Avui hem anat a veure una de les moltíssimes coves que hi ha a la illa de Borneo. Ja que finalment no anirem a la cova més gran del món al Parc Nacional de Mulu (ens queda molt lluny, mala connexió, poca disponibilitat, difícil treeking pels nens…), ens emportem un bon record després de visitar la més que poblada «Wind Cave». Poblada bàsicament per ratpanats penjats al revés excepte quan decideixen volar cap a «nowhere». Excepte uns 3 kilòmetres en taxi, avui hem fet els trajectes en transport públic ja que teníem molt temps. L’anada ha sigut molt divertida al coincidir amb una família que anaven a celebrar el «Hari Raya Aidilfitri» (festa nacional pels musulmans), i que no paraven de riure i riure. La nostra entrada ha format part de l’espectacle i l’Abril ha volgut ser la protagonista amb la cançó «Senyor conductor toqui el pito, toqui el pito, …». El Bernat ja la canvia un mica i diu: «Senyor conductor toqui’s el pito, toqui’s el pito, …».
Els habitants de Malaysia tenen 4 festes principals durant l’any, relacionades amb les 4 religions/cultures més significatives del país: La musulmana amb el «Hari Raya aidilfitri», la cristiana amb el Nadal, la indú i el canvi d’any xinès. Avui m’he llevat amb el Bernat, després que la Karina ja baixés a la zona d’esmorzar amb l’Abril. Quan hi he anat m’he trobat una torrada- pastisset casolà molt maco de melmelada amb un 17, dels anys que fem cami junts!!! Els sogres ens han felicitat!!! i ens hi han fet pensar, moltes gràcies!!! Sou genials!!! Fins ben aviat!
Per celebrar-ho hem sopat en un bon restaurant (tot i això hem continuat anant molt per sota del pressupost diari) tot degustant una copeta de vi per primera vegada en aquest viatge, aquí el vi és caríssim, i hem acabat la celebració amb l’Abril i jo asseguts a la taula per una marranada ja que no volia menjar-se lo del plat, hem fet un «mano-mano» , avui no podia ser perquè hem pogut triar espaguetis a la bolognesa (amb salsa dolça, boníssims!). Són les coses de les cebracions romantiques amb els dos fills in situ. El romanticisme costa que duri més de 5 minuts…bé, volia dir 5 segons! Ei!!! amb els nens però es disfruta d’una altra manera; explicant-los 5 vegades una mateixa cosa, intentar fer-los creure per anar a dormir, intentant calmar-los després d’una estona de joc esbojarrat, intentant fer-los entendre que els jocs s’han de compartir, intentant acabar les frases amb una conversa amb la Karina, deixant-t’hi l’esquena per carregar-los en alguna caminada quan estan cansats, fregant el menjar que ha caigut al terra al restaurant, o intentant que no trenquin res de l’habitació de l’hotel o una segona copa de gelat o … Jo estic segur però que algun dia quan siguem més grans trobarem a faltar totes aquestes situacions… segur. Avui, mentres l’Abril dormia sobre la meva falda en el trajecte d’autobús de tornada he tingut tot el temps del món per mirar-me-la, acariciar-la, apartar-li els cabells que li anaven a la cara (el bus no tenia aire condicionat i hi havia totes les finestres i portes obertes), i tocar-li el nasset. Els nens desprenen tanta tendresa, això de ser pare em fa créixer com a persona. I viatjar, també.

Avui hem dedicat el dia a veure dos espècies d’animals que no tenim al nostre país. Pel matí, cocodrils. El Bernat i l’Abril els tenim ben encuriosits amb la possibilitat que un cocodril surti en qualsevol moment per algun riu per on estiguem passant (tant en cotxe,barca o a peu) i si corren més que nosaltres o no, i davant d’aquest interès hem anat a visitar una granja amb més de 1000 individus amb mandíbules robustes farcides de dents afilades amb ganes de menjar, i de valent … (spicy or not spicy, it doesn’t matter). La veritat és que ha sigut molt interessant veure com els crien de petits fins a deixar-los quan són adults en espais ja molt més oberts i en un medi totalment favorable a la seva espècie. Hem decidit agafar un taxi d’anada ja que la connexió amb autobús fins al destí era molt difícil (10 euros per uns 45 minuts de camí). Justament quan els hi donaven el menjar, l’Abril ha decidit tapar-se les orelles per no escoltar el soroll del cocodril que tenia a menys de 5 metres en el moment de tancar la boca per capturar al seu «cacho de carne». Un parell de bosses de patates ha sigut el nostre dinar ja que després no hem trobat cap mes lloc per menjar ni cap botiga. Després dels cocodrils decidim anar a veure directament Orangutans (una de les estrelles de Borneo). Havíem de caminar 1,5 kms fins a sortir a la carretera principal per despres agafar 2 busos. Al mig del camí enfangat però hem vist 3 gossos no molt tranquils i la Karina,molt prudent i encertadament, no ha volgut seguir el camí i amb la seva decisió ha parat el primer cotxe que venia pel camí per demanar-los si us plau si ens podien portar fins a la carretera principal. Amb els nens tothom està més predisposat a donar-te un cop de mà. Curiosament era un 7 places amb 3 persones a dins, que tot parlant ens han acabat portant a l’entrada mateixa del parc natural de Semengo.Era una parella de Singapore que l’home és enginyer tècnic (treballa per una empresa suïssa de fabricació de maquinària de panells solars) i un client seu (treballa per una empresa americana amb un centre de fabricació proper a Kuching). Viatge entretingut… la dona no s’ha pogut estar de fer-se fotos amb l’Abril i tocar-li el cabell rosset que tant els deixa sorpresos, mentre l Abril la molt punyetera es feia la simpaticota. L’experiència de veure els orangutans en aquest parc natural m intrigava,no sabia com seria. Seria enmig del bosc, o totalment preparat dins d’un recinte tipus zoo, … Finalment hem arribat a l’entrada d’un centre d’investigació de flora-fauna que ajudaven a certs primats a la seva reintroducció al medi. S’havia de caminar durant un kilòmetre amb l’Abril a les espatllets per anar en un punt de trobada ja dins la selva en un àmbit natural totalment lliure. Allà hi havia un parell de persones de l’equip d’investigació que deixaven senzillemnt fruites a sota un arbre (bàsicament plàtans i algun coco). Tres orangutans de la zona, suposo que ja mig acostumats al feeding time s’han acostat per oferir-nos un espectacle visual increïble. Enmig del seu hàbitat, sense estar tancats en cap recinte ni amb cap xip infiltrat, han aparegut tres primats del bell mig de la selva per exhibir la seva flexibilitat, equilibri i força en el seu moviment dalt dels llargs i frondosos arbres, mentres engollien els petits obsequis que els hi havien deixat. Realment, poc ens esperàvem un moment tan autèntic i natural, que xulo!
Hem tornat amb el bus (0,80 cèntims d’euro) i l’Abril com de costum s’ha quedat adormida als meus braços. Ara estic escrivint sobre un banc de fusta just al davant de la nostra habitació, i llàstima que no tinc la càmara aquí, ja que gravaria els sorolls varis i escopits d’un Malaysienc que s’està rentant les dents (o algo similar) en la zona de lavabos compartits del Youth Hostel. Impressionant!! De fet ni l’Orangutan petit feia tan soroll al menjar els plàtans… Vaig a dir que aquest paio no ve dels primats, sinó que és una evolució dels rèptils. Déu meu!!! Ara ha estat a punt de treure l intesti per la boca!! Increible…
Per cert, no em puc deixar de fer una menció especial a la meva dona, preciosa com ella sola així morena després de 4 dies de resort, i principal impulsora d’aquesta aventura! Només però m’ho va haver de proposar una vegada i li vaig dir : Per mi, endavant! Carpe Diem!! Amb responsabilitat, és clar. Menció també especial al pavo (franxuti com el meu cunyat) que acaba d’aparèixer pel passadís amb gayumbus, cabell llarg arrissat i sec com un «palillo». Déu meu, s’ha de tenir molt poc estómac per estar amb un primat com aquest. I tercera menció especial a l’Iphone, Wifi, Skype, … Acabo de fer una reserva d’un hotel a Johor en 5 minuts (el dia 21 d’agost que arribem de Kuching a Johor Bahru en avió molt tard a la nit), després de veure a través de la Lonely Planet quina de les «tropocientas» estacions de busos és la que surt el nostre autocar per anar a Mersing (port de sortida del ferry per la nostra propera visita a la illa de Tioman «paradís tropical» – o això diuen). Posteriorment, ja que les pàgines web de centrals de reserves no m’oferien cap allotjament al costat de l’estació, he decidit recórrer al google maps i trucar via skype a l’hotel més proper que em dongués una certa garantia. Johor no val la pena com a ciutat i no tenim ganes ni d’estar-hi més d’una nit. Les grans urbes si no tenen un real interès (i no és el cas) preferim evitar-les o passar-hi de llarg ràpid. 160 rigits i reservat!! Dins del budget! Endavant!!
Per cert, avui fabulós sopar (curiosament a la terrassa d’un edifici amb 4 plantes purament plenes de places de parking) degustant un parell de crancs, navalles, gambes i calamars fregits. Ha sigut el sopar més car de tots, uns 20 euros en total. Normalment, ens gastem pels 4 uns 10 o 12 euros en total per àpat.

L’efecte que creen les palmeres de nit amb el reflexe de la llum és molt tranquil·litzant. Estirat en una terrasseta de la nostra habitació d’un lodge fantàstic, Damai Beach Resort (amb piscines, jocs infantils, tennis, …) de la petita península de Santubong (al costat de Kuching), per un preu que ens permet estar per sota del nostre budget diari marcat. Genial!!!! A més hem trobat uns restaurantets petits al costat del lodge (els de l’hotel són massa cars) amb tot tipus de menjar asiàtic, una paradeta que venen un tipus de crepes però que són indis (els de xocolata i formatge però no piquen i als nens els encanten!) i amb preus molt populars. Perfecte!!! Avui hem jugat a tennis amb el Bernat. Realment costa que els nens de 5 anys estiguin concentrats en una mateixa activitat durant molta estona, però encara que no me n’hagi adonat, hem estat jugant uns 40 minuts. Les classes del mes de juliol a Callús amb la Sara han anat molt bé i ja la comença a tocar. La platja, com no, forma part de l’atractiu de l’hotel. El més destacable és la sorra extremadament fina, seguint per una suau entrada al mar que en 200 metres només et cobreix fins el banyador. Les muntanyes altes al darrera donen el toc salvatge i real a la vegada, per no oblidar que tens la selva de Borneo a tocar. Per cert, l’aigua està més calenta que en molts centres spa. Això sí, no és turquesa ja que aquí hi ha molts sediments provinent dels diferents rius que provenen de la selva. O sigui, un luxe total a un preu mòdic!!
Ara la Karina els està llegint un conte que ens han enviat els nostres amics de la furgoneta (ai! volia dir autocaravana) i company de classe del Bernat, l’Ot and family, entre altres coses ja hem après gràcies al conte que «Orang Hutan» vol dir «Home de la selva» en l’idioma malai, els nens estan escoltant atentament les aventures del Roc. Avui al migdia hem tret, amb un cert estrès, els bitllets de Kuching cap a Johor. Ho volíem fer la Karina i jo junts des del wifi de la piscina (aquest hotel et fa pagar per targetes d’una hora de durada), amb els nens jugant pel voltant i amb alguns problemes de connexió amb el servidor de Air Asia. Se’ns acaba el temps de la targeta d’internet just quan clickem OK al pagament i apa a tornar a començar… Val més que ho faci un i no haver d’estar els dos alhora en aquestes accions, encara que al haver de pagar amb targeta fa més respecte i per això hem d’assegurar-nos de fer-ho bé. El tema és portar aquestes gestions de preparació del viatge el màxim de bé possible i conciliar amb la vida familiar. Els jocs dels nens, internet, programació de viatges, la blog, escriure aquestes ratlles, llegir i infomar-se sobre la cultura, gastronomia,tradicions de cada país, menjar, comunicar-se amb els pares i amics, … i si podem algun moment per estar sols. Vaja, quina feinada… doncs no! ni molt menys! Senzillament es tracta de buscar temps oportú, organitzar-se i disfrutar de cada activitat. I Intentar tenir trobar alguns petits moments en parella..

Tot venint a l’habitació, han habilitat un dels halls de l’hotel per fer-hi una festa familiar d’algú amb un cert poder adquisitiu. La festa és musulmana i ha d’estar relacionada amb el «Ramadan» que coincideix amb aquests dies. Tot i que totes les dones (inclús nens) van ben tapades, ens saluden rient de forma natural mentres passem amb els nens mig despullats, només amb el banyador. La convivència i tolerància entre les religions i les diferents maneres de viure i entendre la vida és admirable. Realment em feia cosa passar pel seu costat d’aquella manera però ells mateixos ho han trobat normal i natural. De les dues sales he pogut veure que en una només hi havia dones i en l’altre majoritàriament homes (alguna dona en algun dels extrems). Es fa difícil entendre des de la nostra cultura com es pot cel·lebrar alguna festivitat quan la teva dona està en una altra sala i ben tapada. Però bé, suposo que ells no entenen moltes coses que nosaltres concebem com normals des del nostre punt de vista… Al cel ara, uns quants fanals indiquen el fi de la festa i segurament algun desig…

Les palmeres segueixen tranquil·les al meu davant, esperant que el vent les acarici per moure-les molt suaument. La tranquil·litat i el relax «ARA» és total. Tot i això, no podem oblidar que d’aquestes palmeretes, de tant en tant cau un coco. Ull, que un fruit d’aquests baIxant amb «Código CL» (Cagando Leches) et pot matar!!! En aquests moments família el nostre perill està amb els cocos!!! També es fa inevitable recordar el castell de focs de Singapore. Mare de Déu, amb la crisi d’aquesta pobreta gent. Ara ja sembla que els nens, després d’algun condicional (altrament dit «amenaça»), vagin ja per dormir. A ells també els costa agafar la dinàmica d’adormir-se sols com fan a casa, i la Karina els explica algun conte o els fa companyia, i algun dia es queda ella adormida amb ells.

Avui crec que és un d’aquell dies dels viatges que es queden gravats a la memòria, que no s’obliden i algun dia et ve al cap alguna imatge de la platja que hem trobat al final del treeking i les rialles del Bernat i l’Abril jugant al tauró dins de l’aigua, en una platja paradisíaca de Borneo…Aquests moments es guarden com un tresor dins de nosaltres. La fase més forta d’adaptació entre nens i papes crec que ja està finalitzada i la compenetració entre els 4 és cada cop més natural, armònica i cadascun anem agafant un rol. És el primer dia que hem posat el despertador, apart del dia d’agafar l’avió cap a Kuching. Avui per veure un dels parcs nacionals més impactants de la Malaysia de Borneo «Bako National Park». Un bosc de selva que toca al mar i que per la seva frondositat ningú diria que està no molt lluny d’una ciutat. Al matí plovia i hem decidit tirar endavant amb la idea del petit trekking per la selva. Sort, ja que tot i no tocar el sol tinc una cara més vermella que els pebrots picantons que tenen al «Weekend Market de Kuching». Això del temps, ens demostra que és molt variable i que hem de tirar endavant amb els plannings que ens anem marcant, ja que si et guies per previsions o pel què veus a la finestra just al despertar… malament… Els nens han rigut a «carcajades» unes quantes vegades. Recordo tant sols pujar a la barqueta que ens portava dins del parc, o bé quan s’han tirat al mar en una platja paradisíaca, justa recompensa final de la caminada. Ara mentres estic escrivint l’Abril està muntant a l’habitació de l’hotel una paradeta de sabates i intentant vendre-me’n un parell a mi. «Aquetes not van be papa…» «son maxa petitez…» «Aquetez si quet van be». El Bernat estirat al meu costat, ja cansat del joc i mirant les semifinals de Voleibol de les Olimpíades London 2012 entre Russia i Brasil, tot preguntant-me algun dubte, li encanta mirar esport. Avui al matí hem recuperat el cotxet de l’Abril que ens vam deixar al maleter del taxi que ahir al vespre ens va tornar a l’hotel. Si puges a 20 taxis, n’hi haurà un que li diràs que et doni el nº de telèfon per si vols fer alguna sortida algun dia. Doncs aaquest mateix li vam demanar i el vam trucar per recuperar el cotxet i perquè ens portés així cap a l’entrada del parc. Per tornar hem preferit agafar un bus, que per cert gràcies als nens el conductor també ens ha deixat a la porta de l’hotel. La caminada pel Parc Nacional de Bako ha sigut realment molt i molt maca i molt salvatge, tot i fer un curt recorregut de només 1,5 kms, encara que molt accidentat, amb pujades i baixades marcades que pels nens eren prou difícils i requerien de la nostra ajuda, s’ho han passat molt bé «explorant la jungla»!. Vegetació frondosa, arrels per sobre les roques, algun cranc petit descobert per l’Abril, i un parell de monos penjats en els arbres, i al final… una platja xulíssima, amb una vegetació molt frondosa, amb sorra fina, una roca gegant al mig i unes barquetes que per 20 RM ens han tornat al punt d’inici estanviant-nos la tornada que ja sí que es preveia més dura amb els nens. BRUTAL!!!
L’Abril em torna ara al costat del llit i em diu «Papa, aquetez si que t’aniran be, zon molt fresquetes» (porta les meves).