Des de l’habitació on dormen els 2 petits després d’un dia de visitar la ciutat, sentim com criden des de la mesquita Masjid Jamek a la pregària de la nit dels musulmans. Malàisia és un país multicultural i multireligiós, on conviuen pacífica i cordialment un mix de diferents religions i cultures. Avui hem visitat la zona de les torres bessones Petronas,les torres bessones més altes del món (quartes si es consideren una sola torre) i que durant uns anys van ser el cim artificial del planeta. A la part inferior un dels centres comercials més elitistes de la capital amb les millors marques de roba i complements a nivell mundial. Kuala Lumpur disposa de molts centres comercials repartits per la majoria de barris. «Malls» espaiosos, moderns, netíssims i còmodes, inclús més que els de casa nostra.Àsia està evolucionant de valent i com en altres països de l’est asiàtic, Malàisia està creixent i es detecta un bon nivell de vida la majoria de la societat. Hem recorregut en bus i metro (que en molts casos transita enlairat per uns ponts per sobre de la carretera) bona part de la ciutat, i és molt interessant poder observar contrastos entre moltes edificacions noves i urbanitzacions de benestar amb zones més antigues amb comerços i restaurants més autòctons i vells. Aquestes zones més bàsiques no són ni molt menys deteriorades o precàries, i cada cop van quedant més en minoria dins d’una metropolis en ple creixement i «auge» econòmic. Les construccions de gratacels no paren, les grues que ja no veiem al nostre país estan totes aquí. La modernitat, la tecnologia, el confort està conquerint la major part del territori.Els malais segueixen volent-se fer fotos amb el Bernat i l’Abril! Si haguessim demanat 1 ringgit per cada foto…podríem dormir en hotels 5 estrelles! Àsia en general porta molts anys de canvi, i encara li queden uns quants més. Després s’haurà de mantenir… Això ja és un altre tema del qual veurem com ho sabrà gestionar, sobretot a Xina. Avui, al centre comercial per excel·lència, exemple aquest sí de la part més rica de la societat, hem pogut veure i olorar el luxe. El nostre pressupost diari fixat ens ha obligat a mantenir una precaució a tot tipus d’impuls consumista, encara que ens ha permès fer un cafè amb gel en un dels molts hotels de luxe de la ciutat situat just al davant de les torres. Des de l’any passat, s’ha de pagar una «murterada» per pujar a les torres (les tarifes d’accés a museus o punts turístics es dupliquen pels estrangers). Després d’indagar una mica hem preferit ascendir al pis superior d’aquest hotel-gratacels, veí de l’emblema arquitectònic de l’imperi Petronas (companyia petrolífera del país) i poder fer el nescafe ice al bar-lounge, observant de primera mà l’obra d’art estrella de la ciutat.Purs espectadors de tribuna d’un dels edificis més singulars del món. Hem estat pràcticament sols, estirats per moments en uns espais amb coixins, entre chill-out i Sports-Bar. Brutal!!! Un cop a baix, picnic després de comprar menjars varis al supermercat, mig drets i asseguts al costat d’unes jardineres, mentres estava caient la tempesta de rigor de 15 minuts, mentre l’Abril es feia fotos amb un grup de nens d’una escola. El dinar informal ens ha permès seguir veient la desfilada de cultures del país: gran varietat de musulmans amb dones vestides de tot tipus (amb i sense vel, i algunes inclús amb burka, segurament provinent del centre d’Àsia – on els marits fan negocis per les relacions empresarials òbvies entre països petrolífers), una minoria indú amb el rostre de les dones pintat i lluint el seu vistós Sari, homes de negoci occidentals reflexant les intenses llums del centre comercial amb el seu rostre blanquet, alguns turistes encuriosits com nosaltres i inclús monjos budistes que es passejaven per davant de la desena de promotors homosexuals amb plumes de l’stand de perfums de Burberry. El respecte a la pluralitat a Malàisia és molt alt, fet d’admirar en un país on conviuen diferents cultures i religions, segurament això la fa una ciutat rica i molt interessant, on ens sentim molt a gust.

Són ja molts els whatsaaps i missatges que ha anat rebent la Karina sobre la diada i la manifestació organitzada per l’Assemblea Nacional de Catalunya. Des de Kuala Lumpur ens afegim a la manifestació i desitgem el millor pel nostre país.

Estava estirat al llit fent una mica de companyia als petitons abans d’anar a dormir mentres la Karina em comenta en veu baixa que hi ha programada l’arribada de més de 1000 autocars per la manifestació de la tarda i que s’està liant «gorda». Els llums estan tancats i tot estirat al llit en calma i en silenci mentres els nens s’adormen (després d’un dia de jocs total al parc temàtic KIDZANIA, recompensa cara, però ben mereixedora, pels nostres dos campions), no puc parar de pensar amb la manifestació i amb la gran oportunitat que se’ns acosta com a catalans de Catalunya. Són ja uns darrers anys molt esgotadors pel català. El desencís cap a tot plegat creixent, la crisi, la desconfiança cap a la classe política, la manca d’il·lusió cap a nous horitzons, ideals i objectius. El maltractament continu envers a un poble malentès i a sobre penalitzat. Ja n’hi ha prou! Moltes gràcies a tots per col·laborar en aquesta gran trobada, en aquesta manifestació dels nostres sentiments i de la nostra voluntat a poder decidir per nosaltres mateixos. Catalunya és molt gran! Amb més de 1000 anys d’història!!! És un país que ha rebut sempre els nouvinguts amb els braços ben oberts i que ha col·laborat econòmicament amb les altres comunitats sense un trist agraïment. Al contrari, ara encara ens hem de sentir que som avalats i ajudats per la resta de l’estat. El Marketing és una assignatura pendent important que tenim a Catalunya. Mai ens han entès o mai ens han volgut entendre més avall de l’Ebre. Ara hem d’intentar entre tots potenciar millor el què tenim deixant un missatge molt més clar i precís per algú de més amunt dels Pirineus que ens vulgui escoltar. Sense temors, sense vergonya, amb seguretat i orgull, Catalunya és molt més que un país. Ha de ser un Estat!! Visca Catalunya!!!

No hi ha millor manera que començar el dia amb un Nescafe Ice (com un «frappé» de Grècia, o café amb llet amb gel) en un dels múltiples bars locals que hi ha en el país. Assentats al voltant d’una taula vella sobre uns tamburets prehistòrics de colors, i envoltats de gent del poble fent-la petar de bon dilluns al matí. Aquí sí que cantem com un pingüí al desert i som el centre de totes les mirades. Sobretot en aquests pobles menys turístics, és on la gent ens observa, riu i inclús acaricia més els cabells dels nostres fills. Els encanta fer-s’hi fotos, preguntar-los el seu nom o demanar d’on venim, tocar-los el cabell i les galtes… Tothom és molt afable i el país es mostra molt segur i tranquil, inclús per les nits. Malàisia, com a bon exemple de país de l’est-asiàtic, tot i mantenint les precaucions de tot viatger, és una zona segura i receptiva.Només baixar del bus, carreguem gairebé totes les motxil·les al cotxet i a buscar hotel. Durant el darrer mes, a excepció dels 3 primers dies a Singapur i un parell més a Kuching, el cotxet ens ha servit com a carretó de transfers per les motxil·les. Ho tenim tot ja per mà, i fent un pilar de 4 com els xiquets de Valls, ens podem passejar per mitja ciutat com a preludi de la festa major.

Ha sigut inevitable recordar aquells trens memorables que hem pogut disfrutar en altres viatges: el «Flamsbana» a Noruega, «El tren del fin del mundo» a Ushuaïa o el tren de les Highlands a Escòcia. Un desconegut tren que atravessa la columna vertebral de Malaysia ens ha permès disfrutar de la selva a partir d’aquest altre mitjà de transport. L’Abril asseguda a la falda mentres l’acaricio dolçament, el Bernat al costat dibuixant un aeroport, la Karina al costat relaxada contemplant el continu paisatge canviant, són moments molt i molt especials que queden gravats dins el cor per sempre més. En certs moments, (evidentment, no durant les 5 hores del recorregut), inclús els nens semblaven apreciar la tranquil·litat de la selva que anava corrent i corrent enrera.Aquests boscos són molt i molt frondosos. En molts moments semblava com si hi hagués una paret verda altíssima just als dos vorals de les vies del tren. Es fa impossible saber la gran quantitat de varietats diferents d’espècies d’arbres i de vegetació en general que dominen aquest espai. És tan dens, que en moltes ocasions es preveu impossible penetrar-hi. En aquest territori hi habiten tigres, elefants, lleopards i rinos. De totes maneres, tal i com afirmen els locals la seva presència és oculta per tot visitant, inclús fent un llarg trekking d’una setmana. I així com ho saben que hi són ? ens preguntem…Arribem a Kuala Lipis, població amb un encant especial en els dos carrers de cases colonials mig destroçades, ja de camí a Kuala Lumpur (final del nostre viatge per Malaysia). Trobem un hotel senzillet de transfer que per un moment em pensava que tot funcionava, fins que hem pogut averiguar que la pica del lavabo s’embussa. Gràcies al tècnic de manteniment, llicenciat amb matrícula d’honor en Enginyeria Mecànica per la Universitat d’Oxford, ara s’embussa més lentament. Per 19 euros una habitació quàdruple tampoc podem esperar «virgueries»… Tampoc és destacable que una tapa de la tele caigui, que l’interruptor d’obrir la llum del lavabo estigui al darrera del mirall, que l’aire condicionat peti com el motor del Ferrari del Fernando Alonso, que no es tanqui la finestra del lavabo, que una de les parets estigui pendent de pintar, que la tele hagi fet un soroll estrident que ens l’ha fet tancar per precaució, que les plaques del sostre estiguin tacades d’humitat o que hi hagi un caminet de formiguetes que van des de la porta d’entrada fins al sostre del lavabo.Just després de sopar, hem pogut veure una nova plaga d’insectes que encara desconeixíem. Fins ara ja vam ésser atacats per les «sandflies» i acompanyats pels miniescarbats voladors. Avui hem tingut la sort d’amenitzar la vetllada amb una colònia de mosques gegants amb potes d’aranya que molt educada i lentament (com la pica del lavabo) intenten compartir aquests moments amb tothom i per arreu. La Karina és la primera partícepa d’aquestes historietes i ajuda a fer-ne serials de còmics que els nens i un «menda» ens trinxem de riure.Demà cap a Kuala Lumpur després d’una votació democràtica: «Un dia més a la selva amb algun trekking» o un dia més a Kuala Lumpur per disfrutar de «Kidzania» (centre lúdic infantil basat en una ciutat feta a la mida dels nens, on poden «jugar a treballar o ser client» de qualsevol ofici). No cal dir el resultat, a més quan el Bernat i l’Abril se’n recordaven perfectament de la primera vegada que hi vam anar a Ciudad de México l’estiu passat.

Avui no me n’he pogut estar i he volgut tornar a arribar a la zona on ahir no vam poder veure cap tauró, i on normalment hi freqüenten. Per sort està just al final de la cala, després d’endinsar-te uns 300 metres per la zona de pedres. La nostra platja és un immens coral que només pel matí s’hi pot entrar nedant, ja que per la tarda, la marea baixa i es fa impossible sortir sense topar amb qualsevol de les immenses pedres marines. Després de superar una part inicial difícil on es barreja l’arena fina amb la corrent d’aigua, sempre esperant de no xocar amb cap pedra que sobresurti cap a la superfície, arribes a la zona estelar on gaudeixes d’un submón ocult, immens i preciós. El lloc et convida a nedar lentament amb multitud de peixos diferents pel teu voltant. Els colors es multipliquen gràcies a la gran varietat d’amfibis, de vegetació marina i inclús dels mateixos corals que no paren de sorprendre’t. I de sobte, un petit tauró s’acosta onejant el seu cos i movent-se elegantment pel fons marí. Als pocs metres de distància un altre tauró es fa visible. Es fa inevitable recordar aquelles pel·lícules on aquest animal és l’imparable assassí i depredador marí que tots els humans volen evitar. T’hi acostes amb precaució tot i que tothom t’assegura que són completament inofensius. El moviment suau i a la vegada agressiu els fa imponents i dominadors. Increïble!!! Una nova sortida amb cayac i fins i tot l’Abril vol fer una volteta. Al capvespre, aprofitem la marea baixa i la sorra dura per fer classes a la platja. Una immensa capa d’arena fina humida ens permet gaudir d’una pissarra natural immensa per fer les classes de matemàtiques pel Bernat i uns quants dibuixos i lletres per l’Abril. A l’hora del pati es presenten uns nens habitants de l’illa per jugar bojament amb els nostres fills.Tot comença amb una sardana dolça o fent creps amb la sorra de la platja, i acaba amb amb persecucions descontrolades, cavalls amb tres genets i «cates de karate». Els vespres al costat d’aquestes platges són genials, tranquils, relaxants, on només el soroll de les onades i els «guirigalls» dels nens interrompreixen el silenci de l’horitzó. Després de sopar, Karaoke!!! És el símbol de la festa per excel·lència dels asiàtics. Amaguen la seva vergonya, treuen tota la seva energia, tot el seu «furor», la seva alegria, el seu atreviment, el seu «desparpajo», … donant com a resultat una festa esbojarrada al voltant d’un parell de micròfons i d’una pantalla gegant. Els vídeos continuen sent els mateixos que veiem en els anys 80, aquells «cutres» i falsos. Aquells que als models els devien pagar només el dinar (i només una hamburguesa, sense ceba és clar). Enmig d’aquest guirigall de desenfrè, l’Abril i el Bernat decideixen acompanyar-me a veure l’espectacle, ja que dormir enmig d’aquella tempesta de galls era impossible, sobretot tenint en compte que els immensos altaveus estaven de cara a la nostra habitació. Just al punt alt de la festa, quan tothom decideix aixecar-se de les cadires per ballar la cançó estrella de la nit, l’animador decideix demanar al Bernat per ballar amb ell. Després de la negativa del peque, l’Abril comença a aixecar els braços com a mostra de la seva voluntat a ser partícep de la festa, aconseguint en 5 segons ser la protagonista del ball amb el seu somriure per sota el  nas i «su movimiento sexy». Quin «descaro» la petita!!!

La visita a les illes Perhentian la recordarem amb nostàlgia després del «snorkeling trip» de 3 hores en diferents punts estelars de l’illa. Tot i que el dia no era molt clar i amb vent (condicions no molt apropiades pel buceig i derivats), hem pogut disfrutar d’un subsòl marí increïble. Aquest conjunt de dues illes del Mar del sud de la Xina ofereix el què poques zones del món et poden oferir : corals espectaculars, aigua transparent, multitud d’espècies diferents de peixos i poder nedar amb tortugues o taurons (aquests segons no hem tingut la sort de trobar-ne avui, encara que demà aniré a la seva recerca). No ha faltat ni un segon després que el conductor de la barqueta identifiqués a una tortuga immensa perquè ja em tirés a l’aigua per intentar veure-la d’aprop. I tant d’aprop que hem tingut l’oportunitat de banyar-nos-hi tots 3 a poca distància. L’Abril, tot i haver començat molt valenta tirant-se al mar en la primera parada i després d’haver après a posar el cap a dins l’aigua de la piscina de l’hotel el dia anterior per primera vegada, la profunditat i immensitat del mar li ha creat un respecte suficient com per esperar-nos tranquil·lament a dins la barca amb el jove conductor mentres nosaltres tres disfrutàvem del moment. El Bernat tampoc s’hi ha recreat massa i després de veure l’enorme tortuga un parell de vegades nedant sota seu també ha decidit abandonar l’expedició. 3 o 4 exemplars de mides considerables estaven al fons de l’aigua, sobre la sorra, a uns 5 ó 6 metres sota el nivell del mar. Algunes vegades baixava jo a veure-les, a visitar-les, a donar-los-hi records del Bernat i l’Abril, i en 3 o 4 ocasions preferien pujar fins al meu costat, fins a la superfície, compartint el moment de forma molt especial, propera i de forma increïblement natural. Semblava com si haguéssim nedat tota la vida junts. Un dels darrers cops no me n’he pogut estar i li he tocat dolçament la closca mentres començava a treure el cap per la superfície i saludar de pas al Bernat i l’Abril. Una sensació única i pleníssima!!!

Els dies, els pobles, la selva, les palmeres, les platges, els animals, els insectes, el mar, els eriçons, els rius, les barquetes, els autobusos, les emocions, les sensacions, els raonaments, els somriures, els petons, els noodles, l’arròs, el peix, els calamars, els lavabos públics, les clavegueres, els jocs, els resorts, les nits, tot va passant… Seguim endavant per la costa est de Malaysia, ja a la província de Terengganu. Cada dia és una experiència, mai saps què t’espera i quina sorpresa et pots trobar (i més quan tens la sort de viatjar amb dos nòrdics petits com el Bernat i l’Abril), inclús pels dies teòricament de tràmit o de transfer entre dues destinacions. Durant el darrer trajecte en bus, una senyora li va donar un bitllet de 5 Ringgits i una bossa de menjar al Bernat (aproximadament uns 1,5 euros). No sabem si era per la pena que li feiem amb les motxil·les i vestits com anàvem (veníem directe de la platja i el Bernat portant el banyador estripat), o perquè senzillament li va fer gràcia. Aquí els diners es mouen (al seu nivell òbviament) però van circulant… El segon trajecte de bus d’aquest dia va coincidir amb la primera migdiada conjunta dels dos peques. Les portes del bus obertes, finestres avall, i un airet fresquet de mil maravelles per fer unes bones nones. Aprofitem com mai, la Karina i jo, per gaudir d’un espectacle visual continu en una zona més isolada, amb rius vorejats de palmeres, paradetes amb hortalisses i fruites al voral de la carretera, barques de pesquers amarrats als vorals del riu, un número més elevat de cases de fusta aixecades del terra per quatre bigues, … Una regió molt més musulmana, amb gairebé tots les dones amb vel (fins i tot alguna amb burca), on l’horari de les botigues depen de les hores de pregària (tanquen al capvespre quan es fa fosc i reobren al vespre-nit), on les escoles tanquen el divendres i dissabte (enlloc de dissabte i diumenge), on el mateix govern de Terengganu prohibeix passejar-se a partir de les 22:00h a totes les parelles solteres, segons ens explica un jove cambrer de Kuala Lumpur que treballar a un resort de les Perhentian.Després dels transfers, toca una recompensa intensiva d’atenció i jocs als dos petits, i compartir una nova història, un nou joc, un nou moment. Txa, txa, txa!!! Repeteix l’Abril quan juguem a lladres i polícies (després que un dia li funcionés i el Bernat s’estirés reiteradament al terra fent-se el ferit). El descans és gairebé una utopia, com aconseguir un banc buit en una sombra de Port Aventura a l’agost. Aquests viatges amb família necessiten vitalitat contínua, piles Duracel recarregables, múltiples rodes de recanvi, i unes ganes brutals de viure noves experiències …. Les vivències s’acumulen i en totes les ocasions i situacions perceps diferències respecte d’on venim. A l’hora de sopar, després d’escurar les darreres espines d’un bon peixot i de beure 5 sucs de lima i de taronja enmig d’una plaga de petits escarabats voladors, un grill de tamany considerable decideix ser el cinquè agraciat a compartir la peça marina del plat. O bé s’embussa l’inodor de l’habitació, o no va l’aigua calenta, o menges sense tovallons ni aigua als lavabos, o et serveixen el menjar dels nens més picant impossible malgrat haver dit el famós reiterat «not spicy please» o …, en fi, que es disfruta de l’autèntica experiència de viatjar!!!Comparteixes joguines d’altres nens, xerrades relaxades amb malais encuriosits, observes converses de locals sense saber el significat, contemples el paisatge bocabadat, disfrutes de moments buits sense res més especial que la convivència amb gent i llocs que són nous, desconeguts, diferents…una sensació única i pleníssima!!!