Després de dues nits a Mersing, decidim tirar amunt per la costa est direcció a un poble que uns «guiris» ens han dit que és molt interessant i a la «Lonely Planet» també el pinten molt bé. A Mersing dubtàvem d’estar-hi només una o dues nits després del nostre safari indoor a Pulau Sibu. Finalment, els bitllets de bus estaven exhaurits pel dia següent, per tant, dia de relax en aquest poble gran de la província de Johor. Esmorzars deliciosos a una cafeteria excel·lent on preparen una espècie de cafè amb molt de gel que ens recorda als «frappé» de les illes gregues i que tans bons records ens porten!!! tornarem a illes gregues!! sopar boníssim a un restaurant al costat del port, jocs incansables tots quatre junts durant 3 hores a varis parcs a la zona de la platja, nosaltres esgotats, els nens no es cansarien mai, mini-passeig cowboy a cavall en un «ruedo» de 10 metres de diàmetre, fotos pel visat de Vietnam, crema postpicades, i espectadors d’un enterrament xinès pels carrers de la localitat. Un soroll de tambors ens va fer sortir ràpid de l’habitació pensant en alguna festa d’un diumenge d’agost. Una filera de músics, encapçalats per un camió amb unes boles grans blanques amb lletres xineses i amb un sèquit de persones al darrera d’un cotxe amb el sarcòfeg del familiar. Just al costat nostre es paren per fer unes pregàries ràpides just al davant d’un restaurant xinès, ja tot preparat pel baquet, on hi havia una taula a l’exterior amb «incens» cremant. Un enterrament xinès. El nostre perill principal actualment a Mersing són les clavegueres vistes a peu de les voreres. La merda de tots els ciutadans, que no és poca, ens voreja per tota la ciutat i crea un entretingut joc d’equil•libri per no caure-hi en cap moment, amb la dificultat afegida que alguna de les múltiples i diferents olors que et persegueixen et pugui marejar per desequil·librar-te. Després d’esperar una estona el bus, hem iniciat el camí cap al nord, direcció Cherating.El camí cap a Cherating, petita i preciosa població costera, ha sigut molt entretingut. Les 5 hores d’autocar han passat molt més ràpid del previst. Una paradeta de 15 minuts per menjar un pollastre preparat en una de les paradetes cutres a peu de carretera (per cert, cruixent i boníssim, el Bernat s’ha cruspit 3 cuixes), una segona aturada de 5 minuts a la capital de la província, i durant el camí jugar i jugar amb els peques. És curiós com molta gent local volen fer-se fotos amb els nens i agafar l’Abril amb braços o els dónen galetes i coses de menjar. No sempre són fàcils els transfers, depèn del dia, del nostre estat anímic, del nivell d’exaltació dels nens, …Realment s’han portat molt bé i hem pogut jugar, pintar i inclús començar a fer alguna suma portant amb el Bernat, no se’ns ha fet gens pesat, i fins i tot la Karina ha fet una dormideta mentre jo jugava amb els nens.Les classes encara no les hem començat ja que esperem també l’inici del curs escolar (o sigui que encara estem de vacances…), encara que el Bernat en certs moments li agrada i inclús ho demana. A l’exterior avui hem vist algunes zones puntuals un pèl precàries, amb cases molt més bàsiques fetes de fusta, palla i materials poc resistents (encara que en alguns casos amb un cotxe a la porta) amb els seus animals de pastura pel carrer (sobretot vaques i cabres) . De totes maneres, a poca distància d’aquestes barraques, estaven construint noves urbanitzacions amb casetes petites iguals però d’obra per tal de substituir les velles i deteriorades. També pel camí hem vist centres comercials, refineries, alguna zona industrial amb fàbrica de cotxes, … Són contrastos molt interessants que segur que fa uns 15 anys eren encara molt més accentuats. Ara, per sort, la gent viu força bé, i en molts casos molt bé. Hem de deixar de banda els estàndars europeus de vida i sobretot pel què fa a la higiene (sobretot en carrers, lavabos i cuinesque en això sí que hi ha diferència). Aquí es veu «soltura» a l’hora de gastar i no hi ha ni un local de lloguer, es veuen cartells que busquen persones per treballar i en general una activitat econòmica molt dinàmica. I fins i tot algun Ferrari que al tiet Joan Ramon ja va conduir a Itàlia!La conducció, per exemple, ens ha sorprès moltíssim. La gent condueix de forma organitzada, respecten bastant les senyals, els motoristes porten casc i no es veu massa a tota una mateixa família sobre una mateixa moto o multitud de gent a darrera de camionetes tal i com veus a molts altres països. A excepció d’alguns avançaments intrèpits que arraconen els altres vehicles al voral, dels nens petits drets al seient de davant amorrats al parabrises sense anar lligats, d’alguns nens petits de poble conduint motos sense casc, del nul respecte al vianant, de la invisibilitat dels 5 primers segons del semàfor en vermell, la resta d’aspectes referents a la circulació són en general molt positius i semblants als del nostre país. Referent a l’educació, no parem de veure escoles i més escoles amb un format d’ edifici gairebé idèntic per totes les escoles, i moltes. Això ens fa pensar que és una sòlida base pel futur d’aquest país, un país ja molt avançat i que si no fós per la moneda i pel menjar econòmic, no acabaria sent una destinació gens barata pel turista (òbviament, encara molt més econòmica que Europa). Bé, ara descanso en un sofà, del nostre apartament que hem agafat en un dels hotels que hi ha al poble. Des que vam tornar de la illa que no agafem reserves amb antel.lació per internet i preferim veure abans l’hotel i les seves habitacions. Sobretot ara que ja han acabat les seves festes i que ja comença la seva temporada baixa. Per tant, a les 17:00h l’autobús ens ha deixat al peu de la carretera nacional (que per sort no plovia com 20 minuts abans que queia una altre de grossa), i després de caminar tots 4 mig kilòmetre per una carretera amb les nostres motxil.les i el cotxet (encara l’anem arrossegant, tot i que la major part de dies el deixem en el mateix hotel) hem començat a mirar allotjament. Just el primer Hotel és el que deia la guia que tenia piscina i ens venia molt de gust, sobretot pels nens. Mmmmmmmm!!!!!! Piscineta verdeta, verdeta, verdeta, com els múltiples rius de la selva. Increïble! Estàvem apunt de marxar després de les més que falses explicacions del recepcionista afirmant que era tema de la tempesta… quan em trobo el «jefe» i propietari de l’establiment. Doncs bé, hem fet una aposta, si la piscina demà a la tarda, a les 15:00h encara està verda doncs ens regala la primera nit d’hotel. Perfecte, ara esperem que estigui semi-verdeta demà i al punt per demà passat, ja que si tot va bé aquí ens hi estarem unes 3 o 4 nits. Per cert, el «pavo» (em refereixo al «putu jefe»), tot xulet com és ell (i com a mi m’agraden), m’ha explicat mitja vida (dues dones: una de britànica a Sidney amb dos filles a USA i una altra a Kuala Lumpur) i m’ha fet endevinar la seva edat… com no, hem tirat avall i l’hem fet més que feliç durant una estoneta. De seguida però s’ha anat a assegurar que el cap de manteniment (absent a l’hotel durant els darrers 10 dies, pel què ha provocat el mal estat de l’aigua de la piscina) tirés el clor adequat a la «Swiming-pool» al capvespre.

Avui finalment hem marxat de la illa i hem tornat cap a Mersing, petita població al costat del mar, port de sortida a moltes illes properes. Vam decidir ahir al vespre estar-hi només 2 de les 4 nits al resort de l’illa «Pulau Sibu» després de veure 2 escarbats més a l’habitació just en el moment de tirar els matalassos al terra, on havíem de dormir la Karina i jo. Aquesta vegada eren dos escarbats de tamany considerable, diria que eren rates disfrassades de cura, un d’ells amb pinces i tot. La Karina va preferir dormir les dues nits estretament amb els dos peques a dalt del llit de matrimoni tots tres. Realment ha sigut una llàstima que les condicions de la cabanya fossin tan pèssimes ja que la illa era molt maca. Ara però, escrivint sobre un matalàs amb llençols nets i mirant enrera, també es viu com una experiència més salvatge dins de la contínua selva del sud-est asiàtic (sobretot per l’iguana o «pedazo bitxo groc i negre» de la dutxa, que encara no sabem si el color que tenia el definia o no com a perillós).Per cert, ara estem dormint en un hotel que ens val 18 euros l’habitació per nit, és bastant bàsic però correcte, lo increïble és que estem super contents d’estar-hi i ens dóna la sensació que estem al Hilton! Tot venint al poble amb taxi (la combinació amb autobús era molt dolenta) gairebé hem atropellat a un mono. Dos dies abans ja n’havíem vist dos que travessaven la carretera i aquesta vegada ha anat ben just. El terra de la carretera estava ben moll per l’enèssima tempesta i el conductor ha frenat lleugerament sense girar el volant, fet que ha garantit la nostra estabilitat sobre la carretera, però que ha reduït les opcions al primat d’escapar-se. Finalment, després de parar-se just al davant nostre ha esquivat l’auto en el darrer moment, màxim a dos metres del nostre paraxocs. Fascinant. Ens fa il·lusió penjar aquesta foto perquè crec que és la primera que tenim de la Karina i jo solets! L’Abril com fa des del principi del viatge, es posa gelosa quan ens veu en actitud carinyosa abraçant-nos o fent-nos un petó i corre ràpid a separar-nos o posar-se ella al mig, per tant, ens dura poquet el romanticisme mentre l’Abril està aprop nostre… La foto la va tirar el Bernat, tot un professional!

Per cert, m’agradaria fer una reflexió sobre el comportament del turista viatger intrèpit. Avui, un cop hem arribat al port a on desembarcava la lanxa que ens tornava de l’illa (per cert, ens encanta i ens fascina anar amb barquetes per mars o rius… és tan relaxant…) hem baixat conjuntament amb una altra parella d’europeus d’uns 50 anyets (prou madurs) que tot i el pes considerable de la dona s’ha marcat uns 100 metres llisos que ni el Bolt l’hauria guanyat per tal d’arribar primer a l’únic taxi que hi havia en aquest isolat port. No he tingut temps d’agafar el cronòmetre de l’Iphone, però jo diria que ha baixat el rècord femení de França. Una de les grans premises del gran turista individual independent és «maricon l’últim». Aquesta parella també tenien reservat 4 dies i avui a l’hora de l’esmorzar ens han vingut a demanar si estàvem gaire bé a la cabanya… i després de dues frases s’han adherit al check-out avançat i afegit al nostre boat. I mira que venien de Cambodja… Bé, doncs el tema està en què no hi ha massa consideració ni massa modalts ni sentiment, ni que et vegin viatjant amb dos nens … l’únic que val és l’interès personal de moure’t com puguis i el més ràpid i barat que puguis pels llocs. Inclús anant amb sabates «Salomon» i armilla «Panama Jack». El fet d’anar amb nens tampoc ens ha de donar sempre la prioritat amb tot, ni espero que m’estenguin la catifa per allà a on anem, però sí que és cert que sobretot la gent local ho té en molta consideració : Et deixa passar primer a les cues, et deixa seure al transport públic, et dónen un pot de pumada post-picades per la molèstia que et poden provocar, etc, tampoc a tot arreu ha de ser així però jo crec que amb els col·lectius de gent gran i de nens s’hauria de tenir més sensibilitat. Ara bé, quan parlem que el qui t’envolta és un turista tal i com Déu mana… és a dir, un «bon viatger descobridor dels nous móns», doncs aquí… fins i tot valen els colzes. Com el de la noia que volia entrar en un bus de tornada en una de les nostres visites per anar a la selva on vam veure els orangutans. En aquella parada ens vam reunir uns quants turistes que tots tornàvem de la caminadeta per poder veure el moment que donaven de menjar a uns orangutans en llibertat després d’haver-los reintroduït al seu medi natural. Aquest cop, quan va arribar el bus ja veiem que no hi cabríem, i en el moment de pujar, no va valer ni el temps d’espera (que precisament nosaltres érem dels primers), ni el fet d’anar amb menors d’edat, ni res… a excepció de les cames per anar ràpid, i dels colzes per protegir l’espai. Està clar però que nosaltres vam seure, per suposat. Els animals més ferotges en aquest moment eren els joves i forts, els que podien córrer més que la resta i els que de seguida podien ocupar el seu seient privilegiat, fruit i èxit del seu esforç realitzat. Vaja, res comparable amb qualsevol altra parada amb gent local.

Ara ja s’està fent de nit, espero que avui no em piquin tantes vegades com ahir. No sabíem que a la illa hi havia unes mosquetes petites que piquen i no t’adones al moment però et van picant i matxacant mica en mica, no vam veure els típics mosquits i vam pensar que no calia repelent… A la meva esquena hi tinc més de 100 picades, sort que la Karina i els nens estan bé, només una mica a l’esquena del Bernat però gairebé ni es queixa. Ara estic escrivint des de la terrasseta d’una de les cabanyes cutres que té aquest resort de la illa. L’experiència és molt i molt interessant. La illa és petita i molt maca. La nostra cabanya està en una zona on gairebé s’uneixen les dues platges de cada costat de la illa, apunt de separar-se en dues. La platja de l’est és preciosa, amb sorra fina i blanca, aigua transparent (no turquesa), i una selva amb palmeres com a fons d’escenari. Ara està caient un xàfec altra vegada i encara crea un ambient més salvatge i interessant. Cap al nord el mar ja es barreja totalment amb els núvols de la tempesta, i només quan llampega es diferencien els dos blaus. Cap al sud, una línia separa del gris fosc dels núvols de tempesta del blau gris del capvespre. Quan es fa fosc, és dels moments que més m’agrada del dia, havent rigut, menjat, jugat, conversat i viscut una nova experiència amb tota la família. Avui un pèl més neguitosos per les picades del petit mosquit inofensiu. Després de dinar hem decidit anar a caminar una estona per la illa a veure què trobavem… i desconeixent la realitat total d’aquestes illes hem descobert que són habitades per gent local. En moltes d’aquestes illes hi ha pobles petits, amb casetes de fusta i planxes de ferro (bàsiques però amb un bàsic confort). En aquest cas les cases estaven disperses per una gran extensió d’herba baixa, palmeres altíssimes i cagades de vaca. Hem conversat amb vàries persones molt amablement i tranquilament, com és habitual en aquest país i ens han comentat que hi habiten unes 200 persones i uns 8.000.000.000.000.000 de mosquetes petitetes nascudes per picar!!. Tenen una escola realment gran pel volum del poble, una petita «police station», 4 botiguetes juntes (algunes d’elles encara tancades pel «Hari Raya Aidilfitri»), i moltes vaques pasturant a partir de la tarda pel mig del poble, omplint d’excrements el pas de les 4 motos que hi passegen i dels nens que hi juguen.
Un cop hem arribat a l’extrem de la illa ens hem banyat a una platgeta i hem jugat amb una barca que mentres hi estàvem s’ha clavat a la sorra pel descens de la marea.Just quan hem tornat ens ha començat a ploure i hem decidit fer el què mai solem fer quan estem a casa : Caminar, córrer, riure i jugar sota la pluja! Doncs ens ha ben pillat i hem rigut moltíssim. L’Abril ha corregut i saltat potser durant gairebé 2 kilòmetres. Ara, continuo a la terrasseta i va plovent de valent altre cop i la cortina d’aigua no em fa veure ni els arbres que tinc a 10 metres. Espectacular. Són moments molt i molt tranquils. L’ordenador se m’està començant a mullar per la força del vent. Encara no entenc com no hi ha goteres a la terrassa. Dic això perquè, les condicions de la cabanya són bastant precàries. Ens hem hagut d’ajustar a un Resort pel nostre budget i evidentment no tot pot ser de flors i violes. Ahir a la nit la Karina es va despertar per treure un escarbat del llit. Avui, just quan ens anàvem a dutxar he vist amb la llinterna que portem (ja que la llum del lavabo no anava) un tipus de «iguana» (o diga-li draguet petit o «camaleó» o immensa sargantana de dos pams) just sobre la dutxa. No era tan gran com el què hem vist caminant, ja que aquest potser feia amb cua inclosa entre 80 cms i 1 metre. Safari fora i dins de casa. Ho vaig a comentar amb un dels responsables del «resort» (si es pot dir així), i em demana que de quin color és… què vol dir això? deixem-ho aquí. Després d’aquesta excessiva comoditat decidim escurçar l’estada de 4 a 3 nits. Entro a dins l’habitació ja que l’ordenador se’m pot inundar… Parlant d’inundacions, no puc deixar de parlar de l’autèntica inundació que vam viure en un dels trasllats que hem fet per tal d’arribar a aquesta illa. Amb l’autobús de Johor Bahru a Mersing, vam trobar una zona de la carretera totalment inundada. Aproximadament uns 300 metres de carretera impracticable amb més de mig metre d’aigua de profunditat. Un cotxe al mig ben parat, crec que amb l’aigua per sobre el motor, assenyalava la zona més profunda del caos aquàtic. Pel costat hi passaven a tota pastilla quatre tot terrenys atrevits i el nostre autocar. El Bernat s’ho passava d’allò més bé, mentres que l’Abril començava a qüestionar-se temes quan veia la seva mare preguntant-me si era millor baixar de l’autocar… Els nens estan ara relaxats jugant sobre el llit mentres la Karina va mirant les fotos del dia i a ells com juguen.

Com ja sabem, el món canvia moltíssim, i sobretot durant els darrers anys. Molts diran que perd l’encant, altres que es perd la tradició, la cultura, però la realitat és que les noves tecnologies i la modernitat han arribat a molts indrets del món. Avui hem anat a un poblat ex-indígena del sud de Sarawak. Els poblats d’aquesta zona de Borneo es caracteritzen per viure les famílies una al costat de l’altre, compartint zones comuns tant a l’exterior com en sales interiors. Aquest poblat és diferent d’algunes altres longhouses que havíem vist en les fotos, encara que amb un encant especial. Un poblat al mig de la selva que ha sigut conectat per una carretera que voreja el riu, l’únic canal de comunicació que tenien els antics poblats indígenes. Al costat de la nova carretera, la instal·lació elèctrica i canalitzacions d’aigua. El poblat manté bona part de l’essència i dels materials per la construcció dels habitatges a excepció d’algunes planxes metàl·liques com a recobriment de teulada i bona part del mobiliari i complements de l’interior. La vida en el poblat es viu normal tot i la contínua entrada de turistes nacionals i estrangers encuriosits per viure l’experiència. La barreja és bastant explosiva ja que passem de veure persones de la tercera edat fent treballs domèstics o d’artesania (per a ús propi) a nens vestits de l’Arsenal escoltant música pel mòbil mentres juguen a bàdminton. Contrastos molt exagerats però a la vegada interessants. La majoria de les famílies es beneficien d’aquesta ambigüetat. Per una banda són molt autosuficients amb els propis recursos que els hi ofereix la selva: – bambú com a material de construcció, com a fusta per cremar, com a recipient per coure aliments, … – arròs, verdures i altres hortalisses dels diferents cultius que tenen cada família – producció pròpia de vi d’arròs – fusta per a tot tipus d’utensili o paviment o mobiliari – … . I per altra banda gaudeixen dels privilegis que els dóna el fet d’estar a només una hora de la ciutat: – els nois joves alguns ja hi treballen – accés a comoditats, noves tecnologies … . Un exemple boníssim ha sigut en el moment de la visita a la casa major del poblat, on hi guarden encara avui en dia, els cranis dels caps de les tribus rivals vençudes en combats històrics. Aquests caps estaven dins d’una gàbia de fusta, que l’envolten puntualment de fulles i branques cremant-se per tal que el fum conservi millor l’estat dels ossos. Just al fons de la casa de fusta, conservada totalment com en les èpoques antigues, hi havia el servidor d’internet del poblat! El Bernat ha flipat amb els cranis, i la seva primera pregunta ha sigut: «Papa, i com els hi tallaven el cap?». L’Abril mentrestant jugava amb uns nens enriolats davant de la seva casa, i aprofitava per fer-se la manicura i pedicura (això deu ser influència de la iaia Dolors i de la Núria…) Anar amb nens obre portes a converses que segurament no tindria amb la gent local. Les persones grans s’acosten per veure el Bernat o l’Abril per tocar-los el cabell i les mans. Tot això fa que pugui començar un diàleg molt més proper. Tot s’ha de dir que Malaysia, com a ex-colònia britànica gaudeix d’un alt nivell d’anglès, molts KFC i Pizza Huts, i els vehicles tenen el volant a la dreta. Evidentment aquests poblats no tenen res a veure amb altres zones del món on encara hi ha vida totalment tribal, com a Papua Nova Guinea, certs llocs d’Amazones o com a Etiòpia. D’aquesta darrera no podem deixar de pensar en el nostre viatge al sud d’aquest país, ja tocant amb Kenya, on hi ha multituds de tribus (Àmars, Mursis, …) que viuen pràcticament com en la prehistòria, excepte per la presència d’armes, algun radio-casette, piles i poc més. El seu modus vivendis és totalment salvatge i en molts casos animal. Rituals milenaris, tradicions arrelades, i sobretot un dia-dia totament primari. Només amb la manera d’actuar o de comunicar-se, moure’s o inclús discutir… ens va provocar una sensació molt bèstia durant la nostra estada, una sensació de veure, palpar i conviure en alguns moments amb persones que viuen gairebé com en èpoques prehistòriques. Aquí sí que veiem que ens separava una eternitat. Una immensa eternitat… Els nens ja dormen al meu costat, mentres acabo d’escriure aquestes 4 ratlles. Avui l’Abril, no sé perquè…ha menjat molt i molt bé. El Bernat s’ho menja tot. Bé, el picant li costa una mica encara.