Vang Vieng, una població del nord de Laos transformada per un turisme de backpackers adolescents que no han «futut mai l’ou en un canutu», nens de 20 anys (sobretot australians) que amb un pressupost petitíssim poden emborratxar-se en un dels múltiples bars-pubs, jaure com pòtuls mentres miren als bars les típiques sèries absurdes americanes, dormir en un del centenar d’econòmics guesthouses, baixar amb una espècia de Donut inflable pel riu mentres no perden el temps bevent cerveses, … tot sense ni haver de parlar cap altre idioma que el què els hi va ensenyar les seves mares. Amb aquest pròleg tan bonic, reflexe de la imatge inicial que un s’emporta al només arribar a Vang Vieng, ningú diria que estem enclavats en un entorn preciós, d’una bellesa natural exemplar, envoltats d’una vida rural que et deixa bocabadat. Un parell de bicis amb uns seients al darrera ens han permès fer una sortida pels camins propers al poble, atravessant camps d’arròs ja segats tot esperant novament la temporada de pluges, i rodejats per pressumptuoses i accidentades muntanyes càrstiques que solemnifiquen un espai rural que destaca per una tranquil·litat extraordinària. Hem trobat el nostre espai en una vall plana i llarga, enclavada al mig d’aquests turons verticals tan pintorèscs, amb una família que coordinava l’entrada a una de les múltiples coves de la zona. Una casa de bambú, amb el seu bestiar (gallines, vaques, …), els seus arrossals, i uns embassaments d’aigua amb peixos esperant que la Karina els hi tirés l’am. Una Karina victoriosa, exemplar, vaig a dir rascant un nivell professional i emocionant a uns nens que no podien creure’s l’alt rendiment pesquer de la seva mare. 7 peixots amb poca estona han sigut el resultat aniquil·lador d’una dona decidida a endur-se el premi «a la pilota d’or» com a millor pescadora de Laos. Pescar, aquell esport o activitat que els Solà-Sobré hem trobat gairebé sempre avorrida, sense ritme, sense emoció… Però aquí,quan el teu cos es troba tranquil i pausat, quan l’entorn et porta a la calma i a l’observació, quan els nens i tots entenem i disfrutem d’aquest ritme suau i lent que afavoreix l’estada en aquest lloc tan especial… Un d’aquells llocs que ens agraden, amb silenci, una vista espectacular i a la vegada amb ambient familiar. Un lloc únic fora de l’atractiu turístic principal, amb una pau admirable i solemna, només interrompuda per les contínues esquitxades de les noves preses capturades per la pescadora més famosa del nord de Laos, una noia-dona guapíssima amb dos nens rossets que no paren de buscar i inventar-se jocs i que han disfrutat d’allò més d’aquest dia de bici i de pesca amb família.

Ja estem a Laos!!! Una nova experiència ens espera en un altre país d’aquesta meravellosa part del món. Després d’una jornada maratoniana de trens, busos, pas fronterer i tuk-tuk arribem a Vientiane, capital de Laos. Una ciutat amb estructura de poble, amb un ambient al centre relaxat entre carrers estrets colonials. Poc més de 200.000 tranquils habitants comparteixen un espai extens i pausat, on grans urbanitzacions i complexes hotelers s’estan aixecant als vorals del riu Mekong, mostrant un canvi important en l’obertura de l’ultracomunisme que va dirigir el país durant les darreres dècades. Uns darrers cent anys d’història molt semblants als de Vietnam, marcats pels conflictes amb els francesos durant l’antiga Indoxina, i amb els americans durant la guerra del Vietnam. Una guerra que no els va tocar només de resquitllada sinó que els va castigar severament. Segons hem llegit, van caure tantes bombes a Laos durant 8 anys de guerra com a Europa durant la segona guerra mundial (gairebé res…). Els occidentals (per dir-ho d’alguna manera) ens hem passajat pel món provocant guerres i matant a gent com nosaltres, sigui durant l’època colonitzadora, o ja posteriorment per interessos comercials, per la recerca de minerals i energia, o per les pors i temors de la guerra freda. Déu ni do. Encara no sé com ens somriuen…L’Abril està preciosa, la seva mare li ha començat a fer unes cuetes que encara milloren lo insuperable. Els seus saltironets quan parla demostren una alegria continua i exhultant, una energia vital que explota els seus sentiments. Uns sentiments molt tendres, amb unes ratxes de petons espectaculars cap a un papa «embobat» entre temples, paradetes de menjar i la seva filla. La Karina mentrestant buscant els seus estimats «iced coffee with milk» mentres passegem amb bicicleta per un centre amb un caire colonial i tranquil. El Bernat assaborint un suc de pinya «delicious» tot buscant o mig enredant al seu pare per una sessió frenètica de lluites al mig de l’estreta vorera. Uns minuts d’intensa activitat física descontrolada per fer baixar la sobredosi adrenalina infantil que corre dins les venes del nostre fill, sobretot després d’una sessió llarga d’exercicis d’escriptura i lectura. Moment perfecte perquè un de nosaltres dos (els dos que estem en un segon pla…) pugui fer alguna escapada, o aprofitar per realitzar alguna gestió. Tot treient diners en el banc BCEL (el millor pel tipus de canvi a Laos), m’he escapat a visitar un dels innombrables temples budistes que imperen la ciutat. Aquests conjunts arquitectònics estan compostos per una zona amb edificis principals com a temples religiosos i unes vivendes auxiliars per als monjos i els seus estudiants. Casualment, mentres m’he assentat a observar-los com dinaven en el Hall de l’edifici principal, un d’ells se m’ha adreçat amb un «Hey, how are you doing?» amb un accent americà 100%. Resultava ésser un noi estudiant universitari d’Estats Units, fill d’una parella de Laos que va emigrar al país nord americà quan hi havia la guerra del Vietnam, i que estava fent un estada d’una setmana compartint vida amb els monjos budistes. La seva predisposició a compartir uns moments i sensacions per ensenyar-me el què fes falta sobre el budisme, han permès que poguéssim aprendre una mica més sobre una religió-filosofia molt interessant. Una vida sense desitjos és la clau per poder tenir una ment lliure i tranquil·la, necessària per reflexionar i inspirar-te per aconseguir un estat mental amb plenitud. Uns desitjos que són quotidians a casa nostra, i en moltes ocasions excessius. Les dones no poden mantenir cap tipus de contacte amb els monjos, ja que vulnerarien aquest estadi interior de tranquil·litat i puresa, absenta de qualsevol desig. Les dones, encara que de forma residual, vesteixen de color blanc i també poden dedicar la seva vida a la reflexió per aconseguir una espiritualitat profunda i plena. Una vida religiosa en comunitat, basada en la convivència, l’ensenyament, l’estudi d’un mateix i en la simplicitat. Amb les portes sempre obertes permeten l’entrada a tot turista o individu mentres ells fan qualsevol activitat quotidiana. Creuen en la reencarnació i en el fet d’arrossegar les conseqüències positives i negatives d’altres vides anteriors. L’autogestió de l’ànima és un dels punts vitals per controlar qualsevol impuls i per evitar qualsevol adversitat provocada per les múltiples «causa-efecte» que comporta l’existència. Molt interessant!! Això sí, aquesta simplicitat extrema per poder arribar a acostar-se a l’estat mental de Buda està a l’abast de pocs monjos o «Master Monks». Mentrestant, molts d’ells interrompen la seva calma espiritual amb algun whatsaap o vídeo de Youtube a través dels seus iphones pirates.