Avui hem anat a veure una de les moltíssimes coves que hi ha a la illa de Borneo. Ja que finalment no anirem a la cova més gran del món al Parc Nacional de Mulu (ens queda molt lluny, mala connexió, poca disponibilitat, difícil treeking pels nens…), ens emportem un bon record després de visitar la més que poblada “Wind Cave”. Poblada bàsicament per ratpanats penjats al revés excepte quan decideixen volar cap a “nowhere”. Excepte uns 3 kilòmetres en taxi, avui hem fet els trajectes en transport públic ja que teníem molt temps. L’anada ha sigut molt divertida al coincidir amb una família que anaven a celebrar el “Hari Raya Aidilfitri” (festa nacional pels musulmans), i que no paraven de riure i riure. La nostra entrada ha format part de l’espectacle i l’Abril ha volgut ser la protagonista amb la cançó “Senyor conductor toqui el pito, toqui el pito, …”. El Bernat ja la canvia un mica i diu: “Senyor conductor toqui’s el pito, toqui’s el pito, …”.
Els habitants de Malaysia tenen 4 festes principals durant l’any, relacionades amb les 4 religions/cultures més significatives del país: La musulmana amb el “Hari Raya aidilfitri”, la cristiana amb el Nadal, la indú i el canvi d’any xinès. Avui m’he llevat amb el Bernat, després que la Karina ja baixés a la zona d’esmorzar amb l’Abril. Quan hi he anat m’he trobat una torrada- pastisset casolà molt maco de melmelada amb un 17, dels anys que fem cami junts!!! Els sogres ens han felicitat!!! i ens hi han fet pensar, moltes gràcies!!! Sou genials!!! Fins ben aviat!
Per celebrar-ho hem sopat en un bon restaurant (tot i això hem continuat anant molt per sota del pressupost diari) tot degustant una copeta de vi per primera vegada en aquest viatge, aquí el vi és caríssim, i hem acabat la celebració amb l’Abril i jo asseguts a la taula per una marranada ja que no volia menjar-se lo del plat, hem fet un “mano-mano” , avui no podia ser perquè hem pogut triar espaguetis a la bolognesa (amb salsa dolça, boníssims!). Són les coses de les cebracions romantiques amb els dos fills in situ. El romanticisme costa que duri més de 5 minuts…bé, volia dir 5 segons! Ei!!! amb els nens però es disfruta d’una altra manera; explicant-los 5 vegades una mateixa cosa, intentar fer-los creure per anar a dormir, intentant calmar-los després d’una estona de joc esbojarrat, intentant fer-los entendre que els jocs s’han de compartir, intentant acabar les frases amb una conversa amb la Karina, deixant-t’hi l’esquena per carregar-los en alguna caminada quan estan cansats, fregant el menjar que ha caigut al terra al restaurant, o intentant que no trenquin res de l’habitació de l’hotel o una segona copa de gelat o … Jo estic segur però que algun dia quan siguem més grans trobarem a faltar totes aquestes situacions… segur. Avui, mentres l’Abril dormia sobre la meva falda en el trajecte d’autobús de tornada he tingut tot el temps del món per mirar-me-la, acariciar-la, apartar-li els cabells que li anaven a la cara (el bus no tenia aire condicionat i hi havia totes les finestres i portes obertes), i tocar-li el nasset. Els nens desprenen tanta tendresa, això de ser pare em fa créixer com a persona. I viatjar, també.