). Descartem òbviament l’opció d’un senyor que ens oferia el seu taxi per uns 30$ i decidim emprendre el camí en transport públic, el nostre sistema de transport habitual. Un primer bus de mitja hora de carretera empinada ens deixa en una cruïlla per sobre els 3000 metres.
Una cruïlla força desamparada amb una curiosa paradeta de fusta amb una senyora intentant vendre dues olles plenes de menjar. Una zona en ple altiplano, apunt per encarar sorprenentment una bona i asfaltada carretera cap a Ozogoche, situat encara a uns 38 kms. més amunt. El vent comença a bufar fort, just aquí el paisatge canvia notablement. Per sort, passa ràpidament un combi atrotinat (furgoneta petita) amb la mateixa direcció cap al nostre destí i el parem perquè ens porti per 1 dòlar cadascun dels adults.
En aquesta zona alta tot canvia; les cases són molt més senzilles, comencen a aparèixer ramats petits de bestiar d’ovelles, vaques o llames. Burros peluts, porcs i cavalls amenitzen encara més un entorn dur i totalment canviat. 
Les altes muntanyes que s’aprecien des d’Alausí (situat a uns 2500 metres) es converteixen en falses planures i alts turons sense arbres, amb extensions de pastura i amb camps de vegetació ja segada, resultat de la suposada època seca que ens trobem. Aquest suposat estiu (com diuen ells) o estació seca ens torna a fer mostres de la seva inestabilitat al veure com comença a ploure enmig d’unes fortes ràfegues de vent. El nostre segon objectiu del dia… comença a perillar. La visita a aquest espai natural entre llacs i 4000’s, sembla troncar-se al veure les dures condicions climatològiques per passejar-s’hi tots 4 de forma agradable. Pel camí, continuem veient i notant aquest canvi tan fort. Per sort el vell combi va gairebé buit i els nens aconsegueixen ser novament espectadors de luxe d’aquest indret tan recòndit. En aquestes alçades, els nens petits són els pastors habituals d’aquests remats. 
Nens vestits de forma totalment tradicional, amb la cara vermella del fred, vermellíssima!!!… i ben tallada per culpa del sec vent andí. Unes condicions de vida dures, molt dures… El meu fort constipat em fa reflexionar més que mai sobre la dura vida que acompanya diàriament a les famílies de la zona, sobretot quan apareix algun imprevist problema de salut. Gent acostumada a barallar-se dia rera dia contra les adversitats, amb les dures i dramàtiques conseqüències que tot això comporta. Una nova onada de vent amb xirimiri ens fa decidir definitivament canviar els nostre segons plans. Curiosament, aquest combi acaba el seu recorregut a uns 10 kms. del nostre destí, amb una agradable sorpresa… 
Els avantatges i desavantatges de viatjar pel teu compte en low cost, ens comporta canviar de destí segons pressupost, segons condicions climatològiques o senzillament segons les preferències i el què més ens ve de gust a cada moment, trobant-te pel camí inesperades experiències que relaten en molts casos la quotidiana i més que real vida de cada zona. En aquest cas, ens trobem per casualitat amb el mercat municipal del dimecres de la petita Totora, un mercat concorregut pels locals d’aquesta comunitat andina. Un exemple clar d’una forma de vida totalment diferent a la nostra, amb un entorn i clima totalment contraposat al què estem habituats. 
Una mostra de la diversitat d’aquest món tan i tan diferent. Un mercat per sobre els 3.200 m. d’altitud totalment actiu i dinàmic, ple de persones locals indígenes buscant el seu producte desitjat entre les paradetes i paradetes del bàsic recinte tancat. Homes vestits amb pantalons de pell d’ovella, conversant i negociant per un bestiar apunt d’ésser venut i sacrificat. Dones i dones amb els seus fills penjats amb una manta a l’esquena, amb les seves faldilles de colors, mitjons de llana fins als genolls i carregades a no poder més de gènere de tot tipus. Nens passejant, treballant, jugant, fent encàrrecs, o muntant sobre dels peluts ases de la zona. Tots, tots, tots, o gairebé tots, amb el seu barret com a toc distintiu d’aquest grup ètnic andí. El quechua utilitzat de forma totalment majoritària com a llengua totalment vehicular, desplaçant aquí sí, a un castellà imposat per l’arribada dels colonitzadors espanyols, ja farà uns 500 anys. 
Un bàsic cobert ple de nois jugant a volleibol, tres parades a fora amb camions provinents de Riobamba (ciutat localitzada a un parell d’hores) oferint productes industrialitzats, algunes motos i el cablatge elèctric són les úniques mostres d’una modernitat difícil i lenta d’arribar. El fort vent no cedeix i continua fregant les seques cares dels comerciants, dels visitants i dels nens i nenes que riuen, criden, ploren o canten pels freds descampats de la “sierra andina”.
365 dies de viatge!!!
No puc dir que semblava ahir quan estàvem fent tots els darrers preparatius en aquells intensos dies de juliol per emprendre aquest gran projecte familiar. Un projecte que tenia una data clara de sortida, el 6 d’agost, aprofitant uns bitllets que havíem comprat amb molta antel·lació pel nostre viatge d’agost a Malàisia. Un bitllet d’avió que desconeixíem que pogués arribar a ser el punt de sortida d’aquesta grandíssima experiència que ni molt menys hauríem pensat que superés l’any. El fet d’ajustar-nos molt en pressupost i de canviar alguns destins caríssims com Austràlia i Nova Zelanda per altres més econòmics però interessantíssims com Myanmar, Sri Lanka, Índia o Nepal, ens ha permès allargar la nostra vivència. Ha passat un any, un any!!! 365 dies de viatge!!!, no sé quants minuts, o quants segons… en tot cas, moltíssim temps viatjant junts! 
Ja queda enrera la fantàstica benvinguda que ens va oferir Singapur amb els focs artificials per a la celebració del seu National Day. Molt de temps, que a la vegada s’ha fet molt curt. Avui és òbviament un d’aquells dies especials quan una persona reflexiona i pensa més de l’habitual. Han sigut tantes les activitats, sensacions i emocions que es fa impossible de resumir, inclús per una persona sintètica com jo. Podria parlar de ciutats com Hanoi, Kuala Lumpur, Dubai, Miami, Lima; o parcs Naturals com el de Bako National Park a Malàisia, el Yala de Sri Lanka, Annapurna Range o el Chitwan de Nepal; o moments especials com fent un cafè en una de les precioses valls del voltant d’Ubud a Bali, les passejades en tuk-tuk entre els meravellosos i impressionants temples d’Angkor, les nits espirituals al voral de Ganges a Varanasi, els tranquis dinars sobre de restaurants flotants locals a Inle Lanke, els divertits i calmats passejos amb bicicleta per Hoi An, l’inoblidable bon dia a l’Annapurna saborejant un te matinal, l’encantador passeig pel sagrat temple budista Schwedagon Pagoda de Yangon, o senzillament el preciós passeig en cavall d’avui en una “estancia” enfilada enmig de les muntanyes de la sierra andina equatoriana; 
els inoblidables moments familiars compartint mirades i converses amb una copa de vi sobre la barca de nit per la Bahía de Halong amb els avis de St. Joan, el més que preciós trekking per l’Himalàia, a la zona de Lantang, amb el Marcel, Elena, Fred, Dúnia i Emile, l’espectacular espectacle de fonts en el Burj Khalifa amb els avis de Gironella, o els màgics i impressionants espectacles de Disney Walt a Orlando amb riaelles i mirades d’emoció d’avis i nens; els jocs dels nens amb el Ferran a la platja i els sopars amb llargues xerrades amb els nostres amics Olga i Jordi a l’apartament de Miami Beach!, i com no dels innombrables somriures de milions i milions de persones de Myanmar, Nepal, Malàisia, Cambodja, … ; o les nits en allotjaments cutres com en la frontera de Nepal a la Índia, les llargues sessions de bus com en el de 11 hores de dia de Bagan a Inle Lake, les nits dormint al tren en els trajectes per Vietnam,els richaws pels caòtics i bruts carrers de l’Índia, els trajectes llargs per carreteres amb bots i revolts de Laos, les nostres convivències amb animals visitadors en les nostres habitacions com la rata de sota la banyera de la nostra habitació del 3r pis de l’Hostal de Can Thoc del Mekong, o aquells àpats picants a no poder més per a dues boquetes amb ganes d’engollir com els de Chennai;
o les nostres experiències amb animals salvatges com els Orangutans a Borneo, les gigantesques tortugues ponent ous a Cherating de Malàisia, les banyades amb tortugues i tauronets a les Perhentian de Malàisia, la turistada plena de barquetes trepitjant els dofins sobre les ones del nord de Bali, els makakos i makakos trobats pel camí pel sud-est asiàtic, les fantàstiques banyades amb elefants a Chitwan de Nepal, o les llames de “los altiplanos”; o els pobles solitaris amb tradicions centenàries com els poblats visitats a Cambodja, el pintoresc mercat de Can Cau a Vietnam, l’impressionant poble de Gatlang enmig de l’Himalàia, o el de Totora en els andes equatorians amb el seu mercat setmanal del dimecres…
De totes maneres, del què més m’agradaria parlar en aquests moments, del tema que se’m mou en l’interior amb més intensitat a hores d’ara, és sobre l’experiència viscuda a nivell familiar. D’aquests 365 dies conviscuts tots 4 junts, d’aquest “Gran Hermano” voltant pel món, d’aquesta unió que espero que pugui arrelar-nos i fer-nos sentir junts i units per molt de temps, assentant unes bases que esperem que siguin per a molts i molts anys.
Un any amb molts carinyos i amor, moltíssims!!! amb moltes preguntes i moltes respostes, amb molts somriures, amb moltes vivències i emocions, amb unió per sobrepassar diferències personals, amb paciència per seguir avançant, amb energia per seguir descobrint, i amb molta il·lusió per seguir endavant. Recordo moltes abraçades, molts petons, molts jocs a pilla-pilla, molts moments de conversa, i també molts moments al vespre que un queda esgotat de ser papa, col·lega i professor a la vegada… I sempre, sempre, quan acaba el dia, després d’haver caminat per un parc nacional, o fet un trasllat de 6 hores en bus, o visitat una ciutat colonial, compartint els moments amb somriures, jocs, rialles, deures i … sempre, sempre, al final del dia, encara penses que demà encara pots estar més per ells, pel Bernat i l’Abril. Més i més!!
Una convivència familiar amb complicitat que de ben segur serà més difícil en l’etapa de la immadura i potent adolescència, o en la tan profunda i rígida maduresa. El futur és sempre incert, és per això que a nosaltres ens apassiona viure intensament un present, amb responsabilitat i pensant en el futur, però viure el present al màxim, on evidentment aquesta experiència es reafirma com el “Nirvana” dels nostres hobbies. Una aventura de la vida que hem pogut viure gràcies a la salut, gràcies al regal que hem tingut només pel fet d’haver nascut en un país desenvolupat, fruit i conseqüència d’un esforç i responsabilitat en el treball de molts anys, i sobretot gràcies al valent pas de la meva dona per voler fer realitat una de les grans il·lusions de la nostra vida, amb el seu gran lema:
“Disfrutar de la família viatjant i disfrutar del viatge amb la família.”
Per cert, just abans d’acabar el sopar celebració, amb sangria inclosa, l’Abril i el Bernat ens confirmen que volen seguir el viatge. Potser ha ajudat les darreres joguines de 4 euros adquirides en els darrers dies… La conversa és la següent :
– Així què nois… Voleu que seguim amb el viatge??
– I tant papa, ja ho saps!!! – diu el Bernat convençut i content.
– Per mi també! ( comenta l’Abril amb una rialla i amb una de les seves cares super expressives), encara hem de veure tot el món!!!
“Trucha arriba…, trucha abajo…”
Cuenca, una ciutat d’uns 600.000 habitants però amb una atmosfera agradable de ciutat petita. Un lloc colonial, on els espanyols no van passar de llarg, deixant un patrimoni preciós, ple d’esglésies i cases senyorials convertides en preciosos comerços, hotels, restaurants o cafeteries amb un encant especial. Un parèntesis dins de sudamèrica, amb un clima homogeni durant tot l’any que es mou entre els 10º i els 25º. 
Amb uns ciutadans orgullosos de viure i conviure en aquesta ciutat, segons ells la millor del país. Enclavada als 2500 mts d’altitud i envoltada de muntanyes i rierols, i d’un parc nacional ple de llacs entre les àmplies valls. El Parc Nacional de Cajas, a 20 minuts amb cotxe o a 1 hora i mitja amb el bus local, compartint moments amb dones vestides de forma tradicional, amb un barret, amb trenes llargues, jerseis de llana de colors i faldilles llargues de color estrident. Una llarga i inusual perturbació per a aquesta època de l’any, cobreix bona part de tot el país, provocant novament una jornada grisa entre boires baixes, núvols i vents.
Aquest cop dins el Parc Nacional, amb ganes de veure i conèixer aquest nou espai natural. Les llames com a protagonistes, una espècie en perill d’extinció en aquesta zona equatoriana, reintroduida de forma massiva, agradable sorpresa per als nostres ulls i per la memòria dels petitons, després que les poguessin veure per primer cop als altiplans del nord d’Argentina. Una passejada preciosa entre bassals i arbusts, tot vorejant un llac amb una família de llames amb ganes de disfrutar d’un dinar amb espectacle. Un espectacle ofert per a dos rossets saltadors, amb ganes de ballar i de fer-se fotos amb el seu nou públic. 
El millor però encara havia de venir. Després de perdre un bus de baixada, una jove estudiant de Biologia ens baixa amb el seu cotxe dels 3240 metres on ens trobem fins a una vall preciosa amb vàries cases que ofereixen pesca esportiva. Un paradís per la Karina, una amant de la pesca, tot una bèstia amb una canya entre les mans, la killer dels amfibis, la reina de les pescadores. El seu somriure i caràcter afable es transforma quan una d’aquestes canyes de pescar cauen entre les seves mans. Avui, ha aconseguit sens dubte el nou rècord mundial de pesca ràpida. 
És una llàstima no tenir cap prova i per tant no podem calcular les mil·lèssimes de segon que ha trigat a caçar la seva primera presa. Sent generós, molt i molt generós, dubto que hagi trigat més de 2 segons a tenir una bona truita enganxada al seu ham. La seva destresa i la seva ambició no han cedit, capturant un nou peixot, i ensenyant les seves millor tècniques al seu progenitor, el Bernat. Ell mateix n’ha capturat dues més en qüestió de minuts, tenint ja un bon àpat pels Solà-Sobré. L’Abril no li acabava de trobar la gràcia quan l’animaló es desvivia intentant sobreviure fora de l’aigua, no li agradava gens veure la “trucha arriba…, trucha abajo…”. Un servidor ha provat novament de fer els seus “pinitos” en aquest esport i m’ha tornat a quedar clar que la pesca tampoc és lo meu.
De fet, després de bastants intents fallits on les truites s’han ben afartat mentres m’adormia amb la canya als dits, finalment he pogut pescar… he pogut pescar… a la truiteta més petita que he vist mai. “Trucha arriba…, trucha abajo…” hem decidit treure-li aquell ham tan afilat i dolorós i deixar-la en llibertat amb els seus amiguets de l’escola. Fent cas a les indicacions de la senyora de recepció del complexe esportiu de pesca, paguem les truites i comencem a caminar per la carretera perquè el restaurant del mateix propietari ens cuinin els peixots, desconeixent que el nostre pressupost ajustat ens faria una mala passada. Curiosament, els dos restaurants del “putu amu” de la preciosa vall, acostumats a clients d’alt nivell econòmic, feien cobrar 6 dòlars per peça per la seva cocció. Massa car tenint en compte que el menjar a Equador és molt barat…
El Bernat i l’Abril passejant amunt i avall, amb la bossa plena de truites i amb el vent que ens perseguia, escoltant les intenses converses dels seus pares amb els cambrers per intentar aconseguir un preu apte pel seu àpat tan desitjat. Una d’elles en un dels hotels i restaurants amb més encant que hem vist durant el viatge. Una fusió perfecte de la natura i l’arquitectura amb fusta, permetent que l’aigua filtrada de la vall rellisqui sobre les roques de la muntanya, pròpies parets d’aquest establiment tan luxós. Novament sortim del segon restaurant amb la cua entre cames, i amb alguna òbvia discussió entre els dos adults de l’equip veient que l’estricte pressupost del viatge ens condicionava o en aquest cas ens anul·lava el dinar del dia, mentres seguíem caminant “trucha arriba…, trucha abajo…” per les valls de l’exterior del Parc Nacional de Cajas, ara ja buscant un bus que ens pogués tornar de camí a casa.
El Bernat i l’Abril, equipats amb jaquetes i guants, noves adquisicions dels mercats locals equatorians, seguint els nostres passos de forma increïblement fidel, fins arribar a la ciutat de Cuenca ons ens hem dirigit al Bar-Restaurant on havíem menjat els dos sopars anteriors amb un menú de 1,7 euros i gerra de vi econòmic, disposats a cuinar-nos amablament les 4 desitjades peces, podent disfrutar finalment d’aquest sabor fluvial i muntanyenc tan intens. A més, amb una sorpresa igual d’intensa per les nostres orelles… 
Dins del mateix bar, un concert en directe d’uns quants grups locals de Heavy Metal disposats a amenitzar-nos una vetllada romàntica enmig de nois vestits de negre dient que sí contínuament a un pas imballable entre arítmics crits i desafiants sons aguts. Una boníssima recompensa per a quatre boques amb molta gana i vuit orelles tapades pel mal d’alçada.
Em dic Google, papa Google.
Després d’un parell d’hores de jocs varis; castells de sorra, partidet a futbol, fer de vaixell, jugar a pilla-pilla, cambrer de restaurant, … i just abans de fer els deures corresponents dels nens, m’intento tombar a la sorra de la platja durant el radiant dia de descans enmig del teòric hivern de Màncora. 
És en aquell moment quan comença novament la ronda de preguntes del Bernat:
– Papa !! Qui és més alt… la mama i jo a sobre, o tu i l’Abril a sobre??
– Papa !! Qui corre més… la mama o jo??
– Papa !! Qui és més fort… el Batman o l’Spiderman?? l’Spiderman o el Superman??
– Papa !! Quants són 100 metres?? i 200?? i 1000??
– Papa !! Quan jo sigui gran… com seré d’alt?? Però, més que tu??
– Papa !! Quants euros són 20 soles??
– Papa !! Els pares dels pilots d’avió viatgen gratis??
Quan ja semblava que anàvem per tancar el tema és quan em dóna la sensació que em dic Google, papa Google. Segueix amb una nova ronda:
– Papa !! Qui pesa més… jo, l’Abril i la mama junts o tu?? i jo i la mama o tu i l’Abril?? i jo i la mama o tu??
– Papa !! Quants anys has d’estudiar per ser pilot d’avió?? i metge??
– Papa !! Podria saltar aquell tros tan alt?? i tu?? i l’Abril??
– Papa !! Qui va més ràpid… un cotxe de carreres o un tren?? Un Fórmula 1 o una avioneta?? Una avioneta o un tren d’alta velocitat?? Una moto de carreres o un cotxe??
– Papa !! Qui té la boca més grossa…, l’Abril o jo?? tu o la mama?? l’Abril o la mama??
– Papa !! Si lluitessin un lleó i un tigre, qui guanyaria?? i un lleó i un elefant?? i un elefant i un cocodril??
– Papa !! Una balena pot ser gran com d’aquí al tuk-tuk?? i com d’aquí a aquell cartell?? i com d’aquí a…
Per cert, avui hem vist una balena des de la terrasseta de la nostra habitació… Fent salts sobre l’aigua, exhibint el seu voluminós cos en el moment de la posta de sol. Enmig d’un boníssim Frappée que finalment he preparat (feia 4 anys que en volia preparar un i mai trobava el moment…) se’ns ha presentat amb nom i cognoms aquest immens animal marí. 
Una sorpresa per tots després que la Karina la descobrís sobresortint del fons del mar…
Enmig de pelícans, peixos i tortugues.
Uns preciosos penya-segats accidentats, grocs i secs, fusionen dos móns totalment diferents. Per una banda, un desert abrupte, amb arbusts i pedres, amb un color marró com a protagonista entre els desnivells dels continus turons. Una zona àrida que ens recorda, només una miqueta, a l’Atlas del Marroc o els innumerables massissos del desert iranià. Unes tanques mig destroçades emparcel·lant tots els terrenys grandiosos i desemparats, esperant ser el bressol d’una propera troballa de gas o petroli. I per l’altra banda, un mar blau, blavíssim!!! Un entorn marítim espectacular amb desenes i desenes de vaixells de pesca que trenquen un reflex del sol, dibuixant un preciós horitzó ple d’altes i estirades veles. 
Uns massissos rocosos en caiguda directa cap a un Oceà pacífic immens que abraça a aquesta terra tan dura, com visualment atractiva. L’erosió desèrtica agafa la seva forma més famosa just a l’arribar a la sorra de la platja. Dunes que onegen sobre les faldes dels penya-segats decoren encara més un entorn fascinant. Immens decorat per a un bany d’aigua freda del Pacífic amb tortugues gegants i pelícans. Una sensació que ja vam poder gaudir a les Illes Perhentian de Malàisia. Aquest cop, en un ambient totalment diferent (no sé si millor, però pitjor segur que no). 
Tot i que les aigües no eren turqueses, tot i que segurament les tortugues no assolien aquell tamany tan i tan gros (tot i que Déu ni do lo grosses que són aquí…), fins i tot sabent que la temperatura de l’aigua no seria la mateixa a aquestes alçades d’any, l’experiència al moll pesquer de Ñuro és molt i molt recomanable. Un bus i un col·lectiu et deixen per quatre “duros” enmig d’un poble totalment pesquer, situat a uns centenars de metres d’un moll d’important moviment, amb un tràfic intens de vaixells descarregant tonalades i tonalades de peix fresc i lluent, fruit del gran oceà. 
Un poble amb poquíssims recursos, sense canalitzacions d’aigua. Un poble que d’esquena al mar, sembla tret dels deserts més desemparats. Un poble que d’esquena al desert, sembla esperar una nova explotació turística. Unes línies blanques sobre el terra marquen el camí d’un nou clavegueram i sistema de canalització d’aigua que els permetrà deixar pel passat els camions cisternes que encara avui hem vist circular. Unes ratlles que abastiran d’aigua a un poble oblidat per la terra i alimentat pel mar. Una infraestructura que arribarà gràcies a una nova urbanització de cases d’alt stànding que s’està construïnt just a l’altra banda del penya-segat. Un poble on fins avui en dia, qualsevol peix és més barat que un tomàquet,on un kilogram de lluç val 1 sol (uns 0,28 euros). 
Mentres els pescadors matiners arreglen les seves xarxes als porxos de les seves cases, o els nens juguen a caniques pel carrer, o gent del poble conversen assentats esperant l’espera, … gent i gent descarreguen al moll les tonalades de peix que els ofereix el mar. Una tonyina de 110 kgs. agafa el protagonisme enmig de les plenes caixes de lluços i peixos varis… Un centenar de persones trafiquejant en un entorn preciós i tranquil, envoltats d’ocells voladors, centenars de pelícans i tortugues grandioses esperant algun oblit o rebuig del primer punt de descàrrega. Un lloc totalment quotidià, perfecte per a una família catalana que els encanta barrejar-se en un entorn local receptiu i acollidor. 
A més, tenint l’opció extraordinària de submergir-se i banyar-se amb tortugues. Els nostres dos rossets s’han atrevit a tirar-s’hi, des de dalt del moll, baixant per uns grans pneumàtics de camions posats al ciment del moll. 
L’aigua freda i el respecte que provoquen els grans animalons, els ha fet retirar-se abans del què haurien desitjat, encara que amb una justa recompensa per a uns valents santpedorencs amb ganes de viure noves sensacions amb les grans recompenses que ens ofereix la natura. Sense tenir una zona específica de bany pel visitant, sense tenir ni unes simples escales per descendre cap a l’aigua, … senzillament a mar obert, enmig dels pelícans, peixos i tortugues. Surant com un animaló més, compartint un hàbitat ric i poblat. Nedant i movent els nostres cossos amb molta menys agilitat que els nostres acompanyants. Un cop a l’aigua, veus que s’acosten… pujant de l’invisible fons del moll, primer creant una sombra, sent divisada amb més claretat posteriorment, fins aconseguir-hi nedar de forma paral·lela, podent compartir uns moments més que especials amb un “bitxo” tan i tan enorme. 
El seu cap en forma d’esquelet, la gran closca, les aletes-cames, el seu moviment suau però continu, i sobretot aquell moment de respecte quan se t’encara sense desviar el seu recorregut, senzillament exhibint-se i marcant un terreny que se l’han anat treballant durant anys i anys, preciós.
I per què jo no???
Realment és una pena. Els miro i crec que no sóc tan diferent. De fet, tampoc crec que estigui molt lluny de la seva òrbita, però em sembla que no podré ser mai com ells. No ho dic perquè em faci mal d’esquena pujant a la planxa o perquè no em senti capaç de realitzar aquest esport tan apassionant. Em considero prou àgil com per ser capaç d’aguantar-me sobre una taula si més no durant uns quants segons mentres petites onadetes m’enpenyin endavant. El fet recau en la meva seguretat. Avui m’he llevat intentant aconseguir ser un més i no he pogut. 
Tot i no tenir el banyador apropiat (ara justament el tinc rosa i curtet), he provat de posar-me’l ben avall, però no… no… no em quedava bé. Just sota la cintura, allà on comença el maluc i on acaba la “rajeta” del culet, just allà no se m’acabava de posar bé. He demanat consell però tampoc n’he tret l’aigua clara. A més el moreno ja em marca una ratlla més amunt, just sota el melic. Mare de Déu… I parlant del moreno, Déu meu quin moreno més pàl.lid… Ben just passo el blanc trencat de l’Iniesta comparat amb el què corre per aquí. 
He demanat també si hi havia algun centre de broncejat o alguna cremeta especial però tampoc n’he tret cap resposta clara. Els pectorals… Ai senyor els pectorals… no m’en surto. El meu relleu és similar a les planures de la Mancha… I el pentinat, ai Senyor… semblo el Zipi abans de llevar-se. De fet, he preguntat a un saló de bellesa si em podien fer un pentinat perpetu d’aquests que semblen escabellats però que queden perfectes durant tot el dia. Inclús ara aprofitant que els tinc llarguets, a veure si em deixen alguna grenyeta que em caigui tapant-me un ull i així dóno un to atractiu… Però les noies de la perruqueria s’han girat i han seguit menjant… Al poble he demanat si feien cursos de guitarra per principants però ja no hi entro per l’edat. He vist un noi que tocava picant amb un pal contra un termo i he vist que podia tirar per aquí… però em picava els dits al tocar-ho.
I a l’hora de saludar… per favor, no m’aclaro… quan un m’ensenya el puny jo li estiro la mà i quan un em dóna la mà jo el saludo professionalment… La cago cada cop. Mira que un noi s’ha entretingut a ensenyar-mo però no me’n surto. Em passa més o menys el mateix que els passos de country. I la mirada… Això sí que em veia capaç fins que un gos s’ha espantat i m’ha començat a lladrar… O el caminar, aquí és on em veia més segur. De forma relaxada, amb un punt xulesc però atractiu. Aquí és on em movia amb soltura fins que la meva filla m’ha dit si tenia mal al peu. No sé… La veritat és que els veig i m’agrada… em dónen bon rotllo però crec que ja he fet tard. Crec que ja no podré ser com ells…
I em pregunto…i per què jugar tan a futbol enlloc d’aprendre a tocar la guitarra… I per què jugar tan a futbol enlloc d’escoltar-me les noies i vestir com elles volen… I per què jugar tan a futbol enlloc d’anar una miqueta al gimnàs… I per què jo no??? Per què??? Por qué???
“Pisco Sour”, la Miss Perú.
Dunes a tocar del mar, cactus perduts provinents d’un desert proper, palmeres saludant al pas del vent, partidets improvitzats de futbol, xiringuitos sobre la platja del bon rotllo, hostals petitons creant un ambient familiar i proper, quads espontanis derrapant per la sorra, “surferos” competint per exhibir-se sobre les creixents onades, “ceviches” per esmorzar-dinar-o-sopar (boníssim peix cru marinat amb cítrics i ceba), grups de nois amb les seves guitarres i tamborets, parelletes buscant el seu raconet en les precioses postes de sol sobre el mar, una habitació amb sostre de bambú en un segon pis just sobre la sorra de la platgeta, unes paletes i una galleda per construir el nou castell de Disney, tot sota un sol radiant en un hivern de 25º a la sombra i acompanyat de l’increïble descobriment de l’any : la “Pisco Sour”.
D’ella us en volia parlar… De la Pisco Sour. No puc deixar de mencionar el cognom ja que sinó la desmereixeria. N’havia conegut poques com ella. Realment molt poques… No m’agrada comparar, però com la Pisco Sour n’hi ha poquíssimes. El seu cos, la seva forma, … tot sembla ratllar la perfecció. Només arribar al petit poble de Màncora, no passa ni un parell de dies que ja l’acabes coneixent. Aconsegueixes que te la presentin i veus que és tan preciosa com te l’havien descrit. Pisco Sour, la Miss Perú, la més espectacular de totes, refrescant, amb un color brillant de dalt a baix. 
Només compartir uns moments amb tota aquella pedazo de sensació i t’adones de l’excepcionalitat de l’ocasió. Ella és la conseqüència d’un entrenament amb esforç de molts anys, d’una dedicació, d’uns estudis i inevitablement filla d’una genètica tradicionalment peruana. Una barreja d’un cos sorprenent, vistós i exclusiu amb un caràcter dolç i a la vegada directe i contundent. Ai Pisco, Pisco, Pisco Sour!!
Ara, des de la terrasseta de l’habitació, amb el soroll de les onades del mar com repiquen sobre la fina sorra de la platja només faig que pensar amb ella. Ja no ser què fer però al vespre busquem i busquem el restaurant fins que la trobem. La meva dona ja comença a estar-ne un pèl cansada però poques vegades a la vida et trobes amb tanta facilitat a un modelet com aquest. Déu meu…!!!
Bé, no sé quants dies queden per aquí… aviat anem cap a l’Equador però tornarem… encara ens queda el sud de Perú i tard o d’hora, en principi, hem de tornar a passar per aquí. Fins ara, la meva preferida era GinTonic, i en certes ocasions la Caipirinha o el Mojito. Ara hem d’incorporar a la llista de les millors begudes refrescants, la “Pisco Sour”.
